dijous, 24 de maig de 2012

A.C.J. ----- SIS (catorzè)

 

Sortint de l'”Ocaso” uns parlen del Ian Dury i uns altres de les polles dels companys. De l’expedició que ha sortit dels blocs, sol continuen tres. El Lino és ara cap i guia, els acompanya una estona fins un local de la seua preferència. El Rispa, se’n anat junt el paio de les vacances amb les paietes, i el Manel ha desaparegut buscant al Trafas, expressant un no m’espereu gestual. El bar és un clàssic de la zona, que inclús a obert sucursals en altres àrees d’esbarjo de la ciutat. Conserva la peculiaritat de cobrar trinco-trinco les consumicions. Oferint als clients un apetitós sortit de pinxos i canapès, regats amb excel·lents caldos i una selecció de les millors cerveses del món sencer, tot plegat presentat amb gust exquisit, per a què el parroquià només hagi d’estirar el braç, enlluernat per la cascada de colors i l’espiral de textures, a un rampell de fer una correcta elecció amb la llengua i les genives perfectament ensalivades.
El trio calavera, després de què el Thelo ha avisat amb allò tan vell de: --No duc cèntims-- i L’Ernest ha confirmat:--Jo tampoc.-- es troba en procés d’assaborir una darrera l’altra, les combinacions més maquiavèl·liques dels cuiners del restaurant, calmats per la temprança i solvència del Lino. La posició de l’Ernest en una escalada lluminosa de calamars, la comparteix amb una senyora que a partir del segon somriure ha deixat anar: --Jo sóc tal, jo faig qual, vaig intervenir en el projecte pasqual. Ell sol ha tingut uns instants per pensar: jo no sóc res, i ella continua: sempre em qüestiono si el proper pas que vagi a efectuar serà remarcable en el meu futur? Llavors ha estat quan ha vist al Serafí de la piscina, corrent ve a saludar-lo efusivament. L’Ernest no ha completat l’escalada dels calamars, perquè el Serafí l’ha pres del braç i se’l ha fet seu vers un lloc neutral. Va ben mudat el paio, té la parentela per aquí prop, la dona a la font de les vinagretes i la neboda amb el promès a la safata de "Antojitos".
--Creu-me "llimpia" (és com li diu actualment, anteriorment l'han anomenat de diverses maneres, moltes i ben diferents al llarg del temps, però cap d'elles ha acabat collant) quan et dic que la piscina té coses ben estranyes. A vegades em fa pensar i tot. Jo crec que és un micro-món dintre d’un micro-món una mica més gran. Se’m dona per pensar que hi ha túnels que comuniquen aquests micro-mons per uns passatges que ni tu ni jo coneixem i és més: que mai arribarem a conèixer. --Es pren una estona abans de prosseguir, amb l’Ernest quasi immòbil a la seua vora. --Escolta el que et diré: hi va haver un vespre, em recordo com i fos avui, que va entrar un paio a la piscina, portava un gorret negre, un banyador també negre. Jo l’observava mentre es preparava per llançar-se a l’aigua, no sé per què? Potser era perquè no el tenia vist, segur que venia convidat per algun resident, no ho sé, però sí que és cert, com que estem tu i jo aquí d’en peus, que el paio es va tirar de cap per una punta i no va tornar a sortir per enlloc. I ho vaig comprovar tot tu, vaig mirar i remirar per tots els racons, per tots els filtres, fins i tot vaig entrar als tubs de ventilació i vaig acabar pujant a les plataformes circulars de l’estructura metàl·lica. Sí, molt boniques a la vista, un disseny de gran inspiració... tot plegat només resulten ser unes andròmines inútils que sol serveixen de caus de porqueria i també són un amagatall perfecte. Allí vaig trobar el que no buscava, però jo no em vull ficar pas, que es preocupin els papàs del que fan els seus consentits fillets, en aquelles concavitats, que jo ja vaig tindre prou amb els meus, això sí, ara ja estic tranquil, els tinc a tots col·locats, la feinada que em van donar els podrits. El que et deia Ernest, l’important: la realitat és que a la fi, mai més se sabé res del nedador aquell del gorret negre amb lletres daurades.-- A l’Ernest li ha vingut al cap un cas similar d’un Lp d’Al Green què ha desaparegut dintre de la seua discoteca.
Aviat arriba el Lino encapçalant un grup de persones. A ell ja el coneixem, és capaç d’entaular conversa amb un maneguet de pressió. La facilitat d’explicar qualsevol futilesa, aconseguint amb intuïtiva certesa desfer el llaç, especialment per cada oïdor, dedicant el mateix interès per un amic de l’ànima, com per algú que s’esborrarà de la seua vida tot just li hagin sortit les paraules per la boca. Per tant no és rar que en cada ocasió arreplegui un cercle nou d’amistats.