A.C.J. -----TRES (tercer)

Les dos senyores dialoguen sobre la infància, coincidint amb moltes coses, com en el tema del lluny que es veu el món dels pares, tenint l’esperança o millor inclús la seguretat en aquells anys, de què quan tu arribis a gran no tindrà res a veure al món que et tocarà viure. Les vides dels adults es conformen tan maquinals, mancades de lluentor, ensopides en unes obligacions avorrides que els fan estar totalment d’esquenes a les fascinacions arrabassadores que es despleguen cada dos per tres a la seua vora. Una infinitat de reclams interessantíssims, contínuament esmicolats per les ordres de l’autoritat familiar, cada dia les mateixes, per què ni es té la voluntat d’innovar. Ella ho veu amb la seua neta, no es diferencia gens de sa mare, i també se’n adona que ella amb la seua filla va obrar de similar manera. Si els nens menyspreen el món fet pels grans, quan aquests nens creixen i tenen fills menyspreen també el món dels petits, reflexiona la senyora Engràcia. És veritat que hi ha coses molt més importants a la vida d’un infant que netejar-se les dents després de les menjades o escoltar la lliçó que toca o mantenir la seua roba neta perquè quan arribi a casa sa mare estigui orgullosa d’ell. El Marià també diu la seua, al·ludint a les opcions que té un nen jugant amb la seua nova bicicleta, en un carrer pla, ample i net on la pluja a deixat un diminut toll, res, amb un dit d’aigua. Doncs serà per aquest toll per on el nen rodarà una i altra vegada fins gairebé eixugar-lo. Si amb el seu cos i la seua roba, encenen de ràbia la cara de sa mare? Segur. La senyora Medea s’esplaia folgosa: clar un toll d’aigua pot ser tan fantàstic com unes caixetes de laca decorades amb dibuixets geomètrics entrellaçats, esperant totes les coses que el futur ens proporcionarà per omplir-les, o tant subjugant com l’esvelt gatet de fusta de Oxaca pintat a cercles com pupil·les, blanques, rosades, grogues i negres, amb el cos arrebossat de puntets; i a mi també em ve a la memòria la Betti-Boop de la pel·lícula d’Ivan Zulueta. Pel que anava la senyora Engràcia era a aplicar un propòsit similar per quan s’és jove, venint a dir que la paternitat és un assumpte complicat i que abans tens moltes oportunitats a seguir per aprendre i conèixer, no tenint per què d’anar a buscar formar una família abans d’hora, una família que encara no pots entendre i a més a més et va gran de talla.

El Marià i la seua dona no van tenir descendència, la van buscar de totes totes, els metges tan savis ells, els hi van diagnosticar certa dificultat, però que no perdessin l’esperança, era preferible que ho continuessin intentant pel sistema natural, després ella va tenir l’accident.

A la seua vellesa ja no hi creia en els grans camins unidireccionals pensats per la gentada, estava convençuda de la unitat de destí personal. Ell, hores d’ara, no sap si ha aconseguit esbrinar les seues particularitats respecte a la generalitat circumdant. Hi ha el seu col·leccionisme de fotos d’antigues ciutats en blanc i negre. Es passa llargues estones embadalit en la contemplació i més en la posterior recreació, encara que abans ha de passar per recerques quasi sempre inútils, per no mencionar les laborioses classificacions. És ben veritat, el món que els espera als fills, serà com és el món dels seus pares. El Marià s’estranya una mica de les afirmacions de les dones grans, elles que han passat per tants i tants canvis des de la seua joventut, o potser tenen raó i en el fons les coses són sempre si fa no fa semblats. La senyora Medea difereix obertament amb la seua facilitat per bomba les frases de tan agradable escolta, conservant les faccions afinades per l’estona entranyablement compartida --Està bé no tindre pressa a crear una família, i prendre tals responsabilitats, però tampoc t’has de descuidar massa, perquè després et pots quedar més sol que la una--. La veu de la senyora Engràcia no omple tant l’espai, així i tot la seua musicalitat destaca en la forma de finalitzar les oracions quasi sempre en un allegretto, acompanyat del seu inoblidable somriure que li pren tota la cara. A l’ocasió, es refereix del seu penediment d’haver-se casat recent despertada la joventut; al que la Senyora Medea ràpidament repica de què eren altres temps, cosa que torna a confondre al Marià, ell no ha participat intensament en la conversa, preferint escoltar a les dos senyores sabies de debò. Se’n adona de què les copes de vi resten buides i aprofita per reomplir-les oferint un brindis a la salut de totes dos. La senyora Medea l’amplià per a tots tres, i la Senyora Engràcia l’arrodoneix: --Per nosaltres, i també perquè no, per a tothom--. Fan una glopada, feliços en aquest instant.

Els carrers es desallotgen amb la regularitat habitual, el Marià ja no hi pensa, condueix pel gran vial d’Insurrectes, atent a les indicacions de la senyora Medea. Ella se sap la ruta d’haver-se-la aprés sobre el planell. De seguida que van arribar al pis nou es va situar, era important per la seua independència estudiar les possibilitats de moviments i els transports públics que l’afectaven. No vol fer mai nosa, inclús està preocupada pel Marià, no sigui que per culpa seua fes tard a la feina. Ell l’ha tranquil·litzada, però es ven cert que avui arribarà amb el torn començat, i no l’importa gens ni mica. Tant se li en fot la multa que l’imposaran, a final de mes s’ho trobarà, no paga la pena ni d’enviar una queixa a la cabina dels sindicalistes, no fan res més que popar-li als amos. Després no li serà del tot fàcil trobar l’enllaç correcte vers al seu polígon industrial. De jovenot tenia una memòria envejable, ara fins i tot li és costós recordar-se’n del darrer trencall pres, abans de circular per una elegant travessia arbrada de voreres il·luminades a ran de terra. El seu cotxe és un bon trasto, però mancat de qualsevol dels avanços de les ultimes generacions de vehicles. L’adquirí a una persona de confiança al poc de casat; el jove matrimoni l’utilitzava per a les seues sortides de cap de setmana, a les que eren tan afeccionats.

Finalment la senyora Medea li agraeix el viatget, ell encara intenta acompanyar-la fins al portal, ni es veu una ànima. Res que no es preocupi, sols serà ficar-se davant de la portalada i ja no es podrà traure al Poma Blava de sobre fins que entri a casa. El vehicle arranca de nou i el Marià ha tingut la sort de cara, les indicacions d’unes grans superfícies comercials el guiaran. Després tan sols li caldrà agafar un enllaç prioritari, la del sector “Tras la Colina”, per fer cap al seu lloc de treball.

El sentinella ja ha fet les salutacions obligades, afanyant-se per fer-li més amena la marxa. Primer l'informa de què tots els membres de la seua família es troben perfectament en el seu apartament, endemés han estat degudament assabentats dels encàrrecs transmesos abans d’abandonar el recinte. Posteriorment li refereix algunes notícies de darrera hora, suscitables de la seua atenció. Uns segons de silenci per demanar-li si desitja alguna cosa més. Ella respon senzillament que no, graciés, i s’acomiada amb la seua diàfana amabilitat.

Els encàrrecs circulaven d’un monitor a l’altre, aturant-se al seu pupitre, des d’aquí partien les ordres finals directament als molls de càrrega i als capatassos dels mossos. És més aviat una tasca de bona coordinació i agilitat mental. No és que perdi el cul per la feina, però se li dóna bé, i ha anat pujant en els pocs anys que hi treballa a l’empresa; ara es creu establert en el límit de les seues possibilitats laborals. Al final de la jornada arribarà a casa i es prepararà una tassa de xocolata desfeta amb pinyons. Els pinyons li transmeten lleials el sabor de la seua dona, pensarà en trobar-se-la en el seu somni, mai tant, creu més favorable la migdiada acabant de dinar, sobre tot en tenir bacallà dessalat preparat a la nevera, cuinat amb una gustosa samfaina.

En la decadència les femelles humanes assosseguen les actituds, llavors són conscients de les evidències que han suspès en els intervals estacionals. Per fi adverteixen què són animals en solitud. En l’extensió dels anys, apartant el vast espai dedicat al descans, destaca la fracció emprada a l’obtenció de companyia enèrgica, actuant com una estranya espècie gregària, complicada tan com atzarosa en els condicionats afectius, de respostes inesperades, molt probablement desencadenades per una inestabilitat química. Bé, clausurarem les indagacions sobre el conjunt dels creadors, els càlculs em necessiten tant com jo a ells.