L’ordinal enganya, el Mercat Tercer ha aglutinat a la
resta de mercats del sector, devorats per la proliferació de
polígons industrials per una banda, i per les indecisions
urbanístiques per l’altra. Malgrat els avantatges, el mercat no ha
crescut excessivament, ja que s’estableix limitat per les voreres
elevades, els policies s’ocupen de què no traspassi de les
escalinates. Els venedors furtius venen a les mateixes escalinates, donat que
les parades estan adjudicades i no és fàcil que es produeixin
vacants. Tot plegat ha portat a una gran especialització, que ha
prestigiat el mercat, diuen que fins i tot hi ve gent de la ciutat a
comprar. Com ell ja suposava, no figuren en lloc els noms dels
carrers, tampoc és possible abocar-se per mirar els rètols de les
cantonades de baix. No li queda més remei que preguntar als
paradistes, passant per escoltar la seua xerrameca i les
recomanacions d’expert, sempre hi ha un conegut que dient que va de
la seua part li farà millor preu que no pas la parada que busca, per
cert, han arribat a bon preu unes barretes de vainilla que se les
estan traient de les mans, vainilla, vainilla no succedani, ni
essència, natural, natural. Jo sóc del barri de tota la vida, i
conec a tothom, porto més de vuitanta anys en aquesta parada, les
haig vist de tots els colors, que és el que cerca jove? Si li sobra
una mica de doblers, després passi per aquí jove. Al capdavall
aquesta senyora l’ha pogut informar. El Supun dóna el suport
fotogràfic al dependent i aquest se l’emporta darrere de la
cortina, un momentet si us plau.
El partit va començar a l’hora senyalada. El camp de
la residència no compta amb graderies, com els dos camps principals
de dalt, però sí que alberga un espai reservat per les banquetes.
Ell es va ficar entremig mirant-se el partit d’en peus,
al costat dels altres espectadors. No trigà gaire a fer fotos, en va
fer moltes, a tothom, el seu instint de conservació així el va
aconsellar, haguera estat estrany fotografiar només a un dels
jugadors, ja seleccionaria després les del Rascat entre totes (cosa
que finalment va poder fer al Centre Públic). Tampoc era l’únic
que prenia fotos, van aparèixer tres paios més per allí, encara
que no s’hi estaven massa estona, alguns d’ells semblaven amics
dels jugadors o dels entrenadors. El Rascat no va jugar tot el
partit, abans de la mitja part el van fotre a terra d’una dura
entrada i recent començar la segona va ser substituït, després que
en una disputa a la banda li tornés a sagnar la ferida del genoll.
Aleshores el van fer seure i el massatgista, un noi molt jove, el va
cosir allí mateix i l’embenà el genoll, mantenint-li la cama
rígida. En acabar el partit se n'anà amb closes, extretes d’un
cobertet on guardaven els malendreços. El Supun es va empassar dos
partits més, bé l’últim no el va acabar de veure. I anava fent
fotos, un homenot que per allí voltava li va donar l’adreça per
què li fes arribar les fotos del partit del seu fill. El seu
instint, n’alerta sense previ avís, l’advertí que no ho fes,
fins i tot marxant va prendre la direcció contrària, és a dir cap a
l’avinguda envoltada d’urbanitzacions closes. Caminant per allí
a les fosques, sol, la desolació el va corprendre. Inconscientment
va accelerar el pas buscant un autobús, un taxi, alguna cosa; per
l’avinguda circulaven els cotxes privats a velocitat límit. Per
ell va ser la travessia del desert. Just abastar la darrera cantonada
emmurallada va distingir unes llums altes, quasi desesperat se’n va
anar a cercar-les. Eren les llums apostades a les torres d’un pont
sobre el riu. A l’altre costat va trobar la salvació: va beure
una cervesa, que li restaurà la gola, en un bar on paren els
tuk-tuks i va fer preu amb un dels xofers, volia que el dugués a
l’hotel. Ell no sabia que aquesta classe de vehicles no poden
creuar el túnel, però va ser tan amable que el va porta
fins a la parada de metro més propera.
Una cua de gent es forma al seu darrere, el xaval de la
parada és incapaç d’atendre correctament a tothom, hi ha un altre
noi segut que no fa cap paper. El dependent fot un crit i de l’altre
costat de la cortina surt una noia que comença a prendre nota de les
comandes dels clients, donant-los un marge de temps per a què
tornin a recollir-les. Un insisteix molt, té molta
pressa, la noia desapareix rere de la cortina i el despatxa de
seguida, els altres es queixen, el Supun s’espera. És que tenen el
mal costum de vindre a última hora, tot el dia sense fotre ni brot i
ara tot és córrer, es pensen que jo no tinc res més a fer quan
surto d’aquí. Avui no atenem a ningú més, pleguem. El noi
assegut se’n riu. El Supun continua esperant a una punta de l'aparador de cristall, amb les prestatgeries plenes d’aparells,
últims models de reproductors, de pantalles líquides, de cel·lulars,
de minúsculs computadors que funcionen amb un llapis especial;
artefactes que es poden comprar a qualsevol comerç de la més trista
de les ciutats i que a la serra no compraria ningú. Aquí tampoc,
perquè la gent ni se’ls mira, bé, abans una parella comentava
entre ells el car que era tot. L'ha espantat una mica, comença a tremolar pels seus doblers, però no, la factura no puja
cap fortuna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada