A.C.J. -----DEU (desè)

--Jo tampoc vaig tindre prou temps. De seguida vaig reprendre les meues rondes nocturnes, tranquil·lament, sabia que tard o d’hora me les trobaria, i no era cosa de precipitar-ho, calia una mica de sort per a què l’actuació fos fidedigna i que la sorpresa fos per tots, què no es veiés una cosa forçada, sabia com fer-ho i com enllaçar després en una conversa a tres bandes que ens tingués una estona entretinguts, no volia res més, no tenia cap presa. Però no ho vaig poder demostrar, no apareixien per enlloc. Vaig pensar llavors, que potser eren de vacances, però les dos a l’hora era una mica estrany, si que semblava que s’havien fet molt amigues... De moment no m’atrevia trucar-les, aquest pas el reservava per més endavant, lo més fàcil era tornar a l’establiment i preguntar per ella a l’encarregada. I no sé si us ha succeït mai que sempre passa allò que no has pensat prèviament, encara que sigui una trista repetició. Era això el que semblava, la mateixa escena, la mateixa cara de la senyora i el que era pitjor les mateixes paraules. No havia passat el temps, no havíem viscut un milió de coses, tornàvem a estar en el mateix punt, en el pitjor de tots, però aquesta vegada no em quedaria aturat esperant. A ella ja l’havien ingressat a un hospital especialitzat, no tenia cap oportunitat de visitar-la sense un passi autoritzat que sols donàvem a les persones més properes a la malalta i a les que ella desitgés veure. La vaig trucar, i em va sorprendre gratament escoltar-la molt animada, em va dir que no hi havia cap problema que donaria el meu nom a recepció i podria entrar sempre que la quota de visites no fos plena per aquelles hores. I Així va ser com van començar la meua rotació de visites a l'habitació de l'hospital, jo davant les persones amb les que coincidia em presentava com un amic, perquè va resultar difícil ensopegar que estigués sola. Al començament hi anava cada tres dies, procurava variar l'horari per controlar quin era el millor moment, lo que m'anava força bé per no establir massa confiança amb la resta de visites, evitant-me l'interrogatori corresponent; passa normalment que la rutina de les visites pren el protagonisme al propi malalt, comencen a contar-se les seues penes i el seus mals de cap, enrarint encara més l'aire prou estancat de l'habitació i jo, això no ho volia. Jo en aquella habitació era un amic d'ella, bastant discret i correcte, segurament amb aspiracions per ser alguna cosa més, però amb poques possibilitats. A mi ja m'estava bé, la meua màxima recompensa era sentir-la dir quan m'acomiadava: torna quan vulguis Pere, i recolzada al llit dedicar-me una darrera mirada, mentre obria la porta, sol per mi.

Ella es va mantenir una curta temporada estable, sempre em deia que com ja ho havia passat una vegada ja sabia de què anava, i que era llarg, però va arribar el dia en el que ja no es podia llevar del llit i necessitava ajuda quasi per tot, va ser llavors quan vaig provar de visitar-la durant l'hora de sopar, abans havia desestimat les hores de les menjades per l'enrenou que comporten en elles mateixes, sabia que en la seua situació ja no era possible trobar-la sense ningú, però malgrat tot podia ser una estona serena, a més a més els primers freds havien caigut com una llossa negra sobre la ciutat retallant els horaris dels ciutadans, buidant els carrers i les places de la gent que fins feia quatre dies es resistia a renunciar de l'estiu. Ho vaig encertar plenament, ja en les primeres hores de la nova nit, la quietud regnava als passadissos, el silenci només es trencava quan una porta s’obria per a què una infermera retirés el sopar. Ella estava en una ala amb moltes habitacions desocupades, tenia la porta un pèl entornada, lo suficient per no tenir que empènyer-la per entrar, el que vaig veure em feu donar un pas en fals: sol hi havia dos persones a la cambra, dos dones, les meues dones, una li estava donant el sopar a l'altra. Us asseguro que vaig romandre uns moments aturat refent-me, tenia un nus a la gola, els llagrimalls a punt d'esclatar. Després poc a poc em vaig atansar al llit, quan em va veure se li va il·luminar la cara, el que va fer que la seua assistenta es girés i tots tres ens saludéssim suaument amb veu quasi callada.--

--A aquesta no l'havies vista des del dia d’aquell sopar?--

No, fins aquell moment no l'havia tornat a veure ni sabia res més d'ella, no cal dir que a partir de llavors sempre la visitava a la mateixa hora, les visitava, diria amb més propietat.-

--Ja veig que sempre que penses un pla et surt esgarrat, pot ser un signe de debilitat, tens por a què les situacions et superin o a no saber improvisar i actuar amb naturalitat. Tu habitualment desconfies de tu mateix?--
--No.-- Sona un no allargassat, més dubitatiu que negatiu.-- A vegades intentes fer tant bé les coses, que m'és inevitable donar-li voltes buscant la millor manera de fer-les, és natural.--