dimecres, 27 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (vuitè)


















Els núvols arrenquen d’hora el domini vespertí, el sol just arribat al zenit, és tapat. La gent ho comenta:-- Em penso que avui ens mullarem.--.—Per aquesta tarda es prepara una de bona.--. – Ja tenim aquí la primera tempesta de la temporada!--.—Oh! Però si no havien dit res.—El Marcel es troba finalitzant una sessió de piscina, sap que no hi ha res millor que presenta’s a una cita amb un aspecte fresc, els músculs tensats i l’adrenalina pujada per l’esforç físic.
A l’Ernest el ve a buscar un company de manteniment, vol que l’ajudi a muntar una pica al lavabo del seu pis. L’home, un ésser senzill, fa uns dies que li va darrera. Se li va despenja la pica en podrir-se els contraxapats que la suportaven, i ara ha aconseguit d’un ferrer amic seu del barri, uns escaires de ferro, però no és veu amb cor per a col·locar-los tot sol. L’Ernest no està tan segur de les seues habilitats, i tampoc li agrada gens aquell pis claustrofòbic, en un dels pitjors baixos destinats als escassos empleats residents de la urbanització. El seu no es pas més gran, sí millor orientat, vivint sol amb mínima impedimenta, sembla molt més clar i lluminós.
 El passadís és ple de coses, una damunt de l’altra, el menjador és tan petit que els mobles no deixen circular a les persones i a les cantonades s’apilonen caixes i més caixes. Ell, serà per defecte professional, no més hi veu nius de porqueria i focus d’infecció, si passés una denuncia al Delegat... cosa que no farà, apart de què seria totalment inútil. El quarto de bany és minúscul, tens que passar de cantó entre el lavabo i la paret, per accedir a la dutxa. I allí és on s’han de ficar els dos de genollons a treballar. Al menys, per la seua alteració olfactiva es lliurarà de les pudors que s’ha acumulen sota la pica en forma d’engrut, i tan sols esperen a què un inoportú descuit remogui les crostes per manifestar-se. Per no parlar de la suor de l’amo del pis, sol ha fet que acotxar-se per aguantar-li els ferros, per a què les gotes li supurin per tot el cos desprenen una fortor àcida, a la que els familiars de la casa acostumats, no noten. La dona, una dona també grossa, ha eixit a parlar amb una amiga en un banc del carrer. El seu fill, l’únic que viu amb ells, d’aspecte semblant a l’home de la seua mare, deambula amb calçotets fins a mitja cama obrin i tancant portes, al cap d’una estona s’atura a la porta de quarto de bany. La feina, encara que no massa agradable, va fent. El paio suportant part del seu pes al bastiment de la porta, engega una conversa masculina, a la que tant l’Ernest com el seu company no aporten gran cosa, es limiten a assentir somrient cortesament, a la vegada que collen els primers visos, n’hi ha un que no fa cap força per causa del tac que no s’ha expandit bé, aleshores tenen què traure una altra vegada el suport, i aguantar la pica a pes mentre l’Ernest col·loca un altre tac. El dels calçotets no es fica amb les tasques de muntatge i continua a la seua. No han passat ni deu minuts i ja ens hem assabentat que és casat, en repetides ocasions, i afillat, no més del que voldria; si d’una cosa n'està orgullós és de la seua prole, dinastia diu ell. Ens troben aquí una nova situació de primacia, respecte als dos homes que estan trepanant la paret per collar el segon suport, tots dos sense descendència.
--Tu ja pots dir el que vulguis, però lo que està clar és que no ets bo per procrear. Les dones ho saben, són femelles tu, els mascles que no serveixen no els trien, és la llei de la supervivència, jo crec que estem més prop del regne animal del que ens pensem, allí les lleis són clares i cruels: els forts viuen i els dèbils moren. Les dones no volen mascles que no els facin mal, elles saben que tampoc les sabran defendre. Mireu-me a mi, a mi quan una dona m’ha dit que volia tindre un fill, cap problema, a la primera tu, arribar i engranar, i després de seguida un altre, jo no fallo, i no m’ha importat mai l’edat, per més joves o velles que siguin mentre siguin fèrtils endavant va, no serà per mi que no he tingut més fills, sinó per elles que de seguida en tenen prou. Jo de prou no diré fins que la naturalesa em falli, nosaltres rai... ara això sí, jo als nins els vull conèixer i saber que són meus, allò de fer de pare de lloguer i no tindre ni drets ni obligacions...-- En aquest moment estan acabant d’encolar la pica al ferro i a la paret, l’Ernest ja fa estona que sua, l’acusació directa a la seua incapacitat procreadora no el pertorba excessivament, ell creu amb la llei kàrmica de causa efecte, el que pot representar que estuigui purgant accions pretèrites. El seu company té una veu suau amb un accent que l’endolcís encara més, és difícil sentir-li una paraula més altra que l’altra, per algunes persones passa per pusil·lànime, i per la part que li pertoca s’empara amb les complexes teories traformodianes de reproducció humana; tots dos estan contents d’enllestir la feina. El semental replega uns pantalons de xandall de la pila de roba neta, pren tres cerveses de la nevera i surten fora a beure-se-les. És l’hora a la què la gent normal se’n va a dinar, els residents omplen els acolorits passadissos de comunicació; a mitja cervesa ja han desaparegut. Llavors la senyoreta Estela omple tota sola el corredor, fent emmudir als tres homes.

dimecres, 20 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (setè)




Uns operaris esperen a la porta sud de la urbanització. Com cada setmana l’Ernest ja té preparats els paquets en l’ordre establert.
-- Em disculparà senyor Ernest, que em permeti recordar-li que els membres de la N.C.T. no tenen permesa l’entrada a les nostres instal·lacions.
Obra la comporta i la passarel·la del camió penetra en la sala des-classificadora de brossa. Els fardells, acuradament etiquetats, llisquen per la cinta transportadora. El xofer, un home gros de galtes plenes, fuma un caliquenyo repenjat al mur d’obra de la urbanització. Quan l’Ernest surt a l’exterior intercanvien unes rutinàries paraules, mentre els operaris en un parell de minuts enllesteixen el trasllat. Són dos renatos vells i un de menys vell. Un dels vells és el “Feo”, conegut rival futbolístic de l’Ernest. Amb el temps, l’aspecte dels renatos pren uns trets més feréstec: se’ls endureixen les ungles --que sempre porten mal tallades--, les dents és tornen groguenques, la musculatura pren una textura acerada amb unes venotes que els cavalquen per les articulacions, els cabells d’habitual curts, pareixen crins i els ulls que s’enfonsen sota unes fosques ulleres. No se’n surten en neteja’ls, sempre es veuen bruts. Llavors són destinats a feines de poc contacte amb el vius. Manifesta és la intenció del gènere humà d’afinar-se i polir-se perennement, i d’oblidar o arraconar qualsevol espècimen que els pugui recordar el seu passat fer.
El “Feo” és un veterà, es mira a L’Ernest però no gossa a atansar-se-li, fins que li dirigeix la paraula. En aquest moment ostenta una posició de supremacia, ja que el seu equip està matemàticament classificat per a disputar la fase final de la competició. En canvi a l’equip de l’Ernest li resten un parell de partits decisius per poder-hi entrar, sinó cauran a l’apatia dels partits amistosos amb equips amb formació, com el del Jean Jacques. Un d’ells el tenen pràcticament perdut, s’enfronten amb el millor combinat de la lliga, el campió dels dos anys que s’ha jugat. Se'n surt amb un comentari ben intencionat sobre què li agradaria tornar a jugar contra ell a la següent fase. L’altre li contesta que si així fos no ho tindrien tan fàcil, ja que podrien contar amb tot l’equip complert. Tot i amb això els van aguantar la primera part, assevera l’Ernest, amb anti-joc li replica el “Feo”, acabant per fer-li saber la seua teoria del partit: quan els mitjos enganxosos es van quedar sense esme per fer-los més faltes al mig del camp, llavors van vertebrar el seu joc directe i espectacular. Conclou dient-li que faci arribar les seues felicitacions al porter, després li desitja sort pel partit d’avui, l’equip del Feo també juga aquesta tarda, però ell ja es reserva pels partits de la segona fase, la bona, a començar en dos setmanes.
El conductor s’acomiada l’Ernest:--Fins la setmana que ve, si és que un renato d’aquests no em fot la feina. Jo ja ho sé, que no tindré tanta sort com tu maricón.— Pujant els estreps de la cabina segueix maleint la seua existència: --Tota la puta vida al camió, i això és l’únic que em deixen fer, i encara gràcies.--- Els operaris s’aposenten a les banquetes exteriors, sembla que enraonin entre ells, però el soroll no permet sentir la conversa. Total, deuran fer alguns comentaris futbolers d'escàs interès, que confondran a uns i als altres; un parla del partit jugat ahir al vespre i per l’altre és com si li parles del partit de fa dos mesos.

divendres, 15 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (sisè)


La castanya Estela pren un iogurt de la nevera, li afegeix una mica de mel amb unes poques nous, surt descalça per la terrassa citant-se amb els darrers parpelleigs del capvespre. Gaudeix d'una estona per ella, abans d'anar-s'en a treballar. Un bon client la durà a sopar a un íntim reservat. Li convindrà vigilar de no excedir-se, si vol enllestir d’hora la feina. Potser fa massa temps que desitja complir, sense demorar-se més de lo estrictament necessari professionalment. Ella, per això, té molta cura de què no el client no se'n apercebi i quedi sempre content. Pensa amb la Isabel, mentre mira el vaivé de les persones pels patis. Li agrada sentir la remor dels seus moviments. Pressentís el moment en què apareixerà a la terrassa. Se l’imagina calmada, acostant-se-li per l’esquena, separant-li els cabells i fent-li un petó al clatell. Frueix del berenar descobrint escassament la boca. La nit cau com una fulla morta, i resta a l’obscuritat. Girant-se, segueix les llums de les estances de la casa. Quan es fixa a la porta de la terrassa, il·lumina zenital-ment la Isabel, una Isabel mudada, massa mudada potser.
--Me’n vaig Estela, ens veiem demà.
--Caram! Feia anys que no et veia amb aquest vestit, crec recordar... des de què van firmar el precontracte del pis.
--Vols dir? Mira avui m’ha agafat per aquí.-- Suposo que ella no havia pensat amb aquesta circumstància.
--Que et vagi bé Isabel, recorda que demà a primera hora de la tarda tenim feina.—Als clients els imposa troba’s amb una dona arreglada com una senyora, els hi recorda quan les seues dones assisteixen a una d’aquelles celebracions familiars, en les que tothom llueix lo bo i millor de l'armari. En fi, ella sabrà per què ho ha fet, potser també està tipa de ser un aparador ambulant.
La morena Isabel s’enfila a pas segur vers al carrer. Crida un taxi que parteix rumb a l’interior de la ciutat i seu amb l’esguard absent. La carrera és llarga, les insulses converses entre la central i els xofers la destorben, fent-la baixar a l'asfalt. És una passatgera d’un temps passatger, convençuda de la fugacitat d’aquests carrers i travesseres. El vehicle s’ha atura davant de la marquesina d’un gran cinema, ella baixa i hi entra.
--Si és aquesta la forma que aquesta xiqueta té d’afrontar-se amb els problemes de la vida... Déu sap que li procurarà el futur. El futur és a les seues mans i se’n va al cine. Deixa la feina plantada per una força major imprevista, com si aquestes forces avisessin alguna vegada. Jo no l’entenc, si se’n vol anar amb aquella paia, alabat sigui Déu, total, formalment amb l’Estela només són companyes de pis, ara l’Estela li dóna mil voltes, aquella noia si que val, i amb lo guapa que és... No creus Anselm que sortirà guanyant si la fosca de la Isabel se’n anés d’una vegada?—

dilluns, 11 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (cinquè)

Per Elsa, la que m’espera:

Tot just llegida la teua carta, i abans d’atrevir-me a treure’n cap conclusió mínimament encertada, et contesto. Perquè no vull que esperis més per mi, amor meu.

Primer t’agraeixo la teua sinceritat, per mi la sinceritat és el més important. La teua m’ha convulsionat tota. En aquest moment em sento com al final de la corda, en aquell punt previ a deslligar-me i saltar al buit, de saltar cap a tu. Em trobo en aquells instants necessaris de reflexió abans d'escometre el salt. Estic així com buida, tan psíquica com físicament, però creu-me: només tinc ganes de saltar.

Sempre em dius que admires la meua decisió i concisió, però me’n adono que només són paraules flonges al costat dels teus actes.

La nostra relació epistolar ha pres més profunditat que les simples paraules dites a la babalà, en les que quasi mai ens reconeixem i no les haguéssim volgut pronunciar mai. Jo no penedeixo de res del que t'haig escrit Elsa.

Ara em perdonaràs, necessito recollir les madeixes soltes, però et prometo que no trigaré gaire per carregar-me com tu, de valentia i definitivament desfer el nus que encara em reté fermada al passat. Espero que m’entenguis Elsa, només et demano uns pocs dies per completar la meua transició.

T’estimo, t’estimo, t’estimo.

Alabes les meues cartes, i si ho sabessis? Jo no sóc res fins que per fi el teu senyal m’arriba. Ho delejo tant!

   .                             .                               .                              .                           .                              


divendres, 8 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (quart)

Els articles de consum es concentren en una sala oblonga sense sortida a l’exterior. Les suaus ratlles de pintura crema, de tonalitats quasi similars, confonen als daltònics que ho veuen tot igual, parets, prestatges i enrajolat. És un punt de trobada pels residents, que a força de coincidir entaulen incipients amistats. La cafeteria ocupa un cilindre envidrat que supera el nivell del supermercat, un sòl de cristall opac per sota, permet observar la sala de jocs dels més petits. Tot el conjunt és orientat per a què en un hora com aquesta, els rajos solars tenyeixi l’ambient d’una càlida llum carabassa que tamisa els contorns. Tenen una excel·lent carta de gelats i batuts, i no és gens d'estrany que els dies de cada dia es conrei una intensa vida social. Els caçadors com el Marcel ho saben. Aquest vespre té sort, l’Estela s'hi ha atansat per comprar-se un catàleg de pintures i unes pinces de mà. No és el que diríem una presa fàcil, però als grans caçadors d’alçada els hi agraden els desafiaments. El diverteix com se li endureix la cara quan li demana per la Isabel, el bombó de la Isabel, la pell més delirant a cent quilòmetres a la rodona, l’única concubina que el Marcel satisfaria. Una peça que està en tren de treballar-se i que aviat no trigarà a beure de la seua mà. El Marcel la segueix amb la mirada des de què ha arribat, --És una “belle diabolique"— pensa, però la Isabel és una altra cosa, és una bogeria de dona, i el cervell acostumat a la cacera i a no desaprofitar cap presa, aparta les motivacions estrictament eròtiques. Pensa una pràctica estratègia que pugui doblegar a l’Estela, la governanta, i de passada obrir el camí vers la Isabel. Aquesta mena d'empaitadors centra tots els seus esforços en la caça, obviant tots els detalls personals, que fan gaudir de la seducció a les personalitats menys extremes. El Marcel pertany a la classe dels depredadors que utilitzen les arts del mimetisme, es confon amb l’entorn i en aquest indret es mou com peix a l’aigua. Saluda a un, saluda a l’altre, sense perdre la presa de vista, afable i simpàtic amb tothom. Mestre de la paraula, sempre llest per captivar per uns segons als seus interlocutors, hipnotitzant-los amb el seu encantador somriure, i quan s’apropa a l’objectiu, ho fa com si fos una persona més.
--Bones tardes Estela, com va la vida a una de les meues dones preferides, la melena castanya més arravatadora de la casa. Deixem dir abans de res, que aquest nou tall de cabell t’escau de meravella, entre sofisticat i clàssic, per com et deixa la cara de neta i resplendent.
--Hui, Marcel si que has tornat afalagador, no sé si preguntar-me a què es deu tant de compliment.
--No cal que engeguis a treballar una ment mal pensada, és simplement cordialitat de veí, i encara que no t’ho creguis, sempre m’alegra veure’t, la teua ment ha de tenir mires més elevades, més cultivades, i per la teua compra veig que no m’equivoco pas.
--Sí, és un catàleg d’una exposició que no crec que arribi aquí, en aquesta ciutat sempre estem mancats d’actes culturals rellevants.
-- Amb aquest cas, crec que et podria ser de gran ajuda, en els meus viatges faig escala en els aeroports més destacats, on es poden trobar aquesta mena de catàlegs d’art a preus molt interessants, fins i tot molt abans que la seua distribució els faci accessibles al public general.
--Gracies Marcel, però no sé...
--A mi no em costaria res, i així em distrauria durant les hores d’espera i a més m’aniria bé per recuperar el fil de l’art, que últimament tinc una mica des-tibat. Sol caldria que em fessis un llistat de les publicacions que més t’interessin i ja està, així de senzill. La vida no ha de ser tan complicada Estela.
--No sé que dir-te Marcel, se’m fa una mica estrany, tampoc tenim una relació tan bona com per prendre’m massa confiances.
--Res Estela, ja és hora que enterrem vells recels i mals entesos i encetar una franca reconciliació que en serà més profitosa per a tots.
--Et veig molt conciliador aquest vespre Marcel, portem una estona parlant i encara no m’has preguntat per la Isabel.
--També l’interessa l’art a la Isabel?
--No, està bé Marcel potser tens raó, aquesta nit mateix escriure la llista, que ja la tinc més o menys al cap i demà mateix té la dono.
--No tinguis presa Estela, encara m’hi estaré un parell de setmanetes per aquí. Ara m’encantaria tornar-te a veure’t demà, és clar, si tu vols.
--Hauria de ser després de dinar Marcel, et va bé a les dos aquí a la cafeteria.
--Perfecte.
I és que no falla mai, la qüestió és tractar a les amigues com a putes i a les putes com amigues, un axioma tan fàcil d’aprendre i que estigui tant en desús. Infeliços ells, suplicant contínuament la misericòrdia femenina per tal de què siguin acceptats dintre del precari radi d’acció de les femelles, i quan finalment les aconsegueixen, després de rebaixar-se fins al punt d’embrutar-se els calçotets: les avorreixen; ja és massa tard, però. Ara els veig aquí, vulgars i barroers, com gossos ensumant rastre de figa calenta.
Es guardarà el lector de prendre de les depravades reflexions d’un personatge com el Marcel, com una representació fidedigna dels mascles joves benestants de l’època. No insistirem en les peculiaritats específiques del subjecte en qüestió, ni amb les de la resta de personatges masculins de la narració, per a què es pugui fer una idea general de les inquietuds que governen la vida de la societat descrita, d’anhels més plurals dels que s’aprecien simple vista.

dimarts, 5 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (tercer)


Comprovo amb indolència, les formes ridícules del llenguatge servil, constret dintre els límits de la correcció, l'ordre i la urbanitat. Comparable a l'estil econòmic, tragicómicament agressiu, obstinat en castigar a l’oponent, és a dir a liquidar al cotitzant.
Estic d’acord amb la corrent conciliadora de les darreres tertúlies: cal agrair als creadors la seua ponderació en conformar-nos diferents els uns als altres, d’aquesta manera som promptes a discernir les fines línies divisòries, que subdivideixen ordres i sentiments, ironies o ofenses. Encara que és arriscat donar un suport complert a la moció, més que res per l’escabrositat del tema; unes sessions enllà i qualsevol giravolt et pot arrossegar vers l’escarni.
Tampoc cal qüestionar-se, perquè quan la llum natural tomba, als residents se'ls hi escau per engegar el màxim de funcions possibles, més en tinguessin, més en malmetrien.

divendres, 1 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (segon)













  No entenc com a la gent li agrada tant el capvespre. Suposo que l’associen amb l’hora de plegar, retornar cap caseta, a la llar familiar i totes aquestes mandangues. Per mi és el tram del dia que més detesto. No és ni de dia ni de nit quan la puta llum s’afluixa i la marxa s’alentís d'una manera antinatural, com si no trigués a dur-nos un mal oratge, jo no estic del tot tranquil fins que no s’ha fet nit fosca. I en aquesta època de l’any són inacabables, disposen de tot el temps del món per fotre’t l’espant al cos amb qualsevol fatalitat. És aquest maleït sol que si no t’encega et crema el clatell, ni les ulleres més cares el detenen. I veus a aquests paios amb cara de babaus, jo crec que els vells ja s’ho senten, com una avantsala de la mort; se'ls nota sota mínims, amb les bateries exhaurides. De bon matí amb el solet es refan una miqueta, però amb aquesta llum que no recarrega ni les cèl·lules més sensibles... Quines ganes tinc que arribi l’hivern i acabi amb tots els capvespres. Mira l’Otto, va plegat sobre ell mateix, arrugat com una pansa, i total anava a col·legi amb el meu germà, és imperdonable que la medicina no pugui fer res per ell.
--Senyor Raimon, novament em congratula donar-li la benvinguda a la urbanització, em permeto recordar-li que la seua plaça d'estacionament és restringida al rectangle marcat amb les lletres Bab. L’informo igualment que la seua senyora tornarà tard a casa, fa escassament una hora que ha abandonat la llar familiar per anar a sopar amb unes amigues. No ha deixat cap missatge destinat a vostè, solament ha comentat, tot encaminant-se vers la porta principal: de què no es preocupi. La resta de la seua família l’està esperant a l'habitatge de la seua propietat que coincideix amb les lletres marcades a la seua plaça d'estacionament. Sense més novetat, i si no hi ha més inconvenient, m’acomiado de vostè, desitjant-li que acabi de passar una bona vesprada.
Ho veus, sol faltava el paperina del Poma Blava, i la Joana que vés a saber on s’ha fotut. Les amigues, les amigo-tes haurà volgut dir, me caga'n Deu s’ho gasten tot amb bufonades, aquella colla de gordes, que no peti alguna un dia, la puta fal·lera que lis ha agafat pels restaurants oceànics, podrien fer una mena de guia, així encara en traurien alguna cosa de profit, però que va, sinó serveixen per a res, sol per riure com a gallines lloques.