A.C.J. -----VUIT (cinquè)

És d’hora pel cafè de Cal Ric. La gent allarga les sobretaules a les posades que tenen per costum abandonar l'ampolla de conyac a discreció de la clientela. La veritat és que no hi ha quasi ningú, tres nois joves envolten una taula com si no la volessin ocupar. El Marià recorre la sala amb la intenció de demanar, de seguida apareix per darrera un home gros de braços prims amb pantaló fins a mitja cama, que escolta la comanda i se’n va per la porta de la dreta del mostrador, torna sortir i se seu a la taula amb la parella. Té els ulls i el somriure caiguts, i parla amb la rialla congelada, els demana d’on venen i ells responen de la capital.

--Noves de la capital, sempre és bo escoltar noves de la capital. Com van les coses, ja han completat els projectes de les autopistes del sud, les que van per sobre el riu?

--Sí, ja fa uns anys. Han construït moltes barriades per aquella zona.

--Jo vaig viure un temps al sector "Tras la Colina", ja sabeu amb el proletariat, fa molts anys, abans de què emigrés al Departament Occidental d’Ultramar. Allí hi vaig viure trenta anys. Allí vaig conèixer al meu millor amic, el que em va donar la primera feina, del que vaig aprendre tot el que cal aprendre per progressar al ram de l'hostaleria, i al cap de tretze anys vaig aconseguir obrir el meu propi negoci, un local nocturn “trés chic” el millor de la ciutat, una mina.—L’home enraona lentament mentre somriu subjugat per una confortant placidesa.-- Un "godfather", coneixeu el que vull dir?--

Sí. Contesten tots dos amb el cap.

--Dintre d’una setmana aniré a la capital rebre’l, a l’aeroport, no al de la vostra capital, a la del mar. Ve per uns dies. Baixant de l’avió li esperarà una escolta que acompanyarà a ell i al seu seguici fins a l’hotel. Ell no té negocis a la capital, no li interessa, no es mou el suficient líquid... ell vindrà a veure’m, convidat per la família Alada, la dels hotels i els autobusos. És un bon home.

--No és un home perillós?

--No, no, és un tipus franc. Ell sol té una cara, si parles amb ell has de ser sempre sincer i dir la veritat, no tindràs mai problemes si així ho fas.

Una pausa per un segon de silenci, i el Ric engega sense mira’ls a la cara.

--Es viu bé aquí, molt bé. Aquí amb una mica de doblers en tens prou, sol amb una mica. Jo tinc els meus guanys ingressats a termini fix i vaig vivim.

--Els té al Departament Occidental?-- Pregunta la Bea, provocant la mirada inquisitiva del seu amant.

--No aquí, al banc. Cada sis mesos bé el "taxman", el convido a sopar, li pago una quantitat estipulada, una misèria. Imaginis el que hauria de pagar al Departament Occidental, o a la capital, no compensa.

El cafè es va omplin, la gent en entrar saluda a l’amo, ell aixecant la mà amolla: --Benvinguts a casa meua--

--D’on és Vostè?-- Continua preguntant la Bea.

--D’aquí, jo vaig néixer aquí, ara farà nou anys que vaig tornar. Han vist a la meua dona?

El Marià ja s’havia fixat amb una jove morena de cabells llargs i fins de pòmuls esmolats.

--La meua jove esposa, la quarta. Em vaig casar amb ella als pocs mesos d’arribar. Mai a la vida havia vist uns ulls com els seus, els hi heu vist els ulls? Increïbles, la meua jove esposa.--

--Havia de ser un gran canvi per vostè, després de regentar un “nigt-club” un una ciutat, obrir un cafè al seu poble?--

--Sí, aquí s’hi està millor.-- Fa una nova curta pausa.-- Ahir vaig vendre més de quatre-centes cerveses i no menys de trenta botelles d’aiguardent, havia una gran festa a l’esplanada de l’església.--

--Ahir era el Dervali, no sabia que se celebrés per aquí.--

--Aquí tenim de tot, mireu al Safatans, el nostre proscrit, ningú sap con és diu realment i qui ho sap s’ho calla. Atansa’t Safatans, seu. Aquests senyors estaran encantats d’escoltar la teua història.--

El tal Safatans accepta la invitació, i el Ric marxa tal com havia vingut.

A.C.J. -----VUIT (quart)

La fonda del nebot és plena, ni les recomanacions del tiet serveixen. Un plat a taula no falta mai, i si a última hora no han trobat res, els hi faran un racó en algun dormitori, però és temporada baixa i un lloc o altre segur que troben. La del costat i la del davant també són plenes. La darrera casa del carrer és l’Hostal de les Dos Aigües. La Bea insisteix en anar-hi directament, sense passar pels altres establiments. Al vestíbul un petit mostrador fa de recepció. Un noi els atén amablement i els ensenya una habitació del primer pis. A la Bea li encanta, tota de fusta amb un gran llit de matrimoni, una mosquitera, un ventilador penjant del trebol i la seua cambra de bany, net i curiós. Previngut el Marià pregunta quan en demanen, el noi respon, i se la queden. És baratíssima diu la Bea, quan el noi els ha deixat sols, ell intenta explicar-li que aquí els diners tenen un altre valor que a la ciutat. --Una habitació com aquesta, no a la ciutat, a les rodalies, costaria cinc vegades més.-- Ratifica la Bea. --Vaig a preguntar a quin hora és el sopar, tinc com un forat a l'estómac...-- Marxa el Marià deixant que la Bea prengui possessió dels armaris.

El menjador se’n porta la major porció de la planta baixa. Una dotzena de taules i tres taulells llargs propers a les parets amb bancs correguts, que ja són semi-plens. La parella ocupa una de les tauletes centrals que resten buides. Una cambrera els saluda cortesament, els ofereix la carta, variada, extensa, inclús hi ha tot tipus de peix. La Bea de seguida demana si el peix és fresc. La cambrera respon que tots els plats en què s’especifica peix fresc, el peix és fresc. Dia sí, dia no, puja la furgoneta que es prové del camió del peix que compra directament a les mercaderies que venen de la costa buscant els "abarrotes" de les grans ciutats de l’interior. Ella ja ho té decidit: una sopa de peix i un plat de gambes amanides amb suquet. El Marià es decideix per una amanida de temporada i un entrecot de bou poc fet. Beuran un blanc per ella i un negre del país del costat per ell; els vins són tant cars com els plats. Trigarem uns vint minuts per servir-los, diu la cambrera abans de portar l’ordre a la cuina.

--Tenia raó el botiguer.-- Comenta ella.

--Sí, per què?

--Per lo de les dones guapes, què no t’has fixat amb la cambrera?.--La Bea es recol·loca el cul a la cadira.--Mentre estaves mirant els llibres de la biblioteca, també haig vist a la cuinera i deu ni do, d’un altre caire, més natural...--

--La cuinera? Si m’ha semblat que era una dona gran.--

--No, n’hi han tres a la cuina, dos de grans i una de jove i guapa. Després hi ha el noiet de recepció i dos noiets més que deuen de fer el servei d’habitacions i ajudar al menjador.

--Tot això en els deu minuts que haig estat a la biblioteca!

--Això i més, és que els homes no us fixeu en res.

Entren més comensals. Tres persones s’atansen a saludar a la parella.

--També són vostès aquí? No se’n recorden? Avui és la tercera vegada que ens trobem: primer prenen un té al mirador del llac, després visitant els carrers del poble antic de... Com es deia?-- La senyora pregunta a un dels homes que l’acompanya.

--Aspia.-- Respon.

--Això, és preciós, nosaltres ja havíem estat per això. Molt bonic però val més no quedar-se massa, és molt car.

--Hi van molts turistes.-- Diu amb cert menyspreu un dels homes.

Els tres de palplantats envolten la taula de la parella. L’home de cabells blancs que sabia el nom del poble reprèn la conversa: --Per trobar un altre lloc com aquest, hauries de conduir almenys tot un dia sencer per carreterotes infernals.--

--Com aquest no, si a cas semblant, d’inferior categoria i molt més car.-- Els dos homes es recolzen l’un a l’altre.

--Aquest hotelet és un luxe al bell mig del món perdut.

Incomodat per la incomoditat de la situació, el Marià els convida a seure a la seua taula. A lo que els convidats no fiquen cap pega.

--Són famosos els exquisits patés de la casa. A veure si ho endevino: primer farem una tauleta de patés i després uns marisquets, per ells un parell de crancs per cap i per mi un llagosteta.-

--S’ha d’aprofitar, preus com aquest no es troben ni als Departaments més australs d’ultramar.-

I en aquest estil superficial es va desenvolupar la resta del sopar. La senyora es lamentava que tinguessin de marxar de bon matí --... per què aquests dos volen anar més amunt, a les altes muntanyes, a tocar neu, com si no fossin prou altes aquestes de muntanyes.-- La Bea, per la seua part deia que li agradaria passar uns dies més al poble. --Al poble no hi ha res, l’únic aquest hotel, de seguida està tot vist.-- Replicava la senyora reposant un moment en la seua fruïció amb la testa del crustaci. La Bea recomençà explicant els suggeriments sobre les interessants excursions que es podien fer des del poble, del que el Marià es mostrava del tot favorable.

El trio s’excusa i es retira a descansar sense prendre cafè. Ella, amb manifesta teatralitat, confessa que està morta i l’endemà li espera un altre tuti de viatge.

A.C.J. -----VUIT (tercer)

Carregat amb l'equipatge el Marià demana a un mercader lloc per allotjar-se. Sembla que tenen sort: segons ell, és temporada baixa i no hi ha massa moviment, però és millor que vagin preguntant per les fondes mentre avancen pel carrer, i si no sempre trobaran lloc a l’hostal de les Dos Aigües, és nou i és car, el més car del país assegura. --Hi ha gent que no hi vol anar perquè no es troben a gust. És tot molt arreglat, a l’estil ciutadà, ja sabeu si sou de capital, les habitacions són tan amples que hi cabria un aljub, tot és al seu lloc, les catifes, els quadres a les parets. El van obrir unes dones fa pocs anys, ara! s’han vist obligades a habilitar un dormitori comunal, que sinó potser ja haurien plegat fa dies. De menjar, sí que es menja bé, a mi em compren les especies i sempre lo milloret. Jo no hi haig anat mai, però sé que a les hores de les menjades no s’hi cap.--

Després, estirant-se una mica més, els hi recomana la fonda del seu nebot, perquè hi ha fondes que no estan prou bé per una parella que vol una mica d’intimitat. --A l’acabat de sopar vagin a cal Ric o a cal Soprà, que són dos llocs de beure on es reuneix la gent per parlar i s’expliquen unes històries molt amenes. Jo em deixo caure per cal Soprà, que és del poble de tota la vida. El Ric és un paio que va arribar fa una dotzena d’anys, allí sol hi ha forasters amics seus i gent de passada que no coneix ningú. Ara!, té la dona més guapa del país, una femella morena de pell fosca amb uns ulls que no oblidareu mai, i va néixer aquí! El barrut va aconseguir casar-se amb ella, tot i que ell és un panxut i li porta més de cinquanta anys. Per dones guapes aquí no us queixareu, sempre apareixen forasteres rodamons buscant macles colrats a la serra. La meua filla diu que les fan en sèrie i les avien de les ciutats una temporada, per a veure si així no tornen. Venen també fines ciutadanes, però aquestes són massa estirades i sempre paren per l’hostal de les Dos Aigües. Ai! si necessiteu un guia que us acompanyi en una excursió pels voltants, per què aquí hi ha molt que veure i que visitar, però això sí, molt amagat, i lo més bonic és al bell mig de la serra, lluny, lluny del poble. Doncs això, si voleu jo us en puc facilitar un guia de confiança. Sense cap compromís, que jo tinc el meu negoci. Aneu, aneu a veure el nebot que ja no us vull entretenir més, dieu que veniu de part meua, sempre us farà millor tracte.--

Amb la llarga explicació el carrer s’ha mig buidat, com si les persones cerquessin el seu cau.

A.C.J. -----VUIT (segon)

Tindries que estar més per la Bea, fa quilòmetres que tan sols s'escolten les cançons de Stephen Sondheim i no parleu, potser aquella cinta de Sam Cook.

--Et va bé aquesta música, vols que la canviem?

--No, que va, està molt bé. Fa tant de temps que no representen aquestes obres... a la fi i a la cap són clàssics, no? Fixa’t que no hi ha un any que no es representa un Pirandello, o un Shakespeare, o un Molière, a mi m’encantaria poder veure Company, o el Somni d’una nit d’estiu...

Per què estàs tan insegur Marià? Fa anys que no pares de follat aquesta dona, has explorat tots els seus plecs, saps que ella t’estima (més d’una vegada se li ha escapat en ple èxtasi), saps que ella sempre vol estar amb tu. Per què et comportes amb ella d’aquesta manera?

--Aquesta nit pararem en aquell lloc que et vaig dir. El nom enganya una mica, perquè realment no és cap cruïlla de camins, quasi no arriba a ser ni poble, només té un carrer. Ja veuràs, quan acabem de pujar aquest collat, baixarem fins a un petit congost, després trobarem unes salines abandonades que devien de ser la principal industria de la zona, que aleshores segurament va fer que el territori prosperés força, d’aquells temps deuen vindre les règies construccions que destaquen per tot arreu. Del poble antic ja no hi resta gran cosa, sol la gran col·legiata i la plaça envoltada per un desgastat banc de pedra. L’important és el carrer que segueix la carretera, amb les seues casetes a banda i banda obertes als comerços i les fondes, on va a parar la gent més diversa que et puguis imaginar.

--Amb el temps que fa que no vens, potser ha canviat tot?

--Què dius! Aquí no és com a la capital, aquí per més anys que passin tot segueix igual.

Efectivament, després d’unes deixades piscines de sal, l’estreta carretera recent asfaltada condueix a un carrer d’uns tres-cents metres de llargada que arreplega la vida de la comarca. Per un costat, darrera de les cases discorre un accidentat riuet i pel costat contrari es distingeixen a contrallum la majestuositat de les construccions religioses. Comença a fer-se fosc, però les botiguetes, que a l’hora serveixen d’habitatge dels comerciants, no tanquen fins a molt tard.
         El cotxe el deixen a les rodalies del carrer, ja que les cases són tant a prop de la carretera que no permeten l’aparcament. Dos cops al dia passa l’autobús, sempre va ple, una cosa ben estranya, fa hores que la Bea i el Marià condueixen sense veure ni una ànima, i si continuessin hores més endavant seguirien sense veure ningú.

A.C.J. -----VUIT (primer)

Per què penses amb aquella noticia llegida un de tants dies?: “Víctima de fascinació per la mar”. El xofer d’un vehicle similar al teu, superava al capdavall de la tarda una curta collada d'una via litoral. El blau cobalt de l’oceà per un instant li robà la concentració, errant el traçat sobre la lleugera corba, irrompen al carril paral·lel, sent tot seguit envestit per una pesada unitat de càrrega, a la qual no va desviar un mil·límetre de la seua premeditada trajectòria.

Ja no penses que la Bea t’acompanya substituint a la teua dona, que ja porteu més de quatre anys de relació exclusiva, i segueixis sense demanar-li que es casi amb tu. I que aquest curt viatge, ella el veu, i tu per molt que t’enganyis també, com una darrera prova de convivència compartida. Ella segur que hagués preferit una estada en un centre de vacacions de luxe, als “resorts” construïts per la necessitat inherent als sedentaris de traslladar-se cada cert temps. Tu Marià, has fet igual que faries amb la teua dona morta. Com en aquell documental d’un enorme riu tropical filmat des d’un helicòpter, en què es distingia una serp insignificant nedant, esforçant-se en creuar-lo. Quina necessita empenyia a aquella serp a abandonar la seua riba, passant penes i perills per atènyer una riba idèntica a la d’origen? La veu en off eludia la qüestió, intercalant dades estadístiques a una almivarada dicció. Vas deduir que la mobilitat dels éssers vius, fan imprescindibles els viatges o les migracions, inclús ultrapassades les exigències nutritives.

Aquestes sortides erràtiques vers les serres dels interiors, que a ella tant li agradaven, omplien les vostres vides. Amb poca cosa fèieu, el cotxe us duia per carreteres desassistides. Recorríeu un centenar de quilòmetres descobrint noves vides, valls i pobles inimaginables. Teniu els vostres llocs preferits, als que tornàveu regularment. Avui portes una altra dona al costat. De vegades ta mare us acompanyava. La nit que va morí, te’n vas anar a un local de l’extramurs, allí on acaben les línies d’autobusos que arrepleguen la gent que va a divertir-se, i vas començar a beure, impulsivament, compulsivament, i vas sortir a la pista, i vas ballar molta estona, fins que quasi perds la visió del món. Quan vas caure al llit no podies fer res més que dormir. El funeral de l’endemà va ser enutjos, a la missa et tremolaven les cames quan el capellà us obligava a mantenir-vos drets. Després vas tenir que atendre, una per una, les condolences dels parents i els amics. Per la nit estaves tan cansat i desconcertat que de seguida vas agafar la son. Totes les setmanes i mesos somiant amb ella. Per fi una nit et visità i et va dir:--Estic bé Marià, estic molt bé--. Després va desaparèixer per sempre més. Ja no t’entristeixes pensat amb ella, ni et sents a disgust amb tu mateix.

A.C.J. ----- SET (disetè)

       

Els hostes de bescanvi, la comunitat nouvinguda de les cultures nord-orientals, pocs fets a les desmesures de les festes populars d'aquest tros del món, una mica sobrepassats i saturats, van retirar aviat. Per una vegada passarien inadvertits, ells que són focus d’atenció permanent, però tant els feia. Al cap patriarcal no hi ha dia, que un veí, un company de feina o un simple conegut de la piscina, li demani obrir relacions amb alguna de les femelles de casa seua. Corre l’incert rumor que si demanes al cap d’una família nord-oriental, una de les seues filles o nebodes, i li caus bé, o li fas el pes o només que entaulis amb ell una conversa mínimament enriquidora, ell te la concedeix, i les dones nord-orientals tenen una ben merescuda fama d’amants suaus d’una exquisitat supraterrenal. Al senyor li estranya aquelles agosarades propostes, a ell quan una dona li agrada li diu. No acaba de comprendre la missió intermediària que se li atorga, encara que ho assumeix educadament com una part dels costums del país, obstinades en travar el desig eròtic, per a què tot seguit es poguessin divertir esquivant i saltant els entrebancs. Un comportament que interpreta com un gran joc social que entreté a la població, comparable al que ells tenen de deixar créixer els canelobres de gel el més llarg possible, penjats de les canaleres de les teulades, amb risc dels seus caps, sostingudes per la glaçada en desigual lluita amb l'oblidat sol. Recorda amb enyorança el llarg hivern en què aconseguí formar una columna, que cada dia canviava de color tenyida pels òxids helicoïdalment.
        Aquella nit el Trafas va acabar la nit a l'apartament d’una resident. La majoria dels seus acompanyants van ser convidats a abandonar el recinte en ser-lis detectats els primers símptomes d’A.C.M., les drogues estan permeses sempre que no molestin, els borratxos per exemple són ràpidament apartats i expulsats pels membres de seguretat. Pel dematí el pis d’aquella tia era ple de gent. Durant la nit es convertí en una lleonera, gracies a l’hospitalitat de l’ama. El Trafas creia recordar que havia fet cap allí amb la propietària del pis, però ara no estava tan segur. Havia un paio enamorat que buscava al seu amant desesperadament, millor hagués estat que el busques carregant camions a la sortida de serveis de la urbanització. El Poma Blava s’ho va prendre amb calma i va deixar fer fins a l’hora de dinar, llavors va elaborar un acurat llistat de persones i situacions, rere el qual, els porters que ja havien entrat de servei van efectuar una darrera recollida. Dòcilment la normalitat tornava a imperar. Quan al cap de tres dies va rebre l’ordre del Delegat, demanant-li un informe detallat de despeses, desperfectes, nombre d’assistents extra-veïnals, anomalies produïdes i reparacions a emprendre immediatament; ell que pràcticament ho arxivava tot, per fotreu a l’oblit quan abans millor (la seua dèria per l’espai lliure contra l’acumulació de brossa innecessària és de tots coneguda), el que va fer va ser recuperar algunes xifres estadístiques, obviant gran part de les irregularitats, el comunicat de danys soferts, que aquelles hores estava tot reparat i li va dipositar al seu despatx. Passada una setmana el Delegat li va transmetre les seues dures queixes, en matèria de in-subordinament del personal de manteniment, centrada en les costoses reparacions dels lavabos de les piscines, en principi tancades durant la Festa, que superaven el total pressupostat, carregant tintes en la negligència del Poma Blava pel seu descuit de prevenció. Ell no li va fer ni cas, però la Junta de la urbanització va obrir una acta de reconeixement de treball, per l’eficàcia en la gestió del Delegat, que de rebot li serví per accedir a un càrrec públic més rellevant i ben pagat, com a Subdirector de Departament del barri de l’aeroport. El seu lloc el va cobrir una persona que va vindre de l’extraradi, de maneres educades i grans coneixements logístics que va desbravar el bony que suposava el senyor ex-Delegat. Tant l’Ernest com els seus companys de treball, van felicitar al Poma Blava per l’habilitat demostrada sota mà en la resolució de problemes, del que el Poma els hi va estar sincerament agraït, acceptant la invitació expressa de l’Ernest d’entrar en el quadre de referees de la competició de futbolera.

                                                                            Fdl1P

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=llVl62Ra9bQ

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=wSsmcFeoaKs

A.C.J. ----- SET (setzè)

A finals d’agost la urbanització, com totes les urbanitzacions com cal, celebra la seua pròpia Festa Major. Una jornada de portes obertes en què el Poma Blava te més feina que mai classificant convidats. Els treballadors també fan festa, encarregant tot el muntatge a una empresa especialitzada en l’organització d’esdeveniments festius, el que complica encara més l’existència al Poma Blava, que es veu obligat a utilitzar la més fina de les intuïcions per poder comprendre i desxifrar el sistema de connexions, que varien completament d’una empresa a una altra, a més a més hi ha costum de canviar d’empresa cada any, i la d'enguany no s’ho ha posat gens fàcil, amb la seua arcaica sonorització i el seu enrevessat computador guia, que ha patit tantes modificacions des el seu llunyà origen, que pràcticament no te identitat pròpia, sinó és manipulat per les mans culpables de la mutació. Amb aquesta desencoratjadora perspectiva el Poma optà per ficar-se sota mínims, abandonant el seu descastat congènere a la seua sort, excitant al màxim els sistemes d’alerta dels dominis de seguretat, per evitar que li fes cap malesa. Concentrant-se en la funció de percepció i catalogació d’humans inconeguts.

Són riuades de gent per codificar, surtin i entrant, entrant i surtin a la seua bola voladora, doncs aquell vespre s’hi atansen els veïns del barri popular del costat. Hi ha residents per això, que aprofiten per demanar uns dies lliures, no la Genevieve, les seues filles i amigues. Al marit, se’l veu ample i ufanós lluint les “seues” dones, com l’home és molt ballador, i en sap, demostra la seua mestria en el ball de parella, traient-les a ballar, com a totes les que s’animen a seguir el seu ritme i els seus mesurats passos de ball.

Els renatos muntadors, subcontractats per l’empresa, emparats per la confusió, es confonen entre la gentada. Sembla que l’únic que ho adverteix és el Poma, mes les ordres són de jornada de portes obertes, i aquí hi cap tot, humans amb ànima, faltats d’ella, animals domèstics... la mateixa empresa disposa d'un servei d’ordre que sols ha d’actuar davant aldarulls seriosos i amb el màxim de mà esquerra. Un equip de renatos nous, aptes per a l’empresa privada, sense marques externes, de treball de llarga durada, gran resistència a l’esforç i de reflexes equivalents quasi perfectes, van significar que aquella nit alguns fessin “la cogida del siglo”, amb amants suposadament tàntrics, que no s’acaben descorre's mai, i ningú se’n assabentés. Exceptuant clar, el Poma Blava, que ho enregistra tot per després llançar-ho. Callats. Reservats, extremadament atents, rebent amablement a qui els entra, per poques arts que aquests despleguin. Una noia va agafar una crisi nerviosa, tenint que ser traslladada a un centre sanitari per l’ambulància de servei.

La colla del Trafas i els seus col·legues, tampoc es van perdre l’esdeveniment. Ell diu sempre que el seu somni és viure en una urbanització com aquesta, i que ho aconseguirà abans de complir els setanta. El seu nom ja hi és apuntat a la llista d’espera, per omplir futures vacants. Ara, també hi és el Manel, i dubto molt que mai pugui complimentar la primera entrada.

A.C.J. ----- SET (quinzè)

Abans d'un d'aquells capvespres en què l'horabaixa es perllonga sense un desenllaç aparent, el sol, mig confós rere uns núvols prims, daurava les aigües del gran estany artificial del Racó del Migdia, un lloc d’esbarjo ben comunicat des de diferents punts de la ciutat, refugi de la Isabel en aquelles dures setmanes d’inestabilitat. La jovenalla saltava les onades, més d’un se’n va endur un ensurt, als encarregats de la regulació se’ls hi va anar la mà; divertit, però perillós. Grups de mares passejaven per la platja mullant-se els peus, mentre els seus fillets es cabussaven alegrement silenciats pel soroll. Allí estan, amb els peus arrebossats de sorra, acaronada per una grata brisa, amb una llum allautonada que tot ho envaïa, va sentir-se per una vegada amb el cor prou net per manifestar-se a la seua estimada. Va corre cap on havia guardat la bossa, es va comunicar amb el Poma Blava, li ordenà que establís comunicació, però no va escriure res, cridà fins quedar-se ronca al mig del batibull del sens fi de les onades:--Et necessito amor meu.—

Per la temporada estival, el grup del teatre van comprar un abonament que els permetia assistir a deu espectacles a elegir. L’estiu va ser immillorable i els afeccionats van poder gaudir de representacions d’alt nivell. La senyora Engràcia, que per ben poc no va exhaurí l’abonament, va fruir amb el “Ramayama” al Circ del Racó del Migdia. A la sra. Medea, que se li escapava una mica la gestualitat índia, li va encantar tornar a veure “La vida es sueño”, i va anar, solament acompanyada per la Bea i el Marià, a veure un “Romeo i Julieta” molt senzill, que els va saber molt de greu no poder-lo recomanar, ja que era el darrer dia. En canvi, ningú no es va perdre el clàssic de cada temporada, “El somni d’una nit d’estiu” en versió dansada i caixa nua, força polèmic pel seu estil tallant, i una falta de consideració vers l’espectador, segons creia el Benet. A tots el van complaure “Agost”, també “Incendis”, una opera de Sixuan, el prodigiós "Ten Chi" i el Gran Concert a la plaça central de la Zona Alta amb obres de Duke Ellington i Miles Davis, en el que el públic no va marxar fins que els músics van tocar “In Silent Way”. Aquella nit hi havia molts coneguts entre el públic: l’Ernest va arrossegar a la Milia, al Galerilla, aquest al Jean Jacques i amb ell el Léolo i le Petit Malade. Allí es van reunir amb el Thelo, la Pilar i la Gladys, que va tornar a casa am la colla d'en Jean Jacques, de la qual, hores d'ara ja es considera una més. Fins i tot hi era el pare de la Milia, degut a la seua devoció pel Duke. L’orquestra va girar dos setmanes pels escenaris ciutadans omplint cada nit, va ser curiós que tots concedeixin al mateix indret, i no és pas el que els hi queda més a prop, sens dubte el factor orgànic força recollit de la plaça, és un encert dels arquitectes.

A.C.J. ----- SET (catorzè)

La competició va acabar ben aviat per l’equip de l’Ernest, el Galerilla, el Luis i tota la resta. Per molt que guanyessin el darrer partit, foren eliminats pels gols en contra; van pesar molt els cinc gols encaixats contra l’equip del Feo, que va arribar a la final, però tampoc van guanyar la lliga, que se la van emportar els de sempre per un premut 2 a 1. La bona noticia pel Feo fou que no caigué lesionat.

Els partits amistosos amb equips eliminats o amb formació, conserven un tarannà particular, sense el component competitiu es permet un coneixement més franc entre els contrincants. No sap com, l’Ernest es va trobar al mig d’una conversa de renatos que versava sobre tortugues. Un d’ells preguntava que se’n feia dels ous de les tortugues marines. Com és sabut les tortugues marines desoven a la mateixa platja en la que van néixer, sempre que aquesta s’hagi conservat intacta des d’aleshores. El principal inconvenient són les llums de les edificacions costaneres. Però el renato del què estava preocupat era pels ous recollits, una vegada enterrats per la mare, pels grups de vigilància i salvaguarda a fi de preservar-los dels depredadors. Com s’ho feien per què una vegada esclatats els ous, alliberessin les tortuguetes en la seua primigènia carrera vers al mar totes a l’hora, si eren de diferents postes? I aquell interval potser d’hores, sinó dies, des de què sortien de l’ou i les ficaven en cubells, fins que arribava el vespre que a vista i per solaç de petits i grans, organitzaven curses per la platja. 

Una tarda van jugar un partit al camp de terra en un poliesportiu d’una barriada llunyana, vora d’una de les àrees era plena de petxines.