Als anals és descrita amb claredat, l'època en
què les comunicacions eren habituals entre els dos dominis, i el
bescanvi de mercaderies, bestiar i persones, alimentava una societat
sana, en la qual es barrejaven els costums, les arts i les famílies,
amb aquella gent tan amable, sàvia i bella de l’altre costat de
les muntanyes. Aleshores la tasca principal dels quatre batlles consistia en
coordinar els preparatius, per recent engegat l’estiu amb els
passos ja alliberats: netejar els camins, oferir hospitalitat als
viatgers i organitzar les festes de rebuda i comiat. Missions que amb
el pas dels anys i dels hiverns interminablement allargassats, van
romandre en pròpia literatura d’investidura i res més.
Al cap d’unes dècades de separació, sembla ser que
moguts per una insofrible nostàlgia, alguns intrèpids animats per
un desglaç favorable, intentaren forçar el pas. Molts d’ells,
vençuts per la muntanya no van tornar mai. Altres van tirar enrere i
van baixar dèbils i emmalaltits. Persisteix la llegenda que un dels
homes va poder passar, grimpant fins abastar una feixa pel costat
dels marbres. Es diu que va construir una gran fita de l’alçada
d’una persona, en una punta de la feixa que es distingeix des d'el
mirador del Pedró. Així ho van assegurar els vigilants de l’època,
en observar un bony que abans no hi era, una protuberància que va
resistir fins que les allaus o les ventades l'enderrocaren. El que és
cert: és que ningú mai no va travessar des de l’altre costat,
això que a la comarca juraven i perjuraven què des d’allà era
molt més factible.
El temps va anar matant els records i les persones. La
contrada subsistia amb les seues costums i tradicions. De tant en
tant algunes petites caravanes comercials els visitaven des del sud,
efectuant avantatjoses transaccions per ambdues parts. Anaven per
feina, ja que tenien què tornar enrere, per enllaçar amb la cua de
la gran caravana que creua el bast continent. Es va perdre
completament l’interès per la cultura forana, fins el dia que quan
ningú no s’ho esperava: s’aixecà la boira,
Els batlles van concloure ràpid la reunió, la decisió
va ser unànime: ho hem de fer, i ho hem de fer ja! Al pal del Pedró
van hissar la bandera carmesina, la que convocava a tota la població
a reunir-se immediatament a les places majors de cada vila. Els
agutzils estaven obligats a partir en busca dels seus batlles per
rebre les primeres ordenances, aprendre-se-les per comunicar-les al
poble amb tota nitidesa. Quan la batllessa i l’agutzil van sortir
pel balcó de la casa pairal, a baix ja hi era tot el que tenia que
ser. La senyora alcaldessa va saludar a tothom i després va passa la
paraula a l’agutzil, que ja tenia endreçada la informació que li
havia explicat l’alcaldessa i estava en condicions de transmetre-la
als vilatans: Honorables ciutadans --Va començar--, avui en aquesta
hora en què l’astre rei ens escalfa en el seu més zenital
trajecte, us hem congregat per treure del fons de la nostra història
col·lectiva, un anhel que es va ensorrar com una sitja corcada plena
de glands verds i que mai més vàrem poder tornar a aixecar, avui el
sol...
--Si us plau, Gustau, menys palla i més gra, que no ens
sobra pas el temps.--L’alcaldessa va interrompre el parlament de
l’agutzil per trobar-lo excessivament carregat d’imatges inútils.
Al poble ja li agradava l’estil guarnit a l’agutzil, però és
que ara no era el moment.
--Atenció companys tots: el pas dels Gresos i els Marbres
està obert. Ningú de nosaltres, ni cap dels nostres avis ni
rebesavis, l’ha vist mai tal com avui se’ns monstre. La
meteorologia ens ofereix una oportunitat única, i és el nostre
deure aprofitar-la. Nosaltres com el municipi al peu de la serralada,
de la qual vivim i patim, estem obligats a encapçalar amb la nostra
millor gent, l’expedició que ens farà fills dignes dels nostres
avantpassats. Els preparatius ja s’han ficat en marxa, no tenim un
segon a perdre. Quan les meues paraules cessin, tothom que vulgui
participar d’aquesta gesta, disposarà de deu minuts per passar per
casa, agafar la bossa i amb decisió presentar-se a la Porta Oest.
Allí ja us espera la comissió d’intendència, que juntament amb el
nostre capellà us facilitaran els queviures i la impedimenta
necessària per afrontar els rigors del massís. Així que tots els
voluntaris ja podeu corre cap casa.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada