No era per menys, que el seu festeig fos la murmuració
i xafardeig de les amistats.
--Quien lo diria con una chica como la Pilar. Ahora ya
se lo merecia el Thelo.—Galerilla “dixit”.
L’Estela somiava totes les nits que s’aixeca del
llit i se'n va corrent a buscar sa mare per preguntar-li qui li escalfarà la llet.
Al Galera li van plegar els maquinistes, que es van fer
amb unes llicències de “carritos” o “tuk-tuks” elèctrics,
que cada vegada tenien més acceptació, vessant ja dels seus
habitats naturals: els carrers dels centres metropolitants, prohibits
als vehicles particulars. Uns membres de la Junta ho veien amb bons
ulls, mentre que altres al·legaven què podia posar en perill
l’industria automobilista. Per evitar el problema endegaren una
macro campanya de portes a fora, proposant itineraris turístics
pensats pels cotxes particulars, inclús van rehabilitar velles
carreteres abandonades per a què la població conegués el
territori. El que va tindre el suficient èxit per a què deixessin
en pau als tuk-tuks.
A ell, la gràcia que li va fer! Va passar un parell de
setmanes de cul, en les què no cobria les comandes al mercat
d’Abarrotes. Fins que va aconseguir contractar un parell de vailets, que no sé per quina raó no volien estudiar més, i li
van solucionar el problema. Els xavals eren d’una ètnia singalesa
que els feia una mica refractaris vers al seu cap, malgrat tot, hores
d’ara encara són assalariats del Galera. Amb els ingressos extres
d’aquelles setmanes, el Galerilla va completar l’estalvi
necessari per canviar el sistema de rentat de casa seua. Sa mare li
agraí molt, ja era hora que entrés a casa una cosa pràctica,
l’última innovació havia estat un aparell receptor de gran
pantalla del que ella poca utilitat extreia.
També van haver unes nits en què una plaga de palometes
ximpletes envaïa les habitacions de les cases. Penetraven, volaven en grup una curta estona, caient rendides sobre
les rajoles, per morir poc després cap girades amb les ales
despreses. El fet va restar inadvertit per la gran part de la
població, ja que les formigues, durant la nit traslladaven
estordidament tots els cadàvers vers als seus caus. A més et diré
que si un insomne crònic n’era testimoni, se’n veia un brut a
l’hora de contar-ho, simplement no se’l creien. Amb el
temps, les persones que havien presenciat el fet es van anar reunint,
formant uns cercles de testimonis que van ser germen per futures
societats secretes. Acabada la plaga, les formigues van tornar als
seus quefers rutinaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada