El que més m'agrada
és passejar, passejant trobo molta gent, pel carrer passejant veig
als meus amics i els saludo. Ja no puc treballar, tampoc ho trobo a
faltar, no trobo a faltar res, ara estic content. Tampoc la mania
aquesta d'apuntar-ho tot, per no deixar-me res enrere, si ja no penso
res de bo, a més a més si algú vol saber de mi, només haurà de
llegir els arxius dels meus casos, allí ho tinc tot apuntat, almenys
li farà servei al meu substitut, perquè amb els meus col·legues no
hem estat mai d'acord, ells pensen diferent de mi. Fa molts anys,
quan cercava patrons per poder correlacionar alguns dels casos examinats i així limitar els arquetips a seguir, els barruts sempre fugien d'estudi, no en van voler saber res, em van deixar sol barallant-me amb les meues cabòries, si haguera tingut una mica d'ajuda... no vaig
aconseguir mai correlacionar res de res, recordo que de jovenot vaig
arribar a creure que seria possible, sempre vaig saber que no seria
gens fàcil, però va haver-hi un parell de cops, o tres, o quatre,
que vaig creure que havia trobat algunes petites concomitàncies que
podrien servir de paràmetres, que una vegada seleccionats i
estudiats amb profunditat em facilitarien la feina i en definitiva
ajudar als meus parroquians, però no, ells tenien raó, els
paràmetres que cercava no m'eren disponibles, ni pertanyien a aquest
món tan reduït. Ja ho veus, ni per això serveixen aquestes ratlles. Ni
els arxius serviran de res a ningú, els hi calaré foc quan arriba a
casa.
Sols em resta
rebel·lar-me, emprenyar-me, no acceptar-ho, però ja no em queden
més forces. Ningú no em fa cas. Sóc com un nen dolent enrabiat
incapacitat, menyspreat per inútil i així em moriré.
Suzi Quatro - "Can The Can"
Suzi Quatro - "Can The Can"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada