A.C.J. ----- SET (vuitè)

Els núvols arrenquen d’hora el domini vespertí, el sol just arribat al zenit, és tapat. La gent ho comenta:-- Em penso que avui ens mullarem.--.—Per aquesta tarda es prepara una de bona.--. – Ja tenim aquí la primera tempesta de la temporada!--.—Oh! Però si no havien dit res.—El Marcel es troba finalitzant una sessió de piscina, sap que no hi ha res millor que presenta’s a una cita amb un aspecte fresc, els músculs tensats i l’adrenalina pujada per l’esforç físic.

A l’Ernest el ve a buscar un company de manteniment, vol que l’ajudi a muntar una pica al lavabo del seu pis. L’home, un ésser senzill, fa uns dies que li va darrera. Se li va despenja la pica en podrir-se els contraxapats que la suportaven, i ara ha aconseguit d’un ferrer amic seu del barri, uns escaires de ferro, però no és veu amb cor per a col·locar-los tot sol. L’Ernest no està tan segur de les seues habilitats, i tampoc li agrada gens aquell pis claustrofòbic, en un dels pitjors baixos destinats als escassos empleats residents de la urbanització. El seu no es pas més gran, sí millor orientat, vivint sol amb mínima impedimenta, sembla molt més clar i lluminós.
 El passadís és ple de coses, una damunt de l’altra, el menjador és tan petit que els mobles no deixen circular a les persones i a les cantonades s’apilonen caixes i més caixes. Ell, serà per defecte professional, no més hi veu nius de porqueria i focus d’infecció, si passés una denuncia al Delegat... cosa que no farà, apart de què seria totalment inútil. El quarto de bany és minúscul, tens que passar de cantó entre el lavabo i la paret, per accedir a la dutxa. I allí és on s’han de ficar els dos de genollons a treballar. Al menys, per la seua alteració olfactiva es lliurarà de les pudors que s’ha acumulen sota la pica en forma d’engrut, i tan sols esperen a què un inoportú descuit remogui les crostes per manifestar-se. Per no parlar de la suor de l’amo del pis, sol ha fet que acotxar-se per aguantar-li els ferros, per a què les gotes li supurin per tot el cos desprenen una fortor àcida, a la que els familiars de la casa acostumats, no noten. La dona, una dona també grossa, ha eixit a parlar amb una amiga en un banc del carrer. El seu fill, l’únic que viu amb ells, d’aspecte semblant a l’home de la seua mare, deambula amb calçotets fins a mitja cama obrin i tancant portes, al cap d’una estona s’atura a la porta de quarto de bany. La feina, encara que no massa agradable, va fent. El paio suportant part del seu pes al bastiment de la porta, engega una conversa masculina, a la que tant l’Ernest com el seu company no aporten gran cosa, es limiten a assentir somrient cortesament, a la vegada que collen els primers visos, n’hi ha un que no fa cap força per causa del tac que no s’ha expandit bé, aleshores tenen què traure una altra vegada el suport, i aguantar la pica a pes mentre l’Ernest col·loca un altre tac. El dels calçotets no es fica amb les tasques de muntatge i continua a la seua. No han passat ni deu minuts i ja ens hem assabentat que és casat, en repetides ocasions, i afillat, no més del que voldria; si d’una cosa n'està orgullós és de la seua prole, dinastia diu ell. Ens troben aquí una nova situació de primacia, respecte als dos homes que estan trepanant la paret per collar el segon suport, tots dos sense descendència.

--Tu ja pots dir el que vulguis, però lo que està clar és que no ets bo per procrear. Les dones ho saben, són femelles tu, els mascles que no serveixen no els trien, és la llei de la supervivència, jo crec que estem més prop del regne animal del que ens pensem, allí les lleis són clares i cruels: els forts viuen i els dèbils moren. Les dones no volen mascles que no els facin mal, elles saben que tampoc les sabran defendre. Mireu-me a mi, a mi quan una dona m’ha dit que volia tindre un fill, cap problema, a la primera tu, arribar i engranar, i després de seguida un altre, jo no fallo, i no m’ha importat mai l’edat, per més joves o velles que siguin mentre siguin fèrtils endavant va, no serà per mi que no he tingut més fills, sinó per elles que de seguida en tenen prou. Jo de prou no diré fins que la naturalesa em falli, nosaltres rai... ara això sí, jo als nins els vull conèixer i saber que són meus, allò de fer de pare de lloguer i no tindre ni drets ni obligacions...-- En aquest moment estan acabant d’encolar la pica al ferro i a la paret, l’Ernest ja fa estona que sua, l’acusació directa a la seua incapacitat procreadora no el pertorba excessivament, ell creu amb la llei kàrmica de causa efecte, el que pot representar que estuigui purgant accions pretèrites. El seu company té una veu suau amb un accent que l’endolcís encara més, és difícil sentir-li una paraula més altra que l’altra, per algunes persones passa per pusil·lànime, i per la part que li pertoca s’empara amb les complexes teories traformodianes de reproducció humana; tots dos estan contents d’enllestir la feina. El semental replega uns pantalons de xandall de la pila de roba neta, pren tres cerveses de la nevera i surten fora a beure-se-les. És l’hora a la què la gent normal se’n va a dinar, els residents omplen els acolorits passadissos de comunicació; a mitja cervesa ja han desaparegut. Llavors la senyoreta Estela omple tota sola el corredor, fent emmudir als tres homes.