A.C.J. -----DEU (tercer)

--És cert, teniu raó, no és bo confiar amb el destí esperant que ell faci el que tu no has fet. A mi les circumstancies se’m van girar en contra, perquè el dia que vaig anar tot decidit a estrènyer el lligam, a fer el pas, a quedar amb ella per sortir, a traspassar el punt sense retorn; me’n assabento que està malalta i no ha anat a treballar. Mala sort vaig pensar, estarà una setmana de baixa i hauré d’esperar temperant els nervis, però no, no va ser una setmana. Jo no deia res, anava a la seua secció, no la veia, feia el que havia anat a fer i marxava. Però va arribar un dia, deuria ser per la quarta setmana d’absència, que me’n vaig anar directament a l’encarregada de personal i li vaig preguntar per ella. El que em va dir em va fer caure l’ànima als peus: havia agafat una greu malaltia infecciosa i no sabien quan tornaria, ni si tornaria. La senyora va fer mala cara i tot, com corpresa, inclús va dir que pregava per ella cada nit. Jo estava totalment descol·locat, no tenia res, ni el seu codi, ni la seua adreça; la podia demanar, però si la demanava que feia? Jo no era res, ni un amic, només un conegut, un client, com em presentava a casa seua o a l’hospital amb tant poca cosa? Seria una molèstia per les persones que la cuidaven i un desconegut per les persones que l’estimaven. Estava enfonsat, sol em salvava una cosa: que en aquelles insulses setmanes d’esperar vaig tornar a veure a aquella noia, viva encara en el meu subconscient, de la nit del comiat. La vaig veure una tarda caminat per una plaça prop de casa. Llavors els dies següents, fos quin fos el meu lloc de destí, acostumava orientar els meus passos vers aquella plaça, no em fa res caminar, i uns dies més tard la vaig tornar a veure per un carrer paral·lel a la plaça, era al capvespre, les llums del carrer estaven enceses, i no hi havia volta de full: marxàvem frontalment i la vorera no era pas massa ampla, era difícil que les nostres mirades no es trobessin, però endemés de trobar-se és van retenir uns instants preciosos i delators.

--Has dit que et va salvar?--

--Va canviar una de malalta per una de sana--

--No, no és així de senzill...--

--Què no! jo el que veig que en comptes d’assumir el deure, és a dir: buscar la malalta estimada i demostrar-li el teu afecte sense pensar en més carallotades, que és el millor que es pot fer quan algú està fotut de salut, per ajudar-lo a superar la seua afecció, vas tu i ampraran-te en l’autocompassió, ocupes l’espai buit del teu cor amb una altra mossa, així evitant-te el patiment i en definitiva escapolint-te de la vida.--

--No, recordo que no ho vaig pensar gaire, la situació venia donada, no se’m va acudir res més, potser hauria d’admetre la meua covardia, però llavors no n’era conscient, el sentiment per aquella noia estava més present del que em figurava, i no li va costar gens ressorgir.--

--Sembles la dignitat feta persiana, Xathusnga, per favor deixem que parli i continuí explicant la seua història.--

--Ja està bé, és que semblem jutges d’ofici!--

--S’ha d’entendre, l’home estava imbuït per les tendencioses corrents de l’enamorament, que confonen l’enraonament i et porten a un estat insofrible d’inestabilitat emocional, sinó ho enteneu és que tu... no sabeu el que és, en uns segons se’t capgiren els sentiments, de la tristor passes a l’eufòria i a l’inrevés.--

Aposentats en el centre de la sala, reagrupats voltant unes taules. L’amo del cafè també hi és, comença a ser tard i ja no esperen a ningú més.

--No em va ser difícil saber dels seus hàbits, que no eren tant diferents als meus, és pot dir que eren coincidents en lo referent als locals d’esbarjo. Encara que tampoc no va ser la primera de les nits que la vaig veure, que vaig anar parlar amb ella, sinó una altra nit posterior, més tranquil·la, semblava que m’esperava, sola, una mica apartada, oferint-me l’espai reservat expressament per mi, entre ella i la resta de la gent. Jo tenia que desplaçar-me, acostar-m’hi i no semblar un palangana qualsevol, tenia que pronunciar les paraules màgiques...--

--Sol espero que al menys, ara sí, te’n recordis del que li vas dir.--

--Sí, li vaig parlar de la faldilla, no de la que duia en aquell moment, no, sinó d’una faldilla llarga de llana carmesina que portava una nit d’hivern, i es va quedar ben sobtada de què me’n recordés. La gent a l’hivern acostuma a vestir fosca i opaca, ella em va dir que no l’importava l’opinió de la majoria, i és veritat, no és que sigui la “colores”, però acostuma a dur un punt cromàtic viu, a ella li agrada cuidar el seu aspecte i seguir les modes.--

--A mi una maxi carabassa de dalt a baix em sembla més que un punt.--

--Carabassa no, carmesí.--

--Qualsevol cardo creix en terreny femat.--