Prop
de la llitera amb l'esquifit cos del Ramiro escairat a sobre, el
Damiano fa estona que li enraona suaument. Ha anat des del seu
vaticini de la noia de la veterinària fins a donar-li records de sa
mare i la cunyada. Primer sense aparent resposta, al poc el
sistema nerviós reacciona amb espasmòdics moviments cervicals, que de continuar així li produiran una lesió muscular.
--Hauríem
d'avisar al metge. --Comenta l'alcaldessa de la porta estant.
El
cap de guàrdia li fa cas, i se'n va a trucar-lo.
Ni
el conscient del Ramiro pot aguantar més els espasmes, fa per
incorporar-se ajudant-se amb els colzes mirant-lo amb desafiament.
--Et
trobes bé Ramiro.
--No.
--Que
et passa?
--No
entenc res.
--Què
és lo què no entens?
--De
tot, de tot...
--Has
tingut tota una vida per entendre-ho Ramiro, si no ho arribes a
entendre, és culpa teua, ara altra cosa és si no ho vols entendre.
--L'alcaldessa escolta amb atenció, però es pregunta si ha valgut
la pena aquest darrer intent.
--Sols
vull morir, és que no ho veus, no ho veus com estic!
--Només
veig a un home jagut en un llit, perdut de si mateix.
--No,
no ho vull entendre, ja haig fet massa per entendre, ja no vull
més...
--Encara
ets a temps, sempre hi ha temps, no et rendeixis.
--No,
no vull, i menys tu, tu menys que ningú, fot el cap, jo no
existeixo, no sóc res, vull deixar de ser i ja ser res d'un cony de
vegada. --Es tanca d'esquenes com si donés per morta la conversa.
El
Damiano defalleix, es gira mira al guàrdia, al cap de la guàrdia
que ja ha regressat i a l'alcaldessa, abaixa el cap, aixeca el cul de
la cadira, fa per marxar, però abans el cap de la guàrdia en to
privat li demana que li pregunti si ha estat ell l'autor
del crim, una confessió és el que vol. Ho accepta, sap que
segurament no serà possible, ja ha passat el moment, però de totes
maneres hi va. No respon, repeteix la pregunta amb diferent
formulació: res. Insisteix una tercera vegada. Al Ramiro se li
reprodueixen els espasmes. Tanca els ulls amb faccions doloroses, i
crida amb la minsa veu trencada que li queda:
--No,
no, va ser ella, ella va ser, ella va ser, jo volia matar-me, ella va
ser. Va ser ella.
--Qui?
--Li pregunta el cap de la guàrdia.
--Ella,
ella, ella, jo no la volia, va ser ella...
--Qui
és ella, digues el seu nom, digues el seu nom Ramiro.
--No
ho sé, és ella, és ella.
--La
Marta, la teua núvia?
--No,
no, no ella, que no ho dic: ella.
--La
viceconsolessa?
--Ella,
sí ella, és que encara no ho sabeu, què cony foto jo aquí sinó?
És que potser no ho heu vist?
Entra
el metge, l'estat del Ramiro és preocupant, li administra un
calmant, demana que tothom abandoni la cel·la. --En el seu estat no
és convenient que sigui traslladat. --Recomana.
--Ho
haurem de comunicar a la delegació invasora. --D'aquesta manera anomenen a la representació diplomàtica del petit país. --Em
farà falta un certificat, tot i amb això... ja veurem com
respiraran.
La
delegació estrangera ja els espera a la sala de juntes. Però abans
que l'alcaldessa els pugui presentar qualsevol certificat mèdic,
l'advocat principal exigeix que el seu psicòleg visiti a
l'acusat.
--Cap inconvenient.
--Així
doncs reprendrem la reunió després que el nostre psicòleg examini
al pres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada