NUSA TENGGARA
Hi ha algunes constants que es repeteixen en tots els viatges inexorablement. Una, és que en algun moment soni l"Hotel California" dels Eagles, una altra és un funeral. I anar a caure a una petita illa a l’est de Nusa Tenggara, com Sumba[1], és reincidir en el tema.
Rebotat d’aeroports, per acabar a l’últim i més petit. El xofer comenta alguna cosa de què en un poble pel que passem se celebra una cerimònia. Per la tarda, després de donar un tom pel port, m’hi atanso. La moto-taxi em deixa a l’entrada del poble, una rampa condueix a la plaça envoltada de cases tradicionals, desenes de persones l’envolten, alguns, pujats sobre carros. Una percussió metàl·lica repetitiva sona entre un silenci expectant. És difícil veure el que hi ha al centre de la plaça. A vegades la multitud es desplaça en bandades incontrolades per reagrupar-se de seguida.
En el centre, unes persones duen fermats uns animals: búfals i cavalls. També hi ha un policia i altres senyors seriosos. Al senyal d’un d’ell es mobilitza l'escorxador. Un darrer l’altre, els animals són sacrificats amb certeres puncions a la jugular, un gran búfal d’aigua postra primer un genoll per desplomar-se tot després. El terra és roig, en menys d’un minut enllesteixen. Després els animals són arrossegats fora de la plaça pel seu especejament, més tard és repartirà entre els assistents. Llavors el difunt pot ser dipositat a l’interior de la tomba familiar que hi ha davant de casa seua.
Quan més possibles té la família més animals són sacrificats. Les tombes són megalítiques, una pesada llosa les cobreix, n’hi ha de diferents tipus, les tombes pertanyents a cristians (facilitats importades) poden ser construïdes amb totxos i ciment, però la creença Marapu obliga a les grans lloses d’una peça transportades des el lloc d’origen, ara amb camionetes.
En la visita a l’illa és difícil no topar-se amb alguna cerimònia, més o menys opulenta. El govern central intenta posar límits a les matances d’animals. L’economia familiar després d’un funeral pot quedar arruïnada, però lo primer és lo primer pels habitants de Sumba. Tindre un invitat estranger encara enaltís més la cerimònia fúnebre. Cal això sí, anar proveït de regals sempre a punt a la motxilla, paquets de kretecs[2] pels homes i nous d’areca[3] per les dones. En arribar a un poblat se celebri una cerimònia o no, cal convidar a les persones que en aquell moment estan sota als porxos de bambú de les cases. Cal passat l’estona, fumant, mirant, conversant, passejar, llavors seràs una visita convidada, i passaràs a ser tractat com a tal: cafè, te, cocos, fruita…, t’ensenyaran, cofois, les cornamentes dels búfals i les mandíbules dels porcs penjades sota la coberta, algú que et comenta quan serà la propera cerimònia… llargues estones compartides… A l’est de l’illa, al departament de Kodi, és on les cases tenen les teulades més alts i punxeguts, la costa a prop, però a distància sempre prudencial, mai a ran de mar. Rattengaro és un poble al costat d’una desembocadura, elevat sobre una cinglera del darrer meandre. Per sota amb la marea alta les aigües es barregen, les teulades de poble veí sobresurten entre els arbres a la plana de l’altra riba, que davalla esglaonadament fins a la platja blanca resseguida de cocoters. Entre els grans graons un nombrós grup d’homes talla una peça de pedra, per sota la platja es buida, envestida per onades encrespades, el sol de mig matí l’omple tot, a les afores del poble les tombes es mostren al vent i al mar. Lo més assenyat és anar a arrecerar-se sota el porxo d’una de les cases del poble, el paisatge de nou aconsegueix acoblar-se extraordinàriament, el magnetisme és potent.Hi ha un gra descampat a Ruttengaro, de seguida està explicat: un mal dia els nens jugant amb foc van encendre una de les cases, en aquell moment no hi havia adults al poble, i el foc va calar en una casa i després va cremar una dotzena més. Ara tot està netejat, i els troncs i materials a punt per reconstruir les cases cremades. Falta reunir una mica de virolla per celebrar les cerimònies corresponents abans d'iniciar els treballs. Si hi ha sort i una jove es pretesa en matrimoni, el que ha de pagar el nuvi a la família serviria (sempre és una bona quantitat d’animals, hi ha molts joves que van a buscar dona a Timor i després tornen a Sumba).
Cases tradicionals, oest de Sumba
I com sempre estant amunt i avall amb els morts, passa que hi ha difunt que en aquell moment la família no disposa de diners per enterrar-lo com ell es mereix, llavorers es reserva el cadàver fins que arribin millor temps. Passa que una família està en condicions de celebrar l’enterrament d’un difunt recent, i se’n recorden d’un avantpassat que es podreix en una vella tomba llunyana i esberlada, llavors obren la vella tomba recullen els pols i els quatre ossos que queden per traslladar-los a la nova residència. La feinada d’obrir i tancar la tomba ocupa a molts homes. Per sort la llossa s’ha partit en ser oberta i facilita l’extracció de la part més petita que ja permet l’entrada d’un home, ara que ni així aconsegueixen pujar-la de nou per tancar-la, hauran de vindre més, un altre dia.
Tombes amb la gran llosa com tapa.
L’illa de sobre, Flores, és totalment diferent. Venint de la quieta Sumba, sobta d’entrada el dinamisme; molt més poblada, majoritàriament catòlica, amb vegetació exuberant, allargassada, vertebrada per una cadena volcànica, feréstega, compartida pe multitud d’ètnies recloses en les seus valls abruptes.
 |
| Cràters del Kalimotou (Turquesa i verd) |
Una carretera de ritme lent creua l’illa de cap a peus, resseguint tots els accidents geogràfics, esquivant les múltiples esllavissades per decidir-se a enfilar-se per unes ràpides marrades, canviant de vall, saltant de banda a banda d’illa, fins topar amb alguna ciutat costanera (totalment prescindibles). Petits autobusos la recorren corba a corba, els passatgers s’encabissin entre caixes i cistelles, amb el costum que tant cabreja als estrangers sempre apressats: les mil voltes que fa el vehicle cercant passatgers per la població i anant a buscar-los o deixant-los a casa seua, servei de porta a porta. No surten fins que s’omplen, a la canalla lis agrada viatjar al sostre, les senyores grosses a les primeres files, els privilegiats (quasi sempre noies), al costat del conductor, l’ajudant t’avisarà del lloc on has de baixar.
Les senyores vesteixen per la festa amb els millors sarongs, els diumenges sempre hi ha alguna cosa a celebrar: una missa, un aniversari, una comunió.
Hi ha volcans erectes i esvelts, altres, menjats per la vegetació com antigues ruïnes, de joves amb arbres arrasats com pues a les seues faldes, n’hi ha de truncats esberlats a l’abisme, els barrancs excavant la roca volcànica, barrejant-se amb sorgències calentes.
A l’est de l’illa el port de Labuanbajo és el punt de connexió amb les següents illes. Komodo i Rinca són dos petites illes entre Flores i Sumbawa, famoses perquè en elles habita el varà més gran que existeix al planeta: el Dragó de Komodo. La sabana predomina, amb uns quants arbres disseminats per les serres. No és fàcil veure dragons deambulant, de lluny marxen a la vista de desconeguts. Els guardes del parc coneixen on són els caus, però la femella que guarda els ous no i agraden les visites i surt del niu amb gest agressiu. Els dos guardes porten un pal de fusta que s’obre a les puntes, allunyant-los del seu objectiu, falcant-los contra el seu llarg coll. No se sap per què aquests formidables animals són endèmics d’aquestes terres, ni perquè hi ha quatre mascles per cada femella, ells són els cap e la piràmide alimentària, s’alimenten de búfals, cabres i tot el que se li fica per davant. La seua mossegada és extremadament tòxica, un búfal pot trigar setmanes a morir, lis sobra la paciència. De totes maneres a les casetes d’entrada al parc de l’illa de Rinca sempre n’hi ha algun de vagarosos esperant que els donguin de menjar, treien les seues verdes llengües, ensenyant les tremendes urpes, deixant-se observar pacíficament. Els grans mascles arriben als tres metres.
.
Un barquet fa un circuit entre Flores i Lombok, aturant-se a les illes dels varans i altres indrets escollits per submergir-se en apnea amb companyia de tortugues, rajades, mantes. El trajecte recorre la costa nord de l’illa de Sumbawa.
Sumbawa és musulmana com la següent: Lombok, cosa excepcional en aquesta cadena d’illes, o cada illa professa una religió diferent. La normalitat torna després a Bali: hinduista.
L’illa de Lombok té unes dimensions de 80x80qm., més petita que l’anterior, la proximitat amb Bali fa que intenti seguir el seu estel. Hi ha uns quants enclavaments turístics de platja que semblen perennement necessitats de clients. Però, lo realment extraordinari de l’illa és el seu enorme volcà de 3.760m. d’alçada que gaire ocupa tot el seu nord: Gunung Rinjani.
Densament poblada, l’illa fuig de la pàtina mate de la plana a mesura que remuntem pels camps d’arròs esglaonats vers a muntanya sagrada. Sasak és la cultura i la llengua pròpia de l’illa, combinada amb l’islam, va guanyant protagonisme, atansant-nos al volcà; com als pobles van desapareixen les caputxes de les dones, inclús les nenes darrerament duen aquesta andròmina al cap.
El Gunung Rinjani és un parc Nacional, l’excursió és popular, també com a pelegrinatge. S’acostuma a fer en tres dies, cal guia i pagar l’entrada corresponent. És una pujada exigent pel desnivell que es completa. El primer dia es parteix d’uns camps d’arròs per anar vorejant el vessant, creuant multitud de profundes barrancades excavades mostrant la roca nua treballada. De seguida els núvols s’apoderen dels relleus, i definitivament es remunta per una pronunciada vessant, fins la vora del cràter, on hi ha un lloc d’acampada. 1.700m de desnivell, resten 1000 fins al cim. Se surt de nit per arribar dalt a punta de dia, remuntant per la cresta del cràter fins als darrers 300m. que són pit amunt i de pedra solta.
Des de dalt tens la visió de tota l’illa, el cràter interior amb llac en mitja lluna, i un con al centre jove i actiu.
De tornada després de desmuntar el campament i davallar els 600m. que ens separen del fons del cràter, es passa la nit al costat del llac. Per la tarda els núvols fan net mentre reposes a les aigües termals.
El darrer dia es torna a pujar el cràter per l’altra banda, i es davallen, primer entre vegetació de sabana i després pel bosc plujós els 2000m. Fins la porta del parc. El cràter de 8 qm. d’amplada, el llac, el volcà que fumeja, les surgències que tinten de groc les barrancades, els núvols lliscant ofereixen tota la solemnitat implícita a una muntanya sagrada. Cal ser respectuós i no molestar als genis que l’habiten, gaudint dels seus favors, estar mal vist fer corre una pedra muntanya avall o cridar.
Vista des del cim del Gunung Rinjani
Els balinesos practiquen un hinduisme arrelat i particular, les ofrenes als bons i als mals esperits se succeeixen durant la jornada. Una celebració balinesa és d’un detall delicat, els guarniments fets amb col·lectivitat i mà artesana són de materials naturals.
Passejant per les rodalies d’un poble qualsevol, deixant-te conduir per les fragàncies i la frondositat tropical, no és gens rar topar-se amb alguna de les moltes cerimònies que de tant en tant se celebren, motius mai en falten. Seràs benvingut, et convidaran a cafè a pastissets, participaràs de la festa, envoltat de persones ben arreglades i dones de bellesa subjugant, mentre els protagonistes de l’acte reben les benediccions de la sacerdotessa, que vela l’altar ple d'ofrenes configurades amb el gust exquisit, d’un poble amant del goig estètic.
Cim i llac del Gunung Rinjani
 |
| Illa se Sumba quotidianitat |
Preparant guarnimets
Les ofrenes de cada dia
[1] Illa pertanyent a la Província de Nusa Tenggara Timur, de relleus més sinuosos que les seues veïnes, menys feréstega, a destacar que no conté cap volcà. Religió propia: Marapu. Les infraestructures turístiques són bàsiques. Les esperances d’un desenvolupament turístic, com a la resta de la regió, van ser escapçades pels atemptats de Bali.
[3] Nou que es barreja amb altres dos condiments i es mastega, sense engolir-se. Provoca una gran salivera de color roig, fins que arriba un punt en què no es pot retenir dintre la boca, i s’escup, aixì un parell o tres de cops.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada