Aprofitant que falta una estoneta per a què es faci de
dia, podríem contar el mite de la Gran Gata Negra, que és una
història que no coneixen molts camallargs, malgrat que sigui tant
popularment significativa per a tots els gats del planeta.
Enregistrada en una colla de versions locals, citada ja en antics
petroglifs i pergamins. La contarem tal com la va aprendre la Rosita,
ja que ella la sap de primera mà, prescindint així de versions més
al gust de lectors menys addictes.
Vet aquí que un vespre a d'uns benestants la casa, una
cria negra a les poques hores d’obrir els ulls desmamada, hi fer-hi
cap. Per un dels residents amb desconegudes intencions portada; en
principi malvades perquè un aterrit cadell de la protecció materna
robà. A l’habitatge convivien: nens, vells, i també despreocupats
joves; a més d’un parell de gossos mal criats i uns quants
engabiats pardals. La criatura pobra, a pesar de la poca dels humans
traça, amb empentes i rodolons arrià tota sola, i en una jove gata
esvelta de pelussera atzabeja i punxegudes orelles llargues
esdevingué. Vida feia a les golfes de la casa que era l’únic lloc
que coneixia, ja que des del primer dia confinada allí va ser. De
les sobres que li deixaven en un platet badat menjava, al costat d’un
got d’aigua que cada dia que se’n recordaven canviaven. El recel
que la jove gatona vers als humans sentia, dia a dia creixia, i la
poca simpatia d’ella era pel menyspreu dels amos de la casa
correspost. Felina de natural curiosa, un dia que la porta prou bé
no van tancar, per eixir de les golfes aprofità, ja de mirar
avorrida l’exterior durant llarg temps a través dels finestrons
sense vidres, per on tot just el morret li passava. Un estrany
terreny trepitjava, i força insegura es trobava, com quan soleta et
deixen, sense on mirar saber en una de patums reunió. Que la tornada
al menys estès franca vigilava, per si una fatalitat sorgia. Amb dos
botets els bigotis en un replà equilibrà. Bastant silenciós, tant
sols els sorolls comuns dels plecs dels domèstics artefactes. Diuen
què fins aquí va arribar en la incursió primera, sembla poc, però
ella ja sabia que les dolces hores de la tarda eren més bones que
altres del dia o de la nit pels coneixements ampliar. A la planta de
sota una dona gran hi feia vida, que aquelles mateixes hores en una
estupenda butaca envellutada per reposar emprava. L’espant que la
pobra la primera vegada que la va veure es va emportar!, de cap a cua
s’estarrufà, i temps li faltà per esmaperduda a les segures
golfes salvadores pujar. Però tots sabem que la inconsciència una
virtut pot arribar a ser, tan com una nosa la prudència, i si bé et
fixes, no gaire trigaràs d’una dona dormida a una dona reflexiva
distingir. Doncs fou, que la jove gata pel pis a la regalada campà,
d’un tancat a un altre, i amb el temps i una canya es va anar
aposentant i fins i tot el seu racó favorit per una becaineta fer
va trobar, en aquelles hores tan dolces, a la vànova d’un llit,
recolzant-se amb el doblec del coixí. Amb la sort de què en un
girant un platet suculent degustava. A ella li estranyava tant com et
pot estranyar a tu, l’estrany cicle repetitiu en què els humans
els dies i les nits mesuren. Llavors una jornada de cada set ella que
fotre es tenia i a les golfes queda’s, perquè al pis de baix una
quantitat insuportable de gent s’hi arreplegava. Ara els restants
dies, ella baixava, del seu platet menjava i amb l’olor del
perfumat cotó dels llençols s’endormiscava, i si la senyora abans
que ella es despertava i pel pis voltava, no l’importava; quan
s’aixecava tota s’estirava i abans que la nit caigués a les
golfes pujava. Diríem que queixar no es podia, una vidassa quasi, i
no més unes escales de fusta davallar, només desitjava. Tan sols
els dies que el zel, en un desassossec insofrible i enfebrat
l’arravatava, i maulant desesperadament a recloure’s l’obligava,
aquesta plàcida cadència existencial trencava. Perquè a la tornada
va ser d’una temporada tumultuosa d’aquestes, quan la presència
d’un menut en una de les habitacions la va sorprendre. L’instint,
cap d’alarma no li va enviar per senyal, i ella com si res va
actuar. Potser més la seua discreció accentuà encara, afinant
l’oïda un pèl a l’hora d’una estona jeure. El xiquet del llit
no es movia, sol que de tant en tant els seus estridents esternuts la
despertaven, per la senyora des de l’altra punta de la casa
contestats amb un divertit: --Ja se’ns ha constipat el gat--. Amb
els dies als esternuts i a la tos s’acostumà, i amb l’entrada de
la bonança, al cairat de la finestra va descobrir, del sol la
carícia, conjuntament amb la panoràmica que pel davant s’estenia.
Molt més elegant d’observació el punt que no pas el finestró
trist raquític de dalt. Aquí tal que un esfinx es podia situar i
l’horitzó amb els ulls aclucats albirà: un horitzó manipulat si
més no: per les taulades d’uns blocs alts com taüts clavats de
punta retallat. La dona i el nen la varen copiar, ells al balcó del
costat cada tarda el sol prenien en dos ridícules gandules seguts.
Al petit la iaia el tapava, amb una preciosa manta de llana,
d’aquelles que et fan tan sol de mirar-les ronronejar. Ella no es
molestà en un inici, tot i la insistència dels nouvinguts d’un
aparell radiofònic traure, que confondre-la no més feia. Va optar
per una de les armes la millor: el menyspreu. L’haguessis vist
girant el coll en inversa direcció a la dels ulls la rotació, tota
desplaent ella amb les inflades galtes. Jo a pensar m’atreveixo,
que en un clima temperat vivia, de suaus estius i amables hiverns,
ara altres carregar tintes podrien i abrasadores calors o cruels i
glaçats hiverns descriure’t. Jo, potser al meu origen degut o a la
meua edat: que si fa no fa les coses van anar així els primers anys
et diré. El nen com una carabassera creixia, encara que sense
veure’l llargues temporades passava. Però tal com t’ho dic va
succeí, tant cert com que gens ni mica de la resta d’usufructuaris
no se’n refiava, mirant se’ls continuava amb un mal ull! La gran
senyora, un dia mentre ella a la tauleta del menjador meditava, la va
tocar: immediata de fugir volant la reacció, per un moment, però,
petrificada amb les extremitats semi-flexionades resta, i la mà
sense pel de la dona al llom pesant-li. Testarruda com era, li costà
el plaer elèctric de les festes dels humans assaborir, i a la
primera tintoreria o desconegut moviment inapel·lablement marxava.
Però poc es pot lluitar contra l’atracció de sang calenta i a
l’hivern es fa la migdiada millor a la falda de la mestressa, o no?
Una conxorxa, una confabulació, conspirada al pis primer, de tancar
per pocs instants del carrer la porta oblidà, ella en-zelada
encrespada des de les golfes suplicava. L’entrada cancel·lada fou
per un ignorant: tard, el sàtir ja dintre al serrall era. La curta
incertesa per si, o no germinava, i les celebracions del vailet amb
l’avia notant que ella, dia a dia s’engreixava, més contents que
ella estaven; no pas massa trigà en dispensada quedar d’espantar
als coloms que malbé feien les plantes del balcó. Ella ja més de
la meitat recorria del camí de la superba maduresa quan l’obsequi
de la concepció va rebre. Les dos boletes peludes a les que la vida
donà, una millor mare no podien tindre: curosa i eficient. Una
vegada i una altra les llepava, llustroses i ben alimentades les
mantenia, així elles de fortes i serenyes pujaven, d’entremaliades
i juganeres. En afermar-se li les cames, no hi havia racó de la casa
que no exploressin. Ella, des de dalt seguda se les mirava, amb el
cap una mica a l’esquerra inclinat. Del tot no la feia feliç,
l’oberta confiança que amb les persones de la casa demostraven, un
factor del que mai no es preocupà, però que elles eren diferents
admetia, i si així feien bé estaria.
Les gatetes, per donades ser a una masia del camp, lo
suficient van créixer, on la missió tenien d’una perduda nissaga
reinstaurar. Ja lluny les princeses, ella a ser la reina única va
tornar. En la serenor de la vellesa a punt d’entrar, dels seus
hàbits per llargues temporades gaudint, ampliant-los i tot: per
saltar-se els marges li va agafar, els senderons que els dominis
veïnals parteixen seguia, les terrasses i els celoberts investigava,
el seu més tafaner costat potenciava. Per observar sense ser
observada s’aturava (una colla de dones grans preferiblement en una
cuina xerrant l'acollien complaents), en immobles abandonats
penetrava: per espais descobrir, prou agradables per, amb els seus
companys secretes reunions encetà. Al final tan famosa va ser, que
les senyores ja la saludaven i records per la seua mestressa li
donaven. Tot just fins que la senyora de baix traspassà,
coincidència de què el noi va marxar també, per una nova casa per
ell i una femella fèrtil buscar-se.
La dels obrers irrupció, sorolloses parets estimbant,
enutjades polsegueres aixecant. Des-ubicada, que un dia l’agafes
l’únic que la podia agafar la sorprengué, i al camp se
l’endugués, a de les seues filles la casa, que dos gatasses amb
descendència llarga ja eren. Aquella masia tota estava per camps
d’arbres fruiters envoltada, els gats, doncs a voluntat anaven i
venien, a vegades moltes jornades seguides de casa faltaven, i a
ningú no importava, alguna esbroncada els hi queia per això quan
mal ferits o famèlics tornaven, però ells el camp fotien sempre que
la necessitat els apressava. Ella com d’urgències gaires no en
tenia, amb vehemència del nou territori gaudia, balafiar les forces
i la salut evitava. Les filles a una torre desocupada la van
acompanyar de terrat per sostre, un per sobre el ramatge tranquil
emplaçament, que del pla al final, contemplar de les serralades el
començament permetia i de les masies properes la disposició talaia.
Per molts anys, fins que cap gat més un vespre no la veié,
majestuosament passejà per un domini que ja seu es va fer. Quan
d’una escaramussa un dels jovenots mal parat regressava, sol que
veure-la tenia per saber que per fi a casa arribat havia.
Si aquesta petita narració us ha agradat, un dia que
convingui contarem la història del clan de les dos germanes, la muda
i la borda, que no era pas tal. Que si bé és un conte similar en
aquest, amb les seues particularitats, és a la vegada diferent.
