A.C.J. ----- SIS (desè)

La taula emplafonada s’ha distés un xic, després de la darrera intervenció de la Sra. Medea. Es veu a la Sra. Engràcia amb ganes de continuar la conversa. Per a si algú li interessa, la nova selecció del Thelo, allí al bar musical aquell per on paren, ha estat el "Regge got Soul" de Toots and the Maytals, un local ben diferent en aquest, que sembla el saló Luxury d’un gran transbordador. Els cambrers s’atansen a les taules amb educació, subjectant les safates grogues en cristal·lí equilibri, ara el servei de “pepinillos” sí que no té comparació.

--Jo crec que de jove tens més obsessió en fer-te forta darrera de la veritat, la teua veritat quasi absoluta...

--Dona, això és, perquè tens menys coneixements que ara de vell, llavors creus que la veritat és una i és amb tu, després...

--Potser està bé així, perquè sinó en aquelles edats et des-ubicaries encara més.

--Jo de jove em pensava que tots els vells anaven en contra meu, més tard vas aprenen coses, tal com diu el Benet, encara que jo diria que finalment la vida et va arrabassant per tot arreu l’ànima de nena feliç, amb la que et vesteixen els papàs.

--No estic massa d’acord amb aquestes apreciacions tan negres. Sabeu? Passar llargues temporades estirada convalescent en un llit, et dóna moltes oportunitats de qüestionar-te les coses amb calma. El pas dels anys i els efectes que ens ocasiona és, sens dubte, una de les coses en què la ment, la meua al menys, més s’entreté, a més a més és el que tens tot el dia a la vora i suposo que la malaltia te’n fa ser més conscient. De vegades haig aconseguit extreure alguna petita conclusió, personalment crec que modesta.

--Estarem encantats d’escoltar-te Engràcia.

--Sí, a veure si per una vegada estem d’acord.

--Veieu els resultats d’alimentar l’esperit, en nodrir-nos de l’essència imperible. La creativitat ens vessa acompanyada de la seua inseparable amiga: la lucidesa. Bé, perdoneu, ja callo, escoltant-me semblo el marit del matrimoni amic del Cossimo: rigor artístic i creativitat funcional! Podria ser una bona combinació comercial.--El Benet ja calla.

--Tot això, malgrat que el primer actor no tenia autenticitat.

--Però cantava molt bé.

--I quina planta!

--Forçava massa la dicció, és que semblava que estava representant el paper tota l’estona.

--Doncs a mi no m’ha molestat. Potser una mica enfigat...

--Una mica Benet! A vegades pensava que feia paròdia de la declamació.

--Jo crec que era un substitut i el pobre no s’havia fet amb el personatge. De totes formes és l'única pega que s’hi podia trobar.

--I tu Bea l’has trobat ràpid...—D’Arsenio Rodríguez a Caetano Veloso, la música segueix les converses, cautelosa.

-- Jo tinc ganes d’escoltar el que l’Engràcia ens anava a explicar.

--Bé, ara serà una mica difícil de reprendre el fil.

--No pateixis Engràcia, nosaltres esperarem el temps que convingui a què enfilis l’agulla.

--Està bé, mireu: jo crec que en la infància percebem els passos, com en un aprenentatge, saps com comença una cosa fins que s’acaba i s’inicia una altra. En canvi, l’edat adulta es caracteritza per confondre o perdre la noció del sentit entre les accions i les pauses, llavors ens veiem, quasi sense adonar-nos, immersos en un moviment sense fi, un sens fi, una sínia amorfament circular de la que no som part, ni molt menys centre.

--I gracies que arriben cada nit les dotze i te’n pots anar a dormir.

--Menys mal de les pindoletes per dormir, en aquesta època de l’any jo vaig tot el dia mig mort i a l’hora de ficar-te al llit no hi ha manera.

--A mi cada nit m’adorm el Poma Blava. I ho fa tan bé! Ara dormo com mai.

--No tots tenim aquesta sort, jo encara trobo a faltar un home al costat. Està tan buida l’habitació amb aquell llit desfet implorant companyia.

--Mig mort? Més correcte seria dir amb les revolucions sota mínims, actualment ja no saps quan estaràs mort del tot.

--Nosaltres rai Benet, a la Bea encara la poden agafar, els nostres cossos estan tan desgastats que no suportarien cap recautxutat.
--A mi tant se me’n fot. Quan abandoni el meu cos, si el volen per alguna cosa, els hi regalo. Ara que em penso que a les dones no ens volen ni per això, nosaltres arribem al final amb el cos tan cremat, que no en poden traure cap profit.

--Vaig llegir que les raons eren unes altres per prescindir dels cossos femenins.

--És igual tu, Engràcia tens raó, els sentits se’ns embossen, les arrugues ens creixen i la mala llet no ens deixa assaborir els plaers, que n’hi ha i tant que n'hi ha! Aquí sí que potser ens hauríem d’aturar una estoneta.

--No volia ser tant dràstica, ben mirat, sí que disposem d’una vida pròpia, més o menys complerta, o al menys disposem de la llibertat de triar, sobre tot a l’inici. No ho sé, ara globalment sí que em dóna la sensació d’una sínia amorfa que va perden velocitat, creient-nos que funciona per si sola, sense cap tipus de manteniment. I noto que els engranatges es van desgastant. Hi ha dents que ja són trencades i amb aquest pas el mecanisme acabarà travant-se fins que es col·lapsarà definitivament, sinó ho està ja; llavors, lentament amb totes les engrunes que no es poden eliminar, s’anirà formant un dic cada vegada més gruixut i resistent, llavors només caldrà esperar una petita revolució per trencar la resclosa, la presó.

--Històricament la gent té por a les revolucions, pel confrontament que signifiquen. Una revolució ja se sap...

--Jo crec que el problema és deixar envellir les coses, amb el temps les postures se separen i es tornen adversàries irreconciliables. A falta d’un diàleg creix el menyspreu, l’insult i finalment l’odi. I és quan reapareix la llei de la selva, el més fort sotmet als dèbils. Fins que canvia la truita i un altre pren el poder i aquí ja tenim muntada la maleïda venjança.

--I lo pitjor és que després els cadells neixen escoltant les atrocitats de l’enemic, creient-se posseïdors de l’única veritat, necessiten abastar la violència i de seguida es fiquen a tirar pedres i trencar-ho tot com uns gamberros qualsevol.

--És el perill del fanatisme infantil.

--Parleu de les revoltes a la capital del Departament Nord-Oriental? Fa mot temps d’allò, allí hi van haver morts de veritat, no? Crec que ni tan sols anava a l’escola. Per què lo del Coure sí, que queda molt més enrere, has d’anar directament als tractats d’història.

--Però tu, Engràcia vius fascinada per la infància, com una fascinació arqueològica pels temps antics, pels revolts que el destí ha modificat. I és perquè no podem fer res per evitar-los, sol únicament investigar-los i suposo que amb això no en tenim prou. Però tu creus que cal fer una revolució per sentir-nos amos del temps en què vivim i endreçar-lo a conveniència nostra? Jo mateix no em recordo pràcticament de res de la meua infantesa.

--Jo sí, me’n recordo més de la meua infància que del meu home.-- La Bea anomena el seu home, al seu primer marit mort d’accident de treball, del segon marit en deia l’ex o l’equivocació de casar-se amb el millor amic del seu home, en troba's inesperadament sola i desconsolada.

--Jo també, cada cop la tinc més present. És com si s’obrís pas per l’enrajolat de la memòria, entre els records més recents i perquè no dir-ho, ara que estem en família: del tot irrellevants, aprofitant a fer drecera per la curvitat del temps. Tot plegat no deixar de ser estrany, la infància només ocupa un espai molt petit dintre de la nostra vida.