Una casa solana, aquest cop a prop de la carretera. S’atura i espera. Es veu habitada, la porta és oberta, una
tela fent de cortina és l’única tanca, el soroll de la
"movilette" haurà alertat als residents. En efecte una
dona descorre la cortina, i sí, a mitja tarda ha baixat una
movilette com la seua, ella ho ha vist des de dalt mentre estava amb
les ovelles, després quan ja baixava, l’ha tornat a sentir. El Supun no sap que fer, li han dit que el municipal havia
regressat, encara que no s’ha creuat amb ell que fóra lo més
normal, per un moment fa el gest de girar cua, però pensant-s’ho
bé, val més que vagi on li ha dit el capellà, no sigui que la
movilette la dugués un altre.
--I falta molt per arribar al final de la carretera?--
--Una estonada, una trentena de quilòmetres, més o
menys com del poble fins aquí, què hi vols anar?--
--Home, hi hauria.
--Se’t farà de nit, el que pots fer és quedar-te a
passar la nit aquí i continuar demà de matí, igualment ara no hi
veuràs res de res, i si ho vols visitar, no et paga la pena que hi vagis a
corre-cuita, a més allí no hi ha cap aixopluc, i si has de dormir
al ras, se’t menjarà la humitat. Aquesta és l'última torre del comtat, d'aquí en avall tot és fer. Jo és que ara tinc de marxar,
però dintre trobaràs menjar i un llit calent, llàstima, si
haguessis vingut ahir mateix...--Ell resta en silenci pensant
acceptar la franca hospitalitat de la muller, que malgrat haver
viscut la primera joventut durant els anys de la confederació, és
de molt bon veure, i més jove que ell.-- Ara hi deu haver
una família, allà al final de la carretera, ja fa uns dies que van
baixar i que jo sàpiga no han tornat. De tant en tant hi va algú a
passar uns dies, vénen de lluny, de tot arreu, és que allò és
preciós, queda’t home, no et faci res, ja t’ho dic, si no hagués de marxar, et faria companyia, ara em sap greu, queda’t home.--
Aparca la moto i recull amb gust la invitació.—Escolta’m, una
cosa et podria demanar, que em deixessis la movilette aquesta nit, és
que si no haig d’agafar la bicicleta, no et preocupis demà abans
de què t’aixequis estaré aquí.-- No pot dir que no.-- Gràcies,
veus, encara ets tu el que em farà un favor. Què m’has portat
alguna cosa?-- Ara li ve al cap al Supun que els pobladors més
isolats de la serra, esperen rebre un present dels visitants de
l’interior, cal dur sempre alguna cosa: un llibre, una revista, un
embotit, una cartolina, un joc de cartes, llapis de colors, tinta...
són així.
--No és que haig sortit sense pensar...--
--Descuida que amb la movilette ja em fas un gran
servei. Escolta una cosa tu que vens d’Achón, i allí us
assabenteu abans que ningú de les notícies, no t’hauran arribat
veus sobre les últimes innovacions estètiques, haig sentit comentar
que han sortit uns tractaments preventius contra la vellesa. Es veu
que a les capitals tenien molt problema amb això i ho estan
solucionant d’una manera tant efectiva com espectacular, almenys
això és el que haig sentit a dir. Jo em suposo que pels resultats
tan extraordinaris que aconsegueixen, el tractament no deu ser gens
barat, més sent una d’aquí, però jo haig anat arreplegant un
petit capital i no em faria res gastar-m’ho. Des que vaig
veure passar la caravana estic a l'aguait, només per
preguntar-los, segur que són gent d’una edat avançada, per aquí
el jovent no en ve mai, em vaig fixar que era una família amb els fills
ja grandets. Mira et seré sincera: el que passa és que per aquí
les femelles no abundem massa, gairebé sóc l’única, sí que
alguns cops ve alguna dona que visita als homes de les gorgues, però
normalment de la cruïlla fins aquí sóc sola, i jo que vols que et
digui, m’agrada aparellar-me, això sí, fen content a l’home, i
m’agrada cuidar-me pels meus amants, no vull que s’avorreixen de
mi, una ja té una edat en què tot comença a pansir-se i
despenjar-se. Què, què em dius, saps alguna cosa, n’has sentit
parlar?.--
--No, ho sento, amb això no et puc ajudar pas, però sé
una manera en què et serà molt més fàcil aconseguir aquest
tractament.--
--Ai sí, com pot ser això?--
--Res, és més senzill del que et pots arribar a
imaginar. Només et cal anar a treballar una temporada a la
Terregada, d’allí estan, no et costarà gaire empadronar-te.
Busquen gent, allí no hi ha gent per a res, disposen d’un munt de
terreny i precisen gent per treballar-lo, perquè ells de
treballadors no ho són gaire, per a què si tenen de tot? Llavors un
cop empadronada a la Terregada, no sols gaudiràs dels mateixos drets
que els ciutadans, no, en tindràs més: ells com a zona deprimida
gaudeixen de més avantatges que els ciutadans normals, estic segur
que sent ciutadana terregalina et podràs fer aquest tractament a
millor preu i amb més rapidesa que ningú que hagi viscut tota la
seua puta vida, amb perdó, a la capital, però és així...--
--M’has obert els ulls! I aquí tinc la Terregada a
tocar, tocar, hi ha un corriol que hi mena directament, no és que tinguem
tractes amb ells, perquè no en tenim, però el camí hi és. Cal
menester una jornada llarga per arribar-hi, per la feixa que segueix
a la cova de les Mans. Fins allí hi haig arribat, el meu besavi em
va dur una vegada, em va contar que fa molts anys van venir gent a
estudiar les marques de les mans a les parets, ell em va dir també,
que són de fa molts milers d’anys i que n’hi ha de més recents
i de més velles, ara que allí s’hi estan, ben soles, ja se sap:
les coses una vegada estudiades es guarden a la raconada d’un
prestatge i s’obliden per sempre més. Després l’inici de la
Terregada ja la tens als peus, i amb una mica de sort i bona vista, amb poc temps pots arribar a algun mas habitat. Quina alegria m’has
donat! I dius que és empadronant-te allí i ja està?--
--Sí, en un parell de mesos ja et farien terregalina.--
--Doncs no saps lo contenta que m’has ficat, ho faré,
i tan si ho faré, i t’estaré agraïda tota la vida, menja el que
vulguis, fes el que vulguis, com si estiguessis a casa teua, jo me’n
vaig, que sinó no marxaré mai, gràcies que contenta estic, m’has
de donar la teua adreça.--
--Potser ens trobarem a la Terregada, jo també haig
pensat a anar-hi.--
--Seria fabulós, així almenys coneixeria a algú. Me’n
vaig, gràcies una altra vegada per la informació, ens veiem demà la
matí, gràcies, gràcies, és que aquí estem tan apartats que no ens
posem al corrent de les coses veritablement importants, i mira que jo
ho intento de totes totes, alguns pensen que sóc una caparra!
Gràcies, gràcies.-- I se’n va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada