A finals d’agost la urbanització, com totes les
urbanitzacions com cal, celebra la seua pròpia Festa Major. Una
jornada de portes obertes en què el Poma Blava te més feina que mai
classificant convidats. Els treballadors també fan festa,
encarregant tot el muntatge a una empresa especialitzada en
l’organització d’esdeveniments festius, el que complica encara
més l’existència al Poma Blava, que es veu obligat a utilitzar la
més fina de les intuïcions per poder comprendre i desxifrar el
sistema de connexions, que varien completament d’una empresa a una
altra, a més a més hi ha costum de canviar d’empresa cada any, i
la d'enguany no s’ho ha posat gens fàcil, amb la seua arcaica
sonorització i el seu enrevessat computador guia, que ha patit
tantes modificacions des el seu llunyà origen, que pràcticament no
te identitat pròpia, sinó és manipulat per les mans culpables de
la mutació. Amb aquesta desencoratjadora perspectiva el Poma optà
per ficar-se sota mínims, abandonant el seu descastat congènere a
la seua sort, excitant al màxim els sistemes d’alerta dels dominis
de seguretat, per evitar que li fes cap malesa. Concentrant-se en la
funció de percepció i catalogació d’humans inconeguts.
Són riuades de gent per codificar, surtin i entrant,
entrant i surtin a la seua bola voladora, doncs aquell vespre s’hi
atansen els veïns del barri popular del costat. Hi ha residents
per això, que aprofiten per demanar uns dies lliures, no la
Genevieve, les seues filles i amigues. Al marit, se’l veu ample i
ufanós lluint les “seues” dones, com l’home és molt ballador,
i en sap, demostra la seua mestria en el ball de parella, traient-les
a ballar, com a totes les que s’animen a seguir el seu ritme i
els seus mesurats passos de ball.
Els renatos muntadors, subcontractats per l’empresa,
emparats per la confusió, es confonen entre la gentada. Sembla que
l’únic que ho adverteix és el Poma, mes les ordres són de
jornada de portes obertes, i aquí hi cap tot, humans amb ànima,
faltats d’ella, animals domèstics... la mateixa empresa
disposa d'un servei d’ordre que sols ha d’actuar davant
aldarulls seriosos i amb el màxim de mà esquerra. Un equip de
renatos nous, aptes per a l’empresa privada, sense marques
externes, de treball de llarga durada, gran resistència a l’esforç
i de reflexes equivalents quasi perfectes, van significar que aquella
nit alguns fessin “la cogida del siglo”, amb amants suposadament
tàntrics, que no s’acaben descorre's mai, i ningú se’n
assabentés. Exceptuant clar, el Poma Blava, que ho enregistra tot
per després llançar-ho. Callats. Reservats, extremadament atents, rebent amablement a qui els entra, per poques arts que aquests
despleguin. Una noia va agafar una crisi nerviosa, tenint que ser
traslladada a un centre sanitari per l’ambulància de servei.
La colla del Trafas i els seus col·legues, tampoc es
van perdre l’esdeveniment. Ell diu sempre que el seu somni és
viure en una urbanització com aquesta, i que ho aconseguirà abans de complir els
setanta. El seu nom ja hi és apuntat a la llista
d’espera, per omplir futures vacants. Ara, també hi és
el Manel, i dubto molt que mai pugui complimentar la primera entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada