A.C.J. ----- SIS (quart)

L’Alícia conversa amb privadesa amb la millor amiga que té: la Maga, que du un vestit de floretes de tons liles de coll a peus, amb les d’espatlles nues, sent de l’admiració de l’Alícia, per la seua suavitat de colors, quasi ficticis, combinant encisadorament amb les arracades turquesa; una orquídia fresca en la marronor funcional del local.
--Pues mirad mis gueis, està noche el Galerilla os convida a una "soirée dans le quatier" de la carretera del aeropuerto nuevo. Y en confianza: sé de buena tinta que allí nadie sale de vacio.--El Galera espera la reacció dels companys, però aquests li han fet el mateix cas que al croar de les granotes dels tolls dels canyissars de l’autovia. Ho intenta de nou: --No decís nada, mirad que tengo muy buenos contactos en la zona y hay unas niñas de locura. Venga además he pillado el pote, lo tengo aparcado cerca de la plazoleta del Beni.-- Segueix sense aconseguir transmetre ni unes mil·lèsimes d’eufòria i és més s'ha quedat sense degustar els darrers pinxos trets de la cuina del Ruso.
--¡Me comeria un montón más!, però he quedado en pasar a buscar al Luis y ya se me està haciendo tarde. Hasta luego muchachos, que os vaya bonito, con un poco de suerte no nos vemos hasta el dia del partido y Galerilla que no se te vayan todas las fuerzas culeando, a ver que si por una vez que triunfas te nos adiccionas y tenemos que ir a rescatarte.

--Anda pollo, largate ya que las gallinas empiezan a ahuecarse y otra cosa te digo: aquí todo el mundo sabe que el Galerilla folla poco, pero cuando lo hace deja recuerdo, con sello, firma y hasta rúbrica.

--Serà en los papeles de Anacleto, por lo de lúbrica, digo.

--Y en las sábanas de Tirana tambien, jilguero.-- L’Heredia per fi se’n va rient per sota el nas. Uns segons de silenci i:-- Y vosotros dos que me decís, uno por lo del Arenal el otro vete a saber porque, pero està noche no me pareceis la alegria de la huerta.

--Yo me iré a tomar unos cacharros tranquilamente, por la zona alta.

--I tu Bailarín, ¿no te animas ha hacer compañía a tu compadrito? Què no miento joder, que se montan unos tientos y unos fregados de muerte.

--Otra noche Galera, otra noche quedamos...

--Otra noche, ¡què noche si no esta!-- S’aixeca del tamboret, estirant-se l’americana. --Bueno palomos, el Galerilla se basta y sobra, aquí os quedais, la zona alta, ¿què novedad?-- El Galera havia renunciat força temps ençà a buscar alguna variació personal pels antres de la zona alta. --Hasta luego cenizos, no os divirtais demasiado esta noche que os puede sentar malamente.

El bar ha perdut clientela, així i tot són encara massa les taules plenes per les filles del Ruso. Saben des de ben petites que el pare aguanta fins a l’últim moment, fen costat al darrer dels clients, insuportablement romancers a l’hora de fotre el camp. Elles encara s’han d’anar a casa, canvia’s i trobar els amics, cadascuna els seus, en acordat local de la zona alta.

--Escolta allò de l'Anacleto i lo dels llençols de l’altra, de què cony va tot plegat o és que aquells dos comparteixen lectures esotèriques?-- El Thelo s’havia quedat sense beure i sense menjar, compartint en silenci la barra quasi solitària amb l’Ernest, si no fos pel Rassid que fa poc que ha arribat incorporant-se al rotlle de l’Alícia, la Maga i una dona un xic més gran que no tinc vista.
--No home, no has vist mai els episodis mitològics a les emissions municipals, són molt bons, si els reposen tot sovint, a més a més són lliures de taxes.

--Ai ja!, no, no, al bloc estem abonats al G. P. Pintoresc. i per mi com si no hi fos.

--Home hi ha certa addicció, tu clar estàs ocupat copiant retallables, a demés surten unes paes!
--Un parell de canyetes més Milia si us plau. Però la tonteria d’on ve?

--L’Anacleto era un personatge que duia el llistat lunar de les femelles fèrtils al palau dels tres virreis. La Tirana era la més reclamada i a l’hora la menys vegades disponible, la que ho feia més bé, la més ardent. El que va encendre la desconfiança dels virreis i els seus dofins...
--Què és el que contes Ernest amb tanta fruïció?-- La Milia no s’ha pogut estar en comunica’s amb l’Ernest, ell s’ha callat aturat per la sorpresa.

--Deixa’l Milia, no l’interrompis ara que està en lo millor.-- La noia torna la feina una mica més contenta.

--Doncs el que et deia, que la tia els tenia a tots enganxats per la cigala i va resultar que el bon de l’Anacleto portava el llistat correctament al dia, i aquest és l’origen del conegut síndrome de Tomacek, qui té més facilitat de fer, menys fa.

--I perquè és diu la síndrome de Tomacek?, s’hauria de dir la síndrome de Tirana, no?, com el complex de Lord Jim, l’efecte Williams o la cobdícia d’Armstid.

-- O l’implant d’en Vespero. És diu així no més per què va ser el primer investigador que el va estudiar.
--Vaja, ja dic jo que els noms no són tant importants, més quan penses d’on provenen...

--Sí, és un d’aquells casos que l’observador supera l’objecte observat. Igual que els vells viatgers ficaven noms a les valls o a les muntanyes que ja el tenien, un error també repetit posteriorment en les expedicions extra-planetàries.

--És una porqueria, perquè no t’acabes d’aclarir mai del tot, sempre has d’acabar consultar algun programa convertidor de topònims i no hi ha cap de bo. A mi em fan falta per les adreces dels membres de la Societat, a l’hora d’enviar comunicacions o plantilles i a la més mínima se’t fon a mitja funció i t’ho engega tot als collons.

--Home, el programes bons són els de Defensa.
--Si però són intocables, ni els pirates s’han ficat amb ells, ja els hi haig demanat als paios del mercat i sempre et diuen que sí, un parell de dies i el tenen allí. Tornes al cap de dos dies i et comencen que aviat, que encara estan en tractes i a l’últim sempre t’intenten endossar una merda de copia vulgar, volen-te fer creure que pràcticament és lo mateix...

--Ja t’ho miraré Thelo, amb una mica de sort potser et podré passar una copia d’última fornada.

-- Ai!, la versió del Purificador T. de Filtres que em vas passar anava de puta mare, fins que clar amb l’ús i que jo sóc un manotes es va malmetre, però ja està bé, ja li tocava. Ara en tinc un altre, vaig fer colar la cèl·lula del vell i els distribuïdors em van envia un de nou, que continuí tu! La veritat que un de Defensa estaria de faula, encara que es tingui que pagar alguna cosa Ernest.
--No home no, tu, deixa'm fer i segur que ho podrem traure.

--La copia era realment excel·lent, t’hi podries dedicar amb tot això i fer-les corre pel mercat...

--Més val que no, crec que hi ha una màfia que fa por.

--Vols dir que aquests paios del mercat dels blocs estan controlats per algun escamot facinerós?

--No ho sé, potser no, home se’ls veu bastant tranquil·lots. Suposo que el volum de vendes que fan, no deixa de ser ridícul per les organitzacions. --L'Ernest té el costum de dialogar intercalant petites pauses en cadascuna de les frases, el que no el fa semblar una persona dubitativa i tampoc crea una sensació d’incertesa, tal vegada en algú que no el tingui massa tractat pot donar una certa imatge d’indecisió. --També veus que la qualitat que ofereixen no és pas de primera i coses una miqueta especials, ja no cal ni que et molestis a demanar-les, tenen lo normalet, lo que surt més... Jo, això sol ho puc traure amb comptagotes i com un favor personal.

--Res Ernest com vulguis, tu manes, jo ja tinc prou amb tota la merderada que em toca remena cada matí a la granja i no ho dic pas pels fems no.

La Xerrada se’ls ha fet tan interessant, que quasi no s’han adonat quan han marxat la colla de les dones amb el Rassid i això que l'Ernest tenia ganes de passar una estona amb elles. Observo que la nocturnitat i el pre-estiu han pres consistència a la Pulperia, impregnant a la majoria de personatges que han passat o que resten al bar. El Thelo i l’Ernest pareix que segueixen un rellotge vital a deshora, com unes tres setmanes endarrerit (al Thelo, home de moviments lents ja se li escau per això), se’ls veu inalterables a les fragàncies invisibles que reinicien a contracorrent el periple estacional. Per contra, tenen endormiscats els sistemes d’alerta, així estan un poc desprotegits davant d’un possible enfrontament directe o ocult, més vulnerables que els altres, encara que aparentment sembli lo contrari. A la taula nº1 seuen tres albins que no trigaran gaire en desfilar. Avui hi falta el Reverend, deu estar de servei i encara que no ho estigui, com sempre va amb la sotana blanca, junt amb el seu salacot no saps mai si va o si ve; imposa un cert respecte, les faccions negres i tanta serena blancor. Per bé les germanetes enllesteixen la darrera comanda, perquè el Ruso ja els hi ha dit que per favor marxin d’una vegada, ell ja tancarà quan vulgui; tampoc les vol tindre excessivament enganxades, perquè es fixen en tot i després a casa li retrauen i és que en aquestes edats són rebels a matar.

A.C.J. ----- SIS (tercer)

   Al xamfrà de la barra, quatre amics prenen les primeres canyes. Tan sols havien tingut temps per saludar-se i d'intercanviar un parell de frases circumstancials, va l’Alícia i se’ls hi atansa: --El otro dia vi un programa sobre el fondo marino y habia unos mamíferos que dormian en el aire.-- Quasi bé totes les taules són plenes, les germanes cambreres van de bòlit entre una clientela, més esverada de lo normal. L’Alícia se’n anat fins a la porta, aturant-se uns instants en l’observació del trencament dels feixos lumínics rebregant pels edificis i sobretot en la font d’alimentació geogràfica. Després ha tornat vers al Galerilla i el seu grup immiscint-se en la conversa amb una nova aportació: --Ahora cojo la autovia y me voy a Madrid, a Paris o a Marrakess. Cuando fui a Canada tuve unos problemas y como no he estado nunca me los imagino.-- Els quatre paios riuen amb sana complicitat, un d’ells, l’Heredia celebra les ocurrències de l’Alícia i li pregunta que farà aquesta nit, ella lacònica respon:--Nada, lo de siempre.--
       --Mira igual que tu Heredia, me extrañaria mucho que al salir de aquí no te encerraras en un karaoke de esos.-- Al Galera no li agraden aquesta mena de locals, a més a més ell no posseeix una veu timbrada, capaç d’arrancar els aplaudiments de la concurrència i l’admiració de les paietes.
      --Y que si voy, haver si me tendrás tu que decir a donde tengo que ir.-- L’Heredia no està per massa hòsties, més després de l’esbroncada telefònica del Galera per l’absència a l’últim partit.
      --A mi me importa dos rábanos donde te metes colgao, lo que no soporto es que porque el señor quiera lucirse en un escenario para memos, falte a los compromisos con los amigos.
      --Dejalo ya Galera, te dije que no volverá a ocurrir, no me hagas de pleitear ahora tu.
      Aixecant el braç el Thelo crida a la cambrera: --Una altra ronda Marta si us plau.-- Les canyes són buides, la seua grossa panxa comença a queixar-se i l’ambient tiba per dos bandes. Quan la Marta serveix les gerres, aprofita per demanar unes tapetes per acompanyar.

--¿Què vas a hacer tu Thelo?, nos vas a sorprender con alguna de tus peripecias, como aquella noche que retiraste al alba con todo el pedal encima y tuviste que acompañar a un antiguo compañero de colegio que aún andava peor que tu, que por más inri ejercia como padrino en la boda de su padre esa misma mañana, y al infeliz le dieron unas arcadas en el mismo momento de recitar la poesia a la que seria la nueva mujer de su papá, y tu, para evitar que echara todo el chorro encima del vestido de novia, tuviste que hacer pantalla con una bandeja de plata regalo de algun pariente pudiente.--

 El Thelo a començat a riure recordant-li el Galerilla l’aventura d’aquella nit, que va acabar sent convidat al casament i reiniciant una amistat oblidada. --Mejor eso que lo que me paso la otra noche en la fiestas del barrio del Arenal.
      --Vas anar fins l’Arenal l’altra nit.—L’Ernest s’estranya per la llunyania i perquè encara hi hagi gent que es dediqui a recórrer les festes majors dels barris, al seu parer, idèntiques les unes a les altres
     --Al final em vaig decidir, hi tocaven uns col·legues. Lo que passa és que quan ja plegaven i feia estona que estava sol, li vaig preguntar a un parell de paios on era més fàcil prendre un taxi per tornar a casa.

--Mierda, unos carasapos seguro.-- El Galera tem el pitjor.

--No, no es eso que vas andando un rato al lado de ellos comentando cualquier cosa, que si de retiro que si tal, hasta que me dicen: es por allí. Y yo que aún no tenia sueño sigo por donde me habian indicado, pero dando un rodeo por una callejuelas cercanas al parque, para rehacerme un poco con el frescor de los manantiales y al doblar una esquina veo a los dos imbeciles medio escondidos en un portal, vigilandome para ver si me habian dado esquinazo, porque allí cerca de esa hora abrian un chiringuito y no me invitaror a ir con ellos, ni me lo comentaron siquiera.

--I te’ls vas trobar al xiringuito?-- Per fi l’Ernest es mostra interessat.

--No, me’n vaig anar tranquil·lament a buscar un taxi i me’n vaig tornar cap a casa.--Sembla que el Thelo se’n recordarà per molt de temps d’aquest menyspreu.--No sé, abans no et trobaves gent així per la nit.

--Eran unos mamarrachos hombre, eso es com lo del héroe aquel, que se olvidó los abalorios antes de entrar en el combate final y ninguno de los aldeanos le prestó su amuleto. No hace falta darle más vueltas.

--Eso es de feo com quemar un henil.-- Tant el Galera com l’Heredia han buscat comparances mitològiques.
       --No ja, però emprenya.-- Mentre endrapa un pinxo de bacallà amb pebrot, arrebossat amb un fos de formatge de cabra.

La Mitjana bosc de Ribera (tercer tram: de la Bassa Gran a la passarel·la sobre el riu).

El camí adaptat de Ronda arriba fins per la Bassa Gran, ben enllaçat per un ample camí, que ens porta fins una caseta d'observació d'aus. A partir de la cabana de fusta, un senderó s'interna en solitud entre l'arbreda i el canyís en un entorn d'aiguamoix, apropant-se a la riba, per retornar silenciosament pel mateix lloc.

 Havien fet grans avenços, fins i tot enllaçaven amb passarel·les les diferents mitjanes, desbrossant i conreant la terra fèrtil. I finalment van decidir-se a construir un rai, encara que fos per anar-se'n a naufragar. Cada any amb l'arribada del bon temps, un parell partia aigües vall a la seua sort, en expedició cercadora de femelles. Així cada cop havia més cabanes buides i més feina per a menys braços.

Una segona cabana d'aguait, pocs metres enllà, semi-oculta, el camí ens condueix de nou al camí de Ronda, per un tram més lluminós. l'itinerari adaptat a l'ombra protectora, escoltant els ocells

Mai tornaven,  no eren tant lluny cony, algun haurà sobreviscut !... es desesperaven. A l'horitzó proper eren presents les ribes veïnes de terra ferma i les vestides puntes de les serres.

 




               La natura es desferma pels vols de la  Bassa Gran, zona de reserva natural, millor no molestar-la.

                 Creuar el pont verd, pel camí de Ronda, sobre un braç secundari farem cap al  pous de la Sant Miquel, al costat d'una petita zona d'esbarjo. Dirigirem definitivament les nostres petjades  sota un bosc de xops i verns, vers al riu, el braç principal.

                  Els reductes estacionals, el cicles repetitius funcionen de diferent forma en la natura que en l'ésser humà, abocat a participar igualment en l'engranatge, però a disgust. A temporades ets creus protagonista, després mudant en tots els  personatges secundaris de l'auca. Passes de gran fornicador a espelma o banyut, sense cap tipus de consideració mediambiental.

Història d'un dels personatges del bar.

            A.C. J.

           Història d’un dels personatges del bar.

                 Ell és un home tranquil, sap fer les coses. No distreu als companys amb uns comportaments ridículs o inadequats. Tampoc té el costum de tirar pel dret. Prefereix el sol càlid primaveral a les decebedores humitats hivernals. Li agrada la pluja netejant-li la pols a l’aire.

                 Molts ho sabem, i ell ho sap. No comenta res en tornar. El Galera mateix el saluda prement-li les espatlles amb el seu braç. Sí, fot el camp uns dies, sempre cap un megahotel solitari, en un ambient agradablement saludable, perfectament artificial. No hi ha vida a recepció, ni terreny per córrer al voltant del gran bastiment. Una vegada allí rep la tarja de la cambra de rebuda i poc després l’acompanyen a la destinació. Un mateix home fa que el segueixi pels passadissos. Nivells superen els elevadors exteriors. S’aturen en un pis, no és el seu. L’home del tratje fosc el condueix per les confuses galeries. Poden travessar el rodatge d’un film, amb l’Alpacino duent una americana blanca de fines ratlles i barret conjuntats, mostatxo, ulleres... amb els braços oberts entre els tècnics i la resta d’actors. A l’home ros el complau l’observació de les activitats que s’esllavissen pels corredors, fen uns moments més llargs l’espera del nostre amic. Ell mateix sembla consentir-lo, si és que té dret per fer-ho. I és que tota la calma exterior de l’edificació, es perd instantàniament recorrent la munió de nivells i nivellets enllaçats, per una imaginació conseqüentment delirant d’un ric arquitecte.

                  Ànsia acompanyada taral·larejant la cançó de la Terri i el Marvin: no hi ha muntanyes prou altes ni valls tan fondos... aviat la melodia variarà i es faran sentir profunds com un riu, alts com una muntanya. 

                  Quina importància té, si no és més que per rellepar-se en els seus records a la distància, com es va iniciar aquest "impasse", convertit en la joia de la seua existència. Potser la vida se li interrompis per uns instants, i retorna a la indefinició quotidiana. Els viatges per veure-la, li signifiquen un debilitament econòmic, reduint el seu modus-vivendi a límits essencials.

                  En un vol transoceànic que el duia de tornada, finalitzades unes vacances, la dona del costat de cabells llargs insondables sobre una jaqueta de llana fina, consultava una revista europea. Unes mans cuidades, ressaltant dos anellets de plata amb turquesa, les ungles retallades curtes i sense pintar. L’aparell creuava la nit, el passatge despert es distreia en un film banal. Ella es ficà un antifaç per a dormir. Ara l’observava sense dissimul, mirant-la atentament. El seu nasset, davallant pel perfil de la pell, florejant als llavis, activant-se a petits estímuls quasi involuntaris, saborosos. Es despertava sovint. L’acompanyava una senyora gran que canvià el seu seien per un altre de més còmode.

                  Diu que a ell no li venia la son i s’aixecà un parell de vegades, amb tot el compte de no molestar-la. Va jugar una mica en una pantalla, va anar a prendre una aigua amb gas i va dialogar amb un industrial lisboeta. En tornar, pràcticament tothom dormia. Ella mig estirada cobria el seu lloc i el de la seua acompanyant. L’Antonio es va deixar anar allargant les cames per sota del seient del davant, relaxà el seu coll; poc a poc s’enfonsava pels móns per destapar de l’entreson. No aconseguí caure-hi totalment, notava les tènues cadències de la veïna, la calor de la llana molt prop de la camisa per tot el reposa braç. Finalment, a l’intentà obrir els ulls, l’admirà a la penombra de les llumetes posicionals. El suèter coll de barco se li havia acalat, descobrint la delicada tireta del brassier assolant-se pels refinats contorns de la clavícula. De seguida un plaer intensament dolç l’envaí per tots els camps de la pell, pujant-li per la medul·la, excitant les arrels dels cabells. Amb lentitud tancà els ulls, els seus braços es fregaven. Una nova aproximació: el cabell d’ella descansava indolent sobre la seua espatlla esquerra. Gaudint de la sensació, allargant-la, degustant-la... tot el possible abans de què se li enduguessin la consciència.

                 L’endemà en encendre’s les llums, la remor del servei de l’esmorzar gairebé el desvetllà. Es féu el ronsa una estona més. Les hostesses passaren de la seua filera, els passatgers es replegaven als lavabos, les pantalles anunciaven articles innecessaris, i ella ja desperta es disposava esmorzar. No el va importunà, tot i que l’esquena de l’Antonio més aviat li complicava els moviments del braç. Incorporant-se, primer la va mirar, encetant-se una comunicació amb dos somriures cordials. La finestreta mostrava el cel de París, crec que van parlar del malaurat temps de tardor a la capital, de les seues curtes estades a la ciutat, també de les excel·lències del Camembert. Una seqüència d’esparpells irradiats des d’aquells ulls d’ametlla, atents a les seues paraules, l’anava fascinant i des-protegint. La vida és més fàcil després d’esmorzar, mentre l’espai-temps entre els seus esguards es deté uns instants. Arriba el silenci, la vista endavant, la ment en blanc. Ambdues vides és separarien per sempre als pocs metres de transitar per les passarel·les de l’aeroport. Els passatgers desfilaven sense adonar-se’n, amb la intenció única d’abandonar l’aparell ràpidament carregant totes les seues coses. Ella passà primer, va girar un parell de vegades el cap, ell se sentia amb l’ànima despresa, incapaç de comprendre el que li havia succeït. Les hostesses els acomiadaven desitjant-los els bons dies amb uns somriures eficaços però impersonals. Caminant pels tubs mecànics un impuls que ni sap d’on li venia, l’obligà a estirar la mà per prémer el braç de la noia a l’alçada del colze. Ella en aquell moment voltejà el cos una miqueta, agafant-li la mà, la va obrí i li confià una nota tot dient-li: “A bientô”.

              Les permanències al megahotel mai superen la setmaneta. L’últim dia la veu marxar des de dalt estan. Entrant a un automòbil negre, acompanyada d’un nen d’uns set anys, seriosament vestit, el xofer li obra la porta. Ell torna a casa sol, i un dia el trobarem de nou al bar. Les primeres setmanes encara se’l veu clos en si mateix, molt poc comunicatiu, absent, encisat encara per la presència femenina. Cal tenir una mica de paciència per recuperar l’amic de sempre.

                        

A.C.J. -----SIS (segon)

Dies feia que havien encomanat les entrades per la funció d'aquesta nit. La Sra. Engràcia estava en un període d’estabilitat i animava als amics a presenciar un espectacle: --Mai et pot passar res de dolent veien un musical!-- intentant de convèncer a una indecisa Sra. Medea. De fet les quatre butaques per un nou muntatge de "Guys and Dolls" eren ja reservades. El vehicle del Teatre Eugene O’neil en servei pel desplaçament públic, ha recollit a la darrera passatgera al rebedor de la porta principal de la urbanització. La Bea és a la que la Sra. Medea menys coneix. Amb el Benet existeix una gran confiança, moltes són les represantacions compartides, sumades a nits de gentils tertúlies. La dona del Benet no comparteix aquest vessant lúdic del marit i es queda tranquil·lament a casa, amb la companyia de la família que habita a una gran torre pairal de les afores.

--Caram Medea si t’hagués vist la dona del Benet, potser no s’hagués quedat tan tranquil·la a casa seua.-- L’Engràcia divertida, bromeja feliç de reiniciar les escapades nocturnes, llargament deturades per la seua malaltia. La Medea necessita que li encomani l’alegria, més després de sortir de casa havent de suportar les paraules del gendre i la filla, units en la desgràcia, aventurant una fi de la vetllada incerta o pitjor: directa a la sala d’espera del servei d’urgències de l’hospital de la Facultat, subratllant amb mala llet la manca de seny dels amics de l’Engràcia. Ella feia com sinó li afectés tota aquella xerrameca matxucadora, malgrat havia niuat en el seu estat d’ànim dies ençà.

--Una nit que una és pot arreglar una miqueta... s’ha d’aprofitar per traure lo millor de l’armari.-- Ella havia estat tota la tarda a la perruqueria, prenen una de les noies per a què l’ajudés arreglar-se a la seua habitació, els capos de la casa estaven que trinaven per les despeses d’uns diners que no eren pas seus.

--No tinguis por, la Montse no es perdria el partit d’aquesta nit per res del món--. El Benet mantenia la verticalitat semi repenjat en un seient lateral desocupat. Pensa que no podria estar en millor companyia. El Benet du el vestit jaqueta amb una facilitat admirable. --En la primera joventut et mors de ganes de conèixer dones, quantes més millor i no saps per què, però elles se’t resisteixen, et deixen de banda i quan més intentes acostar-te a les seues vides, que aleshores a tu et semblen tan fascinants, més et fan fora, no hi ha manera. I ves per on, ara amb la maduresa descobreixes la clau: la senzillesa.

--Vols dir que ara, quant les dones ja no t’interessen és quan més les tens a l’abast.-- La Bea és una vidua-divorciada amb quatre fills barons, encara que en l’actualitat només un depèn d’ella, feia poc que el petit havia marxat a viure amb la nova família del pare, d’una superior posició econòmica.

--No, les dones mai m’han deixat d’interessar, tot el contrari, amb els anys les aprecies més inclús.

--És que els anys se t’han ficat molt bé a tu Benet.--

--Cadascun al seu lloc.-- Remarca l’Engràcia.

--Si jo no fos una dona formal, avui ho tindries difícil per tornar a casa sa i estalvi .-- La Medea ja ha fotut fora els mals auguris de l’autocar.

Al Benet per bé o per mal, li ha tocat ser el focus d’atenció de les tres senyores, menys mal que de seguida ha pujat el senyor Cossimo i tota la seua comitiva, saludant amb la seua corresponen vehemència. Deturant-se una estona amb l’Engràcia, per motius obvis, prosseguit amb la resta després, dedicant uns minuts extres a la Bea, concessió al seu impenitent donjoanisme.

-- Engràcia, no sé que fa el Macià? Una dona lliure i atractiva com la Bea tan a prop i sembla que estigui collin cireres a l’hort del Sebastià.

--Quines bajanades diu aquest home.-- A la Bea li ha agafat d’imprevist el comentari en veu alta del Cossimo.

--Que no li agrada el teatre al teu fill? És estrany tenint la mare que té.

--És clar que li agrada pesat, ell ha estat precisament el que ens ha recomanat l’obra d’aquesta nit.

--Ai! ja l’ha vista.

--No encara, espera aviat a tindre uns quants dies de festa per anar-hi, és lo que té treballar de nit. Creu que així li serà més fàcil trobar algú que l'acompanyi. Diu que és trist tornar a casa tot sol després de l’obra, i jo l’entenc.

--Si és per això que s’apunti amb nosaltres, nosaltres no hi ha setmana que fallem.

--Sí, però ell vol veure "Guys and Dolls" i vosaltres hi aneu avui, no?

-- A mi si m’agrada, no em faria res repetir. -- Picara, la Bea intenta refer-se.

Al Benet li preocupa que la colla el Cossimo s’apunti a prendre una copa sortint de la representació, no tan sols per l’afany de protagonisme d’ell, sinó per la consistència de la posterior tertúlia, que indubtablement davallaria als nivells del més talòs del grup. Ell ho explicaria talment així: Per què els has de satisfer baixant el comú denominador de la reunió, per acontentar i interessar a tothom, i per què no es pot tirar pel dret enfocant l’interès vers un punt creatiu que desperti i no conforti? S’empipa només de pensar-ho, i després aquest conformisme s’ho aplica a ell mateix, i s’enerva elèctricament provocant-li un batibull intern. Indubtablement prefereix compartir l’estona amb les seues amigues, o com a molt, amb algun cortès acompanyant trobat inesperadament en el decurs de la nit.

La Mitjana. bosc de ribera. (segon tram: del pont metàl·lic fins a la Bassa gran.)

El bosc de ribera creix amb puixança, entortolligat, tot campa en aparent desordre cercant llum, el sota bosc competeix sense deixa un espai per ocupar. La confiança regne per molts dies, els arbres es fan forts, semblen defenses infranquejables. Arriba el dia e què les riuades ho fiquen tot damunt davall, la seua destrossa és generadora de vida.

               El senderó rectilini remunta el canal fins al pont que el travessa.

Tal vegada, la crescuda arrossegà, a més a més de troncs, branques arravatades, fustes i taulons, uns peons que va sorprendre obrant al riu. Alguns no van tenir tanta sort i van colar-se aigües avall, ignorant les mitjanes ocultes per la nit. Els afortunats van ser rescatats per l'enteranyinat de ramificacions de vora riba, atrapats a la foscor. Nàufrags, esperant envà que les aigües tornessin a la calma.

Passaren els dies i les aigües rugien com el primer. Ja no hi havia calma, on eren? Empresonats a la seua illa. Nòmades, forçats per la reclusió al sedentarisme. El temps mai és suficient, de cercar raser sota els arbres, van esforçar-se a aixecar aixoplucs, aparellant les primeres cabanes.

El pont sobre el canal de Balaguer ens torna a la realitat: la proximitat de la sortida vers a la carretera de Granyena, els límits del parc rossegats per una planta de tractament d'àrids, l'enllaç amb el camí principal i la pista de la riba dreta del canal de Balaguer que ens tornaria al pont metàl·lic. Davant la disjuntiva, marxarem pel camí principal, seguint les indicacions de la bassa gran. Unes curtes dreceres tallen regirant de seguida pel boscam.

Es van començar a apariar, i la cosa rutllava mal que bé. L'únic, que cada primavera, quan tot el que els envoltava renaixia i brostava amb una energia insultant, ells es pansien d'enyorança recordant les seues dones.

 Brostar, llucar, ensumar, les olors de la terra podrida, seca, humida, rabiosa.

A.C.J. -----SIS (primer)

La proximitat de la festivitat avança les ganes de diversió del veïnat. Sol coincidí amb un indeterminat estat d’ànim col·lectiu, fruit d’una dissoluta percepció. La primavera aportant les primeres calors hi fa molt, tant com la lluna creixent ombrejant les branques baixes dels arbres més vigorosos. La casualitat no és pas el principal argument d’aquesta llicenciosa concomitància, que conduirà a les ànimes més substancials a frenar el guiatge del raciocini, invocant l’experimentació de l’inesperat des dels sota blocs del nostre interior, descurullant les orelles al cant de les sirenes.