A.C.J. ----- SET (desè)

Lentament el taxi tomba per un carrer buit, encara per bastir, són marcades les futures illes de cases. Aquí un, allí un altre, uns aparents xalets s’eleven rere tanques embardissades. Després de creuar una immensa porta, el cotxe s’atura davant del porxo d’entrada. El xofer les obre la porta, després se’n va per on havia vingut. Les rep un personatge guarnit amb unes estranyes ulleres; donant-lis la benvinguda, les acompanya a l’interior. El vestíbul comunica directament amb una sala neta, tallada per una mampara de cristall. Amb un somriure insistent les convida a desar la roba en un armari encastat. Les dos dones no fan preguntes i es despullen mentre el client obra una porta, que resulta ser una nevera i trau una ampolla de champagne, tot seguit obra un altre compartiment del que agafa tres copes de cristall i ho diposita tot sobre una tauleta també de cristall, situada entre un sofà de pell blanca i una butaca negra. Gestualment indica a les dones, ja nues, que seguin al sofà, ell destapa l’ampolla i serveix les copes. No és una persona a la que li agradi parlar, sinó és estrictament necessari, com ara que les prega que s’apropin més, que es toquin; elles obeeixen. Se’l veu relaxat perllongant el cos a la butaca, solaçat amb la doble figura representada al sofà. Al poc, com si no anés amb ell la cosa, inclús com si li disgustes fer l’esforç, comença a explicar-lis les prescripcions que hauran de seguir, poques i senzilles: elles soles penetraran a la cambra de darrera la mampara. Això sí, abans els hi embenarà els ulls. No han de passar inquietud, l’estança és totalment buida amb el sòl recobert per una tova catifa. Ell per la seua part restarà en aquest costat de sala acabant-se l’ampolla, sols una cosa més: que romanguin en silenci a l’interior. La Isabel es mira a l’Estela, aquesta no presenta cap inconvenient, la vidriera es desplega automàticament; les dones encegades no triguen gaire a traspassar la partició agafades de la mà.

Minuts de silenci amb foscor, cap punt per aferrar-se, ni una direcció per fugir. L’oïda s’exercita inútilment, el tacte fred l’única comunicació. Indefensió més pertorbació: les ments engeguen desballestades espantosos viatges, debilitant-se més i més. En ple enfonsament emocional, senten unes ràpides petjades retrunyint sobre catifa, de seguida unes mans les prenen amb força, les ajunten les esquenes i les lliguen per la cintura, després les fan rodolar per terra balancejant-les. Les alcen els braços i també les lliguen els canells. Poc després noten què les estiren des de dalt fins que les cames no toquen el terra, ara les fan donar toms per tornar-les a baixar i deixar-les amb cames semi-flexionades. Llavors entren uns cossos arremeten sense miraments. Sense adonar-se queden lliures de la cintura, per fi s’afluixa la força superior, les voltegen. Al cap d’una estona es desfà el nus dels canells, instintivament, amb poca diferència de temps les dones es trauen la vena dels ulls, per aterrar-se encara més en descobrir que tampoc hi veuen, no surt cap esglai de les seues goles, és com si els hi caigués el cabell, com si perdessin les dents i sols disposen de les llàgrimes per expressar el seu terror.

Grapejades. Soles, fins i tot hores després de què el xofer les retornés a casa amb els sentits recuperats. Culpabilitat. L'emmoquetada, l'espaiosa passarel·la es convertí en un fil ferro roent, pel que havien caigut sense arribar a toca terra, suspeses en un espai hostil. Van detestar per sempre més el perfum que duien aquella tarda. L’Estela arreplegà les ales durant uns dies, però davant la insistència dels seus clients, torna a treballar, cosa que li anirà molt bé.