La faula del muricec inversemblant. I

Foto: A. Satorra

De retorn del sojorn hivernal el pipistrelus escamat parteix peres amb un deplorable myotis retingut per un atzar. Coneixent al primer element, ens adonarem que el segon en correspondència al primer no és equiparable, ja que les qualitats ornamentals de l'ànima d'un, resten més properes a la dels vells rhinos, que no pas a la del furibund orellut gris de l'admiració gairebé malaltissa del pipistrelus. Sabent que l'individu en qüestió para per indrets on cap ferradura malbarataria ni un segment de la seua existència, ens posicionarem com sempre a favor del nostre myotis, que ha patit la malastrugança d'errar en el guiatge d'uns menuts, caient en desgràcia embullant-se dins d'una ratera. El seu primer error en la matèria després de tantes primaveres, més estant el pèrfid pipistrelus pel mig, adverteix que val més mantenir-se a l'expectativa sense sobresortir més que els altres, ja que quan un que no acostuma a fallar, l'espifia un cop, l'avinentesa és molt més greu que amb qualsevol altre que sempre decep, i aquest execrable element fins i tot et venç. Llavorers en un tres i no res passes de ser el quiròpter més admirat, a transmutar en el pitjor de l'espècie i ja pots tocar ferro, les llengües viperines no descansaran mai.

El myotis se'n podrà sortir, a més és un vespre d'aquells caldejadets que tant li agraden, quan la llum tomba a tènue, les olors condimentades al punt màxim per l'escalfor, aixequen als dípters, i amb poca traça fas per omplir el pap i tot seguit et pots dedicar a complimentar femelles, o a sonoritzar dials més entretinguts, o repensar amb les musaranyes, tal com cus un paio que giravoltar d'acord a la curvatura matemàtica i reaccionar a temps a l'aguait de l'enemic, sense despertar inquietuds en els congèneres més recalcitrants. Artista de la discreció, mentre no torni a caure al parany, la fermesa s'esvaeix en un dir ai, de seguida et pots tornar a veure't en un bull, i aquestes alçades se't fa un munt tornar a començar. Les males llengües no descansen mai.

Foto: Antonio Satorra

Incaut, pots fins i tot arribar a pensar que ets el més espavilat del món, pel cap baix del teu món. Com ja hem esmentat anteriorment, cadascú disposa d'un món de la seua propietat. Un petit món a tot estirar generacionalment compartit, i sociològicament delimitat. Una cosmologia que poc té a veure amb la de l'individu del costat, per més proper o veí sigui el company, els paràmetres són talment diferents. Les teories d'universos paral·lels, o si més no adjacents, no ens són tan estranyes, gairebé les suportem quotidianament. Doncs ni això, ara em venen present els cetacis i veus que estan més evolucionats que tu, mes pertanyen a un altre ordre, ni tan sols tangencialment series capaç de coincidir. Són les papallones alades amb cua per evitar i confondre al sonar, les que t'estan prenent el número, erres un cop i un altre, inabastables. Fracassat t'has de conformar amb el que la natura i la providència tenen a bé oferir-te, esperant que l'evolució pugui resoldre el problema i els successius quiròpters no hagin de patir la traïdoria de les maleïdes papallones.