dimarts, 29 de maig del 2012

A.C.J. ----- SIS (quinzè)




Els cans, com els altres animals domèstics admesos a la urbanització, no és que es trobin discriminats per no tindre un centre de reunió propi. Els peixos sol consten com part de la decoració d’una estança. Les aus només tenen el requisit de donar senyals de vida de tant en tant a casa dels amos. La llista conclou amb els llangardaixos, contents de gaudir d’un petit solàrium a la taulada pels dies tapats. Les aranyes i dragolins pertanyen a la categoria de convivència recíproca, exempts d’assignació i contribució.
Els gossos degut al seu instint de vigilància, es passen més de la meitat del temps en alerta contra ves a saber què; després dediquen massa estona a afalagar als seus amos i també dormen molt. Així que crec, que el centre de reunió felí és per ells un lloc amb una irritant ferum a gat, gens acollidora ni per una curta becaina. És més, quan un d’ells ha entrat un moment amb el local totalment buit, acompanyant a un marruix amic (ha de ser un gosset de raça menuda, perquè si no ho té pelut per colar-se per la gatera), no s’hi ha trobat gens a gust i no sol tornar ni per fer-li el favor a l’amic. Gira cua a la primera temptativa gatona d’enfilar-se vers la gatera davant l’estranyesa del felí, que considera un honor i un acte de reafirmació d’amistat, ensenyar-li el seu lloc de posició a les grades del centre de reunió, més i tot després de perdre’s la molèstia d’utilitzar l’incomodo passatge. Un gos al cap i a la fi, on està bé és a prop dels humans. Els de la seua espècie van bé per una estona, sigui per barallar-se, reproduir-se, jugar o embolicar la troca sentint-se forts en manada, però no hi ha res com la mà del qui li dona de menjar. A més els somnis dels gossos discorren per territoris domèstics ubicats pel seu olfacte. El gat és el que s’impressiona pel cicle evolutiu d’una flor o en les el·lipsis del vol d’una papallona, concentrant-se matemàticament en el punt exacte on atrapar-la de ràpida urpada.
Malauradament la ingenuïtat del narrador no el permet acceptar la més senzilla i cruel realitat, com és que qualsevol nen petit jugant amb una simple bastó, pot rompre d’un cop atzarós, el crani d’un gat o d’un gos.
La Rosita roman al recinte felí com el fru-fru de les fulles. El viatges migratoris de les balenes impedeixen la comunicació entre les famílies d’oceans diferents. Els accidents geogràfics obstaculitzen les sondes sonores. Els hi són imprescindibles uns bons receptors-transmissors per compartir les darreres gosadies dels seus artistes. I aquí entra la simbiosi felina, a ells poc els hi costa, a més a més es distrauen, perquè amb el pas de les èpoques, l’afecció a les sagues dels grans mamífers, s’ha afegit a l’admiració immemorial que senten pels periples dels cetacis. Per sort, aquesta dèria imparable, conviu amb inclinacions minoritàries, no per això menys interessants, cultivades per certes elits. Citarem per cas l’estudi de la relació, influència o no, del creixement de les tortugues amb les capes marines que intervenen en la seua solitària vida: repeticions de passos estacionals, temperatures preferibles per una bona fecundació, moment de recuperació del registre magnètic per tornar a la platja de partida i per últim: el punt de no retorn.

dijous, 24 de maig del 2012

A.C.J. ----- SIS (catorzè)

 

Sortint de l'”Ocaso” uns parlen del Ian Dury i uns altres de les polles dels companys. De l’expedició que ha sortit dels blocs, sol continuen tres. El Lino és ara cap i guia, els acompanya una estona fins un local de la seua preferència. El Rispa, se’n anat junt el paio de les vacances amb les paietes, i el Manel ha desaparegut buscant al Trafas, expressant un no m’espereu gestual. El bar és un clàssic de la zona, que inclús a obert sucursals en altres àrees d’esbarjo de la ciutat. Conserva la peculiaritat de cobrar trinco-trinco les consumicions. Oferint als clients un apetitós sortit de pinxos i canapès, regats amb excel·lents caldos i una selecció de les millors cerveses del món sencer, tot plegat presentat amb gust exquisit, per a què el parroquià només hagi d’estirar el braç, enlluernat per la cascada de colors i l’espiral de textures, a un rampell de fer una correcta elecció amb la llengua i les genives perfectament ensalivades.
El trio calavera, després de què el Thelo ha avisat amb allò tan vell de: --No duc cèntims-- i L’Ernest ha confirmat:--Jo tampoc.-- es troba en procés d’assaborir una darrera l’altra, les combinacions més maquiavèl·liques dels cuiners del restaurant, calmats per la temprança i solvència del Lino. La posició de l’Ernest en una escalada lluminosa de calamars, la comparteix amb una senyora que a partir del segon somriure ha deixat anar: --Jo sóc tal, jo faig qual, vaig intervenir en el projecte pasqual. Ell sol ha tingut uns instants per pensar: jo no sóc res, i ella continua: sempre em qüestiono si el proper pas que vagi a efectuar serà remarcable en el meu futur? Llavors ha estat quan ha vist al Serafí de la piscina, corrent ve a saludar-lo efusivament. L’Ernest no ha completat l’escalada dels calamars, perquè el Serafí l’ha pres del braç i se’l ha fet seu vers un lloc neutral. Va ben mudat el paio, té la parentela per aquí prop, la dona a la font de les vinagretes i la neboda amb el promès a la safata de "Antojitos".
--Creu-me "llimpia" (és com li diu actualment, anteriorment l'han anomenat de diverses maneres, moltes i ben diferents al llarg del temps, però cap d'elles ha acabat collant) quan et dic que la piscina té coses ben estranyes. A vegades em fa pensar i tot. Jo crec que és un micro-món dintre d’un micro-món una mica més gran. Se’m dona per pensar que hi ha túnels que comuniquen aquests micro-mons per uns passatges que ni tu ni jo coneixem i és més: que mai arribarem a conèixer. --Es pren una estona abans de prosseguir, amb l’Ernest quasi immòbil a la seua vora. --Escolta el que et diré: hi va haver un vespre, em recordo com i fos avui, que va entrar un paio a la piscina, portava un gorret negre, un banyador també negre. Jo l’observava mentre es preparava per llançar-se a l’aigua, no sé per què? Potser era perquè no el tenia vist, segur que venia convidat per algun resident, no ho sé, però sí que és cert, com que estem tu i jo aquí d’en peus, que el paio es va tirar de cap per una punta i no va tornar a sortir per enlloc. I ho vaig comprovar tot tu, vaig mirar i remirar per tots els racons, per tots els filtres, fins i tot vaig entrar als tubs de ventilació i vaig acabar pujant a les plataformes circulars de l’estructura metàl·lica. Sí, molt boniques a la vista, un disseny de gran inspiració... tot plegat només resulten ser unes andròmines inútils que sol serveixen de caus de porqueria i també són un amagatall perfecte. Allí vaig trobar el que no buscava, però jo no em vull ficar pas, que es preocupin els papàs del que fan els seus consentits fillets, en aquelles concavitats, que jo ja vaig tindre prou amb els meus, això sí, ara ja estic tranquil, els tinc a tots col·locats, la feinada que em van donar els podrits. El que et deia Ernest, l’important: la realitat és que a la fi, mai més se sabé res del nedador aquell del gorret negre amb lletres daurades.-- A l’Ernest li ha vingut al cap un cas similar d’un Lp d’Al Green què ha desaparegut dintre de la seua discoteca.
Aviat arriba el Lino encapçalant un grup de persones. A ell ja el coneixem, és capaç d’entaular conversa amb un maneguet de pressió. La facilitat d’explicar qualsevol futilesa, aconseguint amb intuïtiva certesa desfer el llaç, especialment per cada oïdor, dedicant el mateix interès per un amic de l’ànima, com per algú que s’esborrarà de la seua vida tot just li hagin sortit les paraules per la boca. Per tant no és rar que en cada ocasió arreplegui un cercle nou d’amistats.


dimecres, 16 de maig del 2012

A.C.J. ----- SIS (tretzè)





  El Galera ha pensat: o em foto de cap o em quedo fora. Ha deixat l’americana per un racó i s’ha llançat a la pista. Tenim al "Pinche Guey", com diria l’Antonio, seguint com bonament pot el bellugueig dels dansaires. I deu ni do, el ball es va enfebrin! El Galera va d’una dona a l’altra, indefens davant l’edat, l’estatura o el gruix. No podríem assegurar que es tracta d’un ball de parelles, més aviat de relleus. El pas principal és bàsicament pelvià, amb les cames semi flexionades i una mica separades per facilitar l’equilibri; hi ha un braç estirat en aire i l’altre caient indiferentment, les espatlles fen un joc rotatiu. Cal una mica de traça per coordinar aquests moviments i no semblar ànec de cul caigut, després clar, la gràcia està en la improvisació d’agosarades variacions. El Galera per fi ha trobat el fil i és quan ha entrat a la roda dels aparellaments. Les noies se li col·loquen de front amb les dents il·luminades i uns ulls que llancen el missatge: segueix-me si pots. Llavors desapareix la mínima distància inicial entre els dos cossos, l’entrecuix es posiciona sobre la cuixa i el va i ve inicialment rítmic pren velocitat i violència, fins que un dels dos, o els dos a l’hora se separen bruscament. I així una noia grassa, una altra jove, després una de molt alta... Per ara ell va fen, i no li ha entrat cap paio.
Els pantalons, ell quan va mudat porta uns models de pinces lleugerament acampanats amb uns calçotets de camals llargs i amples, no li resten un mil·límetre de llibertat al seu juganer batall, que va content remenada cap aquí, remenada cap allà, sense talla’s gens ni mica. A ell en aquests moments tant li fa tot, no sap si la resta dels paios van igual que ell, tampoc l’importa i elles segur que ja estan acostumades al seu èxit, potser s’ho comuniquen les unes a les altres amb la mirada, perquè se’l estan rifant. O seria més correcte dir se’l estaven, hores d’ara una xiqueta amb dos teses cuetes laterals, vestida de curt vermell fosc, se’l ha apropiat. La tia aparta les dansaires de l’òrbita del Galerilla i sembla que les altres ho acceptin sense més. Asseguraria que el Galera ha passat amb matricula la primera fase dels relleus i ara entra en una segona fase dual.
El repertori de l’orquestra ha canviat, muntant-se un aldarull: unes quantes trepitjades i empentes mentre sonava "Should I Stay Or Should I Go". Els mascles han començat a botar i s’han escapat uns quants mastegots que s’han acabat quan la banda l’enllaça’t amb el "Back On The Chain Gang". Enmig d’aquest merder la nena i el Galera han sortit a prendre unes birres a un "carrito" del carrer, ella també ha demanat un entrepà de calamars amb xili i quan se’l ha menjat, han tornat a entrar.

dijous, 10 de maig del 2012

A.C.J. ----- SIS (dotzè)


        Va ser Julio Cortazar el primer en descobrir que els gats són telèfons dinàmics. Malgrat dels anys transcorreguts des de tan fantàstica troballa, que jo sàpiga, no ha aparegut publicat cap avanç remarcable en aquest, per ara encara verge, territori d’investigació. Recordo que fa més de quatre dècades una empresa multi-departamental, anuncià la creació d’un equip multidisciplinari en una de les seues principals seus septentrionals, dedicat en exclusiva a l’estudi d’aquesta fascinant qualitat, que tant d’ajuda significaria per a un gran nombre de persones. La noticia és certa i va sortir publicada a la premsa de l’època, però després ja no se’n ha sentit res més; dels fracassos no s’acostuma a fer publicitat. De tot allò, al menys ha quedat la prohibició de maltractar als gats.
La Rosita fa una estona que ha arribat al recinte de reunió felina. A cadascuna de les butxaquetes del vestit, amb el que aquesta nit la guarnida sa mare, du un cadell de tres setmanes de la gata de l’apartament de la planta baixa. Deu ser perquè és ella, que els consocis no l’han renyat o és que en ser tan petitets, encara són incapaços de generar gaire destorb; en els fons els gats fan ben poc cas de les normatives. Delicadament, amb un drapet de cotó blanc, els neteja les parpelles, que se’ls hi empeguen als ullets per una excessiva secreció lacrimal. Jo no sé si la Rosita per natural, coneix els codis de comunicació inter-felinians, si fos així seria d’una gran ajuda a un equip pluridisciplinari. Primer tindrien d’esbrinar el propi codi de la Rosita, que se’ls escapa fins i tot a les seues especialitzades mainaderes. Segur que formant equip amb els millors experts en psicologia gatona, obtindrien sense massa dificultat, les primeres pistes per començar a treballar i tot amb una inversió mínima.

dilluns, 7 de maig del 2012

A.C.J. ----- SIS (onzè)




















El Cirurgià Ledesma que voltava solitari per la sala, s’ha atansat a saludar al seu vell amic Benet. Els raonaments s’han dissipat cortesament a l’espera de què finalitzen les primeres salutacions (una mica llargues ja) i les posteriors presentacions. Tots dos senyors encara departeixen mentre les senyores acaben de pentinar els serrells de la conversa amb un: --Crec que ara per ara no estem en una situació tant preocupant.--. I li fiquen el llacet amb un: --S’està molt bé aquí--.
--Els músics em porten a unes quantes dècades enrere, quan tots érem una mica més joves i alegres.
--A la meua primera joventut, la veritat sigui dita: la gent que ve aquí ja té uns anyets.
--Dona, també n’hi ha de jovenalla.
--No, no és no més això eh! Em transporta a un temps lluminós, uns dies d’esperança en què creies que en el futur tot aniria millor.
--Ja t’entenc Medea, a vegades vius un tram de la vida en el que tot es veu en positiu, però en el precís moment que l’estàs visquen no te’n dones conte. No és fins que a desaparegut la lluentor i sobre tot, l’alegria, en què rememorant aquells dies et preguntes que és el que va passar. Eren normal allò o érem uns ingenus consumats i lo normal és viure com estem ara?
--Jo no sé si era normal o no, però quan perdem la il·lusió, l’entusiasme se’n va amb ella, i actualment no veig pas a la gent massa entusiasmada. Tots els dies són iguals als anteriors, no se’n surt de la rutina. I és més, si un dia vas i trenques la rutina, encara és pitjor, llavors veus que per subsistir necessites la rutina, perquè fora d’ella tot és molt més fosc, tot és més tèrbol.
--És ben normal, tothom s’adapta la rutina a la seua mida, però deixem-nos estar de rutines, a qui l’importa? Lo important quan passen coses és estar-hi present, encara que no te’n donis conte lo important és estar allí.
--Ja torneu a voltes amb la infància.-- El sr. Benet intenta torna a integrar-se a la conversa femenina, advertim al seu amic de la tendència que segons ell, monopolitza la reunió.
--En absolut, crec que les senyores recorden temps passats com a millors, un pensament molt habitual, en el qual no estic gens d’acord i d’altra banda fàcilment rebatible. Només cal fixar-nos com es viu ara i com mal vivíem abans. Preguntin a qualsevol dels presents si canviarien el seu “modus vivendi” actual pel que tenien tans sols fa unes dècades, no crec que en trobessin massa que estiguessin disposats a fer el canvi. Jo mateix em resistiria al canvi, per més anys de joventut que em donessin.
--De quin abans parla vostè?-- La qüestió directa de la Sra. Medea no ha satisfet l’orgull del cirurgià Ledesma, que ha desviat el seu interès vers el seu company.
--Escolta’m Flamingo,-- El sr. Benet és un dels pocs que coneix el nom de pila del cirurgià. Per molt que els cirurgians hagin davallat posicions en l’escala social, els veterans com el Lesdesma conserven impertorbables, el mateix caire dogmàtic d’anys ençà.-- A vegades em pregunto com, quan una persona pateix un accident greu que el paralitza totalment, trasbalsant-li la vida per uns mesos, deixant-lo quasi bé inert... és curiós, o no, potser és normal, que poc a poc en anar refent-se i recuperar la salut, també va recuperant les seues peculiaritats, el seu caràcter, les seues reaccions, inclús no sol se li restauren les seues capacitats, sinó també les seues habilitats personals.
--Sí, estàs descrivint un quadre ideal de recuperació post-clínic.
--Sí, però per on jo anava: és que ara tenim el cas del renatos, no ho sé jo si tenim prou apamada la situació? Jo al menys no tinc la seguretat, crec que caldria esbrinar si per un petit pols quasi inapreciable, resten encara íntimament lligats a la vida, a la idiosincràsia del seu darrer propietari.
--Te’n faries creus Benet, sinó fos pel A.C.J. no se’ls aguantarien ni les faccions, bé, és el que els hi dóna una mica de llum als ulls, sinó, no ho podríem suportar pas, el sol fet de veure’ls se’ns faria simplement insofrible. Oblida-te’n Benet, pensa no més en lo difícil que ho tenen les persones poc agraciades o amb algun tipus de defecte físic, per relacionar-se amb la gent normal. Els meus col·legues plàstics a pesar de les seues limitacions i penso jo, d’una mala fama del tot injustificada, estan sempre carregats de feina.
Les senyores per la seua part, lluny d’escoltar les cabòries del sr. Benet sobre la Nova Classe Treballadora, enraonen a la volta de temes que les hi resulten més tangibles, tal com: els sentits.
--És cert que pels primats, ja és de per sí, un sentit poc desenvolupat.
--Mal anirien si la nostra existència girés pels voltants del nas.
--Sí, però és que a més a més és el sentit maleït. Qui qualifica les olors? Qui diu això fa bona olor, això en fa dolenta.
--Els perfumistes.
--Fa anys que gasto el mateix perfum...
--El Livis com jo.
--Sí, i no penso caviar pas per més mescles exuberants i nous aromes impossibles que traguin al mercat.
--Res de nous aromes, el que fan és matar les olors, sinó intenta distingir les olors dels aliments en un súper ple de des-contaminadors ambientals, és que no distingeixes una maduixa d’un tall de rap o d’un tros de cansalada viada, tot està acuradament neutralitzat.
--L’altre dia vaig matar una serp, era una serpeta que es caldejava sobre al formigonat que limita l’hort. Saps? No me’n vaig refiar, és que semblava un escurçó, és rar perquè per aquí no n’hi ha; al menys l’actitud la tenia, t’atansaves i no és movia. Tenia un cap triangular més doble que la resta del cos i vaig pensar que amb gent visquin tant a prop, qualsevol dia ens podria ocasionar una desgràcia. Em vaig decidir i li vaig pegar amb un mànec d’aixada que encara tinc pe estrenar, però no li vaig encertar el cap a la primera. Mentre l’animal intentava fugir esparverada, continuava copejant-la, intentant apuntar al cap per acabar quan abans millor amb el seu patiment. Al final en un últim espasme va obrir la boca i vaig veure que no tenia ullals, potser no més era una colobra jove i inexperta.
--No tens cap mercat a prop Medea? Fora de la urbanització vull dir. El del nostre barri continua conserva les fragàncies que tant trobes a faltar.
--Ja me’n recordo, ja! És que ara surto poc a comprar, la filla ho encarrega cada setmana al súper i li porten a casa. Als blocs del darrere sí que hi ha un mercat molt bonic, amb molts colors i moltes paradetes. Jo hi haig anat algun cop i val la pena veure’l, si voleu un dia que vingueu de visita ens hi arribem, ja veureu és molt diferent del del barri, és més exterior, més obert i s’hi pot anar a l’hora que es vulgui, perquè sempre és ple de gent,
--On se’n va l’energia que mou un ser viu en el mateix moment en què el mates? Les formigues han fet festa major amb el cos de la serp. L’han anat introduint, poc a poc en el seu cau per omplir el rebost hivernal. Ara han descobert com revitalitzà els cossos desposseïts d’energia vital, del cadàver de la serp se’n ha tret profit, què se’n fa quan retiren als renatos?
--Senyores, jo de vostè no em queixaria, m’agradaria veure-les en situacions en les que professionalment estàs obligat a ensumar les fètides pudors humanes, cregui'm quan les dic que són realment nauseabundes. El cos humà i la natura en general són generadors de putrefacció en potència. És molt fàcil parlar bucòlicament de les aromes naturals, de les fragàncies del camp en primavera, però aquestes aromes s’extingeixen ràpidament, és més sinó fos per la química no les podríem ni conservar, entre altres coses per dissimular, diguem-ho així, les males olors corporals. I mira Benet si tu vas patir una educació catòlica, ja n’has tingut prou anys per desempallegar-te’n, o no? Senyores la companyia m’és molt grata, però a mi ja se m’ha fet una miqueta tard, prego que em disculpin, fins aviat i bona nit a tothom.
--Quins fums el senyor cirurgià! Ell sentencia, el diàleg no és pas lo seu.
--Geni i figura.
--És una llàstima, perquè de bona presència ja en té ja.
--Tot ben vestit, amb el vestit fet a mida, un tall de cabell precís, clàssic i elegant, una pena.
--És que la roba hi fa molt.
--No hi ha res que t’envelleixi més que dur un vestit vell i de mala qualitat.
--Què xiquetes voleu fer la "espuela" al parador, abans de retirar?
La tonada de "A Day In The Live" els acompanya fins a la porta.

divendres, 4 de maig del 2012

A.C.J. ----- SIS (desè)





















La taula emplafonada s’ha distés un xic, després de la darrera intervenció de la Sra. Medea. Es veu a la Sra. Engràcia amb ganes de continuar la conversa. Per a si algú li interessa, la nova selecció del Thelo, allí al bar musical aquell per on paren, ha estat el "Regge got Soul" de Toots and the Maytals, un local ben diferent en aquest, que sembla el saló Luxury d’un gran transbordador. Els cambrers s’atansen a les taules amb educació, subjectant les safates grogues en cristal·lí equilibri, ara el servei de “pepinillos” sí que no té comparació.
--Jo crec que de jove tens més obsessió en fer-te forta darrera de la veritat, la teua veritat quasi absoluta...
--Dona, això és, perquè tens menys coneixements que ara de vell, llavors creus que la veritat és una i és amb tu, després...
--Potser està bé així, perquè sinó en aquelles edats et des-ubicaries encara més.
--Jo de jove em pensava que tots els vells anaven en contra meu, més tard vas aprenen coses, tal com diu el Benet, encara que jo diria que finalment la vida et va arrabassant per tot arreu l’ànima de nena feliç, amb la que et vesteixen els papàs.
--No estic massa d’acord amb aquestes apreciacions tan negres. Sabeu? Passar llargues temporades estirada convalescent en un llit, et dóna moltes oportunitats de qüestionar-te les coses amb calma. El pas dels anys i els efectes que ens ocasiona és, sens dubte, una de les coses en què la ment, la meua al menys, més s’entreté, a més a més és el que tens tot el dia a la vora i suposo que la malaltia te’n fa ser més conscient. De vegades haig aconseguit extreure alguna petita conclusió, personalment crec que modesta.
--Estarem encantats d’escoltar-te Engràcia.
--Sí, a veure si per una vegada estem d’acord.
--Veieu els resultats d’alimentar l’esperit, en nodrir-nos de l’essència imperible. La creativitat ens vessa acompanyada de la seua inseparable amiga: la lucidesa. Bé, perdoneu, ja callo, escoltant-me semblo el marit del matrimoni amic del Cossimo: rigor artístic i creativitat funcional! Podria ser una bona combinació comercial.--El Benet ja calla.
--Tot això, malgrat que el primer actor no tenia autenticitat.
--Però cantava molt bé.
--I quina planta!
--Forçava massa la dicció, és que semblava que estava representant el paper tota l’estona.
--Doncs a mi no m’ha molestat. Potser una mica enfigat...
--Una mica Benet! A vegades pensava que feia paròdia de la declamació.
--Jo crec que era un substitut i el pobre no s’havia fet amb el personatge. De totes formes és l'única pega que s’hi podia trobar.
--I tu Bea l’has trobat ràpid...—D’Arsenio Rodríguez a Caetano Veloso, la música segueix les converses, cautelosa.
-- Jo tinc ganes d’escoltar el que l’Engràcia ens anava a explicar.
--Bé, ara serà una mica difícil de reprendre el fil.
--No pateixis Engràcia, nosaltres esperarem el temps que convingui a què enfilis l’agulla.
--Està bé, mireu: jo crec que en la infància percebem els passos, com en un aprenentatge, saps com comença una cosa fins que s’acaba i s’inicia una altra. En canvi, l’edat adulta es caracteritza per confondre o perdre la noció del sentit entre les accions i les pauses, llavors ens veiem, quasi sense adonar-nos, immersos en un moviment sense fi, un sens fi, una sínia amorfament circular de la que no som part, ni molt menys centre.
--I gracies que arriben cada nit les dotze i te’n pots anar a dormir.
--Menys mal de les pindoletes per dormir, en aquesta època de l’any jo vaig tot el dia mig mort i a l’hora de ficar-te al llit no hi ha manera.
--A mi cada nit m’adorm el Poma Blava. I ho fa tan bé! Ara dormo com mai.
--No tots tenim aquesta sort, jo encara trobo a faltar un home al costat. Està tan buida l’habitació amb aquell llit desfet implorant companyia.
--Mig mort? Més correcte seria dir amb les revolucions sota mínims, actualment ja no saps quan estaràs mort del tot.
--Nosaltres rai Benet, a la Bea encara la poden agafar, els nostres cossos estan tan desgastats que no suportarien cap recautxutat.
--A mi tant se me’n fot. Quan abandoni el meu cos, si el volen per alguna cosa, els hi regalo. Ara que em penso que a les dones no ens volen ni per això, nosaltres arribem al final amb el cos tan cremat, que no en poden traure cap profit.
--Vaig llegir que les raons eren unes altres per prescindir dels cossos femenins.
--És igual tu, Engràcia tens raó, els sentits se’ns embossen, les arrugues ens creixen i la mala llet no ens deixa assaborir els plaers, que n’hi ha i tant que n'hi ha! Aquí sí que potser ens hauríem d’aturar una estoneta.
--No volia ser tant dràstica, ben mirat, sí que disposem d’una vida pròpia, més o menys complerta, o al menys disposem de la llibertat de triar, sobre tot a l’inici. No ho sé, ara globalment sí que em dóna la sensació d’una sínia amorfa que va perden velocitat, creient-nos que funciona per si sola, sense cap tipus de manteniment. I noto que els engranatges es van desgastant. Hi ha dents que ja són trencades i amb aquest pas el mecanisme acabarà travant-se fins que es col·lapsarà definitivament, sinó ho està ja; llavors, lentament amb totes les engrunes que no es poden eliminar, s’anirà formant un dic cada vegada més gruixut i resistent, llavors només caldrà esperar una petita revolució per trencar la resclosa, la presó.
--Històricament la gent té por a les revolucions, pel confrontament que signifiquen. Una revolució ja se sap...
--Jo crec que el problema és deixar envellir les coses, amb el temps les postures se separen i es tornen adversàries irreconciliables. A falta d’un diàleg creix el menyspreu, l’insult i finalment l’odi. I és quan reapareix la llei de la selva, el més fort sotmet als dèbils. Fins que canvia la truita i un altre pren el poder i aquí ja tenim muntada la maleïda venjança.
--I lo pitjor és que després els cadells neixen escoltant les atrocitats de l’enemic, creient-se posseïdors de l’única veritat, necessiten abastar la violència i de seguida es fiquen a tirar pedres i trencar-ho tot com uns gamberros qualsevol.
--És el perill del fanatisme infantil.
--Parleu de les revoltes a la capital del Departament Nord-Oriental? Fa mot temps d’allò, allí hi van haver morts de veritat, no? Crec que ni tan sols anava a l’escola. Per què lo del Coure sí, que queda molt més enrere, has d’anar directament als tractats d’història.
--Però tu, Engràcia vius fascinada per la infància, com una fascinació arqueològica pels temps antics, pels revolts que el destí ha modificat. I és perquè no podem fer res per evitar-los, sol únicament investigar-los i suposo que amb això no en tenim prou. Però tu creus que cal fer una revolució per sentir-nos amos del temps en què vivim i endreçar-lo a conveniència nostra? Jo mateix no em recordo pràcticament de res de la meua infantesa.
--Jo sí, me’n recordo més de la meua infància que del meu home.-- La Bea anomena el seu home, al seu primer marit mort d’accident de treball, del segon marit en deia l’ex o l’equivocació de casar-se amb el millor amic del seu home, en troba's inesperadament sola i desconsolada.
--Jo també, cada cop la tinc més present. És com si s’obrís pas per l’enrajolat de la memòria, entre els records més recents i perquè no dir-ho, ara que estem en família: del tot irrellevants, aprofitant a fer drecera per la curvitat del temps. Tot plegat no deixar de ser estrany, la infància només ocupa un espai molt petit dintre de la nostra vida.

dimecres, 2 de maig del 2012

A.C.J. ----- SIS (novè)


Ves per on un combo, recent acaba d’interpretar elegantment el "Wave" de Tom Jobim, continuant amb una selecció del mestre Arsenio Rodríguez.
--Molt bonica la seua ciutat, uns bons amics ja me’n havien parlat molt bé d’ella, però s’ha de veure, preciosa perquè sí, de veritat. Abans del teatre hem estat passejant per la zona de transeünts i ens hem arribat fins allí, com li diuen: "el Palenque", quina vistositat de plantes, les fulles amagant les pedres, és preciós, les escales acompanyant a les balconades on festegen les parelletes, t’entren ganes de tornar a ser jove. No ho sé jo, però a vegades, el que tens més a prop és el que més desconeixes, i és precisament per aquesta raó, perquè ho tens tant a la mà que penses que com sempre hi podràs anar, ja hi aniràs. I sempre et crida més un lloc llunyà, infinitament més exòtic. Les desil·lusions que nosaltres ens hem emportat per aquests mons de Déu.
--Sí, es pot dir que nosaltres tenim la mar i vulguis que no, té el seu pes específic. Jo sense la mar a prop no sabria viure, però en mesura que recorríem els carrers i les avingudes, m’haig quedat meravellat del procés urbanístic, no hi ha un mínim espai desaprofitat. Un equilibri exemplar entre el rigor funcional i la creativitat artística.
El sr. Cossimo ha presentat a la Sra. Engràcia un matrimoni amic seu, residents en una ciutat veïna, amb el qual bescanvien activitats teatrals de divers indole, però no trigarà gaire a emportar-se’ls de la taula que comparteixen els amics de la Sra. Engràcia, per acompanyar-los a una festa exclusiva on estan convidats.
-- Aquesta gent són admirables.--El Benet ja estava ansiós perquè fotessin el camp d’una vegada. La Sra. Engràcia intenta amb tacte suavitzà l’escena:
--Benet home, ells sol intentaven quedar bé. És una situació una mica difícil, el Cossimo els ha acompanyat fins aquí i han tingut de passar una estona davant unes persones desconegudes i parlar d’algun tema comú és una solució ideal per sortir del pas.
--Heu vist que el Cossimo està més inflat que mai el amb el seu posat de cicerone? Era l’estampa del terratinent orgullós presentant els seus territoris conreats, ja deu sentir els magnífics comentaris que faran aquests dos quan ho expliquin als seus col·legues “teatreros”: Allí surts del teatre i no tens cap problema per continuar la nit, amb un to suficientment elevat a l’exigència de la nostra cultivada sensibilitat: pots elegir entre prendre una copa en un cafè-concert participant d’una exquisida conversa cultural, gaudir d’una perfomance de carrer, ballar amb la musica que més et plagui, nedar al riu, tancat en un cinema per adults, fruir d’experiències extrasensorials perfectament normalitzades i si tens sort, entrar en una festa de participació limitada, amb gent amb la que al menys t’uneixen dos afinitats comunes.—L’elucubració de la Sra. Medea diverteix i tonifica la taula.
--No jo ho deia en serio, són com uns plafons, uns plafons humans.
--Uns plafons lluminosos com els dels lavabos dels hotels?-- La Bea ha entrat a la conversa cercant un toc humorístic com ja és habitual amb ella.
--No, em referia a la profunditat, no a la lluminositat.
--Els plafons tenen la profunditat que els hi cal, ni més ni menys.-- La Sra. Medea acostuma atrapar al vol els comentaris del Benet, per més incipientment que hagin estat projectats.--A mi també em preocupava el tema. Havia dies que em preguntava, perquè no podia ser més despreocupada, gaudir de la vida sense més. I després al cap d’uns dies, em lamentava justament del contrari, de ser massa superficial i de què no tingués el neguit necessari d’arribar al fons d’un assumpte determinat que en aquell moment m’apassionava, ves a saber perquè?
--El teu home, devia d’estar distret amb tants cavis d’ànim?
--Ell sempre estava preocupat, i quasi sempre per insignificances, el pobre. Jo no el podia ajudar i ell no em podia ajudar a mi, fèiem bon equip tots dos.
--T’has fixat que parles en passat Medea, ja no et fas aquestes preguntes? Jo pràcticament tinc la mateixa edat que tu i estic fet un cagadubtes.
--Ni aquestes ni d’altres. Ara deixo passar la vida, això sí, fixant-me molt.