A.C.J. ----- SET (novè)

El Marcel espera a l’Estela llegint el diari en una taula del fons de la cafeteria amb vistes panoràmiques. Amb una indumentària esportiva, li ha xocat veure-la creuar la sala diàfana, amb un vestit blanc amb tonalitats blaves, coberta amb una fina jaqueta blau cel i perfectament maquillada. A l’instant ha percebut que alguna cosa no anava bé, una equivocació de vestuari podria fer trontollar la seua ofensiva. Instintivament ha realçat la seua posició prenen un tarannà alegre i informal, desistint d’admirar el conjunt de l’Estela, per altra banda impressionant, mostrant-se entre displicent i superficial. Ella li passa el llistat i per fi ell li demana si vol prendre alguna cosa, un cafè, respon. El Marcel pren un aperitiu desviant la conversa, quasi inexistent, parlant-li de la laxitud en què s’agafa els dies d’esbarjo, i que sol li venen ganes de no fer res. Al final comet un error demanant-li disculpes per la seua aparença; i llavors apareix la Isabel. La circumstància el supera, la Isabel no s’hagués imaginat mai a aquest parell compartint res, ni tan sols taula en una cafeteria. L’Estela en canvi reacciona amb tota naturalitat. Aixecant-se, s’acomiada del Marcel amb un ambigu: ja estarem en contacte, i s’emporta a la Isabel tot comentant-li que el taxi espera a la porta.

El taxi déu n'hi do, és dels que es fan dir: sí, senyor! Un xofer les obra les portes, per després introduir-se a la cabina unipersonal, aïllada del passatge. Les dos disposen de la intimitat necessària per compartir el trajecte, xerrant, llegint o utilitzar les pantalles de la manera que prefereixin. Però del que més ganes té l’Estela, és d'enraonar amb la seua amiga, i tocar el tema del Marcel és un reclam perfecte per avivar la curiositat de la Isabel.

-- Saps? Avui m’ha tornat a enviar un senyal el maridet escaldat, últimament no em puc queixar de com em van les coses.--

--Qui?.—

--Sí dona, aquell que em va contractar per a què li distragués la dona, quan li sortia un rotllet. Es veu que si passa més d’un mes sense veurem, no hi ha qui la suporti.—

--Deies que era una bona noia.--

--Sí, i ho és, a mi més d’un cop m’ha fet una mica de cosa i tot, i això que el paio continua insistint en què la maltracti més, per veure si així m’agafa aversió i m’oblida d’una vegada, però no hi ha manera tu, i jo clar, els serveis especials els cobro apart. No li surten cares ni res les copules extramatrimonials al pixa-brava, ja li està bé.

--Amb els sentiments no s’hi pot jugar, els sentiments són involuntaris, després, quan per desventura es desfermen, es tornen indòmits.--

L’Estela es refereix a un assumpte professional en el qual una parella estable i ben posicionada, es dividia per satisfer les esporàdiques urgències sexuals del marit. Ell, culpabilitzant-se, va incloure una tercera persona, l’Estela, a la relació. La presentà com una alta executiva de la seua empresa, pertanyen a una circumscripció veïna. En la seua curta estada a la ciutat, lliurats dels quefers facultatius, la van convidar a sopar. Com a dona desaparellada, l’alta executiva es va mostrar força agraïda. Aquella va ser l’única vegada que els tres van anar sopar plegats, després a ell sempre li sortia un impediment de darrera hora, corroborat per l’Estela, i les dones es vestien i sortien a sopar soles. Les instruccions del marit eren molt imprecises, ell el que volia és que la seua dona s’ho passes bé, i l’Estela tenia que fer tot el possible per a què així fos. De tal manera que una feina senzilla es va anar complicant gairebé sense que la meretriu se’n adonés. Quan sortien a sopar i després prenien una copa, les dos portaven una relació excloent, els altres inclús molestaven, així va seu que al poc temps les cites eren directament al domicili del matrimoni. Abans va ser l’espòs qui va sospitar el que passava, ell s’estimava a la seua dona; a un ésser enamorat no se li escapa quan l’amor canvia de direcció. Llavors en veure a la seua dona perdudament enamorada d’una bagassa, de seguida la va informar, pensant-se que ella podria solucionar el problema. L’Estela li suggerí que mitjançant qualsevol excusa tallés la relació radicalment, amb un canvi sobtat de destí de l’executiva n’hi hauria prou. Ell, que coneixia a la seua dona, no es va atrevir, decidint-se per demanar ajuda a un dels desembussadors mentals de l’empresa. El consell d’aquest element tenia la seua lògica: la dona estava enamorada d’una persona idealitzada, a la que en les seues curtes cites únicament percebia d’ella: respecte, estimació, amabilitat i adulació. La recepta per ell era clara: tenia que descobrir les parts obscures inherents a la personalitat de la persona estimada. La professional devia realçar al màxim aquestes “qualitats”, i desencadenar-les durant les seues “entrevistes”. L’Estela així ho va fer, canviant completament la seua actitud. Per començar utilitzà el menyspreu, la primera nit va marxar de l’habitatge a mig sopar al·ludint una cita més interessant amb una tercera persona. L’efecte resultant no va ser el desitjat, ans al contrari, la dona repudiada va caure en un estat d’ansietat, que el seu marit en una posició delicada s’impacientava a resoldre. La convivència de la parella s’assentava sobre callades mitges frases i mentides assumides. El desembussador era implacable amb el tractament, les visites de l’Estela augmentaven a l’igual que els seus atropellaments. Inconscientment, un cop des-tibà la sirga, enaltint d’esperança la seua enamorada. Però va ser l’última treva, des de llavors les vexacions van ser explícites dintre l’àmbit eròtic. Aquí sí que al menys van aconseguir trencar el ritme, malgrat tot la muller no hi pot fer res més.

--I aquests, d’avui els coneixes?--

--No, només per referències, ara després de veure el carro... no vull dir que les aparences ho siguin tot, però hi fan molt.--

--Només espero que veure’t seguda tant sol·lícitament al costat del Marcel, sigui l’única sorpresa de la tarda.—

--Aquell el que va boig és per fer-se una professional, jo ara per ara només l’estic temptejant. No et diré que no em diverteixi actuar com a blanc del seu desig, no, és tan ridículament graciós amb les seues maneres de conquistador seré i ben posat. Com a mi m’ha entrat pel tema artístic, suposo que això deu comportar una escenografia adient, és increïble. A tu per on et va entrar, per l’esport, perquè el tio catxes sí que ho està, o per la situació del comerç internacional, o per unes, suposades aficions poètiques?--

--No ho recordo, el que sí recordo és que era extremadament amable i molt considerat, sempre acabava les frases amb un: si tu vols, si et va bé...—

L’Estela se’n riu, està contenta, ha arrancat el primer somriure de la Isabel.

--No t’agradarà?—

--No! T’ho diria si hagués alguna cosa, no et sabrà greu que...?--

--No i ara.