De bon matí la neu més
aviat pareixia glaç. Els fardells preparats, lligats a unes
carcasses d’una fusta tan robusta com flexible, se'ls penjaven a
l’esquena amb uns tirans de cuir; tot pensat per facilitar la
maniobrabilitat i reduir en lo possible la incomoditat de la càrrega.
El recollidor els va donar a cadascú, un bastó de punta metàl·lica
que clavaven a cada pas. Lentament, un rere l’altre, recolzava el
seu pes en la petjada de l’anterior, el recol·lector de llet de
lluna, encapçalava la ponderada comitiva. La senyora a continuació,
se'n adonà que la direcció que havien pres era la mateixa per la
que ells havien vingut, però no va dir res, ningú no parlava. Per
fi van donar el tom a un gran bloc esberlat i per un passadís,
inapreciable fins que no t’ensopegaves, van iniciar el descens.
Feia un fred sec que gelava la suor de la cara. Al principi el
corredor no implicava cap perill, protegit per una escletxa amb el
terra enrajolat amb gran llastres de pedra, oferint una ferma
subjecció per les botes. Enllaçant amb una feixa plana que
esbiaixava el rumb, tot complert el gran pati se’ls presentava
magnànim. El noi trencava els canelobres que estretien el pas, el
carter pensava que era un bon lloc per descansar, però el gua no va
fer cap paper, conduint-los per unes marrades que els dipositava
suaument a la gran esplanada del circ. Per molt què gairebé
portaven un parell d’hores de marxa, aquí tampoc es van aturar. El
recol·lector, amb la barba gebrada, es girava de tant en tant
comprovant que tot anava com cal.
Els primers núvols en molts dies creuaven el cel. El
camí serpentejava per la plataforma, anant a buscar un feréstec
turonet. A la seua base, es van lliurar per una estona de la carrega,
menjant una mica de fruits secs, i bevent d’una fonteta que no es
gelava mai. El carter estava rebentat, els altres ho portaven més
bé, però deu ni do, el recol·lector continuava fresc com una rosa.
Al cap d’unes hores farien una segona parada, aprofitant per
refer-se al sol del migdia. La tercera va ser la pausa més llarga, i
el tram intermedi més curt. Arribats a una balconada en què la vall
s’enfonsava definitivament, la distancia entre ells s’havia fet
més mesurable. La pastora i el carter, que van fer cap els últims,
es van trobar a la resta de camàlics seguts, amb les cames penjant
al buit contemplant el paisatge. El noi va dir que allò era com
perdre la visió mirant el mar, la senyora ho va comparar a buidar la
ment encalçant la dansa de les flames. El silenci solemne, quedava
enrere, el brogit de les cascades que rebentaven la pedra, rebotant
per les parets o caient amb finor fins al fons invisibles per la
frondositat dels boscos, composava una muralla sònica de ritme
minimalista i virtuosa percussió; fins i tot s’intuïa una
soterrada melodia. L’aigua jugava amb la roca: brollava, s’engolia,
ressorgia per un nivell inferior. S’establia com reina
indiscutible, fascinadora, poderosa. El carter al cap d’una estona,
comentà que era com seure en un banc de la plaça central del poble
del replà; ell es podia passar tota la tarda admirant estèticament
com la vida l’envaïa.
La possibilitat de trobar gent a la barraca de les
Gralleres, els va ajudar a reiniciar la marxa. Si els extractors de
guano no havien plegat, lis cabia l’opció de manllevar-los unes
mules, sinó, no tenien més remei que baixar fins al primer poble
tal com anaven. A la Contrada el negoci del guano el controlava la
gent del replà, l'extreien dels grans dipòsits de les Cambrotes.
Les Gralleres de la part baixa de la muntanya no eren rentables pel
seu dificultós accés. Aquí a la Vall en canvi, els femataires
estaven acostumats a davallar profunds pous, aparellant un sistema de
politges a la boca per hissar les paques; vivint llargues temporades
a la muntanya. La cabanya era ja al bell mig del bosc, el camí que
hi menava era d'agradable transitar, ben al contrari dels corriols
que pujaven per l'altre vessant, molt més abrupte.
La construcció de fusta, constava de dos pisos i un
estable pel bestiar que restava buit. El xicot va comprendre de
l’avançat de l’hivern i que conseqüentment no es volguessin
arriscar a què les allaus col·lapsessin el camí a l’engorjat.
Entre ell i el vidrier, home també bregat a moure’s per la
muntanya amb molt de pes, van endreçar l’indret, per a què tothom
gaudís d’una bona nit. El sopar va ser calent i abundós (van fer
net de penques de cansalada), poc abans unes fregues màgiques de la
senyora trementinàira els va elevar a un estat digne. Mentre
menjaven el xicot desitjava expressar-los les particularitats
cosmogòniques dels estats de la Vall. El grup d’expedicionaris de
seguida se’n adonà de la gran distància que hi havia entre els
dos territoris. L’univers estratificat que va explicar el seu guia:
ocupat per una primera posada mineral, la més estable i que regia el
curs de les existències. La seguia la posada líquida, on naixien
les aigües, també la més inquieta per la voluntat irrefrenable de
tornar a la gran casa de totes les aigües. La posada vegetal, en la
que ara descansaven, que a la vegada era la més important per a què
la posada animal, a sota, podés subsistir, ja que era l’estat més
limitat i infortunat, però al mateix temps fruïa de la creativitat,
l’ingeni, gaudint del lliure albir. El que resumint, feia que les
posades estiguessin compensades. Molt diferent de deixar transcorre
el temps governats per les lleis biològiques, emparats per la
benevolència dels capellans, que dominava a gran part dels habitants
de la Contrada. Per ells els ancestres eren més importants que les
agulles o els congostos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada