A.C.J. -----ONZE (vint-i-dosé, 6-segon)

                                                          2
         Les estacions d’autobusos romanen inhòspites, després de partir els microbusos de primera hora, a excepció de les dos, o tres vegades al dia quan apareixen els de llarg recorregut. Achao és una població dispersa, el que es denomina Parada de Col·lectius, ocupa un quadrat tancat per un mur, i un edifici rectangular amb quatre portes de fusta que serveixen com a magatzems. Completant l’angle, creix una curta marquesina cobrint la vorera, amb una sala d’espera i quatre minúsculs locals amb portes de vidre que no s’han emprat mai. Aquí sol hi arriba un autobús atrotinat cap a mitja tarda, recull els pocs passatgers que normalment s’hi arrepleguen i deixa alguns forasters, quasi sempre gent aliena a la serra. En les llargues hores d’extrema quietud, l’estatge és manllevat per diferents grups de persones: els nens l’utilitzen de camp de jocs esportius pel migdia, els treballadors temporals fan la migdiada sobre les banquetes després de dinar. De tant en tant hi ha algú que neteja les rodes de la seua movilette a la mànega del sortidor, i si per una casualitat, algun nòmada indigent ronda pel poble, el fa servir de morada provisional.

Una persona deambula per l’andana, du una peça d'abric llarga, quasi fins als turmells. És l’hora en què els nens són a escola, seria l’amo i senyor de la parada, si no fos per un altre home segut en un dels bancs. Fa estona que se’l mira, les mans guardades a les butxaques, camina de curta passada, poc li falta per arrossegar els peus. Els seus cabells erts per la brutor, la cara pàl·lida, molt pàl·lida, les arrugues del coll s’endinsen pel desfilagarxat pul·lòver. Ja ha passat tres vegades per davant de la persona asseguda immòbil com estàtua. Per més toms que li dóna, no el reconeix com un dels seus. Continua caminant, i s’atura davant d’un banc, però encara no s’hi asseu, ara ho fa a la punta del banc. El dia s’ha aixecat amb un vent del nord arrufat i empipador. Arrecerats els dos personatges, aguaiten al pati buit, esperant.

“Què deuen pensar els morts quan estan morts? Què senten quan escolten les notícies? Morts flamants, quan a ells ja no els implica el que diuen els locutors a la ràdio, se senten alliberats, potser? Quina sensació tenen quan veuen els seus cossos movent-se endebades sense ells? Reconeixen encara el vell envàs? Li canviaria el cos per la meua ànima, però no, per a què? Per allargar l’agonia, prefereixo ser un tros de carn pensant que no pas ell, un tros de carn i res més. Per pensar en rucades potser valdria la pena no pensar, no mirar, no sentir per ser un esclau, jo no haig estat mai un esclau, ni paga ni amo, ni senyal ni marca, venut a les meues debilitats sense intermediari que carregui amb les culpes, tot pot passar mentre estàs fort, però quan no et vals i no tens valor per acabar d’un maleït pic, de forma definitiva, radical, com quan era encara jove i me’n reia del negoci de la llibertat, ara no sé qui està pitjor dels dos, no sé si ni tan sols parlen, ni que cony foten a les estacions d’autobusos, sempre pugen al que va al parador, potser els esperen allí, els seus caps o els encarregats o la gent que se’n cuida d’ells, està bé que algú cuidi d’ells. De mi també se’n cuiden, de què no faci nosa, quan fa massa dies que en veuen al mateix poble, de seguida tinc als municipals demanant-me si em convé alguna cosa, molesto, sóc una molèstia, inclús aquí, on sembla que tothom campi al seu aire, i ningú es fica amb ningú, a les terres altes ja m’haurien tancat en un centre d’acollida, allà més que molestar desentonaria, allà no pot desencaixar res del seu petit entorn privilegiat, si algú, per més doblets que tingui, du una peça de roba que no combini amb la resta, pobre d’ell, ja el planyo, primer se’l miraran malament i després serà objecte d’escarni fins que no surti un altre tema que distregui l’opinió pública i com no passa mai res, són tan avorrits. Aquelles samarretes grogues que de jovenot tant m’agradaven. En tenia de totes les tonalitats del groc, em recordaven la meua estada de bescanvi en un altre departament, vaig ser feliç allí, sempre deia que un dia tornaria... a veure la meua família d’ultramar, li assegurava tot convençut a aquell senyor tan amable i paternal que seia al meu costat a l’avió que em duia de tornada cap a casa, aquell senyor que em deia que havia fet un gran pas i que la meua vida sortiria molt beneficiada per l’experiència d'aprendre una llengua i entendre diferents formes de viure la vida, m’aconsellava amb contumàcia que continués per aquest camí, i així ho vaig fer, fins a les últimes conseqüències.”

         The Specials - "Ghost Town"