PRAT LLONG.

  EL DESCURULLAMENT
D'UNA DOLINA

                                                                        Un verdós camp de dolines s'estén per sobre una zona d'absorció, dintre la serra que estem treballant. La orientació, el relleu, la potència sobre l'exutori és important, però som prop de casa i lo normal és que no n'hi hagi cap d'oberta, llavors triarem una per començar desobstruir. Quina serà? La intuïció ens pot entrar a vista, com preferir la roca polida a un tap de sediments, ponderarem igualment qüestions tals l'accessibilitat, o el nombre mínim d'efectius per iniciar les taques. Normalment els successius errors ens conduiran a la evidència, la que havíem desestimat per condicions desfavorables o per mandra. Per impossible que ens sembli farem una primera temptativa, que en aquest cas ens confondrà encara més, però serà suficient per debilitar el tap de sediments i el proper desglaç ens donarà un cop de mà, ensenyant-nos el pas vers l'interior de la dolina.

Efectivament la rampa d'entrada, desballestada en origen, permet després d'una acurada neteja, el pas de l'espeleòleg al que creu una saleta, per molt que a la pràctica no pugui aixecar el cap del terra sense tocar el sostre. Però l'important és que això ens situa en una nova posició, molt més favorable i el que és més valuós: sabem de l'activitat de la dolina.

La mecànica canvia substancialment, caldrà instal·lar una mínima infraestructura que faciliti les maniobres d'extracció, una sirga guia a mena de funicular on es pengin els bidons, un altra sirga travessera amb el punt de tracció. En un principi tot plegat ens pot arribar a superar, però poc a poc ho anirem enllestint, llavors quan és tot preparat només caldrà captar personal adient per treballar.

      Segurament que ens caldrà més gent que els quatre espeleòlegs habituals. En l'actualitat tens més accés a espeleòlegs fora del teu àmbit local, però anys ençà estàvem més limitats al propi grup. Llavors muntaven un cap de setmana de desobstrucció incloent una festa alifara reclam, dissabte a la nit, podria ser una gambada o una costellada qualsevol cosa que congregués un numero de persones suficient. El problema era que suposava doble feina, a més a més de preparar la logística de la sortida tenies d'encarregar-te dels preparatius festius. Anys endavant ho vam poder simplificar gracies a la proximitat del refugi de Cap de Port, on pernoctàvem i sopàvem espectacularment.

Tampoc aconseguíem muntar moltes sortides a l'any, a vegades tants sols una, coincidint amb la festa de final de campanya, que fèiem pels voltants del 12 d'octubre a Coll de Port.
La rutina de treball dividia les tasques en un grup exterior, composat per una persona que estira la carrega i dos persones que buiden els bidons ajudats pels col·locadors que apilen el material a mena de terrassetes a les vores de la dolina. Després hi ha els d'interior amb la punta barrinadora, que en èpoques de perforació dinàmica pot estar composta per dos persones, i una tercera persona que lliga i acompanya als bidons pel seu recorregut interior. A falta de gent, les funcions de cada membre es multipliquen, recordo que una tarda en que el total de personal sumava tres, però no era normal. A dintre fa fred i humitat i a fora a vegades també. Els de dins surten ben xops i els relleus es fam imprescindibles.

La dolina resta colgada de neu bona part de l'any, fins i tot la rampa d'entrada conserva gel fins gairebé el setembre, així doncs a finals d'estiu és l'època òptima per continuar els treballs, fins que el fred ens retiri fins la propera temporada. La boca resta tapada per un filtre de xapes de ferro perforades suportades per uns tubs, per tal d'evitar que es colin més sediments.

Va haver un any que les perforacions sota la dolina seguint la paret mare, ens va dur a una pas lateral a l'esquerra baixant, on el fang havia deixat pas a una rampa de pedres netes que fins i tot escolava cap baix, quan estaven tan entusiasmats vam patir una esllavissada que va emplenar la base on estàvem treballant, a uns tres o quatre metres de perforació, era l'ultim dia de la temporada, encara vam aconseguir sanejar l'indret abans de plegar.

L'any següent el 2005, en una estada d'estiu a la vall vam tornar, era finals de juliol, havia força gel dintre i molta neu acumulada al final de l'habitacle d'entrada, vam aconseguir extraure la neu, però novament una gran esllavissada havia cobert la zona. A partir d'aleshores els treballs van estar condicionats a la neteja i estabilització de l'habitacle interior, una tasca gairebé impossible davant de la pressió que la rampa d'entrada exerceix sobre la zona de perforació, ja que la estem  contínuament desfalcant. 

L'any 2007 amb la moral per terra, vam decidir davant de la precarietat laboral, patint continues esllavissades, retirar-nos de la dolina fins que trobéssim un solució a l'estabilitat de la rampa.

Una protecció formada com un barratge per una estructura de tubs laterals paral·lels collats a la paret, falcats a la vegada amb barres verticals, cobrint els buits amb xapa perforada a mena de resclosa, permeten salvaguardar l'espai de treball, això després de sanejar la zona superior del habitacle interior i estabilitzar-la. No és gens d'estrany que a l'espeleòleg després de sortint-s'en d'una li vingui una altra.

        Imatges de la darrera visita a la dolina, maig de 2.011, l'aigua ha obert pas a l'esquerra de l'enreixat.

          Crec que hi ha més històries sobre desobstruccions fallides que no pas de reeixides, una altre dia contarem la del avenc del circuit, ben a prop d'aquí.

  Fotos: A.Satorra, J.Pedrós, L.Pérez.