D'uns fets esdevinguts a la cova Montaner

                   Siguin aquestes breus ratlles suficients per relatar uns fets que, com testimoni d'una època, transcorrien a les acaballes de la tercera dècada del segle xx.

                   Tot va ser en un dels molts conflictes que assolaven a la població en aquelles dates. El furor de la guerra, imparable, s'escampava sense ordre ni control pels confins més allunyats del territori. De seguida és necessità més tropa amb les què nodrir els múltiples fronts que s'obrien continuadament. I aquells habitants de valls, a les serralades més isolades, sentiren l'opressió dels piquets de reclutament. No vàrem ser pocs els homes joves que fugiren muntanya munt, cames ajudeu-me, per no ver-se obligats a lluitar lluny del seu món, i per causes de les que mai havien sentit parlar. Poc més tard, pobles sencers es refugiaren en balmes i forats, així que notaren la cruesa de les armes cada vegada més propera.

                   És clar que és sobre un d'aquest desertons que gira aquesta història. Mogut per l'instint fonamental de la supervivència, un home jove, assabentat de l'inici dels reclutaments forçosos en els primers pobles de la vall, agafà el seu sarró, abandonant la casa familiar acomiadant-se de sa mare i de la seua iaia, que voltava en aquell moment per la cuina.

                   Amb decisió ferma, prengué el camí que tan bé coneixia, per trencà al poc a l'esquerra, cap un indret que ell ja sabia; un serrat que s'enlairava per sobre el llogaret. Per ponent configurava com una quilla de vaixell, des d'on podia divisar àmpliament tot el territori i els seus accessos. Allí mateix s'obria una cova que de jovenot havia seguit, li faria servei per a passar la nit arrecerat. I així va ser que quan la nit caigué, ell s'hi estava al fons de la cavitat, amb un sòl sec i pedregós, mentre fora un persistent pluja cobria valls i conreus.

                   Una llenya seca escalfava l'habitacle, tot endrapant. No va dormir pas gaire aquella primera nit, uns sinuosos sorolls el despertaren abans ja del primer son. Quan es va decidir a encendre la lot, un parell d'ulls el van sobtar. Una guineu s'enfilava rampa amunt amb un tros de llonganissa robada del seu sarró entreobert. Aquella nit la guineu, regressà successivament a visitar al nostre pròfug amb el mateix propòsit, ambdós sers s'aguaitaven fit a fit entre tenebres, fins que s'adormí, vora la matinada.

D'aquest forma transcorrerien un parrell de dies amb les seues nits. Ell baixava al poble a l'hora que restava quiet, els rumors sobre els desertons començaren a corre vall avall. Per la nit la guineu tornava, jeia a distància, calia respectar-la, abans que res eren dos animals salvatges, només era un tènue bescanvi no reglat de menjar per companyia

Fotos: J.M. Cerezo.

              La foscor eterna de l'interior de la terra enganyava al seu cos, acostumat a llevar-se a punta de dia. Era ja de bon matí, la llum del sol il·luminava les estances superiors de la cova, i en sortint, s'adonà que quatre persones armades s'atansaven a poca distància. Gira cua, a corre cuita s'enfilà per un conducte que, per una estretor que evitant un esfondrament, el conduïa vers una altra boca que sortia a l'exterior enmig d'un desmantellat cingle. Botava de bloc a bloc, agarrant-se a les branques dels boixos, al polit rascler que el tallava fen sagnar les seues mans. No havia temps per mirar enredera, els ulls fixes, els lacrimals ressecs, la front crispada, la mandíbula garratibada. Sols una cosa li feia bullir la sang, flibant-li el cervell, i és que el primer d'aquells homes era el seu germà.

                  Tres, quatre, cinc dies va romandre amagat al bosc, vivint a les obagues, colgant-se a la pinassa, bevent de les fonts més callades... El caporal i els soldats pujaven cada dia, registraven la cova; obligats, feien el tom per la cinglera, fins que varen marxar amb els mossos vall enllà. Llavors, una nit sense lluna, el desertó tornà a cassa. L'odi havia arrelat al seu interior i ja se li disparava per les seus extremitats.

                  El silenci empresonava la casa del pare. El germà havia partit reclutat, i ell va desitjà amb totes les seues forces que mai més no es trobessin davant per davant. Moltes veus correrien per les rodalies donant mil i una raons a la traïció. Veus que ho explicaven, veus que ho confonien, veus que callaren mesos després quan els desertons s'ocultaven en grups, i es canviaven el nom del topants; el barranc de la cansalada: el de les esplugues on desaven les penques per quan els desertons hi pugesin.

                  Les llengues tampoc van explicar què succeí l'hora de la tornada del germà vençut i llicenciat. Ben cert és que el germà desertó va emigrar amb els quatre rals que sa mare havia arreplegat; les cartes que sa mare conservava enviades des d'un país veí on un altre guerra el capturà. Potser era que les coses necessitaven tornar poc a poc a la normalitat, transmutades per uns silencis tensats, inesborrables. Només el temps va consolidant els sediments, colgant tan els records com les persones.

                  I va haver de transcorre més de seixanta anys per a què un migdia de tardor, un vell pastor, nen aleshores, els hi contès a un espelogens que sembla que feia un temps que exploraven per la serra, la historia del germà traït, tot compatint a la vora d'un xera, una bota de vi, uns talls de xoriço i un tros de pa. Posteriorment aquells varen publicar el plànol de la Cova Montaner, amb totes les dades tècniques plasmades en un extens treball sobre la zona, restant, però, aquell fet humà soterrat en l'oblit.

                  Personalment unes recents i particulars circumstàncies m'han fet conèixer un d'aquells espelogens que, com jo, passa una llarga temporada (i és que un mes aquí dalt és com un dia al pla), en aquesta Residència de Salut en Alçada, i m'he animat a redactar aquesta antiga vivència amb l'esperança que me la publiquin al menys, en la respectable circular interna.

                 Aquest bon home, veterà explorador de les entranyes de la terra, em confirmà les troballes de restes de llenya i roba mig podrida, acumulada en un sector fosc de la cova i de deposicions humanes petrificades en altres amagatalls subterranis. També m'ha assegurat que les guineus continuen habitant les esquerdes de Montaner. Tant sols desitjo recuperar-me per poder visitar aquestes muntanyes, que el meu nou amic em descriu amb tanta vehemència.

          Pel Ton de l'Alzina d'Alinyà.