A.C.J. -----DEU (cinquè)

--Mireu, va arribar el sant dia en què vaig confessar, feia un cert temps que la cosa durava i com us haig dit ho portava bastant bé, no tenia cap necessitat, però ho havia de fer. M’ho vaig pensar molt, la manera d’enfocar l’assumpte, vull dir, no penseu que vaig anar alegrement i els hi vaig soltar de patac, no. Les circumstancies eren diferents per cadascuna, llavors vaig preparar amb la màxima cura i detall el desenvolupament dels fets, amb la intenció de polir les arestes per fer-lo passar pel costat més suau, apel·lant a la seua comprensió; sabia que era un pas complicat, no obstant m’embargava un confortant optimisme.-- Una pausa per sospirar. -- Ho vaig contar tot des el començament, però no va servir de res.--

--Clar, t’estaves intentant justificar.--

--No, no em justificava, només les explicava els meus sentiments reals, vaig obrir el meu cor, així de simple va ser.--

--I elles et van engegar.--

--No exactament, les seues reaccions foren molt semblants: primer s’anaven ficant series a mida que anava parlant, i després em van dir que les deixés soles. Cap es va ficar a cridar o a plorar davant meu, res d'això, i poques preguntes em van fer, em van escoltar, encara que no em van deixar que m’expliqués, perquè ja no em van voler sentir més.--

--S'ho vas dir a les dos el mateix dia?--

--Sí, una allà al capvespre i a l’altra, abans de sopar.--

--Anaves per feina tu.--

--Va ser per les hores que disposava. El matí següent em va trucar la segona, diguem-ho així, demanant-me que convoqués una trobada dels tres, va dir que ho havia estat pensant tota la nit i el mínim que podia fer era donar la cara davant d’elles. I així ho vaig fer, la vaig trucar i la vaig convèncer de reunir-nos a casa meua aquell mateix vespre, estava molt seca i molt dolguda, però va acceptar.--

--Per què casa teua? No hagués estat millor un lloc neutral que no recordés les intimitats compartides, que en tal circumstància s’alinearien de totes totes en contra d’una pacificació.--

--No, el meu pis era blanc impol·lut, les dos el coneixien només de passada, era perfecte, ens proporcionava una privacitat que difícilment ens hagués donat un lloc públic.-

--Bona peça ets tu! Tu ets d'aquells que sempre van a casa de la dama, i així pots fotre el camp un cop satisfet.
--Sí, potser sí, però amb elles no, amb elles no sentia la necessitat de marxar, em quedava tota la nit, és més pel matí... bé, tampoc vull estendre'm contant intimitats que no venen al cas.

--Com vulguis, però si les contes tampoc et direm res.

--Sí, no estaria mal una mica més de mambo a la teua història.

--Per quina zona de la ciutat vius, sinó és molt preguntar?-- Pregunta l’amo mentre s’aixeca a buscar unes d’ampolles.

--Al carrer Os Mutantes.--

--Així la plaça a la que et referies abans era la Plaça Miles Davis.-- Contesta d’esquenes des de darrera la barra, elegint unes marques determinades.

--La mateixa.--

--Voleu que us porta alguna cosa més, ara ja m’haig aixecat.-- La resta dels clients fan les comandes, menys un parell que veuen te a la reomplida.

La dona més jove ajuda a recollir una mica les taules, traslladant gots i plats a la pica, fent lloc per la nova remesa. Un aprofita per re-encendre el pur, el narrador resta concentrat esperant que la concurrència estigui disposada a prestar atenció.

--Ho preguntava per què tinc família a la capital, per allí prop, al carrer de Lucia.--

--Sí, home, és al meu barri, fa cantonada amb Ornette i Dolphy, jo hi vaig sovint perquè porto la roba arreglar a una botiga de tota la vida que hi ha al començament del carrer, i de vegades ja que hi sóc, em vaig a afaitar a una barberia del carrer de la vora.--

--Tinc família, però com si no, fa un munt d’anys que van marxar i no ens hem tornat a veure, el més bàsic: les felicitacions pactades pels aniversaris i poca cosa més.--

--Tothom d’aquí té parents repartits per la capital, o per la capital del mar o ves a saber on!--

--No diuen que vagis on vagis, sempre trobaràs algú del comtat?--

--Menys els del Cap de Toro, aquells no han sortit mai del tros.--

En ple guirigall es presenta un paio demanant una cosa a l’amo, aquest, se’l mira de baix a dalt movent el cap negativament tres cops. El paio fot un cop d’ull a la resta de gent, que quasi ni s’han apercebut de la seua presència, i amb la mateixa cara de prunes agres que portava, fot el camp.

--No t’has trobat mai en els teus viatges amb algú d’aquí?-- Pregunta la més jove de les dones.

--Segur que sí.--

--No us podria dir, ara mateix...