divendres, 29 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (12)


La casa de cites ha estat recentment venuda a un comprador estranger. Els paletes hi van treballar una temporada, fins que van acabar de sanejar, a hores d'ara esperen la visita de l'arquitecte local, amb el permís d'obres i els xecs conformats per endavant per continuar. De moment, i amb la situació actual encara més, tot roman aturat. Les claus van córrer massa dies, fins que van anar a parar a les mans del coordinador, l'home de confiança del parell de caps adolescents. Quin millor lloc per establir el punt d'interrelació que requereix el negoci! El discret portal comunica amb el rebedor i aquest amb el menjador central. Al pis de sobre un curiós quartet, on han col·locat un parell de butaques i un sofà, és l'antesala de les tres habitacions i del lavabo superior, aquí s'espera el Recader. Li han ofert una infusió d'entrada, si vol alguna cosa més que demani, la noia no trigarà, li han dit. Passa l'estona i ningú per aparèixer, el coordinador entra i surt de la saleta, per assegurar-li que tot va bé i que la noia ja és en camí. El Recader, ben dinat, s'escarxofa al sofà, es relaxa... se li comencen aclucar els ulls.
No han transcorregut gaires minuts, quan el paio ha entrat, aquest cop sí, acompanyat d'una noia. L'asseu a la butaca de l'esquerra. La noia de posat seriosa espera. El Recader també espera que succeeixi alguna cosa. Passen els minuts, cap dels dos parla, la noia es fa la distreta. Torna el coordinador, li diu que no es preocupi i s'endú a la noia. Al cap de poc apareix tot dient-li que de seguida en vindrà una altra. Molt bé, pensa el Recader. Reprèn la migdiada.




dilluns, 25 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (11)

El Damiano acompanya al Recader fins a la fonda. Dinaran junts, ja no és l'hora, aquests dies la cuina no es tanca mai. Se'ls hi està exhaurint el gènere, van fer curt,  tampoc s'atreveixen a demanar més fato, no sigui cas que tot aquest batibull s'acabi d'aquí a poc. Hi ha sectors que estan fent l'arròs, a més a més de la restauració, els taxistes i el comerç en general, també altres professionals s'han espavilat a l'hora de satisfer les necessitats dels visitants.
El submón de la vall, recentment dominat per un parell d'adolescents que han vingut apressos de terres llunyanes, ha creat en poques hores una xarxa per atendre les necessitats d'esbarjo nocturn i no nocturn de la gran majoria masculina, que durant aquests dies és congregada al poble. Han aconseguit unes quantes noies dispostes a treballar uns dies guanyant una bona virolla, deixant-se fer pels clients que els hi menen. Lo de deixar-se fer és literal, elles no són professionals, les professionals del poble, no atenen fora de la seua clientela, de tant en tant algun recomanat i no gran cosa més. Aquestes en canvi ho accepten tot, això sí: són estatutàriament passives, fins al punt de provocar el desànim de la clientela. Tot amb això més d'un repeteix. Als seus proxenetes tant els hi fot, saben que és un negoci de temporada: garrotada i si no queden contents ni mai. Les noies no tenen consciència d'exercir l'ofici més antic del món, s'ho prenen igualment com una feina ocasional, també veuen que això no és el seu: no és el mateix fer li una gallarda o una popada, fins i tot follar d'esquitllèbit amb un noi que només els hi fa mitja patxoca, que obrir-se de cames i aguantar un tros d'homenot suant i esbafegant a sobre.
Una xarxa recol·lectora ofereix el servei a la potencial clientela, captant-la a qualsevol moment del dia. El Recader després de dinar ha estat interceptat per un noi que li ha demanat si desitjava companyia femenina, ell com no, li ha respost afirmativament. El Damiano se n'ha tornat a l'ajuntament, ell no pinta res allí i la proposta del xiquet, ha pensat que li farà passar una bona estona mentre l'espera.
Quan el ganxo aconsegueix un client, es comunica pel cel·lular amb el coordinador. El servei és obert les vint-i-quatre hores del dia, no vol dir que les noies s'estiguin esperant tot el sant dia. El coordinador truca als nombres del llistat i demana per la disponibilitat. La noia que confirma es presenta a lloc, amb un màxim de vint minuts de demora, que sempre seran més.

dilluns, 18 de maig del 2015

L'avenc del Circuit.

Eixint de l'avenc del Circuit.
       El giny dels croponios.

           Arribarà un moment, després de mesos o anys trescant per les serres que envolten un municipi, que començareu a conèixer residents que volen col·laborar amb vosaltres. Insistiran, potser us podeu fer el longuis, però són pesats com un espeleòleg obcecat. Llavorers heu passat de l'intrús xafarder, als paios que fa massa dies que sovintegen pel territori, a un cooperador interessant amb el qual val la pena compartir una confidència.

Primera entrada a l'avenc.
         









        El pou dels Cronopios n'és un exemple clar. Ens hi va acompanyar l'Alfons d'Ossera monitor d'esquí, amic del Jaume dels conills i també pintor, l'home de l'Eulàlia la formatgera, veí del Nico l'escultor, al qual ens havia enviat la Carmela, l'ama de la fonda de l'Alzina i dona de l'Isidre l'acordionista, que ens va presentar Ton el pastor. Es tractava d'un forat localitzat pels monitors de l'estació de Tuixent-Lavansa, protegit amb aquella tanca groga de forats quadrats, que els pas dels anys en eixamplar-se l'embut de la boca va acabar devorada pel forat.
 
El Corredor dels Cronopios.
          L'avenc del Circuit correspon a un circuit de l'estació d'esquí nòrdic, al qual anomenaven circuit de l'avenc, és molt a prop d'un rotund tallafoc i d'un preciós camp de dolines. L'Alfons ens va dur des de prat Llong, després d'ensenyar-nos altres cavitats, és curiós la de monedes que perden els esquiadors, aquells anys pre-euro les monedes de vint duros abundaven pels prats i boscos com un pragmàtic obsequi del desglaç, davant la magnificència del bosc i la bonhomia de la companyia.

El pou és curt i brut, com de nova factura, li van fer un cop d'ull el primer dia, una base empedrada condueix a una mena d'estret meandre impenetrable i insondable, les pedres se'n van molt avall, rebotant per les parets sembla que no és que vulguin detenir-se enlloc, fins que una darrera vertical muda, conclou sonorament delatant cert volum final.

Després d'anar catalogant altres cavitats properes, ens vam deturar força temps a l'avenc del Circuit, amb la fal·lera d'obrir aquest corredor. Ens va passar de tot, era una feina llarga per una primavera avançada o una tardor benevolent. Aguantaven fins que se'ns esgotaven les bateries del trepant, amb jornada partida per dinar, encara rai de tenir aquest límit. Molts dies sortíem ben derrotats de l'avenc, si fora plovia, quedaves cobert una pàtina de fang que amb la curta aproximació s'escorria, altres dies sortíem endolorits i colpejats. Un dia van conèixer una noia anglesa que duia una tovallola que s'havia perdut cercant un riu, uns altres dies ens venien a rescatar a mitja feina, però nosaltres tossuts no eixíem fins que les bateries s'exhaurien. El Jaume de la Fuliola i el Marcos el valencià en són testimonis.
Lentament anaven obrint el pas, en superar el primer retomb s'albirava un espai prou ample al cap de pocs metres. Una centena de micros després, vam aconseguir instal·lar la capçalera del pou, el sarrabastall del material pou avall, acompanyava la solitud de l'operari encastat al corredor dels cronopios, pocs fames i algun esperança van col·laborar en l'obertura, més sabedors de la follia dels fames pels badalls de pernil, quan fins i tot els imposen als que en són rebecs. L'estretor no et deixava escolar pel desfonat, fent avançar el passamà a mesura que ho permetia, abandonant un rastre de calibrats que es deixen travats a la pedra, com a les Feus del Riu Mola on ens va dur una tarda vagarosa per Tuixent, l'Horaci el xofer de la “lechera”, on resten clavades pels companys del SIES de les seues recerques pel Cadí. Un cop en un forat de dalt a Llardaneta el LL-21, després d'obrir un passatge a través d'un con d'enderrocs col·lapsat per blocs, no hi havia més remei que petar el darrer per poder accedir a l'evident continuació. A l'hora de rematar la feina picant el calibrat del 8, ens va ser humanament impossible, amb l'operari gairebé cap per avall, a més a més una petita esllavissada ens va acabar d'acollonir, i també resta el testimoni sobresurtin del bloc, amb el micro segurament caducat, com altres clivatges que resguarden la incògnita.

Per fi la diàclasi s'obra el suficient i l'espeleòleg davalla penjat d'una corda com déu mana. Tampoc sobra gaire i per sortir no fa de menys ajudar-se d'un estrep, però el davallador traga corda uns pocs metres. Malauradament de seguida la diàclasi s'escarrassa en perfilar-se i l'espeleòleg se sent com el gatet Plutó, únicament la dignitat el cohibeix de maular, amb el nas a ran del mur, els peus oberts entre les parets fines i relliscoses, tot just per col·locar el puny. Vam haver de reclamar a un especialista, el Ramon de Cervera que tant ens va ajudar després a la cova de les Caixes. “El fino estilista” com és conegut, va davallar la vertical fins a topar amb un ressalt on una estretor en un canvi de direcció, l'impedia el pas, mentre el pou continua molts més metres. Sembla que aquest pou dels Cronopios no es pot davallar, com el pou final de l'Afluent Blanc al Balconet.

Punt c obert a la Grallera de Prat Rodó
Les desobstruccions a les zones d'absorció d'aquesta serra, ens van deixar sempre amb la mel als llavis, com a la Gran Dolina de Prat Llong ja contada, com després a la Grallera del Prat Rodó. Una cavitat no visitada des de la primera exploració a l'any 1.970, que presenta un pou d'uns -15m., amb una base arredonida que per un pas estret comunica amb una curta vertical de -5m. La topo publicada per primer cop recentment a l'espeleoíndex, certifica que els primers exploradors van superar l'estretor, nosaltres vam haver de picar una bona estona. Això sí, un cop davallada la galeria mig colgada de sediments era força sospitosa. Vam començar a excavar i enretirar la terra fosca i humida, apareixent una finestreta que accedeix amb un nou fus, amb una saleta prou acollidora, però com sempre per aquest territori, cal continuar treballant a la neteja del proper pou per avançar.

Grallera de Prat Rodó.
 
        Un cop aquí d'afegitó, sense sortir de la mateixa unitat geogràfica, podríem esmentar el Vaporer del Carrasquer, però com és a la zona de resposta, ho deixarem per un altre dia.





 

Postdata:



Informació sobre el Ll-21, a les crestes del Forcau. 



divendres, 15 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (10)

Prop de la llitera amb l'esquifit cos del Ramiro escairat a sobre, el Damiano fa estona que li enraona suaument. Ha anat des del seu vaticini de la noia de la veterinària fins a donar-li records de sa mare i la cunyada. Primer sense aparent resposta, al poc el sistema nerviós reacciona amb espasmòdics moviments cervicals, que de continuar així li produiran una lesió muscular.
--Hauríem d'avisar al metge. --Comenta l'alcaldessa de la porta estant.
El cap de guàrdia li fa cas, i se'n va a trucar-lo.
Ni el conscient del Ramiro pot aguantar més els espasmes, fa per incorporar-se ajudant-se amb els colzes mirant-lo amb desafiament.
--Et trobes bé Ramiro.
--No.
--Que et passa?
--No entenc res.
--Què és lo què no entens?
--De tot, de tot...
--Has tingut tota una vida per entendre-ho Ramiro, si no ho arribes a entendre, és culpa teua, ara altra cosa és si no ho vols entendre. --L'alcaldessa escolta amb atenció, però es pregunta si ha valgut la pena aquest darrer intent.
--Sols vull morir, és que no ho veus, no ho veus com estic!
--Només veig a un home jagut en un llit, perdut de si mateix.
--No, no ho vull entendre, ja haig fet massa per entendre, ja no vull més...
--Encara ets a temps, sempre hi ha temps, no et rendeixis.
--No, no vull, i menys tu, tu menys que ningú, fot el cap, jo no existeixo, no sóc res, vull deixar de ser i ja ser res d'un cony de vegada. --Es tanca d'esquenes com si donés per morta la conversa.
El Damiano defalleix, es gira mira al guàrdia, al cap de la guàrdia que ja ha regressat i a l'alcaldessa, abaixa el cap, aixeca el cul de la cadira, fa per marxar, però abans el cap de la guàrdia en to privat li demana que li pregunti si ha estat ell l'autor del crim, una confessió és el que vol. Ho accepta, sap que segurament no serà possible, ja ha passat el moment, però de totes maneres hi va. No respon, repeteix la pregunta amb diferent formulació: res. Insisteix una tercera vegada. Al Ramiro se li reprodueixen els espasmes. Tanca els ulls amb faccions doloroses, i crida amb la minsa veu trencada que li queda:
--No, no, va ser ella, ella va ser, ella va ser, jo volia matar-me, ella va ser. Va ser ella.
--Qui? --Li pregunta el cap de la guàrdia.
--Ella, ella, ella, jo no la volia, va ser ella...
--Qui és ella, digues el seu nom, digues el seu nom Ramiro.
--No ho sé, és ella, és ella.
--La Marta, la teua núvia?
--No, no, no ella, que no ho dic: ella.
--La viceconsolessa?
--Ella, sí ella, és que encara no ho sabeu, què cony foto jo aquí sinó? És que potser no ho heu vist?
Entra el metge, l'estat del Ramiro és preocupant, li administra un calmant, demana que tothom abandoni la cel·la. --En el seu estat no és convenient que sigui traslladat. --Recomana.
--Ho haurem de comunicar a la delegació invasora. --D'aquesta manera anomenen a la representació diplomàtica del petit país. --Em farà falta un certificat, tot i amb això... ja veurem com respiraran.
La delegació estrangera ja els espera a la sala de juntes. Però abans que l'alcaldessa els pugui presentar qualsevol certificat mèdic, l'advocat principal exigeix que el seu psicòleg visiti a l'acusat.
--Cap inconvenient.
--Així doncs reprendrem la reunió després que el nostre psicòleg examini al pres.


dilluns, 11 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (9)

La senyora viceconsolessa utilitzava els serveis d'una empresa local de distribució tècnic personal. Li semblava que d'aquesta manera estava menys lligada fiscal i administrativament. Preferia subarrendar a una secretària, i pagar les factures a l'empresa que no pas mantenir-la en nòmina. Tot eren avantatges, li va dir la cap de l'empresa de distribució de personal, una dona que no per amiga, sinó per una antiga relació professional comuna amb el malaurat vicecònsol, coneixia bastant bé. L'empresària va muntar el negoci una vegada la va repudiar el seu marit, i el judici post divorci fes que el seu negoci inicial de guies per la serra, del qual el vicecònsol n'era soci fundador, fos traspassat al marit, cap de família, com principal font del sustentament familiar. El marit la va repudiar per adúltera, cosa que ella mai negà. Va assumir la sentència i els fets amb la dignitat i fortalesa amb què es pren la vida. Encara no és casada amb el seu amant, ni tan sols li passa pel cap, malgrat que l'empresa de repartiment de treball li funciona força bé.
L'assassinada viceconsolessa exigia que sempre fos la mateixa persona la que treballés per ella. I així era, una noia noucasada que li solucionava la feina la mar de bé. Aquesta noia feliç pel seu casament, refiada, contenta i agradable, complaïa molt a la viceconsolessa, és més, segurament en el seu interior pensava que seria la seua perfecta substituta. La connexió amb l'acusat és per una de les seues amigues íntimes, interrelacionada amb el Ramiro també per temes laborals. Aquesta treballa a la ferreteria local, fa una mica de tot, inicialment va ser contractada com ajudant administrativa, però com no se n'acabava de sortir, abans d'acomiadar-la, la fan anar de comodí a la botiga. Diuen que és una noia més aviat fosca, que sembla que estigui a disgust a tot arreu, amb tot això se la veia esmorzar sovint amb el grup del Ramiro. Li duia personalment les comandes, com a altres clients, i el que va aixecar les sospites i ella no ha estat capaç d'esclarir, és l'origen de la seua l'amistat amb la viceconsolessa, és més, se sap que era molt recent i que àdhuc la visitava, a més a més matava hores xerrant al viceconsolat amb la seua amiga. No acostumaven a coincidir les tres dones, ni al viceconsolat ni enlloc, fins i tot la secretària desconeixia l'estreta relació entre ambdues, reconeixen que probablement les presentés durant una de les seues freqüents visites al despatx, però que es pensava que la cosa no havia anat més enllà.
La noia ha estat citada per aquesta tarda, els periodistes l'esperaran a la sortida, si és que surt. Ella es mostra inquieta, molts asseguren que és el seu estat natural. El comissari, desplaçat especialment, creu també que el seu testimoni és clau al context de la investigació. En canvi el cap de la guàrdia municipal pensa que tot plegat és una pèrdua de temps, que s'emportin al Ramiro i el jutgin, sigui aquí o allà i que tota aquesta història acabi d'una puta vegada, perquè la noia aquesta és una pobra beneita que només farà que emprenyar i complicar-ho tot encara més. Si ell hagués de fer cas de totes les xafarderies que corren pel poble, no faria res més.


divendres, 8 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (8)


Les filtracions del sumari reflectides als rotatius, corroboraven els càlculs del Damiano. A la premsa del petit país s'han publicat tot el seguit d'argumentacions presentades pels advocats, adreçades clarament vers a un crim passional amb desequilibris emocionals, provocats per un despit a les exigències del presumpte culpable. Acceptant la relació d'una dona soltera lliure de compromís, amb un subaltern que enganyava a la seua promesa.
Petant amb tot, els darrers dies tot això ha quedat en papers mullats després de les investigacions dels diaris nacionals, davant un cas que ha cridat l'atenció a tota la gran república. Els periodistes desplaçats després de mesurar i calibrar les informacions recollides, basant-se preferentment en fonts locals, entrevistades directament pels propis autors, publiquen una versió molt més complexa, aportant la inquietant figura de la mà negra. Un tercer personatge, que va ser el que va moure els fils, germinant la llavor ja existent en el cor del Ramiro. Especulen que l'assassinat va servir per traure's del mig a la senyora viceconsolessa, persona de gran perfil polític a la que se li augurava una brillant carrera. Si algú vol pujar, caldrà que algú baixi, si més no serà un tap pels altres. També asseguren que el o els caps pensants, no són pas residents al poble, ni tan sols a la vall, la cosa ve de ben lluny: del petit país, encara que reconeixen l'existència d'algun col·laborador instigador local. Per aquest motiu està creixent el corrent d'opinió de què si es vol treure l'aigua clara, s'ha de jutjar al Ramiro al petit país, en contra de l'opinió de l'alcaldessa, que s'està quedant sola, ara amb el Damiano.
Les recerques, tant dels polis forans com dels gasetillers, es centren actualment a indagar la trama local, suposadament el punt feble de la conspiració. Afirmen que el viceconsolat és una autèntica nosa pel ministeri d'exteriors, font de grans despeses, genera exigus recursos, més des de la pressa de càrrec de la viceconsolessa, que havia reactivat amb escreix i en excés les relacions bilaterals, sense cap negoci efectiu. Un orgull per la delegació de la vall, i una caríssima inutilitat pel ministeri. Una futilitat econòmica i per contrari un èxit diplomàtic d'un balafiament insostenible. Així doncs, es perquireix a les persones de més o menys influència dintre del cercle del Ramiro. Han passat totes per ser interrogades a comissaria, instal·lada provisionalment a l'antiga caserna. Del conjunt d'interrogats, hi ha tres persones que es creu que se'ls hi pot extraure molt més del que han contat. Una d'elles és el Damiano, amb ell els periodistes no han pogut fer-hi gran cosa, els repel·leix instintivament. Una segona seria l'amic de corregudes del Ramiro, un paio no del tot fiable, massa fatxenda i de tarannà inofensiu; si té coses a amagar comunes amb l'acusat, seran del tot irrellevants. Tothom pensa que el testimoni clau, ja que les poques llums del Damiano, tant com la seua vida muntanyera l'exclouen, és l'amiga de la secretària de la viceconsolessa, molt més que la parella de petits delinqüents, que van ser els únics retinguts de tots els interrogats. Van dormir un dia a la caserna, per deixar-los sortir l'endemà sense càrrec ni properes citacions, això sí, amb limitació de moviments, igual que la resta de la població.

dilluns, 4 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (7)


L'edifici oposat és connectat a l'ajuntament per un rònec pati ple de mals endreços, amb un accés angost suficient perquè circuli una persona. La casa del darrere, més modesta que el casalot de l'ajuntament i de construcció més recent, dóna cabuda a la policia local i a les oficines del registre civil. Els jardiners i la quadrilla municipal tenen el magatzem just al costat, sota l'arxiu del registre. Tot el que no els hi cap, s'expandeix pel patí d'interconnexió. Des de sempre va haver-hi un parell de cel·les a la planta baixa de la policia, amb finestrons interiors. Com gairebé són desocupades, el seu estat no era higiènicament adient, més que res algun paio quan agafa un mal pet l'ocupa fins que li passa. La quadrilla les va netejar de pressa i corrents, abans que el jutge i el fiscal arribessin a la vall, fins i tot abans que la senyora alcaldessa les visités. La fama de l'escrupolositat gairebé maniàtica amb la neteja de la viuda, i les dures esbrocades que van rebre la policia de neteja del poble, fins que no els va afilerar tal com ella volia, la fa ser respectada per tot el personal al seu càrrec.
Les guàrdies al pres van de dos en dos hores. L'agent de servei ha de demanar la segona clau al cap de guàrdia, llavors el proper a substituir-lo el relleva fins que el cap li entregui la clau, sempre després d'informar-lo dels motius de la visita. Tot plegat triga quasi cinc minuts, cinc minuts menys.
El Ramiro és cabdellat en un extrem de la llitera intentant dormir, més ben dit: intentant no ser-hi. Immutable a les visites, el menjar del plat i l'aigua del got desapareixen a la nit, si no fos per això, es diria que no es mou gens. L'alcaldessa resta prop de la reixa, el Damiano s'atansa saludant-lo afablement. No hi ha resposta. Tant li fa, ha aconseguit veure'l i li dirà el que ha vingut a dir-li. Se li apropa un xic més, s'asseu a la cadira i comença a parlar-li centrant-se en la darrera vegada que es van entrevistar. Va ser al poble, el Damiano havia baixat com fa alguns cops, i com també acostuma es passa pel taller per xerrar una estona amb el Ramiro, més que res per curiositat. No s'hi està gaire, al Ramiro l'incomodaven aquestes visites, i ell ho sabia. D'això fa uns pocs mesos, va ser quan es va assabentar del prometatge amb la noia de la veterinària, pel qual el va felicitar. Ha fet càlculs i per aquell temps ja no treballava a la part alta del poble, a les cases noves, és més: es queixava que se li havia afluixat la feina, llavors com comenta tothom la relació amb la viceconsolessa era a una fase avançada. Alguns diuen que la va seduir quan treballava a casa seua, altres més “coneixedors” asseveren que la cosa venia de lluny, que fins i tot van ser nuvis de ben jovenots, i que ell no la va poder oblidar mai. Després amb el temps, ella va progressar molt a la vida, arribant a l'escala diplomàtica que li permetia l'accés a les classes dirigents. L'anterior vicecònsol n'estava bojament enamorat, es va haver de separar d'ella per motius de salut, però se sabia que l'esperava al seu país quan fos substituïda del càrrec, segurament per un ascens al ministeri o una nova destinació de més rellevància.