Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(12)

Foto J.M. Molgó.

Un matí apareixen quatre persones al poble a la recerca d'un guia. Amb el ferrer parlen primer, però ja és compromès amb un grup que arriba al cap de tres dies. Aquesta gent té la intenció de fer una caminada de cinc o sis dies per la muntanya. Cosa rara, que no s’estila, no ho fa ningú. L’algutzir li fa arribar les noves a casa. Enfeinat amb les diligències d’hisenda, per dinar queden al restaurant de l’hotel guapo.

Són tres nois i una noia, es fan entendre. No parlen gens, ni mica l’idioma local, i de forma molt matussera l’idioma corrent internacional. Fan prou en quedar d’acord, l’endemà sortiran, de memòria els prepara una planificació de cinc dies, sortint i arribant al poble. Està força engrescat, hauran de passar per llocs que tant sol havia sentit esmentar al seu amic.

A darrera hora, aquell vespre, apareix de vés a saber on, una noia que també s'afegeix al grup. Aquesta sí que parla l’idioma d’enteniment internacional, és el seu matern. És la més alta, més que ell, voluminosa però no pas grassa, cabells rossos curtets, xerraire, riallera de mena, a tothom saluda, tot li va bé.

Després de donar-los uns quants toms pels voltants del poble (la primera nit la vol passar a la borda que té el seu amic a un parell d’hores del mas), els fa pujar per un torrent, afluent del riu principal que s’engorja per trams, es mullen per sota els genolls durant l’avanç. Després franquegen cap al final de la barrancada seca, que remunten per retornar al tàlveg del torrent actiu, travessant-lo direcció al mas del seu amic. Aquest és a un parell d'hores de marxa, hora i mitja triga ell. Amb tota la volta ocupen la jornada completa, sense suficient llum per arribar a la borda. El seu amic encara no ha regressat, però els seus pares, el germà i la cunyada amb els quatre fills, els hi fan lloc a la sala d’estar. La família prepara el sopar, així ho havia previst per no carregar en excés als clients de provisions, ja que no existeix la figura del portejador al poble, fins al moment no hi ha hagut necessitat. També ha pensat de comprar queviures durant el trajecte, millor al mas del seu amic, que no pas a l'alqueria on ha programat dormir l’última nit.

La nit esdevé moguda. La noia alta no el deixa descansar gaire, inserida al seu costat, quan fa estona que tothom jeu, se li començà acostar i arronsar. No passen de petons, morrejades i els petits tocaments que permeten els sacs de dormir. Un insomne del grup se n'apercep, l'endemà ho xerra a la resta: la parella i un altre amic. Ell no els entén, però sap de què parlen.

Nina Simone - "Ain't Got No... I Got Life" 

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(11)

La viuda és del tot diferent fora de l'àmbit estrictament laboral. Quan va a cotitzar a l’adjunta de secretaria, que es veu que val per tot, es mostra cordialment afable i sempre el tracta amb consideració i cortesia. En canvi quan la veu o se la troba lluny de l’ajuntament, les seues relacions es limiten a una ràpida salutació i prou.

Per fi s'escau el dia de la celebració dels difunts de la família de la seua amiga i veïna. La primera jornada, la dedicada a les matances, sense cap missió destacada, es limita a compartir hores amb els homes vagarosos allí congregats, mentre les dones xerren o s’entretenen en una altra part del pati de la casa familiar. Els homes fumen, prenen cafè o xerren (no gaire), asseguts per grups sota l’envelat. Està mal vist marxar abans d’hora. L’avorriment regna, fins que amb les taules parades, l’alcohol comença a brollar en forma de fresques cerveses, en un inici, i Arac (un aiguardent local, que alguns dilueixen en més o menys mesura). Les dones de la família manen, fins que al capvespre el capellà beneeix l’altar, amb la meitat dels marits mig pets. Per refer-se, l’endemà masteguen fulles de coca, dutes de la província veïna del nord.

El segon dia la festa va in-crescendo, pel de matí s’espera a tothom per esmorzar la fritada amb mongetes, després qui més qui menys s’escapa a fer la becaina. El dinar comença tard, les amanides, les verdures acompanyaven les avirams, porcs i capons, i finalment corders i cabrits; ceba, all i espècies per tot arreu. Els plats es devoren amb fruïció. Abans que acabi l’àpat, l’orquestra comença a interpretar temes tradicionals, esperant que s’arranqui la primera parella, iniciant així el ball amb la tarda avançada. A les sis del vespre ja es fa fosc, llavorers s’il·luminen les bombetes de colors de l’envelat. Els homes i les dones es barregen, ell se situa prop de la viuda, que és sol·licitada per un bon nombre d’amistats, encara que no fa per ballar. Al cap d'una bona estona els menestrals que l’observen, l’insisteixen perquè tragui a ballar a alguna xicota. Té controlada a la viuda que continua defensada. Es decideix per una noia que accepta gustosa, llavors s'inicia el sarau bescanviant parelles, fins a la cançó de comiat. La viuda balla uns quants cops amb diferents elements, sense cap opció per ell. La gent s’acomiada amb lentitud, parsimònia i traïdoria, sembla que no volen que s’acabi la festa, és diumenge, l’endemà toca pencar, però al poble la gent fa de més i de menys amb la jornada laboral. Se sent pesat i l’alcohol comença a ficar-se-li malament. Quan per fi marxa, molts dels assistents continuen de xarrameca.

     Buzz Clifford - "Moving Day"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(10)

A les cinc en punt, nerviós de cap a peus, amb una sensació de buidor estomacal que tant el disgusta, es presenta net i polit al despatx de la viuda. Li cal un parell de fotos carnet que no du. Així que de seguida marxa al retratista a fer-se les. Entrega les fotos, una per la fitxa de l’arxiu, l’altra per la llicència. La viuda tot seguit li lliura l’acreditació. Aquesta tarda vesteix una brusa sense mànigues de tonalitats ambres, combinada amb una faldilla tradicional, el cabell recollit amb un clip posterior allibera uns encisadors serrells laterals. Li comenta que a partir d’aquest moment és la seua superiora. Ha de reportar tots els seus moviments comercials trimestralment, pagant un set per cent d’impost del total a l’ajuntament, i el vint-i-set per cent que li descompten com retenció a hisenda. La seua especial situació com a membre del cos diplomàtic, el fa exempt de la fiscalitat, tant estatal com municipal, però aquesta ocupació li comporta noves obligacions. Ho aclareix, escolta intentat no distraure’s amb la seua magnetitzant bellesa. Com autònom no es pot integrar al règim general, pel seu càrrec diplomàtic no pot votar a les eleccions municipals, les properes són dintre de cinc anys. Tota aquesta feixuga normativa la presenta amb una deliciosa cortesia professional, si ho prefereix, també pot pagar un fix trimestral i passar comptes al cap de l'any.

Un altre cop surt del despatx tremolós i mig marejat. Pel carrer es troba amb un veí, que no sap què coi li explica de la festa major, que serà tot seguit, sol falten quatre mesos, i han de preparar el ball de la plaça gran com cada any, per la qual cosa espera la subvenció del viceconsolat. Ell a tot li diu que sí, i que tot s’arreglarà satisfactòriament, el veí insisteix, ja que l’anterior vicecònsol resultà roí i escatimava tot el que podia i més, ben diferent del seu mai ben ponderat antecessor, que no ficava mai cap inconvenient, ans al contrari. Aquest no era immediatament anterior, ja que aquell va estar tan poc temps en el càrrec que no va coincidir amb la festa major, ara també n’hi va haver un que va romandre tres anys al poble i cada any posava més entrebancs a l’hora de soltar la virolla, segur que s’embutxacava tot el que podia.

Aquesta nit, després d'un frugal sopar, i abans de decidir-se a dormir, endarrerint el moment de pelar-se-la a la salut de la viuda, cosa que serà del tot inevitable, consulta la carpeta adient a despeses locals, localitzant l’apartat en què s’especifica que cada any, quatre mesos abans de la festa major arriba la subvenció del ministeri corresponent, que s’incrementa automàticament un dos per cent cada any, si no hi ha nou avís. El ministeri pot subvencionar altres activitats al poble, però en els darrers anys no ho ha fet. Abans sí, hi figura una partida del Ministeri de Cultura per la biblioteca municipal i consten referenciades antigues despeses esportives.

Transcorren les jornades, el ferrer agafa als pocs turistes que demanen per una visita guiada pels voltants. Són pocs els que dormen més de dos nits al poble. Un dia fa cap un paio que pretén fer un recorregut de dos dies caminat, sojornant a una casa de la muntanya. Coincideix amb què el ferrer negocia amb un matrimoni veterà, i ell, encara que sense ganes du al paio d’excursió. El paio és un pesat, no camina gens, la marxa lenta i mandrosa, cada dos per tres es vol aturar per tirar fotos, beure, menjar o xerrar. Parla l’idioma habitual dels turistes, que ell ha après a l’escola, amb un accent marcat i dur que el força a restar atent per entendre’l. Pensa portar-lo al mas del seu amic. En arribar sa mare li diu que ha marxat unes setmanes a Escalabornava, no sap quan tornarà potser s’hi estarà mesos, això que li ha dit que fes el favor de baixar abans de quinze dies. Fan nit a una borda, un xic més allunyada, propera a un camí que regressa també al poble ja de baixada, perquè el paio vol prendre el darrer autobús i fer via, evitant-se una altra nit al poble, cosa que li faria perdre tot un dia de vacances, cal organitzar-se, repeteix. Més de cinc vegades li explica el mateix rotllo, en queda ben tip.


Serge Gainsbourg - "Je suis venu te dire"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(9)

L’endemà vol pujar a veure al seu amic, però arriba un missatge oficial del ministeri en el qual li demanen reportar dades sobre activitats comercials i lliuraments de visats amb nova normativa. Un tràmit habitual que a ell li ve de nou. Se sorprèn de la quantitat, quarantena llarga, en el centenar curt d’anys d’existència del seu país i per tant del viceconsolat, de visats tramitats. En els darrers tres anys una persona ha demanat un visat de treball, quatre de turisme, fa sis anys que ningú ha demanat cap visat comercial; el Ministeri reclama que succeeix, ja que consta que un tal senyor Baltazar Edimburu, manté negocis al país i el visita regularment. El Ministeri d’Hisenda hi té comptes pendents. A la fi resulta més que un tràmit ordinari i ha de visitar al senyor inculpat. L’home, jubilat, amb els dos fills treballant i visquin a la capital provincial, ha enviduat recentment. Culpa al seu gestor d’haver-se endarrerit amb els pagaments. També li fa saber la seua disposició a vendre el negoci que havia obert, feia ja trenta anys a la capital del seu país, amb unes ofertes per facilitar les inversions estrangeres del govern d'aleshores, per atraure diners en un temps de penúries. Sol hi va residir tres mesos, durant els quals va obrir dos sabateries, una cadena que ha estès per tota la província, i que actualment porten els seus fills. Les botigues no van donar res més que pèrdues durant els primers anys, però després, una gran bonança, de la qual encara al petit país molts hi viuen, el va fer ric. Últimament el negoci no rendeix gaire, per aquesta raó, segurament el seu gestor, al qual trucaria aquella mateixa tarda, no s’ha ni molestat. El senyor viu còmodament a la seua casa familiar, de façana força discreta, però de sumptuosos interiors.
           L’agutzil li entrega una nota de la senyora regidora de turisme, citant-lo per les cinc de la tarda. Mentrestant cuida la relació amb la seua veïna, a la qual li encanta xerrar. Ell s’avorreix, i mentre una l'explica qualsevol cosa, l’altre es distreu recreant la silueta de la viuda. Per fi surt a la conversa: la desgràcia d’haver enviduat tan jove, el millor que ha pogut fer és tornar al poble i cuidar dels seus pares, ja grans, esperant temps millors. Ja barrina amb qui la pot ajuntar, pensa convidar-la a la celebració de difunts, una de les principals festes i reunions socials del poble. Això funciona de la següent manera: cada unitat familiar rememora als seus ancestres en uns dies predeterminats, així no coincideixen les diferents cases, complimentant als convidats amb un llustrós banquet, a base de porc i corder. També abunda l'alcohol, que principalment aporten els convidats. Duren dos dies: el primer és el dia de les matances, i la presentació dels difunts a l’altar guarnit de flors; dia de recolliment. El segon és la ufana celebració de l’estirp familiar, els menjars, el beure, els balls amb orquestra al final. La dispesa és enorme, i les famílies fan calaix durant el temps necessari per cobrir-les, encara així moltes s’endeuten per mesos o anys, causant un bony cada cop més important a benefici dels usurers locals.

En el transcurs de la seua estada, s’han celebrat més d’una d’aquestes reunions socials, a les quals mai ha estat convidat. Ara, gràcies als efectius consells del seu amic, se li obra aquesta possibilitat de bat a bat, a més a més amb la concurrència de la viuda que el té ben entregirat.

     Oregon - "Pepe Linque"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(8)

Ja es compten amb quatre els mesos anxovat dins la vall, i encara no ha entrat en cap cercle de camaraderia com fan els mascles habitualment per esbargir-se i emparar-se. Molts el consideren un solitari borinot i taciturn, els altres tampoc hi pensen. El seu amic, que menysprea les relacions socials amb la gent del poble, per banals i ridícules, li aclareix com ho ha de fer: el més encertat és fer-se amic d’algunes senyores respectables, dones madures amb les qui no hi cap la sospita d'interès eròtic. Aquestes, el faran avançar en l’àmbit social, segurament invitant-lo a alguna celebració, habituals abans de la Festa Gran, a la qual ja arribaria integrat a algún rogle confraternal, que tant s'estilen. Ha d'oblidar-se de les noies casadores, com a estranger el veuríen amb un limitat futur, a més a més es casen molt joves i de seguida crien. Igualment ha de respectar una distància prudencial amb les joves casades, per les gelosies dels seus marits, un defecte congènit, i del gran perill d’elles. És clar que existeixen relacions no oficials entre les dones i els homes del poble, però aquestes es condueixen amb cura i secret per no emprenyar a ningú, i no provocar cap desastre irresoluble, cosa que no suportaria l'encarcarada estructura social. Després de rumiar-s'ho una mica, creu que la persona adequada és la veïna de sota.

El gruix de l’examen se centra amb el coneixement pràctic del territori. No és que tingui que porta algú d’excursió, sinó que des de la primera plaça del poble ha d’indicar noms de topants i recorregut dels camins, assenyalant-los i descrivint-los al regidor responsable. Aquest el qualifica d'excel·lent, restant força complagut amb el futur fitxatge. La part del tracte i coneixement personal la realitza tot seguit amb la persona cap d’hostatgeria. Aquesta dona és una viuda jove, que ha passat els darrers anys allunyada del poble, treballant a un hotel de la costa sud, tornada fa pocs dies, de seguida li van oferir la vacant. Encara no se l'han presentat oficialment, suposadament el seu pis també hi depèn. Durant les últimes setmanes no s’ha esdevingut cap acte oficial al qual hagués d’assistir.

El convoca al seu despatx fent-li omplir el qüestionari establert, ràpid, a manera de test. En haver acabat li planteja qüestions d’assegurança a tercers i responsabilitat civil. Té sort, era el que s’havia mirat la nit anterior a les pàgines sobre assegurances del viceconsolat. Personalment està ben cobert a tercers i responsabilitat civil davant un accident, la pòlissa teòricament respon fins i tot, davant una negligència greu. La viuda ho trobà ben encertat, això que respon maquinalment i de correguda, intentant mantenir a mirada frontal, sense que se li escapi una furtiva ullada a la pitrera de la seua interlocutora, una dona terriblement atractiva i pertorbadora, de bones columnes, cabells foscos ben pentinats, i cutis diví. Ix de l’entrevista examinadora, mig marejat, segur, sí, d’haver superat la prova, se’n va a prendre's una cervesa, que li entra travessera, i a dormir la migdiada, sense dinar, confús i amb mal estar.

Benjamin Biolay - "Ton héritage"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(7)

A l’ajuntament hi consten tots els agregats, però hi falten alguns que s’inclouen a la província limítrofa. A la toponímia regional figuren: el comellar d’Escalabornava, la barrancada de la dreta d’Escalabornava, la pleta del pastor Papo Tortó d’Escalabornava. Ho consulta per curiositat i per veure a la noia en qüestió. Ella no sap res, com d’altres tantes coses, aquests dies se la fa un xofer d’autobús casat a l’altra banda del collat. Al poble de putes no n’hi ha, encara que es comenta que un parell o tres de senyores presten el servei; ningú li donà més raó.

Hi ha les turistes. A vegades arriba alguna de solitària o un parell per visitar el poble, i se l'acudeix oferir-se com a guia per atansar-se a elles. Per aquest menester cal tramitar el corresponent permís oficial a la municipalitat. L’adjunta li explica els requisits i li omple el formulari. Com a estranger ha de passar un examen previ. Havia hagut guies forans, no és d’estranyar, els llogarrencs prou feina tenen en els seus quefers, per ocupar-se d’ensenyar la contrada als turistes, persones de costums grollers i maldestres. La jovenalla, la meitat que se'n va a estudiar fora no torna al poble, falta gent per a fer de guies. Actualment hi ha un que comparteix aquesta activitat amb la de ferrer. Quan es cansa de remenar ferros, ofereix els seus serveis als turistes, sempre n’hi ha algú que accepta. Al poble hi treballa un taller amb dos ferrers i un aprenent.

L’adjunta, mentre va a l’altre despatx, es treu la jaqueteta, sota hi du una peça de tirants cordada amb tres botonets, dos d’ells, descordats, mostrant un escàs pit desorientat, que a ell més que res li fa angunia. L’examen es concerta d'avui en vuit, ell així ho prefereix. Amb el bus arriben tres noies més al poble.

Per preparar-se puja un parell de cops a parlar amb el seu amic, que li explica tot el que li cal saber i més, disposa del millor mestre, encara que la segona part de l’examen es basa en el tracte personal i tot el que ha de saber sobre psicologia aplicada al tema.

Weather Report - "Mysterius Traveller"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(6)

Foto: J. M.Molgó

A part d’això, comença a fer amistats. El seu principal amic no resideix al poble, sinó a un casalot solà penjat a la serra, al que hi va fer cap un bon dia d’excursió. Es tracta d’una persona que alguns qualificarien d’estranya, que rarament baixa al poble. No és ni vell ni jove, ni home ni dona. El dia que el va conèixer li va demanar per un camí, i l’acompanyà una bona estona. Es coneix tots els racons de la propietat de la seua família, ben extensa per cert, els ramats de cabres són el seu principal negoci. Afirma que ell i la seua família són naturals del poble d’Escalabornava, a dies de camí per l’interior de la muntanya. Generacions enrere havien hagut d’emigrar per un assumpte familiar greu. Ell, a Escalabornava hi ha estat un parell de cops i li encanta. Espera que els seus pares traspassessin per anar-hi a viure definitivament. Tampoc parla gaire, però és l’única persona, o així ho creu, amb la que es pot confiar, sempre li parla d’Escalabornava.

A Escalabornava tothom desenvolupa una feina ben precisa. La qüestió l'inquieta, ja que no sap quina pot ser la seua. Aquesta feina, més que feina és un do pel qual cadascú n'és predestinat. Per exemple: n’hi ha un que és massatgista, sol un, però els seus massatges són extraordinaris, ell els ha provat i ho confirma. N’hi ha un que és el follador oficial, un sastre, una metgessa que ho cura tot, un filòsof, una pastora, un picapedrer… els lligams familiars no existeixen, el follador és estèril, les dones procreen de diferents homes; també hi ha la folladora, estèril també. Creu que faria bon servei obrint camins, netejar-los, senyalitzar-los, doncs posseeix una potent intuïció per orientar-se i triar el millor traçat per un recorregut. Cal a Escalabornava un home com ell, és fàcil perdre’s, els camins són molt descuidats, el rei del poble no s'hi oposaria als seus menesters, per molt que als habitants d’Escalabornava mal de cap els hi fot, ells en tenen prou en viure allí, la vida de la vall la troben absurda i complicada.

Puja sovint a parlar amb el seu amic, és una bona caminada que li ocupa una jornada sencera. Sempre que s’acomiaden es lamenta de no poder-lo acompanyar al poble d’Escalabornava, malauradament no s’acaba la feina, i més que res el seu càrrec oficial de vicecònsol l'impedeix qualsevol relació, ni estada al poble. El rei d’Escalabornava no en vol saber res de polítics, ni diplomàtics, els menysprea profundament. Tampoc voten mai, ni deixen fer cap tipus de campanyes al seu terme. És una veritable llàstima, es lamenta, tant el follador com la folladora són immensos. Una tarda li descriu fil per randa, una de les exquisides pràctiques amb la que la folladora l'obsequià durant la seua última visita. Li és fatal, l'encén com un misto, i el que és pitjor: torna a pensar amb la secretària adjunta.

            J. Geils Band - "Love Stinks"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(5)

Foto. J.M. Molgó.

Hi ha la noia, l'adjunta de la secretaria municipal, no és gaire guapa, però li fa ullets, i es diu: per què no! No té un cos massa suggeridor, però es diu: no està tan malament, no creus? La tia li segueix el joc i cerca la complicitat a la conversa amb altres persones. I es torna a dir: què cony! La noia se li fot al cap en tot moment i ell fa el possible per atansar-s’hi. Ella pregunta molt i respon poc, ell està content de parlar a mànigues amples de la seua vida, cofoi, crec que fins i tot es va enamorar per uns quants dies.

Sempre és tornar a començar, cada cop que es veuen és com si no haguessin avançat ni un pam, com més proper i més sol·lícit ell intenta ser, més aspra es torna ella. Després prova de distanciar-se, i adverteix que és ella la que s'apropa, però si afluixa, ella de seguida treu les ungles. A la fi, cansat de tibar i des-tibar, ho deixa córrer, i per avorriment es fot a treballar a una obra.

Estan fent reformes a una casa a la part de dalt del poble, per encabir-hi unes quantes habitacions pels turistes. Hi treballa l’amo de la casa i un dels seus fills, l’únic que roman al poble. Han llogat un paleta amb el seu manobre, i ell: el vicecònsol, que es passa la jornada remenant runa i fen regates amb la maceta i el ròtring. Comencen ben d’hora, quan s’aixeca el sol, paren a esmorzar el bon tiberi que els hi prepara la mestressa, fins a la una, a dinar cadascú al seu cau. Enganxen a les dos fins a dos quarts de sis, a casa arriba rebentat, sense ganes de fer-se el sopar, marxa a fer una cervesa i menjar alguna cosa pel poble. L’endemà el mateix fins dissabte, que només treballen mitja jornada.

Dissabte a la nit es reuneix la gent jove i no tant jove, per conversar, ballar, o festejar per algun local mig arreglat per l'ocasió, però ell se'n va a dormir i s’aixeca el diumenge abans de dinar. Les obres s'allarguen un parell de mesos, aguanta fins a la conclusió, però quan el paleta l'ofereix la possibilitat d'engegar-ne una altra, la refusa al·legant el deixat que té el viceconsolat.

Llavors, s’hi fica de valent amb les seues feines. Les estira tot el que pot. Fa un horari reduït: al matí prepara els papers i a la tarda els arxiva. Com el seu antecessor, és extremadament endreçat (potser no tan meticulós). Ell segueix la seua metodologia, mantenint el dietari al dia. L’única cosa realment important són els tràmits del relleu, que calen custodiar permanentment en ordre per a quan es presenti l’ocasió.

Donna Summer - "Love To Love You Baby"

Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(4)

El pis no és massa gran: una cuina, un quarto de bany, un menjador-sala d’estar, una habitació acceptable i una altra de molt petita amb dos armaris encastats que contenen l’arxiu del viceconsolat. L’única taula de treball és la del menjador, de la neteja se’n carrega una senyora que es va presentar el primer dia, el seu sou surt de la seua paga, que no està malament per ser on és, però que a casa seua seria ben poca cosa, ha llegit que figura una gratificació extraordinària pels serveis prestats, una vegada de tornada al seu país. A la cuina la nevera està plena i el rebost del patí de llums és ben assortit; sempre es queixava que no tenia temps per cuinar. Gairebé ni ha recorregut el poble, prou feina té a arreglar el pis al seu gust i endreçar les coses. També ha anat a comprar roba, l'han informat que el mercat és cada dilluns a la primera plaça del poble, on arriba l’autocar, així que té tot el cap de setmana per endavant pràcticament sense fer res, a l’agutzil no l’ha vist més. Al portàtil del viceconsolat li han arribat totes les noves personals que li calien: L’excedència de la seua feina, primer, després l’enhorabona del ministeri d’afers exteriors, el nou document diplomàtic, i les fotos dels seus pares en una festa d’aniversari recent.

Cada cop que surt deixa les claus al bar restaurant del costat, regentat per un parent de l’agutzil, l’immoble sencer pertany al municipi, que el lloga. A més a més si s'absenta per més de dos dies, ho ha de notificar al secretari de l’alcaldia, i tancar llum i aigua. A la planta baixa hi viu una família des de fa molts anys, descendents d’un antic mestre que es va casar al poble, la seua prole ocupa la planta baixa des de què es va aixecar l’edifici. La planta superior és partida en dos pisos, l’altre resta buit, però la senyora de baix assegura que de seguida l’ocuparà algú, perquè van molt buscats. Ells mateixos han de fer mans i mànigues per conservar el seu habitatge, sempre hi ha algun pallús que els hi vol fotre. També afirma que és degut a la seua ubicació, el que vagi tan buscat, encara que no estigui al bell mig mateix del poble, és a dir entre les dos places, està força bé, i que si volen cases, a la part alta del poble n'hi ha, i a bon preu.

Un matí davalla del cotxe oficial el delegat del govern provincial, ha d’anar a l’ajuntament a fer la presa de possessió. El sendemà es queda tot el dia al pis reunint un munt de papers, actes i rebuts per enviar al ministeri amb valisa diplomàtica. Després roman uns dies vaguejant pel poble, esperant l’hora de dinar per anar al restaurant del davant, i l’hora de sopar a casa. Després veu la tele fins que s’avorreix, llegeix una estona… li costa dormir, fuma a la galeria esperant la son. 

The Band + Bob Dylan - "Orange Juice Blues"