dijous, 30 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (6)


La viuda rep la informació del seu regidor com un mínim alè d'esperança, és la darrera oportunitat. El regidor l'ha informada de l'individu en qüestió: un embadalit pastor de la serra que sembla que no hi sigui del tot. De totes maneres el rebrà, també li ha comentat que és o sembla del tot inofensiu, però que en tot cas pot demanar que un guàrdia estigui present durant l'entrevista.
S'obre la porta i apareix una dona d'aparença cansada, però de les que es fan mirar. El convida a entrar.
--La seua relació amb el Ramiro, és propera, estreta, íntima, quina mena de cosa és? El regidor no m'ho ha deixat del tot clar. Han vingut a veure'l familiars i amics, la seua promesa... no ha volgut rebre a ningú. Vam deixar entrar a la cel·la a un íntim amic seu, i ni se'l va mirar. Nosaltres estem aquí per ajudar-lo, però si no es deixa... Jo ja no sé què més puc fer? Aviat vindran els advocats del petit país, amb el psicòleg paranoic que els acompanya i se l'enduran, i jo no podré fer-hi res. Així doncs, m'han dit que era una mena d'aconsellador, un aconsellador espiritual, econòmic, en què es basava la seua relació?
--Jo més aviat li comunicava les seues possibilitats davant una acció en concret.
--Quin tipus d'acció, possibilitats de què, pot ser una mica més precís?
--Davant un assumpte que l'inquietava, ell em demanava una resolució i jo li deia quina era la que li convenia més.
--Vostè en sap d'aquestes coses, és una mena d'endevinador?
--No, no sóc pas un endevinador, però es veu que sí, que serveixo per a aquestes coses.
La senyora també l'escruta per uns instants. Ell li aguanta la mirada com li ha fet abans al regidor, i per poc sembla que tingui la mateixa reacció. S'aixeca, pensa un parell de segons i li diu:
--Acompanyi'm. --Pren l'aparell i parla amb algú. De seguida es presenta un guàrdia del municipi.




dilluns, 27 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (5)


--És un amic, més que un amic, crec que li dec, el conec profundament, i segons les notícies que m'han arribat roman en un estat d'atordiment gairebé letàrgic del que no pot sortint-se'n tot sol. Jo crec que el puc ajudar, i d'aquesta manera estic segur que també ajudaria a solucionar els obstacles que tant estan entorpint els tràmits legals. Crec que una confessió o en el seu defecte un reconeixement descriptiu dels fets, alleujaria els esculls que estan trobant tant els advocats d'aquí com els d'allà. --Tenia ben preparat el que devia dir i no dubta.
--Sap que jo no estic capacitat per atorgar-li el que em demana. Només la senyora alcaldessa ho està, ni el ministre, sols ella.
--Ho sé. Estic convençut que la meua visita seria de gran ajuda, el Ramiro venia a demanar-me consell tot sovint, sóc una persona important a la seua vida.
El regidor se'l mira fixament per uns segons, l'escruta tot dient-li: --Vostè sabia la relació que tenia amb la senyora viceconsolessa?
--No.
--Llavors els seus consells no eren de tipus sentimental.
--Ho podrien ser, ell em demanava per l'esdevenidor, per si...
--L'esdevenidor, gran paraula. --Mou el cap endavant endarrere amb displicència. --Tampoc li va dir que tenia la intenció de cometre un assassinat?
--No, això no crec que fos un acte premeditat, tot just...
--Ara tinc massa feina per pensar en tot plegat, serà la senyora alcaldessa la que decideixi. Pugi les escales i esperis a la porta del seu despatx, amb una mica de sort el rebrà abans que arribi tota la patuleia.
A indicacions del regidor, el guàrdia de l'escala permet que el Damiano pugi. El Recader continua segut al banc, és el darrer al torn d'espera, encara en té onze per davant. Ell no marxarà fins que ho faci el Damiano, no pensa separar-se d'ell fins que no arribi a casa.
Davant la porta del despatx d'alcaldia no hi ha seguretat. Els passadissos semblen buits, és l'hora de la migdiada, pensa, i ara a fer d'examinador oficialment, jo volia ser reparador de camins, que sóc bo marcat i arreglant senderons, no, em van declarar examinador, però sinó no en foto una de recta, sóc un desastre ben desastrós...


divendres, 24 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (4)


Palplantat, enllestida part de la feina reposa serè; continua tenint gana. La gent que omple la sala calla, semblen que tots han dinat prou bé, impàvids, ningú dorm, ningú parla, a l'escala un parell de policies estatals guarden l'accés al pis superior. Per fi algú comenta amb certa ansietat, que no pot trigar gaire a què baixi el senyor regidor i els rebi al despatxet, com ha estat fent cada tarda des que va començar la crisi.
Baixa el regidor, el Damiano ja ha llegit la carta, segons l'ordre, serà la sisena visita. Tot se li amuntega, pensa: havia de ser ara que un dels més vells i grans examinadors perdés el senderi i al seu substitut immediat no li vingui de gust exercir, pel que sembla ser una llarga temporada. Clar, no pot estar la ciutadania sense aquest servei i se li demana la seua incorporació, almenys fins que al segon vulgui tornar a la feina. Fa un senyal al Recader perquè s'atansi.
--Donem un parell de dies, no més, passats dos dies pujaré al poble.
--Dos dies i ja hi aniràs, vols que pugem junts?
--Jo no vaig tant ràpid com tu, m'hauràs d'esperar, t'alentiria massa.
--Tant és, jo m'adapto, així no faré el camí tot sol, és més, m'anirà bé per canviar d'aires, a més a més haig vist un parell de coses força interessants baixant. --Les habilitats professionals dels escalabornins no els limiten pas a l'hora de desenvolupar altres activitats. El recader és una gran amant de la sedimentologia.
El criden pel nom. El regidor ha fet via amb les anteriors visites, li vol demanar una visita al Ramiro, sap que aquesta no podrà ser sinó passa abans pel despatx de l'alcaldessa. El temps se li acaba, la reunió amb els forans no pot trigar. El guàrdia li obre la porta, el regidor rere una taula va despatxant, esborronant i estripant papers. Tot just s'asseu, li demana el motiu pel qual vol visitar al pres.

dilluns, 20 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (3)

Tot el poble va assistir a l'enterrament. L'escola va tancar, els comerços, tothom era a la plaça. L'església no cal dir-ho, el mossèn no havia vist mai tanta gentada, van haver d'engegar els altaveus perquè tots els congregats a la plaça i voltants poguessin seguir la missa. Després la van acompanyar fins al cementiri amb tots els honors, ja havien passat uns quants dies des del malaurat succés, però és que van haver d'esperar al metge forense de la capital de l'altre costat de la vall. Mentrestant el Ramiro continuava com ànima en pena, sense voler menjar ni beure, tal com el van trobar dalt del turó dels mals homes morts. Tancat, esperant morir-se sense fer-hi res. A la fi l'instint li va demanar aigua, i des de llavors ja menja una mica, automàticament: quan li fiquen un plat davant, se'l menja, tal com després pixa i caga.

Li és força difícil localitzar un lloc que li posin alguna cosa de menjar calent. Serà millor descobrir el parador del Damiano i que aquest el faci de cicerone per aquests carrers atestats de persones vagaroses, enmig d'altres que corren d'aquí cap allà, sense cap raó explicable amb una mica de seny. Les seues habilitats s'esvaeixen en aquests territoris urbans i amb la gana li puja la mala llet. Demana a un petit grup de gent seguda sota un portal, pel Damiano, ningú no el coneix, no n'hi ha cap del poble, gaire bé ni l'han entès. No serà millor tornar a la policia? El de la guàrdia de la porta no en sap res, i no està per històries. El que menja un entrepà al mig del carrer, l'esmenta l'ajuntament, que és on para l'algutzir i la dotació de la comunitat.
Davant de l'ajuntament hi ha un petit autobús aparcat, quina feinada pujar-lo fins aquí! El sol cau vertical contra les llambordes, les persones s'amaguen com poden. Sota el porxo de l'edifici no permeten que s'aturi ningú, els polis locals se n'encarreguen de la vigilància externa. Dalt, a la planta noble, espera el consistori la reunió definitiva amb els del ministeri i els representants del petit país. A la planta baixa, seguts als bancs de recepció, un munt de gent que ha aconseguit una passi per una entrevista amb el regidor de relacions externes i turisme, que és el que dóna les acreditacions a la premsa, els vals de restauració als funcionaris i atén peticions especials d'amics i familiars. Una d'aquestes persones és el Damiano, compartint banc amb tres senyores parentes de la pobra víctima, i dos funcionaris de la delegació estatal, que han observat deficiències amb els vals i se'ls volen bescanviar, encara que hagin de perdre tota la tarda per resoldre-ho. La figura del Damiano es reconeix clarament entre la resta de personatges destacats, i el nostre home de seguida l'ha distingit només donat un cop d'ull de la porta en fora. El Damiano també l'ha vist, però què pot fer? No vol abandonar el seu lloc de privilegi que tant li ha costat, en canvi la presència del recader d'Escalabornava, és sens dubte, deguda una qüestió de gran rellevància. De moment s'entenen gesticulant, el silenci de l'antesala de la planta baixa de l'ajuntament fa una mica de respecte. El guàrdia exigeix al Recader que es retiri. El Damiano li demana que el permetin entrar, el guàrdia ratifica que això no pot ser, li cal un passi. Pel Recader d'Escalabornava no li significa cap entrebanc, donat la seua feina acostuma a dur-ne bastants i de diferent tipus. És un professional, hi ha molta gent, més de la que ens pensem, que no li fa cap gràcia rebre missatges, intentant interposar tots els filtres possibles a la seua presència. Cerca a la motxilla: passis, salvo conductes, vals, certificats... Quan creu que troba el més adient li presenta al guàrdia. Aquest l'ensenya al seu company del carrer, tots dos ho veuen correcte, no hi ha cap inconvenient a què entri, ara que el rebi el senyor regidor serà una altra cosa, és l'últim de la cua, i no disposa de massa temps el... Tant es val. El Recader entra, s'ajup al costat del Damiano i li entrega el sobre lacrat, després es retira uns quatre metres esperant, per si hagués resposta. 


 

divendres, 17 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (2)



L'han vist al mirador i ja l'esperaven a l'entrada del poble. Un parell de policies l'acompanyen carrer avall vers a la caserna, aquests dies plena d'agents nouvinguts per l'afer de la viceconsolessa. Un conflicte diplomàtic extremadament greu, que el govern està mirant de solucionar amb la màxima brevetat possible. Amb la recent arribada del ministre del petit país, es pensen que en un parell de dies aixecaran la prohibició de sortir i circular fora del poble, per a residents i visitants. Es parla que el principal problema és l'extradició del culpable, l'home no està massa bé del cap, i amb aquestes circumstàncies, l'alcaldessa no permet que se l'emportin tan lluny, passant per sobre de les ordres dels alts dignataris de justícia que l'aconsellen que deixi que el jutgin fora, on sigui, però fora i ben lluny, i si volen trencar les relacions diplomàtiques, tant-els hi fot, allò era una anomalia que d'alguna forma s'hauria d'arreglar, és una llàstima que sigui així, però a vegades d'una mala maror en surt quelcom de positiu.
El ministre, polítics i la cort de justícia són allotjats a l'hotel guapo, els hostes els han repartit pels diferents establiments. Els policies dormen a cases particulars, l'ajuntament té previst la sala d'actes com a sala de justícia, però els representants del petit país, no hi són d'acord, la senyora era tan súbdita seua, com filla del poble. Després de dinar hauran de prendre una determinació definitiva, les coses no poden continuar així: tot el poble parat, pres per una flota d'agents i periodistes, endrapant com a lladres i les comunicacions tallades, col·lapsat, sense ordre ni concert, amb uns pocs que es fan l'arròs i la resta fastiguejats, impossibilitats de desenvolupar els seus treballs habituals, que tot just els permeten guanyar-se la vida.
A la caserna li han intentat prendre-li les dades, com de document no en vol ensenyar, l'han qualificat de muntaner, aviant-lo amb una targeta de pas com a tal, fent-li constància de les especials mesures que governen la població. Del Damiano no li han sabut donar raó, el van fitxar com a ell, després se'n va anar. No és gaire lluny, d'ençà que va arribar al poble està fent els possibles per veure al Ramiro, és més: aquesta és l'única raó perquè ell estigui aquí. El Ramiro és pres a una de cel·les de la dependència posterior, aïllat sota estricta vigilància. El Damiano té pendent una entrevista amb l'alcaldessa o amb algun capitost de l'ajuntament, que li permeti veure'l, al·legant la indefensió del pres i el seu grau d'amistat. L'advocat de l'ajuntament és de vacances i no se'l pot localitzar de cap manera. L'alcaldessa no es refia del lletrat del ministeri, que flac favor fa al pres acceptant tots els requeriments del seu adversari, que comencen per una immediata extradició i el compliment íntegre de la condemna al seu país. Parlen de culpabilitat abans del judici, per molt de la confusa confessió del Ramiro, les probes acusatòries i els testimonis que certifiquen l'autoria de l'assassinat. La tossuderia de la senyora viuda malmetrà irremeiablement el seu futur polític, l'únic que desitja la gent del poble és que s'acabi tot d'una puta vegada, i si per això s'han d'endur al Ramiro a l'altra punta del món... que més fot que l'engarjolin en un lloc o altre, millor allà que diuen que no tenen pena de mort, aquí encara el pelarien, com ell va fer amb la pobra senyora viceconsolessa, a sang freda, sense pietat per després passejar el cadàver per tot el poble.
 

dilluns, 13 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (1)


Fa hores que camina gairebé sense parar. Va costa avall des de fa força estona. Salta de bloc en bloc com si res, la seua ment viatja vers altres indrets, mentre les cames li fan la funció amb precisió. L'esplanada ja s'entreveia des de ben amunt, amb les construccions humanes com una munió de punts rectilinis. Distingeix el camí que hi fa cap, va a buscar-lo amb claredat, sense malgastar ni una gambada errònia. Si algú el veies de lluny, no s'ho creuria, si algú el veies de prop, es congratularia de l'espectacle, sempre que ho fes a càmera lenta. Planejant pel senderó, s'arregla la roba: es fica la camisa per dintre dels pantalons, es recol·loca el tabard i tot caminant s'espolsa els pantalons.
En arribar a la casa familiar, la senyora l'informa que ahir va baixar al poble i encara no ha tornat. Cosa estranya en ell, que no fa per allargar les estades al poble. Això el contraria un xic, no hi ha més remei que anar al poble a buscar-lo. Per educació roman una estona xerrant amb la mare del Damiano. Li demana per algunes persones, l'home respon de bona fe del que més o menys té notícia. La senyora sempre acaba la conversa lamentant-se de què mai més les tornarà a veure, cosa que no se sap mai com respondre; un curt silenci i un agraïment per tot li sembla el més correcte. Menja del que hi ha a les olles, mentre li preparen el jaç, dorm d'una tirada
Surt encara fosc, no arribarà a l'hora d'esmorzar al poble, s'haurà d'espavilar, el que sí que farà serà parar a beure. De la font al poble hi ha una esgarrapada, els ramats de cabres estan solts per la serra, no es veuen ni pastors ni caps de déu, els senderons són solitaris, millor pensa: així no caldrà parar a saludar a ningú.
De la punta del mirador contempla tota l'extensió de cases, carrers i places. Les primeres construccions ja corren muntanya amunt. L'última vegada que hi va estar li va semblar més petit, fins i tot més seré. D'aquí estan, se sent el soroll dels motors i el brunzit de la gent en els seus menesters, més fort que no pas l'aigua que baixa pel torrent; l'any està sent generós en pluges.

Nick Lowe - "Cruel To Be Kind"


dimarts, 7 d’abril del 2015

La faula del muricec indolent. I

         Pensem massa sovint que quan folla un, folla tothom, sobretot de barbamecs. Si fins a cert punt l'experiència vital no ens és imprescindible, amb un conjunt d'individus tan antipàtics com nosaltres, estranyament asocials i associatius, farem bé a tenir-la més en compte. Recents estudis prestigiats pels nostres adalils, asseguren que voliac experimentat, és voliac, si no astut, sí eixerit. Detractors d'aquesta ponència són els escèptics, que per més arrogants siguin, convindria refusar, a més a més d'alertar sobre les conviccions poc assenyades i fal·laçment resolutives que ensarronen als crèduls amb un caramel enverinat que només els hi farà venir un mal de ventre punxegut, del qual no se'n sortiran fàcilment, llavorers és preferible romandre esquius, adés que reflexius, o incrèduls, o fins i tot agnòstics per no patir d'un mal tan dolorós.


Foto: Ramon Castella.
          Acomodar-se és la perdició del quiròpter. Moren els vells rhinos i tornen més vells que mai els canta-manyanes de sempre, quan t'adones, als poc espavilats com un myotis comú, ja t'han fotut tres quarts de vida i el quart que et resta és per omplir el pap i fer nones, després te'n veus un brut per treure-te'ls de sobre. Saps que hi ha muricecs tan grossos com guineus, es pengen als arbres i tapen els sol, no els cal aixopluc per sojornar. Jo n'haig vist de tan grossos com camallargs, l'altre assegura que n'ha vist de més petits que una puça, però menteix, i si no t'ho creus, és per ignorància i perquè no has sortit mai del cau, com una guineu de prat. Les discussions en xarxa sonar s'estenen a l'espai inabastable a qualsevol mamífer no alat, per més que insisteixi a dormir penjat cap per avall. Xavalla per uns, inassolible per altres, menyspreat per quasi tots, com tot a la vida, la triada d'oportunitats.
Foto: Quim Abadia.

També n'hi ha de menys sociables que els barbaflorits i menys simpàtics que els penjaquadres, com els impertinents dels reretaulells, que només serveixen per fer-te passar raons, i entre una cosa i l'altra la feixa sense agranar, és a dir, que quan ho vens a sentir ja has fet salat, però ja ho deia el vell que s'enxampa abans a un mentider que a un coix. Caldria elaborar un acurat arxiu d'abrics, balmes, esquerdes, esplugues, escletxes, querants o similars, per tal d'ordenar famílies, colònies... perquè si tothom campa com pugui com fins ara, acabarem superposant-nos. No és que passi sovint, tothom té les seues preferències, és que no caldria patir litigis, un no té per què veure's en aquest mal tràngol, o no? Convindria organitzar una convenció i reunir a les patums, o no, per esbrinar-ho, per publicar les ponències resolutives, aleshores qualsevol quiròpter vulgar sabria a què atenir-se: tenim coses més interessants en què pensar, que no pas resoldre on coi hivernar, prou feina tenim en espolsar-nos i gratar-nos la panxa fins que no hi ha més remei a bellugar-se. No ho podria fer algun altre això?
Foto: Jaume Rovira.
        Matèria per cavil·lar mentre les urpes arrapades són a una presa amb una munió de paios acoblats, emmotllats sentint l'alè de tots, el lent batec dels petits cors, reservant-nos a la primavera, davallant la temperatura temporal a l'indret que ens acull corporalment, sumint-nos a l'inconscient, enganxats a la realitat per la punta d'una ungla insuficientment regada, les ales plegades unes a les altres i les antenes escapant-se aprofitant la força de la terra, brunzir comunitari traslladat amb la puixança d'una colla de muricecs fusionats.

 

dijous, 2 d’abril del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (14)

           Plora, plora a raigs, venia a reblar el clau i al final l'ha pelat. Ella el dominava, ara, quan ja no la volia, i la seua núvia se n'ha assabentat, com i qui? S'ho ha intentat explicar aquesta tarda, ella callava, perduda, per molt que el perdoni, mai més tornarà a ser el mateix, ho ha vist als seus ulls, uns ulls d'indefensa traïda.
Volta per la cambra, va al pis de baix, torna a pujar tal com ha baixat. Busca alguna cosa. Ja no plora. No busca més, farà un farcell amb els llençols ensangonats i se l'emportarà. És d'hora. Li farà menester un carretó, se'n va a buscar-lo.
Primer ha d'unflar les rodes, les vàlvules perden aire, però mai troba temps per canviar-les. Més tard puja pel carrer principal, els veïns el saluden, al seu cap ressona una única cançó, la darrera cançó que ha escoltat. Ha hagut d'engegar l'aparell perquè no suportava el silenci, sobretot no suportava els sorolls opacs de les eines i els malendreços escampats de qualsevol manera pel taller. Llavors la ràdio també se l'ha jugat: “This Guy's In Love With You”, una cançó perfecta pel que sempre havia pensat que seria el seu món, fins i tot quan s'escapava a empetar-se als bars de cambreres de fora la vall. Estava segur que sempre podria regressar a aquest món, que és al que pertany, on sonen les cançons de Burt Bacharach, i no fan mal a ningú, ans el contrari. On no arrossega pit amunt el vell carretó del taller, on no ficarà el cos embolicat de la dona, ni el conduirà fins al turó dels mals homes.
Travessa el pont amb poc aire a les rodes. Al costat ocult del turó el carretó es tomba en alliberar-lo del pes. L'arreplega com pot, primer de braços, fins que a no ho suporta més, després al coll fins que s'ensorra. És impossible pujar al turó carregant amb el cos, envà ho intenta per la fàcil grimpada, se li desplaça el pes de costat, el desequilibra i el fot a terra. S'ha fet més mal del que es pensa. Mira al cel ja negre, mira al cos embolicat i l'abandona. Puja, lentament, dolorosament. Sua, sua molt, arriba a dalt esbafegant. Mira enrere buscant el cos, no hi és. La volia llençar de dalt el turó estant, ell després, se'n va a la punta més extra-plomada, s'asseu, s'arraulís esperant per tirar-se, volia fer-ho des d'un inici i l'ha acabat matant.
Quan somrius, com t'ho ensenyo? Digues-me ara... digues-m'ho ara, aquest noi està enamorat, me n'he assabentat, abans de matar-la, no haig fet cas de ningú, me n'alegro, haig escoltat alguns cops, que ell està enamorat de tu, digues-m'ho ara i no em deixis en ser l'últim en saber-ho, necessito el teu amor, vull el teu amor, i ni tan sols l'haig pogut pujar fins aquí i donar-li un digne fi. Digues-me ara, si em llançaré jo? Les mans em tremolen, el meu cor trencat... necessito el teu amor, vull el teu amor, si no moriré, quan? Puc dir que et conec tan bé, necessito el teu amor, vull el teu amor... quan somrius.


Burt Bacharach - "This Guy's In Love With You"