Abans d'un d'aquells capvespres en què l'horabaixa es perllonga sense un desenllaç aparent, el sol, mig confós rere uns núvols
prims, daurava les aigües del gran estany artificial del Racó del
Migdia, un lloc d’esbarjo ben comunicat des de diferents punts de
la ciutat, refugi de la Isabel en aquelles dures setmanes
d’inestabilitat. La jovenalla saltava les onades, més d’un se’n
va endur un ensurt, als encarregats de la regulació se’ls hi va
anar la mà; divertit, però perillós. Grups de mares passejaven per
la platja mullant-se els peus, mentre els seus fillets es cabussaven
alegrement silenciats pel soroll. Allí estan, amb els peus
arrebossats de sorra, acaronada per una grata brisa, amb una llum
allautonada que tot ho envaïa, va sentir-se per una vegada amb el cor prou
net per manifestar-se a la seua estimada. Va corre cap on havia
guardat la bossa, es va comunicar amb el Poma Blava, li ordenà que
establís comunicació, però no va escriure res, cridà fins quedar-se
ronca al mig del batibull del sens fi de les onades:--Et necessito
amor meu.—
Per la temporada estival, el grup del teatre van comprar
un abonament que els permetia assistir a deu espectacles a elegir.
L’estiu va ser immillorable i els afeccionats van poder gaudir de
representacions d’alt nivell. La senyora Engràcia, que per ben poc
no va exhaurí l’abonament, va fruir amb el “Ramayama” al Circ
del Racó del Migdia. A la sra. Medea, que se li escapava una mica la
gestualitat índia, li va encantar tornar a veure “La vida es
sueño”, i va anar, solament acompanyada per la Bea i el Marià, a
veure un “Romeo i Julieta” molt senzill, que els va saber molt
de greu no poder-lo recomanar, ja que era el darrer dia. En canvi,
ningú no es va perdre el clàssic de cada temporada, “El somni
d’una nit d’estiu” en versió dansada i caixa nua, força
polèmic pel seu estil tallant, i una falta de consideració vers
l’espectador, segons creia el Benet. A tots el van complaure
“Agost”,
també “Incendis”,
una opera de Sixuan, el prodigiós "Ten Chi" i el Gran Concert a la plaça
central de la Zona Alta amb obres de Duke Ellington i Miles Davis, en
el que el públic no va marxar fins que els músics van tocar “In
Silent Way”. Aquella nit hi havia molts coneguts entre el públic:
l’Ernest va arrossegar a la Milia, al Galerilla, aquest al Jean Jacques i
amb ell el Léolo i le Petit Malade. Allí es van reunir amb el
Thelo, la Pilar i la Gladys, que va tornar a casa am la colla d'en
Jean Jacques, de la qual, hores d'ara ja es considera una més. Fins
i tot hi era el pare de la Milia, degut a la seua devoció pel Duke.
L’orquestra va girar dos setmanes pels escenaris ciutadans omplint
cada nit, va ser curiós que tots concedeixin al mateix indret, i no
és pas el que els hi queda més a prop, sens dubte el factor orgànic força recollit de la plaça, és un encert dels arquitectes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada