Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (20)

La casualitat no existeix, el Prudenci no es presenta a la porta del Damiano a motu proprio, ans el contrari, ell preferia fins i tot esperar que l'altre examinador tornés a exercir, cosa pel moment del tot improbable, prou feina té amb investigar els apassionants camins pels quals la física s'estén aventurant-se completament desfermada, per a tornar a amoïnar-se per les bajanades de costum. Les esperances que el Damiano tenia en què l'assessorés en els seus primers contactes amb la professió, s'esvaïren definitivament quan li van comunicar que no passaria l'hivern al poble. Llavors, fins a la primavera no hi havia res a fer. Té la biblioteca privada a la seua disposició, però els arxius personals són tancats amb clau, i la persona que li cuida la casa no sap on és, tampoc té ordres de facilitar-li, a part d'això, en línies generals és inclús un pèl inferior a la de l'Hug, és a dir: a la seua.

La casa del Salvador, l'antic examinador permutat físic, és a només quatre passes de la seua. La cuida un noi jove un parell de cops a la setmana. Es diu Felip, encara estudia, li sembla que té aptituds com a jardiner, ho demostra fefaentment al jardinet d'entrada de casa Salvador. Té la intenció d'ingressar a una de les brigades del poble, és un treball molt sol·licitat en el que haurà de demostrar la seua competència. El Damiano està coneixent de primera mà, les peculiaritats intrínseques d'aquesta societat, i cada cop té més clar que no en sabia gran cosa, que el que li havien contat, era molt poc, i el que havia deduït a les seues visites, era una informació molt segmentada, pràcticament de pur turista, fins i tot els seus pares, descendents del poble, l'havien emplenat el cap de pardals. Suposa que entre tots ho han sublimat. Una vegada aquí estant... ja no és tan clar que cadascú estigui predestinat, com per un do diví, a desenvolupar el seu ofici. Això potser vol dir que la seua feina no és tan important, àdhuc hi ha oficis que no els vol fer ningú... però a ell el van anar a cercar fora, potser sí que cal ser un elegit? Encara rai que per fi disposa d'una consulta per dedicar-li tot l'empeny, fer net, oblidant-se d'antics fracassos d'amateur. 

 The Wings - "Goodnight Tonight"
  

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (19)

No deixa de manifestar el seu deliri de llibertat. Creu que no és realment ell, fins que no és lluny de casa, llavors se sent independent, autònom, sense traves, un veritable nòmada. Cada dia que passa fora és com un mes aquí dalt, fins i tot quan el Damiano li esmenta la seua feina i tots els projectes dels quals li ha parlat amb tanta il·lusió, el Serafí es desentén i els hi trau importància.

Aquestes són les jornades del Damiano, saltejades amb una visita a la Felisa, decorades amb alguns matins amb la senyora massatgista; oblidat al seu racó del poble, on ningú li diu ni assa ni bèstia. Està reconsiderant el seu lligam amb els veïns, com una rèmora que l'impedeix relacionar-se amb altres persones, fins que arriba el dia que l'Eumir es torna a afilerar una miqueta i s'uneix de nou a les seues passejades.

Els silencis de l'Eumir són forçats per la seua malaltia, les estones que enraona recobra les forces, llavors se sent unes hores ple de salut. El sorprenent és que a l'Eumir també li encanta parlar de la vida fora de la vall, li fa dentetes al Serafí que l'escolta entusiasmat, reafirmant vehement les raons que argumenta per viatjar lluny de la vall, com ell ha fet tantes vegades. El Damiano dubte si el Serafí l'acaba de comprendre, les reflexions de l'Eumir no són pas planeres, inclouen multitud de matisos i ironies, d'excel·lències d'una llunyana illa que tots dos han visitat, l'Eumir en més d'una ocasió. Ha començat a contar l'incident en el qual va ser obligat a refer tot el pla de viatge, un cop ja ho tenia tot organitzat, en el mateix aeroport de sortida, que quasi li fot a norris l'aproximació als hàbits matriarcals dels lèmurs de cua anellada, un estudi compartit amb el seu grup de treball i que després van publicar amb tant d'èxit. Doncs sembla que el Serafí no hagi escoltat res, continua amb la seua reiteració, parlant del mar, dels menjars que es cruspia, de la laxitud del “dolce far niente”... No escolta com l'Eumir va ser desviat de la seua destinació, obligat a esperar en una minúscula illa propera, fins no conclogués la cimera mundial de caps d'estat que allí es desenvolupava. Una reunió dels polítics més poderosos del món lliurement elegits pel poble, que devien romandre protegits sota unes mesures de seguretat excepcionals, allunyats de qualsevol perill humà o sobrehumà. A més a més de buscar-se una illa remota, demanaven l'exclusió de propis i estranys, per debatre assumptes que les directrius del poder real ja havia decidit, o si més no ja decidiria per ells.

El Damiano se sent igual que l'Hug enfrontant-se als llapis de colors. En un tram de la seua malaltia s'aficionà acolorir papers pautats, passava les estones entretenint-se esborronant fulls, mantenint la ment lluny de preocupants extraviaments; tot just feia poc que havia superat el temps dels bucles turmentosos, dels quals no se'n podia sortir sense ajuda, en aquelles hores el seu gran amic Mamert li va ser de gran servei. Actualment el vell Examinador seu davant de la taula amb els papers i els tints preparats, però és incapaç de moure un dit, se'ls mira, se'ls mira, pot estar-s'hi una estonada esperant que algú el rescati, i quan això succeís li costa un gran esforç aixecar-se. 

The B-52's- " Rock Lobster"

 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (18)

               El pare Hug de la mà del Serafí, al costat dret el nou Examinador. El Serafí saluda a molta gent tot passejant pels carrers de darrere del centre, prop de la Casa d'Aigües i el que denominen les Cases Velles, que no són les primeres que es van construir, però sí les que han resistit amb esveltesa durant més temps. Tot el que diríem el centre, és molt més nou, tampoc recent. Són tan abundants les salutacions, que fins que no s'allunyen una mica de la zona no poden iniciar una conversa, a tant a un com a l'altre els hi agrada conversar mentre passegen, si no sortirien a passejar en solitari. Reprimint-se les inquietuds, durant el trajecte fins a casa i com si no en tingués prou, el Damiano ha de suportar tota mena de comentaris del seu acompanyant sobre la relació a tres bandes que l'Eumir els hi ha confiat. Sols quan ja són just a la porta li va fer esment de l'assumpte de la massatgista. La resposta és un sobri: ja l'hi comentaré.

Les jornades sumeixen al Damiano en una monotonia sens fi. Una persona com ell, a qui no li és pas excessivament molest, triga a apercebre-se'n. El paio més parsimoniós que es pugui trobar a cap de la serra, però fins i tot a ell se li està fent insuportable. No veu l'hora que arribi la caminada amb l'Hug i el Serafí, ara amb el fred han avançat l'horari. L'Eumir l'altre dia es va escapar i el van anar cercar més lluny del cementiri, pel senderó que remunta pels esglaons i finalment va a buscar la carena que cresteja a l'esquerra de la vall. No va marxar gaire lluny, després de les esglaonades es va esgotar i el van trobar assegut, sense forces per donar dos passades seguides, ara romandrà uns quants dies reposant, sense moure's de casa.

Amb la repetició dels trajectes, al Serafí li minva la capacitat d'innovar en la seua vocació de cicerone. L'orgull cívic es desvia vers un desassossec, que irremeiablement aflora per aquesta època de l'any, que contràriament són els mesos que resten aïllats, sense possibilitats d'emigrar. Comença com unes simples apreciacions, i amb la concatenació dels passejos, pren una embranzida difícil de manllevar pel nouvingut. El Serafí li demana cada tarda amb més puixança per la vida a la vall d'on prové. Queda un xic contrariat en confessar-li que mai ha sortit de la seua vall. Per no decebre'l, recercant a la seua memòria extrau records de converses amb amics de l'estranger, la veritat és que sols en té un i fa molt de temps que no el veu. El nom d'Enric és l'únic que li ve present per associar-lo al mot amic.

Pau Riba - "Crida'm"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (17)

--Sí, estic totalment d'acord. --El Damiano té la ment col·lapsada per postures triangulars, reconeix que no pot continuar així, entre una cosa i l'altra s'ha anat descuidant. Quan arribin a casa parlarà directament amb el Serafí, recorda la senyora i els massatges que li va esmentar, seran un bon punt de partida.

--Crec que amb el Damiano podem estar tranquils, no és dels que els hi estiri massa la cigala. Amb el temps que portes aquí i que jo sàpiga... i veig que continues tan serè.

--Si, si, més seré que mai. --El Damiano és un element que a ulls estranys, ratlla del qualificatiu d'asexuat. A poquíssimes persones es confia, la insistència del Serafí l'està començant a molestar.

--Jo et podria presentar més d'una, si vol...

--Del cercle del Prudenci?

--No, d'allí no en trauríem gran cosa, a menys que t'agradin les dones, podríem dir  poc afavorides? Perquè ja ho deus de saber: d'una lletja només es pot esperar amigues lletges.

--Home...

--No fotis, per això n'estaves tant d'atent.

--No tampoc, vull dir que tampoc puc triar massa, jo no sóc pas un figurí, em conformo de seguida.

--No importa, l'important és la parola, saber engalipar-les, si ho saps fer com cal no en tindràs mai de problemes, sinó que t'ho expliqui el Serafí que n'és un mestre.

--Molts cops el que costa és des-engalipar-les.

--Tu no t'has de menysprear mai pel tu cos, ara una altra cosa és que t'excitin aquest tipus de dones, llavors noi: tot teu. --Per sort pel Damiano, s'atansen a casa de l'Eumir; també l'estava fatigant. Entre les imatges tridimensionals i la persistència final de l'Eumir, porta el cap bastant carregadet, ara, amb l'estona que trigaran fins a casa, procurarà fer net, i endegar la conversa que l'interessa amb el Serafí.

S'acomiaden, mai queden per l'endemà, l'Eumir és un malat que no exerceix, continua pensant que demà s'aixecarà, sortirà de casa i podrà anar-se'n on li roti. Té els seus llocs predilectes i fa molt que no els freqüenta. El pobre encara creu que algun dia hi tornarà.

 Rollins Stones - "Stray Cat Blues"

 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (16)

              --La paia li va presentar a la Gilda, i el Prudenci, que en un principi no la podia ni veure, més que res perquè la veia com un incordi sempre adjunt a la seua enamorada, llavors el carallot per no renunciar al seu amor, doncs vinga tu, fot-li fort que fa baixada.

--Però també s'hauria de comptar amb l'opinió de la Gilda.

--Ella està boixa per la Leo, fa el que ella li digui, i si de pas té la mínima opció de fer-se-la, a bodes em convides, ella està encantada de la vida.

--Doncs aquesta relació triangular deu de ser tota una festa.

--No ho saps prou bé, sobretot per la Gilda, que deu ser la dona més cofoia del poble.

--I ella no li ha fet cap lleig al teu fill?

--Què dius!, el bé que s'ho passa, i el pitjor que ell també li ha trobat el punt, crec que de les tres puntes del triangle, aquestes dos són les que més arronsen.

--T'ho ha dit el Prudenci?

--Sí, m'ha confessat que quan va a casa de la Gilda, que és el punt de trobada sexual que va exigir la Leo, per cerciorar-se de la presència de la seua còmplice; no se la sap llarga ni res: follar sí, però a casa dels altres. Doncs el que et deia: que no li sap gaire greu que la Leo no hi sigui, o que faci tard, tots dos engeguen els motors sense escalfament ni res, es veu que és veure's i ja està.

--Encara tindràs una jove dedicada al subministrament.-- El Serafí se'n fot.

--Que va! Aquestes coses duren el que duren i el fregament continuat, esgota encara amb més rapidesa els terminis de l'enamorament convencional. El que passa, també, és que acostuma a acabar malament.

--La tal Leo és molt llesta. --Conclou el Damiano.

--Ja ho pots ben dir! Quan tot hagi passat, ella continuarà la seua vida com si res, tan tranquil·la, se'n sortirà amb total impunitat, gaudint de l'amistat incondicional de la Gilda, que a més a més sentirà una desagradable sensació de culpabilitat, en canvi el meu nano se sentirà buit, brut i poc després desolat.

--No me l'acabo de figurar a aquesta Leo.

--Jo perquè me la va presenta un dia el meu fill, crec que em va dir que treballa als conreus, és més gran que ell, ni tan sols van fer junts els estudis, no sé pas com la va conèixer. --Al Damiano, que porta unes setmanes al poble, encara hi ha moltes coses que el sorprenen, com que en una societat tan tancada hi hagi gent que no es conegui. No ho sap exactament, però no creu que arribin al mig miler de persones. Se'n guardarà molt comentar-ho, sempre que ha qüestionat alguna cosa al respecte li han sortit amb caixes destemprades.

--Però el teu fill viu encara a casa seua?

--Sí, cadascú al seu corral.

--Així tampoc serà tant greu, quan s'acabi l'escalfament no caldrà que comencin a bellugar palets amunt i avall, ni a despenjar quadres i buidar armaris. A mi la cosa que més em fot de les ruptures, és haver de començar a reorganitzar-te la vida de nou, potser per això admiro la teua relació Eumir.

--L'estabilitat és molt important.

--I tant, i més amb feines com la teua o com la del meu pare.

--No pots anar pas perdent el temps, si tens la vida sentimental arranjadeta, ja tens molt de guanyat. No sé si el Damiano sap el que vull dir?

Siniestro Total - "Sexo Chungo" 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (15)

--I perquè dius que li va fer passar tan fotudes.

--Perquè a la paia ja li agrada el meu fill, però es veu que per a poc més d'unes estones no li interessa, com si ella pogués triar?, què el meu xicot és un noi molt ben plantat!

--Ja, a més a més li posa impediment.

--Clar, i és que el fill és dels que quan fiquen la banya no la trauen, malament rai!

--Raó de més.

--És que sembla que ho sàpiguen.

--No hi tinguis cap dubte. --Els quatre personatges enfilen el camí de tornada a la porta de Ponent. Havent sortit per les Esfinxs, voltant, voltant, entraran de nou per Ponent, que és el la portalada de més recent construcció. Polèmica en un principi, per l'excés de formigó, predominat davant la pedra. Actualment, amb el formigó ocult rere la vegetació, s'ha transmutat en una composició molt reeixida, obra magna de la generació precedent al Serafí, sense estridències, d'una senzillesa francament meravellosa.

--Havies comentat que el teu fill encara no se n'ha sortit? --Al nou Examinador l'apassionen les històries, no li agrada gens quedar-se a mitges.

--No, no, encara n'està d'emmerdat.

--Així sí que va ser fort.

--Ja ho pots dir. Però és per ella... la paia el va ben ensarronar. És cert que ell hi va insistir fins a fer-se més que pesat, però ella no havia d'implicar-hi altres persones. Una persona ha de saber que fer, i en el seu cas hagués hagut de refusar al meu fill, i no ficar ningú pel mig. Ell hauria patit uns quants dies i punt, com a màxim els tres mesos de rigor, després a una altra cosa. Així ha sigut sempre.

--No ho acabo d'entendre.

--Sí home, sí. La paia en veure que no podia desempallegar-se, li va dir que si volia alguna cosa amb ella devia incloure a la seua amiga Gilda, que si ella és lletxa, la Gilda no diguem, que per això sempre van juntes: comparada amb l'altra la Leo és la guapa.

--Incloure del tot?

--Oi tant! Del tot i més.

--Aquesta Gilda és la que treballa en el magatzem de manteniment?

--La mateixa.

--Doncs sí que sé qui és.

--És lletxa o no és lletxa?

--Home, no hi havia pensat mai, ni m'havia passat pel cap demanar-li una cita.

--És natural, ni tu ni a ningú.

--Home no se sap mai, diuen que tot es despatxa.

--Si home, a pes!

--I el seu xicot ho va acceptar?

--Oi tant, ell endavant les atxes, si li hagués ficat un monstre pelut, també s'ho hauria empassat, no veus que està enconyat!

--Sí, sí...

Little Richard - "Long Tall Sally" 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (14)

               --No ho diguis això, l'enamorament, més que un bé és un mal. Jo ben bé que sempre als meus fills així els hi haig explicat. A sa mare i a mi ens suporta la constància, no pas l'amor i molt menys l'enamorament. Constància i tolerància, l'enamorament és tot el contrari: rauxa i caprici. Però el jovent no escolta, ara jo no em puc pas queixar dels meus fills, de cap.

--Prou bé que ho pots dir, tots són bona gent.

--Sí, però en una cosa vaig fallar, bé, segur que vaig fallar amb moltes altres, però en una, segur, i va ser amb el petit, amb el Prudenci. Ell em va venir a consultar, em va dir: “Pare, creus que la Leo és una bona noia?” I jo vaig pensar entre mi: mau, aquest no et vol demanar si la Leo és una bona noia, ell vol el meu vist i plau, i si el vol, és que n'està enamorat fins al moll de l'os, si només se la volgués fer, no m'ho demanaria pas, no, prou bé que el conec.

--I tu què li vas dir?

--Home estava clar, la Leo no és una noia especialment agraciada, així que vaig pensar que la cosa era greu i per molt que jo l'aconsellés, ell, difícilment em faria cas. Vaig optar per la moderació, esperant que el seu esverament passés, que aquesta també és una: per sort l'enamorament té data de caducitat.

--I va resultar?

--No, ans el contrari. Aleshores vaig intentar reaccionar, sense oposar-me, només recordant-li els fonaments amb què l'hem educat, insistint en les conseqüències nefastes d'un pensament enterbolit pels efectes de l'enamorament. Però ni així, ell tossut que tossut s'hi va fotre de cap.

--I com li va anar?

--Malament, molt malament, encara ara no se n'ha pogut sortir. Ell s'ha sincerat amb mi, això sí que ho té, ell ve i em parla del que li passa, cap dels altres fills m'explica res, suposo que són més amarats, o és que no han caigut de quatre grapes a les trampes d'aquest encanteri. Ara al pobre li ha fet passar de tots els colors. La Leo dels trons, és una bona peça, amb lo poca cosa que és. La meua dona de jove era un tros de dona, de les que no te les acabes, aquesta Leo amb un parell de mitjos esguards en tens prou.

The Clovers - "Love Potion Number 9"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (13)

              Des de fa uns dies el Damiano s'afegeix a les rutes vespertines dels Serafins, pare i fill. Ja no suportava més l'anxovament que li carrega el cap a mitja tarda. No trobarà millor guia per explicar-li la vida i miracles de cada cantonada, de cada pedra tallada, de jardineres i cóms. El Serafí es deleix, s'esplaia, ja pensa cada dia una ruta diferent per visitar aquest o aquell indret. Darrerament també se'ls hi presenta l'Eumir. A vegades l'han de retenir, si no se'ls hi escapoleix, amb les ànsies que encara el dominen per caminar. Fan el que sigui per entretindre'l i mantenir-lo amb ells. Com Anotador, no hi ha ningú que conegui millor on es desen les veritables substàncies que impregnen els carrers, llàstima que no sempre en vulgui parlar. Quan van els quatre junts, és l'Eumir qui té el protagonisme, ell va inserint comentaris a la conversa, fins que es decanta per posar el gruix de les seues intervencions vers un tema que a poc a poc es va fent principal. El pare del Serafí ja no s'aixeca tant a la nit, la infusió que li van preparar a l'herboristeria li va la mar de bé. Tampoc crida tant com abans, encara que això li atribueix al seu deteriorament, la lenta pèrdua de forces cada cop més evident. De totes maneres ara pot descansar a les nits i tenir el cap un xic més esclarit al matí. El passeig no és del gust de l'Eumir, que acaba queixant-se de què aquest no és el seu ritme, argumenta que cadascú té el seu, amenaça per marxar tot sol, comentant que fa molt temps que no ha estat a les cadolles fondes. El Damiano desconeix on són, però el Serafí conscient del perill de la seua llunyania (vall avall, després cal creuar a la dreta pel coll més favorable i continuar davallant una bona estona. Una excursió d'una tarda d'estiu, que és el que fa la canalla per anar-se'n a banyar, a hores d'ara només els pescadors hi trobaries, ni això, perquè deuen ser molt més avall, o pot ser que hagin anat a pescar al torrent bessó), fa els possibles per capgirar les intencions de l'Eumir.

De primeres no l'escolta, ni respon a les preguntes sobre l'estat de la seua dona o dels seus fills. Només reacciona quan esmenta la vida en parella del vell Anotador, gens comuna en aquesta seua societat. Els comentaris se li escapen, per poc reflexionats, sobre l'enamorament perdurable. El Damiano escolta atent, el pare Examinador capcot, continua de la mà del Serafí satisfet.

Mink DeVille - "Spanihs Stroll"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (12)

Finalment han estat parlant tant de massatges, que el Damiano no li ha fet cap pregunta de les que ell creu importants. Fa uns dies que és al poble i quasi ni ha sortit de casa. Es va trobar el rebost ple, encén el foc al tard i dorm d'hora. Nota que dorm molt, s'aixeca tard, però a gust, esmorza, per ell l'esmorzar és sagrat, després neteja una mica i es tanca al despatx. Dina a l'hora, descansa una mica, i es torna a tancar al despatx, llegeix una bona estona (ha descobert la captivadora biblioteca de què disposa), quan es cansa, surt a prendre l'aire, acostuma a ser quan els veïns van o tornen del passeig, llavors xerren una estona, torna a entrar casa, posar la ràdio i es prepara un sopar lleuger. Llegeix una estona més o escolta la ràdio i se'n va a dormir. S'adorm ràpid, profundament, s'aixeca a pixar quan encara és fosc i torna al llit fins que es desperta a l'hora que els nens ja són a escola.

Al Serafí li agrada sortir a passejar amb son pare. Ara que ja comença a fer fred, el tapa ben tapat i fan el tomet. Mai havia compartit gaires coses amb el seu pare, en un inici es veia obligat, perquè el vell no vol passejar més que amb ell. El silenci els acompanya, lentament de la mà recorren tots els racons. Li permet observar la seua obra, les coses que es fan malbé, les que s'han d'arreglar. Mentre passegen barrina les millors solucions per a cada cas, la combinació de materials, les textures, els colors. Pensa a veure als picapedres, acompanyar-los fins i tot a les pedreres per escollir el material que més l'interessa. L'any que ve s'hi ficaran amb l'entrada sud. Mai li ha agradat aquesta entrada, les altres estan prou bé, ja té la conformitat i només els hi resta anar solucionant els problemes del projecte. El rei va insistir molt de què no per engegar una obra major, descuidin les altres, per això abans que la neu colgui els carrers, volen enllestir les feines pendents i avançar-ne algunes. Durant l'hivern es dedicaran a reparar i a reconstruir l'ornamentació malmesa, la parella d'escultors fa temps que hi treballa. El projecte de l'entrada sud serà el més important en què hi hagi treballat mai. Diuen que cada generació dissenya una de les entrades, n'hi ha set, sis d'elles esplèndides, menys la sud que és a la que a ells els hi pertoca. Els hi han dit que és l'entrada menys important de totes, la sud només l'utilitzen els que van vall avall, ni tant sol té un nom escaient, Sud, per què és la més baixa? L'inferior, la dels xiquets, els pescadors, el bestiar a la tardor. No és pas l'entrada de les Esfinxs, amb la seua portalada culminada amb un arc de doble punta, que segons com et col·loquis emmarca les tres esfinxs. Ni l'entrada Vetada, la que més s'utilitza per pujar als llacs, feta amb els marbres de bretxes roses més allunyats del poble. És la seua gran obra, encara que també tenen pendent la reestructuració de la plaça de la Distribució, una denominació periclitada, que actualment amb el desenvolupament de la xarxa urbana, no reflecteix la seua privilegiada categoria.     

Missippi John Hurt - "Lonesome Valley"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (11)

El segon dia rep la visita d'un fuster per saber si li convé alguna cosa. Ara no li podria fer, en aquesta època els fusters tenen molta feina, la gent sempre espera a fer les coses a última hora abans de l'hivern, però que com a molt, en unes cinc o sis setmanes estaria a la seua disposició. A l'hivern la gent no vol obres a casa i la feina de taller no mata, a més a més, ell prefereix treballar per encàrrecs concrets, mentre els altres fusters dediquen els mesos de fred a jugar a ser artistes. Igualment per aquestes dates són molts els que estan ocupats en la sega de la darrera collita, la tercera, la que servirà per omplir les sitges per passar el llarg hivern sense penúries. Els pescadors són fora, a l'hivern els llacs es congelen, llavors ara baixen cap als torrents a pescar amb la mà truites sota les pedres. Sempre se'n porten alguns voluntaris, més que res per ajudar-los amb el transport. La pesca és divertida, de tant en tant en comtes d'una truita els hi apareix un serpot, que un cop d'espellat i eixugat, pres amb una sopa ben calenta és el millor dels remeis pels mals refredats. Al jovent els hi fa patxoca acompanyar-los, uns dies trescant pel mal país, obrint pas, saltant pels blocs dels barrancs, dormint en petites cabanes improvisades amb enginy secular, i d'aquesta manera es lliuren per uns dies de la sega, una tasca que no per necessària deixa de ser rutinàriament força feixuga. Quan regressen ho reviuen explicant-lis als amics, a les noietes, als noiets... Pels quatre pescadors és com unes vacances amb companyia, abans d'un hivern que dedicaran cadascun a les seues aficions, en espera de què es descongeli el primer llac, tradicionalment mai s'ha volgut pescar a l'hivern, així tampoc l'esgoten.

Serafí, és el nom del fill del vell Examinador. Treballa de paleta, però no construeix cases, es dedica a l'exterior, a l'urbanisme: carrers, places, jardins, voreres i vorades, tot el que sigui el nucli urbà, no s'acaben mai la feina. Ja des de la primera visita el Damiano va quedar enamorat de la cura en què es tracten tot el conjunt d'elements urbanístics. Fins llavors odiava qualsevol agrupació de cases en forma de poble, com a única referència del poble capital de la Vall, i la deixadesa dels seus carres amb la brutícia acumulada pels seus voltants, cosa que amb el temps, la millora econòmica, i sobretot la dedicació de la viuda, han anat esmenant. Cada tarda quan acaba la feina va a casa son pare, l'arregla una mica i surten a passejar. L'altre dia li comentava al Damiano: quan arribi l'hivern no sap que farà, amb un metre de neu pels carrers no podran sortir a caminar, l'any passat son pare estava encara bé, ja tenia la malaltia, però no era tan avançada. Després li fa el sopar i l'agita, es queda a dormir. Pel de matí, fins que ell arriba, dos senyores es tornen per cuidar-lo. Una de les quals, és una excel·lent massatgista, de tot tipus de massatges remarca, és una experta, i no n'hi ha molta gent que ho sàpiga, és una dona molt discreta. Ell mateix fa ben poc temps que ho sap. Un dia que li feien mal els lloms d'enrajolar i ella que ho va veure, li oferí els seus serveis. Mans d'àngel, i després, un catàleg d'una diversitat extraordinària, el que li manca és gent per practicar, ella sap una gran teòrica, ha après en poc temps i està veient que això és el seu. Insisteix tant que li trau una cita del Damiano, més encara quan li diu que estava a punt de fer una visita a la Felisa (l'actual millor amant d'Escalabornava).

--La Felisa està molt bé, la Felisa té lo seu, però jo no menysprearia a la senyora Ramona, té massatges que són una autèntica delícia, té massatges fins i tot en què pots interactuar amb ella, deixa que ella mateixa t'ho expliqui.

Suzi Quatro & Chris Norman - Stumblin' In

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (10)

             

            Al carrer dels Examinadors hi viu el Damiano. Es diu així només que tres dels immobles siguin habitats pels Examinadors. Els carrers al poble, no són un parell de fileres compostes de cases consecutives, ni molts menys. El barri de la Lluna, que és el que trobarem si des de la casa del rei anéssim al bosquet, que és com anomenem els vilatans a una agrupació de pins, els més alts de la vall, a la part baixa del poble, tancat per les cingleres del cementiri. El recorregut del vianant s'assemblaria més a una configuració de trèvols de tiges curtes, creixent des de la casa del rei i la plaça del Sòcol. El carrer Examinadors ocupa una ziga-zaga perifèrica, cal que el petit esforç del desplaçament, conjuntament amb la distància, permeti la reflexió de l'interessat, i la pau dels afores faciliti el treball del professional.

Tenia la casa preparada de feia dies. No és gran, per a una persona sola, suficient, més que suficient. El millor la terrassa del darrere, suportada per les pilastres que oculten la llenya i la molsa seca. La terrassa ofereix una vista neta, oberta just la vall d'enfront, obaga i vestida. Li recorda una mica el mas dels seus pares; el cromatisme no té res a veure i allà la vista és molt més amplia. Davant, un escuat jardí prepara el pòrtic d'entrada i el rebedor interior. Un xic desplaçada a l'esquerra, la casa del vell Examinador. Cada vespre surt a passejar amb el seu fill. L'algutzir el va rebre recentment arribat, tranquil·litzant-lo de seguida, sobretot que es prengués el temps necessari en adaptar-se, tant al poble com a la seua nova ocupació. Les portes i les finestres són ben ajustades als marcs sense joc de cap mena. No haurà de patir per això quan arribi el fred. Ara que ho pensa!, no ha passat mai un hivern aquí dalt, sempre hi pujava avançada la primavera o a l'estiu, com a molt a les darreries, tot just iniciada la tardor. La llar de foc ocupa una paret del saló central, a l'altra banda hi ha el dormitori, a dalt la golfa netejada de poc. El bany toca a l'habitació i la cuina darrera amb un accés propi a la terrassa. El seu despatx és tot entrant a l'esquerra, no és tan gran com el saló, però déu n'hi do, hi caben perfectament tres cadires per les visites, ell no sap si anomenar-los: clients, visites, fins i tot pacients... preguntarà que és el correcte. De moment prou feina té a ficar en ordre el despatx i així aprofitar també en afilerar-se una mica.

 

Teardrop Explodes - "Poppies Are In The Field" 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (9)

Foto: J.M.Molgor.

La canalla ja ha sortit de l'escola, se sent la cridòria. El vell Examinador passeja de la mà d'un home que podria ser el seu fill. Camina lent amb el cap cot, mussitant frases inintel·ligibles pel seu acompanyant, que de tant en tant s'atura per demanar-li si vol alguna cosa, poques vegades li fa cas. Als cabrers se'ls hi atansa l'hora de munyir. La pastora condueix les cabres a la cleda.

L'observador registrador de tots els efectes quotidians per ser consultat per facultatius o per decoradors, decoradors fusters, observador és el que explica les coses anotades que ho anoten i correlacionen. No tenim un correlacionador, com potser? Jo no ho sé pas.

“Jo no ho sé pas”, és l'únic que entén l'acompanyant del vell Examinador. És la frase que més repeteix, és la resposta a qualsevol pregunta, quan no el silenci.

L'home que podria ser el seu fill regressa a les seues cabòries. Un paio indecís, pensa que és del tot prescindible: la seua feina la podria fer qualsevol altre, fins i tot dur de passeig al vell, a ell tant se li'n fot tot. No hi ha gran cosa que el lligui a la vall, se sent pres, pensa que fora li anirà tot més bé, ell ja ha eixit moltes vegades, sempre ha tornat afalagant-se de les seues experiències i dels seus coneixements, però interiorment li rasca el rau-rau del fracàs. De totes maneres no té perquè no tornar-ho a intentar. Hi haurà algú que se'l mirarà malament, més d'un segur. Quan tot això hagi passat farà un pensament, no pot suportat més aquesta recança. Diuen que arriba un Examinador nou, llàstima que sigui un descregut.

Paco Ibañez - "Poema nº 15"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (8)

--L'Anotador té ajudants?

--Oi tant, si no, no se'n en sortirien pas, pensa que ha de portar un arxiu complet de totes les activitats i de tot el que succeís al poble, a més a més si algú, com l'antic Examinador, els hi demana una feina extra, també l'han d'acomplir. --En aquests moments l'Eumir s'atura a pocs metres per sota ells, els espera amb la cara tensa, el llavi inferior caigut.

--Com va Eumir? --L'home no respon --Vols que et portem a casa? --L'Eumir ho agraeix amb l'esguard quasi imperceptiblement. --Au vinga baixa amb nosaltres, et portarem a casa i et donarem beure, tens set Eumir? --Aquest cop assenteix amb el caparró. --L'Eumir és un gran caminador. --El Recader amplifica la seua veu, tot explicant-li al Damiano, després se centra amb l'Eumir. --Aquest és el nou Examinador, Eumir, es diu Damiano, però tu ja no t'hauràs de preocupar per ell, són amb els teus ajudants amb qui se les haurà de veure. --L'Eumir fa per saludar-lo, es disculpa de no poder parlar, no li arriba prou alè a la gola. Tots tres homenots reprenen la marxa al ritme lent que les esprimatxades cames de l'Eumir suporten.

--A l'Eumir li agraden molt els lèmurs, és la principal autoritat a la vall. Coneixes als lèmurs Damiano? Realment són unes criatures fascinants. A mi m'agraden més els camèlids, em són més propers, però he de reconèixer que els lèmurs tenen la seua gràcia. Si t'agraden els felins, t'agraden els lèmurs, i si t'agraden els micos també, oi Eumir? --L'Eumir somrient assenteix. --L'Eumir ha viatjat a l'illa dels lèmurs, els ha estudiat, té una biblioteca extensa sobre el tema, fins i tot ha publicat articles, recordo el de les peculiaritats de les extremitats superiors dels ai-ais,

Se sent un fil de veu repetint un parell de cops: --Poca cosa, poca cosa...

Violeta Parra - "Volver a los diecisiete"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (7)

Un senyor puja les marrades, el veuen que se'ls atansa a pas decidit.

--És l'Eumir, ja ha hagut de sortir disparat de casa.

--No el conec, on va, potser ha de fer alguna cosa per les esfinxs? Jo sempre que haig estat, ho he trobat tot molt ben indicat, tot polit, el camí net sense pedres, sembla que estiguis en un altre lloc.

--No, al pobre quan li agafa surt del poble i comença a caminar, avui li ha hagut de donar per pujar fins aquí, altres cops tira amunt cap als llacs. Si l'has de buscar, no el busquis mai cap avall, això no, ell sempre amunt, ben amunt.

--Vols dir que no hi rega massa?

--Massa!, no gens, fa anys pujava a les collades fins que es cansava i tornava a baixar, ara més d'un cop l'hem hagut d'anar a recollir esgotat i mort de fred per sota els llacs. Cada cop té menys força, segurament tot just arribarà a la darrera marrada, després baixarà. Això si no se li gira el cervell, i torna per si sol, potser l'haurem d'anar buscar.

--Així fa temps que està així?

--Fa uns anys, és l'antic Anotador. Jo el coneixia prou bé, raons de feina més que res, que després ens van dur a caminar plegats.

--Sembla que darrerament no els hi vagi gaire bé als Examinadors.

--Examinador?, no! Anotador.

--Perdona havia entès malament, deu ser que estic encara obsessionat.

--Bé, la veritat és que tots dos, tant l'Examinador antic, com ell, van treballar plegats per una llarga temporada. Després ja no. L'Eumir n'estava una mica tip de les exigències de l'Examinador, m'ho va confessar un cop que vam fer una ruta junts. A l'Eumir sempre li ha agradat molt caminar, i a vegades m'acompanyava, o jo l'acompanyava a ell, hi ha uns quants al poble que caminen força bé. Jo ho haig de fer per obligació, però n'hi ha d'altres que es coneixen la contrada millor que jo. Els més perfeccionistes s'especialitzen amb un racó, una clotada, una coma, i l'estudien a fons. Després les dades que treuen les lliuren a l'Anotador, i ell amb els seus ajudants, s'encarreguen de desar-les convenientment, per si algun dia fan de menester.

Billie Holiday - "You Go To My Head"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (6)

Foto: J.M.Molgor.

            Atansar-se a les esfinxs li asserena l'ànima. Home agraït d'assaborir un paisatge menys sever, dur, però no el semidesèrtic on ha viscut tota la vida amb la família. La cadència que l'aproxima a la vall dels seus avantpassats el reconforta. El senderó recorre externament la primera esfinx, una base ocupada per unes escletxes bufadores. Fa per penetrar a la vall, però encara no és possible. La segona esfinx, la més discreta, ofereix una feixa transitable que et du directament a la carena. Uns centenars de metres per sota la gran esfinx mostra el seu cap pla, amb el forat central que comunica amb la seua gola, habitada des de temps immemorials. Els historiadors ho han confirmat, descobrint a les excavacions de la balma les restes més antigues de la vall, el germen del poble d'Escalabornava, i segurament el seu origen etimològic. El camí descriu les dolces marrades que el contorn proposa. Des d'aquí les cases del poble, gairebé al centre dreta de la visió, es perfilen amb claredat. Llavors és quan els músculs es relaxen, els peus ja no fan mal, fins i tot es debiliten les tibantors del viatge. Un impuls de satisfacció convida a compartir l'experiència amb el Recader, la llengua corre solta amb la cooperació del company, que s'estranya de les afirmacions a boca plena del Damiano.

--Això no és pas com tu dius, mai al poble hi ha hagut cap mena de restricció o cap tipus de limitació d'entrada, o jo almenys no ho haig sentit mai, i això que jo sóc dels que volten per tot arreu i vulgui o no vulgui me n'assabento de tot. Que jo tingui entès, aquí viu tothom que vol viure, una altra cosa és que hi vulgui viure aquí dalt.

--Però... --El Damiano confós intentar reordenar les seues idees. Ell sap que no és llest, ni té grans dots de raonament, i quan pensa massa es confon encara més. --Són les marrades, no? Aquesta baixada després de les esfinxs, sempre ho haig sospitat, quan baixes cap al poble és quan et trasllades.

--Jo no sé el que tu creus Damiano?, les marrades em porten la visió de la meua vall, això em fot el cervell al capdamunt, que dic jo, no et fot!, també m'estimulen les idees moltes altres coses i en altres moments, potser a tu aquestes ziga-zagues et transporten i com tu dius et captiven, però per mi no representen res d'especial, no serà que la sang et torna a circular i per fi t'arriba a la matèria grisa?

 Sun Ra Arkestra - "Sound Of Joy"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (5)

             Arran d'alba el Recader el desperta, dormia profundament, no li ha sabut gens de greu, ja n'estava fart de pujar i baixar blocs. Es fa clar, la llum brosta pel fons d'una serra paral·lela. Es troba bé, es veu fort, rejovenit, a punt per aguaitar la carena de les tres esfinxs que l'indicarà la presència de la vall d'Escalabornava. La moral encara li puja més quan, al cap d'uns pocs revolts les esfinxs treuen el cap, ara per fi és segur que com a més tard, aquest vespre hi faran cap.

Els contorns d'Escalabornava gaudeixen d'una suavitat estranya, al bell mig d'esquerpes muntanyes, la vall es desfila com un pinzell abans de ser vençuda per unes bretxes metamòrfiques força plegades, que emergeixen pregones fins a tombar en quatre cingleres esglaonades com quilles de vaixell. Pels dos extrems les aigües de la vall esculpeixen saltirons, precipitant-se ràpidament per les valls annexes, cadascuna afluent de la vall principal. Per la part superior s'estén lentament obrint-se en unes pastures i una zona lacustre elevada encerclada per carenes no massa altes, amb un parell de collats pelats. La banda encimbellada resta oculta per un escanyament que a més a més li fa variar de rumb. Aquests són els límits del territori. Les valls limítrofes són un pedregam inhabitable: rasclerots per dalt, herbassals esbiaixats, derrotats i clivellats per sota, un intricat  boscam fins a la llunyana llera.

L'oasi d'Escalabornava té modestos reflexos escampats per la serralada, per molt que les relacions entre ells són inexistents. Si has d'anar d'un a l'altre, paga la pena fer tot el tom per les valls principals, que no arriscar-se a una severíssima ruta creuant una successió interminable de collats, crestes i carenes, sense cap traça oberta, amb moltes possibilitats de quedar-te penjat en mal lloc, sense poder tirar ni davant ni en rere.

Vainica Doble - "Alas de algodón"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (4)

Al Damiano l'acompanya el Recader d'Escalabornava, n'està una mica tip d'ell, no perquè no vagi al seu pas i l'hagi d'esperar, ja està acostumat, sinó perquè el Damiano és un cagadubtes capficat amb l'única qüestió de si sabrà desenvolupar dignament la seua nova feina. Es veu que ja ha fet proves i no li han anat gaire bé. Un recader sap que si has de menester d'un examinador malament rai, vol dir que alguna cosa no et funciona com cal. D'ençà que van sortir del mas dels seus pares no han parat fins a fer nit a una petita borda ben atrotinada. El Damiano comenta que aquesta era la seua feina, per la que creia que n'era predestinat i la que realitza a la perfecció: arreglar els camins, mantenir en bones condicions els aixoplucs pel viatger, però les patums d'Escalabornava no li van fer cas. No m'estranya, pensa el Recader, aquí l'importa, ell que es passa mitja vida recorrent els senderons més llunyans i inhòspits, ja se'ls coneix prou, i els que la gent necessita pels seus quefers quotidians, són prou fressats perquè tothom, fins i tot els més negats en orientació, en facin servei sense cap problema. No serà que li volia fotre la feina?

Després de la primera nit la marxa es va alentir força. El Recader ja s'ho sabia, ell hauria preferit fer nit al mas dels pares del Damiano, però les ànsies del Damiano ho van impedir, ara van a destemps, dormint a una borda extraviada, s'han desviat un parell d'hores del camí només perquè semblava que podia ploure. Amb aquest ritme trigaran un dia més del que havia previst, tot i les fanfarronades del Damiano que li assegurà que es recorria la distància en un parell de jornades.

El senderó pren força alçada, més que res per evitar les valls, més que valls, profundíssimes i feréstegues barrancades que desguassen en una antiga vall glacial reexcavada, indomesticable fins a força quilòmetres més enllà. Les puntes de les pistes dels miners són les úniques que s'endinsen pel territori, però d'aquí estan ni tan sols s'albiren. El corriol travessa tarteres de pedra fina i de pedra grossa, remuntant per un pendent costerut d'herba. El Damiano es mira malament al Recader, mai no hi havia passat per aquí. Ell per guanyar alçada, sempre tria cercar les marrades finals, per evitar precisament pujar a la brava pel vessant herbós, però no s'atreveix a dir res. El Recader està de mala llet, creu que podrà aguantar una hora més de patiment.

Mai sembla que abastin l'alçada adequada, en canvi pujant per les marrades, no te n'adones i ja ets al capdamunt. Per enllaçar amb el camí encara els resta superar una mar de roques que reposen en un vall suspesa, despreses dels esquarterats pics propers. No s'entreveu la fi, el desnivell és suau, els blocs immensos, un constant amunt i avall que esgota al Damiano. Al final prop del camí, li aclareix, hi ha un sota bloc habilitat per passar-hi la nit. El Damiano no l'ha vist mai, cau la tarda amb el Damiano amarat empetitit dins d'un món de granit esberlat. Fosqueja, el Recader l'obliga a caminar. És nit tancada i no pot apreciar que han sortit del rocam, ni que les calcaries substitueixen als granits, ni que han passat de llarg el sota bloc. Quan arriben a un conjunt de bordes, no reconeix l'indret, és exhaust, entra i s'estira mentre el Recader encén el foc, escalfa aigua i prepara un brou que li ofereix tot seguit.

Pascal Comelade - "Promenade des Schizophrènes"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (3)

La marxa fins a Escalabornava és llarga. El Damiano desfet, va passar pel mas dels pares a acomiadar-se. No sap si se sent tan fotut per haver perdut la confiança d'un amic o pels dubtes que li comporta la seua nova feina. Ja no hi ha més provatures, s'haurà d'enfrontar als primers casos sense més dilació, el vell examinador fa dies que és inhàbil, suposa que deu haver força gent esperant. El que li fa més por, més que el fracàs en si o les conseqüències d'ell, és que en fan a Escalabornava dels que no els són útils? De tant en tant li pugen com a glopades d'ansietat, no s'ho havia preguntat mai. Fins ara no era més que una simple visita, i tot ho trobava bé. Per què no s'havia preguntat mai pels fracassats de poble, què en fan d'ells? Sempre ha donat per suposat que tothom desenvolupa una feina, una feina per la qual sembla predestinat, però el percentatge d'erros... segur que hi ha inadaptats, persones que no casen amb les singularitats de la seua societat; no les ha vist mai... potser són foragitats. Si no les ha vist, i en ningú en parla, seran expulsats amb indignitat i vilesa? Què és el que li espera? Tant de temps desitjant-ho! Què van fer els seus avantpassats per emigrar? Potser també els van expulsar? Ningú mai l'hi ha explicat.

Escalabornava s'estén sobre una falsa esplanada encarada a llevant. En els seus inicis les cases es distribuïen prop del tàlveg de la minsa surgència que l'alimenta. Actualment tant la dispersió com la canalització de les aigües vers els camps més fèrtils, li fa prendre, a ulls d'un estrany, una aparença de vila principalment agrícola. Malgrat la seua considerable altitud, més per a un home de la vall o de les planes interiors, gaudeix d'un microclima prou acceptable quan un s'hi ha acostuma. Tampoc és que ratlli l'alçada de la collada de la carretera, ni de bon tros, a més a més, reposant sobre una fondalada d'una vall molt més serena que les seues veïnes, la guareix de les ventades, permeten que les nuvolades es desplacin suaument sense detenir-se en ella. Les nevades són habituals a l'hivern, tant com les altes temperatures de l'estiu o els verds intensos de les pastures primaverals. La petita surgència mai l'han vista eixuta, té una resposta lenta després de grans aiguats, mai tan desproporcionada com per provocar cap desgavell.


Bob Marley - "Jamming"
 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (2)

El que més m'agrada és passejar, passejant trobo molta gent, pel carrer passejant veig als meus amics i els saludo. Ja no puc treballar, tampoc ho trobo a faltar, no trobo a faltar res, ara estic content. Tampoc la mania aquesta d'apuntar-ho tot, per no deixar-me res enrere, si ja no penso res de bo, a més a més si algú vol saber de mi, només haurà de llegir els arxius dels meus casos, allí ho tinc tot apuntat, almenys li farà servei al meu substitut, perquè amb els meus col·legues no hem estat mai d'acord, ells pensen diferent de mi. Fa molts anys, quan cercava patrons per poder correlacionar alguns dels casos examinats i així limitar els arquetips a seguir, els barruts sempre fugien d'estudi, no en van voler saber res, em van deixar sol barallant-me amb les meues cabòries, si haguera tingut una mica d'ajuda... no vaig aconseguir mai correlacionar res de res, recordo que de jovenot vaig arribar a creure que seria possible, sempre vaig saber que no seria gens fàcil, però va haver-hi un parell de cops, o tres, o quatre, que vaig creure que havia trobat algunes petites concomitàncies que podrien servir de paràmetres, que una vegada seleccionats i estudiats amb profunditat em facilitarien la feina i en definitiva ajudar als meus parroquians, però no, ells tenien raó, els paràmetres que cercava no m'eren disponibles, ni pertanyien a aquest món tan reduït. Ja ho veus, ni per això serveixen aquestes ratlles. Ni els arxius serviran de res a ningú, els hi calaré foc quan arriba a casa.

Sols em resta rebel·lar-me, emprenyar-me, no acceptar-ho, però ja no em queden més forces. Ningú no em fa cas. Sóc com un nen dolent enrabiat incapacitat, menyspreat per inútil i així em moriré.


Suzi Quatro - "Can The Can" 
 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (1)

És encara força curiós, i per més cops que em passi no deixa de sorprendre'm, a hores d'ara quan ja no m'afecta gens ni mica la libido a efectes de plaer eròtic, no pensem ja en velles i impossibles necessitats reproductives, que el cap persisteixi en conservar el desig. Un desig pel sexe femení, ja impossible de satisfer físicament. És a dir que quan la cigala ja només et penja, en veure una dona prou atractiva, la ment persevera en la intenció d'abordar-la sensualment, d'atansar-s'hi si més no. Sentiment que has de ràpidament reprimir per no patir més del necessari. No és fàcil, al començament fas molta pena i ridícul, però que hi farem, coses pitjors he de suportar. És gros el deute que hem de satisfer per la conservació de l'espècie. No només hem d'estar amb l'eina destra quan ja som fèrtils, cosa prou assumible si no fos per la seua exagerada duració, sinó que també quan ja no en fem servei, la ment s'obstina a menysprear els senyals, les alertes d'incapacitat física.

Vaig apuntar aquestes ratlles en un inici, quan confonia les coses de lloc. Ara prou feina en tinc per reconèixer-me a l'espill. M'aterra reflectir-me en un espill, demano a la gent que estar a prop si aquell que hi surt allí sóc jo. Jo que havia estat tan guapo, després començo a cridar. Crido sense parar, fins que m'esgoto, la meua dona intenta calmar-me en va, jo crido pel que vindrà, i per com estic, no veus com estic? Crido contra els que m'han fet això, els insulto, els foto fora, crido perquè em porto malament, crido per aferrar-me al que em queda, crido perquè tinc molta por. Ja no puc escriure, llegeixo tot el que trobo i ho repeteixo en veu alta, llegeixo els rètols del carrer, no llegeixo quan crido, ni quan ballo amb la dona, ni quan ric i també ballo, ni quan camino.

Ray Heredia - "Lo bueno y lo malo"