Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (12)

Foto: J.M.Molgor.

El senderó planeja, la vegetació s’arrapa amb fermesa, el mas Badià amb les corralines s'albira de lluny. Li resta un bon tros, ja no camina amb la gràcia d’abans, no s’ha refet de la darrera pujada, el ritme és pesat i irregular, la respiració no la porta bé, comença a sentir fred, quan és vora migdia i el sol escalfa amb un regust encara tardorenc.

A la casa, la senyora prepara el dinar, ella no el coneix, però saben que és amic del Damiano de seguida li ofereix un te, tot comentant que de seguida hi farà cap tothom. Hi ha dies que dina sola o amb la nora, però avui són tots treballant a prop. La senyora enganxa una frase amb una altra, també li demana per l’Enric; aquí no la pot ajudar. Es mostra molt afligida per la seua malaltia, tot són alabances de la seua boca per l’Enric. A tot això li porta una infusió que al Ramiro li sap com aigües de març, amb dos glops torna riure i a sentir-se persona: aconsegueix parlar coherentment amb la mare del Damiano, que va muntant la taula mentre arriba una l’altra dona, la cunyada del Damiano, entre les dos acaben d’enllestir, ficant un plat més a taula, a ell, fins i tot ja li ha vingut la gana.

A taula van arribant els comensals i els van servint. Inicia el dinar amb les dones, després arriba l’amo de la casa, quan ja està prenent la poma de les postres. El Damiano i el cunyat arriben junts. El cunyat és un paio de mans grosses, contrasta amb l’aspecte del Damiano, diferent. Havent dinat, és convidat a cafè i a un cigar. Les dones recullen la taula i freguen els plats mentre els homes fumen. El cunyat se’n va a fer la migdiada, el vell, més xerraire, demana al Ramiro per algunes qüestions de la vall que estan per dilucidar-se en un, esperem, futur pròxim. El Ramiro no sap que contestar-li, ha estat massa temps capficat en els seus assumptes, per saber si finalment obriran la pista per accedir a les pastures de la Llenyera des del collat de la carretera, o si pel contrari es decidiran per deixar les coses com fins ara, i gastar-se la virolla amb millorar el dispensari del poble, que és, segons el senyor de la casa, el que més convindria, que es refotin els senyorassos de la capital (es refereix a la capital provincial, on viuen els propietaris de gran part de les millors pastures d’aquell sector de la vall). Ell a tot estirar li comenta les poques coses que ha sentit: es veu que a la major part de la gent, és partidària d'ampliar el dispensari i contractar més personal, ara les pressions dels senyorassos són importants, augurant: que la pista reportaria uns grans beneficis, que facilitaria en un futur gens llunyà la construcció d’una moderna clínica a la vall.

--Mal parits! —Exclama el vell senyor. Una clínica que per descomptat, ells construiran quan els vingui de grat... perquè no serà pas per ells, ells es tracten als hospitals per a rics de les grans ciutats.

--Però no sé gran cosa més. —Quasi disculpant-se.

L’ancià s’aixeca remugant, com si cerqués alguna cosa que finalment troba. Després s’asseu en una butaca, apaga el cigar i es queda endormiscat de seguida. Les senyores desapareixen de la cuina, per fi el Damiano el mira i amb un lleu gest amb el cap l’indica que el segueixi. 

Pata negra - "Camaron"