A.C.J. ----- SIS (vint-i-cinquè)

Treballa en lo que li surt de temporada. Els mesos fluixos s’ajunta a una brigada de desembussadors en regim rotatiu per diverses regions del planeta. Va acabar els estudis de terapèutica bronquial aplicada, però també es defensa desencallant vasos sanguinis, després va descobrir que no li agradava aquesta feina. Ell ja sabia que aquesta nit no devia sortir: el bigoti del Germànico s’ha enredat en el desig de la Simone, el Trafas i el Manel acompanyats per les dos noies germanes, van aguaitant l’espai entre línies paral·leles d’un indret a un altre, la Milia s’acomiada des de lluny, marxant amb l’Ernest, i la Gladys tant se li en fot. Pren la penosa decisió de fer el llarg viatge fins en lloc, i dormir les hores que sa cunyat el deixi.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-quatré).

Les nenes venen petits articles a les cruïlles de distribució. Corren d’uns vianants als altres, ofereixen les polseretes, els llapissos de colors, les bufandes de llana, les figuretes de plom; l’últim que els hi resta al cabàs per fer net. --Un gorret de pic llarg pels seus besnéts senyores, la punta roja atrau la fortuna i les ales carmesines són la millor de les proteccions contra la malastrugança--. El Benet es mira una col·lecció de pescadors xinesos en fusta, al temps L’Engràcia i la Medea trien mitja dotzena de cintes de seda. La Bea ha comprat els darrers quaderns de paper a una nena molt bonica que vesteix una brusa i una faldilla amb finíssims brodats en totes les tonalitats del blau.

Aquestes nenes són portadores d’un gen que les obliga a desenvolupar la faceta de mercader ja en plena infantessa. Moltes d’elles, al cap d’uns anys hauran satisfet aquest matís de la personalitat, després es dedicaran al que més els hi plagui; professionalment tendeixen, en un elevat percentatge, a dignificar la tasca de les mamàs adoptives, un ram selecte del que sempre hi ha demanda. Altres faran un art del comerç, les trobarem a les pescateries més exquisides, als ultramarins més captivadors o qualsevol petit establiment tocat per un no sé que d’especial.

Les amistats extretes d’una inconscient proximitat física, després dels trasllats forçats per la vida, calen ser alimentades amb sortides extraterritorials. En tornar a casa els lligams perseveren en contractar un taxista que estigui d’acord a buscar punt per punt a la distància. Dintre del vehicle es bescanvien les compres que han fet a les nenes i senten la sensació reconfortant, feliç, d’estar amb els teus amics, estar i prou.

El taxista pensa que no canviaria el servei de nit per res del món, obre la porta de la darrera i baixen la Bea i l’Engràcia agafades del bracet, així continuaran fins que arribin al portal de casa l’Engràcia, parlaran una bona estona abans que la Bea faci un parell de petons a la seua amiga i surti del Passatge Coltrane camí del seu pis. El Benet s’acomiada amb rítmics moviments de canell de la Medea. Ella a la porta de la urbanització, entra i s’asseu al seu banc favorit del passadís que va del primer pati al bloc C. Respira, es relaxa i escolta.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-tresé).

Ella caminarà cercant la parada més propera. Cotitzarà el bitllet, únic per a tot el trajecte. Esperarà una estona xerrant amb uns nois que la convidaran a una “party”, al xalet d’un amic. Intentaran convèncer-la, assegurant-li que és el darrer lloc per on surt el sol de la ciutat. Un matrimoni madur mirarà l’escena sense parlar, mentre arriba el seu taxista concertat per tota la nit. Marxaran els nois i no gaire més tard pujarà al bus dels petons.

Funcionen les vint-i-quatre hores, recorren un llarg trajecte, tocant cadascun dels barris i colònies. Els cotxes porten molts anys en servei, com peça d’antiquari, la gent se’ls aprecia; reflex romàntic. Diuen què moltes parelles han brostat dels seus bancs, fonaments de futures famílies. Dissenyats pel transport escolar, van quedar ràpidament desfasats a causa d’una escassa maniobrabilitat, afegiríem també els robusts esglaons i un defecte en la tanca, manual!, de les finestres. Requalificats per aquest servei llarg i anodí de laxitud horària, ningú pensava que aguantarien tants anys en ruta. Quasi bé a totes les ciutats han estat retirats i enviats als circuits rurals.

La Gladys superarà els quatre escaires de ferro, donarà el bitllet al xofer, guiant-se pels passamans del sostre cercarà un lloc per a que el seu destí s'acosti, i s’asseurà en un d’aquells banquets intentant no pensar en res. Amb la mirada buscarà la il·luminació dels carrers que es cruspeix la somorta llum interior. Un ser amb qui comparteix la direcció es disculparà en passar. Una senyora, la nova, es comunicarà a baixa veu a dos metres de distància. Eixint del túnel, relleu.

Succintament, faria saber que l’antiga tradició no escrita del bus dels petons, està un pèl sobrevalorada. Ha quedat com un fet quasi irrefutable, sense la necessitat d’efectuar una investigació estadística minuciosa entre els usuaris del transport, per comprovar realment el número de bescanvis linguals, o si més no els tocaments permesos i arrosades eròtiques tolerades. Ens sorprendrien, segur, uns resultats tant decebedors, a la fi gran part dels enquestats no sabrien ni del que estàvem parlant. Però així està acceptat, és cosa sabuda que tan fatal pot resultar remenar el que no fa pudor com fer de les solucions problemes. Tampoc cal ensopir més la nit a la pobra Gladys.

El túnel de la"Colina" el travessaran també. Durà pantalons curts, es lamentarà de l’elecció feta: un vestit llarg, un pam per sota dels genolls. S’arromangarà lo justet la jaqueta. Confiarà amb l’aprovació física: purament la confirmació del cos, l’atracció involuntària, primària, evitant interferències, prejudicis del raciocini. Cantonada Velvet, Travessera Mingus, curt serà el traçat. S’abandonarà.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-dosé).

Les parelles ballen a la pista del jardí. Sota les penombres dels porxos s’abracen i es foten mà. Algunes miren, segudes en els bancs del pati. L’Ernest mal viu en l’aiguabarreig dels seus sentiments. No sap con fer-s’ho per ja, d’una vegada, traure la Milia a ballar; estan com estar la Gladys amb ells. Per altra banda, aquesta circumstància el salva i protegeix de prendre qualsevol iniciativa de conseqüències potser, massa aventurades. A més a més les dos noies semblen estar la mar de contentes juntes, enraonen més entre elles que no pas amb ell.

--No tens per què anar-te’n Gladys.

--No siguis beneita Milia, una nit que el pots tindre per a tu sola, després no m’ho perdonaries, mira jo me’n vaig i tots tan contents.

--Però és d’hora encara, torna dintre amb el Lino i les noies.

--Sí, sol faltaven aquell parell de galifardeus, res jo me’n vaig a caseta soleta, en tinc més que suficient per avui.

--Què agafaràs un taxi?

--No, prendré l’autobús.

--L’autobús de circumval·lació?

--Sí.

A.C.J. ----- SIS (vint-i-unè).

San Remo: local amb reputació perduda, tota la vida oferint molt menys del que esperes. Criatures: vividors instruïts, experts en engolir hores i hores amb el Crèdit de la seua clientela de passerells, aclaparats per una connexió de frases lúcides aplicades a elevar l’autoestima del grup. Gent de nassos caiguts obstinats en interferir la diversió dels restants, els seus enemics? Persones desconnectades caigudes en la desgràcia. Majoria de gent de pas amb aspiracions d’ubicar-se definitivament, (els predilectes dels de la primera classificació). Aquests actuen en parella i el seu estatus es reafirma quan la barra paga una ronda a tot el grup amb la complicitat de l’encarregat. A l’Ernest no cal explicar-li aquestes coses, al Lino tampoc, ell quasi bé es mou fregant els límits d’aquests especialistes. Les nenes, però, han estat capturades pel verb d’en Germanico, un conegut d’un conegut del Lino, i l’Alèxis, el còmplice del Germànico, ha furtat l’atenció de la colla amb arrancades desmesurades.

El Lino no ho veu clar, fins fa poc ho tenia tot al seu favor, i ara ha caigut al parany, al seu propi parany. Ni se’n ha donat quan la Pilar i el Thelo han marxat. Amb la Milia, estan l’Ernest a prop no té res a fer, greu que li sap. Amb la Gladys no fa bo, les altres resten enlluernades. La providència li serveix el remei: el Trafas i el Manel el saluden des d’una llotja del primer pis, tot estenen els braços el conviden a pujar. Primer pensa:--Què collóns foten aquells dos palanganes allí dalt?--A l’instant, la seua ment veloç fabrica una estratègia de desmembrament. La Gladys, l’Ernest i la Milia han sortit al jardí, reservat al ball de parelles; ara que són tres, què farà la Gladys, d’espelma? Bé, encara sobren dos per poder entrar a la llotja exclusiva que han llogat aquell parell, una nit com avui els paios hauran rebentat el Crèdit. Ni els millors garlaires entabanadors, poden competir amb la més lacònica de les convocatòries a participar d’una privilegiada privacitat, per primer cop a la vida.

Simone, la noia del clotet al front, és l’única que no coneix als dos elements retrobats, i tot que en un començament no li han fet massa gràcia els seus pocs cabells i les seues grosses panxes, de seguida queda encisada per l’entusiasme i la gatzara desplegada pel Trafas i el Manel, integrant-se com una, més, en tal selecte grupet. El Lino se’n fa creus. El cambrer de la llotja li prepara un còctel adequat al seu estat d’ànim i l’hora que és; les nenes prefereixen Champagne. La Simone se seu en el respatller del sofà envoltada de coixins amb la copa la mà. La Fàtima i l’Haisa ballen pegades a les seues parelles. El Lino no respon, al menys té la seguretat que estan el Manel no han pres A.C.M., i no li tocarà el merder de la davallada final. És pregunta quina mena de A.C.J. han aconseguit que els porta als dos en pujada simultània.

--Lino, si us plau no em deixis sola a la senyoreta.-- Clic!, esvaïdes les qüestions; eixerit pren a la Simone que li mostra un dels millors somriures, d’aquells que comencen a la barbeta i acaben a l’inici dels seus cabells castanys, dels que no es manifesten principalment ni a la boca ni a la dentadura. A ell li ha arribat fondo, profund.

A.C.J. ----- SIS (vintè)

 

La xiqueta de les cuetes teses espera al Galerilla, momentàniament absent per un malestar inoportú. Torna explicant-li, a la seua manera, la indisposició que es tenia de traure de sobre. Ella sembla que l’inviti a marxar, ell confús, pren direcció al carrer. El Galera no té clar si buscar un taxi que el dugui on té aparcat el pot, o mirar si encara volta algun xavalet que el pugui guiar. Francament: és un barri ben amagat, no és freqüenta per a res sinó s’hi dorm o s’hi viu, amb un irregular estesa de mançanes excèntriques que fiquen a prova el sentit d’orientació del més pintat.

Tant que se les dóna ell de quedar-se amb tot a la primera, penso, que ara no se’n adona pas. Després de les primeres passes la noia l’acompanya en silenci. Uns dos-cents metres endavant, van i s’asseuen en un banc públic, plantat en un espai trapezoïdal abandonat a l'encreuament de carrers. El fru-fru de dos roures xiuxiuegen amb més volum que el que escolta la Rosita al centre felí, més fort que el soroll d’uns passos, més fluix que les paraules d’un home amb un got de plàstic a la mà que s’expressa en un espanyol suau, amb marcat gust per la ese. Primer li demana al Galera d’on pertany, ell explica treball i procedència, l’home respon: --Aquí no somos pobres mano, no disponemos de mucho pisto, es verdad... Los chinos te hasen un pollo por cuatro sentavos... sólo el visio de tomar el guaro.-- Convida del seu got al Galerilla i ell es veu obligat a acceptar. Tornant-li el beure li comenta:--Dicen que esto del guaro es muy perjudicial--. L’home arronsa les espatlles i segueix el seu camí.

La parella gaudeix de la juntura de les cuixes.—C’est tout?-- pregunta ella. El Galera no sap, la xiqueta s’aixeca prenent-lo de la mà, per començar a caminar zigzaguejant travesseres, enfilant un carrer recte, inacabable; ell intenta dir alguna cosa, ella fa com si no el sentís. Per fi la noia obre la tanca del pati d’una casa. Després obra la porta del que sembla una habitació, dintre el Galera sol té un pensament al cap: --La toilet?-- Ella torna obrir la porta i li senyala a la dreta. "Con un bombón com este y yo cagandome toda la noche", maleeix el seu ventre que es caga en el pitjor moment, i no pateix descomposició ni res, simplement es caga. A l’hora sent una dutxa activant-se. Tot sortint es topa amb la xiqueta coberta amb una tovalloleta, l’acompanya a l’habitació; ara no sap si dutxar-se ell també.

Nus, jaguts sobre el llit s’acaricien finament. La intenta besar, ella no es deixa. De primeres rebutja el petó a la boca. Estranyat, amb un rústic francès li demana si no la pot besar, ella fa que sí, però el Galera no insisteix de moment. --Ne c’est pas mal ça-- Comenta en mirar el penis exultant del Galera; la penetra.--Deucement s’il vous plait-- L’acte és dolçament intens, com una magrana esquerdada madurada a l’arbre, de la que sol poden fruir moixons experts. El mascle sobre la femella, els moviments imperceptibles a la llum dels rajos lunars que s'escolen per la finestra. Les mans d’ella recorren de dalt a baix, enginyoses, l’esplomada pell masculina. Els dits separats es detenen a la meitat de l’esquena, lliscant uns centímetres, aturant-se de nou, fen com punxadetes. A ell li arriba un missatge que el fa vibrar fins al moll de la medul·la, expandint-se per la resta dels nervis. Sense estrebades conclouen, ensems la nena cau en un profund i sobtat son. Ell se separa, jeu al costat, seré cara amunt amb els ulls oberts. Les cuetes de la mossa s’han separat del seu cap enganxades a la perruca.