Etiquetes

A.C.J. (241) Casiquiare (18) Contalles (2) El relat de L'Ernest (18) Faules de muricecs (19) Nous contes per un nou estat (128) Perseverança (18)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El relat de L'Ernest. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El relat de L'Ernest. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 de febrer del 2011

Divuitè

                                                El cavall gran és el seguir conservant
                                                L’anhel de voler escapar   
                                                Del temps i del món irreal [1]
                    Només l'oblit substitueix al desencís. Per la majoria dels habitants de la comarca, els que havien confiat amb les possibilitats del grup del poble de la muntanya, l’únic que aconseguí sortir de la borda del capdamunt, no més els hi restà l’esperança i poc després ni això. Hivern rere hivern es confirmaven les previsions de la Junta de la Vall, i ja fins i tot a les barberies molestaven les conjectures dels més addictes, dels pocs que de tant en tant insistien en el tema. Tampoc prestaven la més mínima atenció a les notificacions dels vigilants del turó, que any sí, any no, veien créixer un bony en una punta d’un petit esglaó del cingle, per sobre del pas a dos colors, entre els Marbres i els Gresos.
                                                 Un cavall fort trepitja a un cavall fluix
                                                 S’orienta de cara al sud
                                                 No porta ningú al damunt
                                                 Se’l veu venir de lluny

                   --Això és tot, ho deixes així? No passa res més?
                   --Ja veig que no t’ha agradat gaire.—L’Ernest està feliç, per molt que sembli que a la Milia no li hagi complagut, ell s’ho ha passat la mar de bé. 
                                                 EL cavall fort és un cavall de combat
                                                 Neteja l’aire d’amor
                                                 Trontollen camps i ciutats
                                                 És invencible i és fort. 
                    --No, sí que m’ha agradat, i m’ha sorprès, jo em pensava que seria com un conte a l'estil... no sé, com els de fades, d’aquells de les tres possibilitats, dels paranys i tota la parafernàlia, és que a mi sempre m'han encantat aquests contes, m'ho ha degut d'encomanar ma germana, que en té les prestatgeries de l'habitació plena. --
                    --Jo també, però fixat, ja des d'un començament no han anat per allí les coses.--
                    --Però deixes als personatges penjats, i tampoc acaba bé.--
                    --Tan sols les millors històries acaben bé Milia.—
                                                  No fuig quan parla amb la mort
                                                  Apaga els llums i els fanals
                                                  I trenca els deus de cristall. 
                    --I què se’n ha fet de la pastoreta, perquè el seu viatge continuava, i a mi m’intriga molt la resta de la seua història, ella és el meu personatge favorit.
                    --I no t’estimaries més saber que és el que va fer el pastor, tot aquell mes i mig que ningú no el va veure, o si el recol·lector de llet de lluna va trigà gaire a reunir-se amb la seua família d'ultramar, o jo que sé, si la senyora trementinaria va tenir descendència.
                    --No jo prefereixo a la pastoreta. A més no sé, tampoc passa res fantàstic, ni excepcional. A més de l’evident al·legoria, està molt clar que representa cadascuna de les dos societats de la història.
                    -- Ja, potser sí que no haig estat gaire imaginatiu a l’hora de pensar formes governamentals menys previsibles.
                    --Vull dir que: sí, fan un viatge, més aviat dur que no pas perillós, que acaba sent inútil, i al final no poden ni tornar a casa, llavors s’han de buscar la vida en un país estranger, això sí, amb les millors de les recomanacions possibles.
                   --T’ho veus així, però la majoria de la gent no fa res d’extraordinari a les seues vides, no viuen ni una mínima peripècia, i són tan feliços. Es conformen amb això, i és més, es reconforten en els seus records, que per la resta del món son totalment irrellevants i trivials, passant a ser preponderant el costat sentimental, el conjunt emocional familiar o sinó, inclús l'ambit professional. Aquests, al menys ho apreciaran i sempre ho podran contar amb orgull.—L’Ernest reflexionant un instant, conclou:--Bé, tampoc era la meua intenció    ser massa didàctic, ni alliçonar, ni res de res.
                                                 El cavall fort és el cavall guanyador
                                                 El que ens fa fora la por
                                                 De cercar un nou horitzó.
                    -- Aviam Ernest, tu creus que paga la pena? Vols dir que el teu gran conte, amb la moralitat que desprèn, pot arribar a ser un exemple il·lustratiu per una persona indecisa en un moment transcendental de la seua vida? Que l’ajudaria a donar un pas molt arriscat, que mai no s’hagués atrevit a donar abans d’escoltar-lo.
                    L’Ernest, que ja s’ha exhaurit la copa, tracte de desxifrar les ultimes frases en l'esguard de la noia. Tranquil·litzant-se, a la vegada que a ella se li escapa el riure per sota el nas.
                    --“ Bon soir Madames et Mousieurs”—Un mestre de cerimònies amb frac vestit, és a l’escenari— “Nous sommes déjà dans la derniére heure au Cafè des Pinguoins: the finest hour, our favourite time. En c’est moment il comence l’heur du...”—I tota una munió de gent que s’ha arreplegat a la pista crida tots a una:--Rhythm and Blues.—Al instant es corre el teló i una impetuosa banda comença a descarregar un ritme ferotge que embogeix al públic. La Milia i l’Ernest es miren, i sense dir res baixen a la pista. L’orquestra vesteix pantalons negres i americana grana. A part d’aquesta uniformitat buscada; si ens fixem una mica en ells, cosa que no fan els dansaires de la pista, (la Milia i l’Ernest estan ballant com si fos la primera vegada) ens sorprendran uns torbadors traços comuns, quasi de segell familiar: mascles d’alçada inferior a la mitjana, cos robust tirant a gras, cabells castanys amb serrell i un posat en escena que fa que no els distingiries pas, sinó fos per l’instrument que toquen.
                             [1] "Tres cavalls”, cançó de Jaume Sisa.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Dissetè

                   El famós cap de pastors del poble de la muntanya, pràcticament renuncià fins a la fi dels seues dies, a desenvolupar la seua mestria a la Vall, en els que es va encarregar dels ramats del monestir del Gran Llac, el que es beu totes les aigües allà, en els seus límits. Treballava per temporada, preferentment en activitats muntanyeres: va tornar a col·laborar amb els recol·lectors fen transports, amb els femers de les gralleres, inclús amb els carboners. També va intentar introduir-se al gremi dels marxants de bestiar, però no va acabar d’entendre els seus mètodes. Un hivern va pujar a guardar el pas de l’Orient: més de cinc mesos sol al refugi del coll, que va aprofitar per lliurar-se de l’addició a la planta del cascall. L’hivern següent va voler repetir l’experiència, però li fou impossible ja que tenien preferència els nous sol·licitants, el salconduit de la Junta el va afavorí un any, ara deuria seguir el conducte reglamentari. Llavors com, molts dels habitants de la Vall es va afeccionar a les estades de meditació, retirs aleatoris que els autòctons realitzaven ja des de la infància, que servien per multitud de coses: originalment per distanciar-se un parell de mesos, en uns casos de la sobrietat de la vida o dels excessos de la rutina; reequilibrant o variant bruscament el rumb, tallant el ritme vulgar de l’existència, sojornant integrat amb el paisatge: el gran mestre.
Foto: Jordi Farré
                     El vidrier, va treballar per molts anys al taller d’un poble. La part més arriscada del seu ofici no tenia raó de ser, a la Vall importaven la matèria prima. Després aconsellat pel cap del taller, que no el veia progressar a la vida, encetà un cicle d’estades de reflexió. Ja que ell no havia rebut uns ensenyaments bàsics en meditació, i no s’hi acabava de veure capaç de participar plenament en aquesta pràctica profundament arrelada en la idiosincràsia dels veïns de la Vall, en les primeres excedències a les austeres casetes, dedicava principalment el temps a dormir i a fer curtes passejades pels voltants. No era d’estranyar que cada vegada canvies de centre, elegint un nou escenari, en un afany més propi d’un turista. Fins que un dia va baixar amb la forta convicció de fer un tomb a la seua vida, volia tornar a desplegar la seua activitat professional a la muntanya. No li va ser gens difícil: a la muntanya falta gent, diuen les mares als nens ganduls. Però estava desentrenat, dèbil, se li feien insuportables les exigències normals d’una feina d’alçada. Ingressà més tard en una colla d’extractors de llims, sediments fins de les fonts mentideres, d’apreciadíssimes propietats curatives, situades al fons de la Vall (els fanguerols), que és una feina ben remunerada i aparentment senzilla, ara ell no contava troba’s un mitjà tant hostil, sempre treballant moll, immers en les humitats totals de l’interior de la terra. Decebut, però no massa, abans de què s’acabés aquell estiu va emigrar de la Vall pel pas de l'Orient, clar.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Setzè

                    Ben aviat els va despertar l’aldarull provocat pels viatgers. El pastor encara no havia anat a dormir, ells ja no van poder dormir més. El vidrier avivà el foc, resplendint en les imperfectes cares de la matinada guaitant sota les mantes. La pastoreta es va llevar amb un parell d’àgils moviments, i amb la manta arropada a les espatlles anuncià en veu alta: --Jo me’n vaig.--. L’ambaixadora contrariada per la decisió de la noieta va reaccionar ràpidament. Li va demanar que per favor reflexiones tan apressada determinació, producte potser d’un desfici momentani. Ella era tan jove... segur que no tindria excessius problemes en refer la seua vida a la Vall, contava a més a més amb tota la seua ajuda, i si transcorreguts uns mesos, malgrat tot insistia en la seua intenció, amb l’arribada de l’estiu podria marxar amb tota tranquil·litat i sense preses, que són sempre males conselleres. La xiqueta agraí el seu interès i amistat, però sentia la imperiosa necessitat de muntar en una carrossa i continuar viatge, que per ella no finalitzava a la Vall. La van veure com es vestia, es penjava el sarró i s’acomiadava somrient, mirant-los un per un.
                    Aquella va ser el darrer cop que els va somriure. Més entristits si cap, van romandre sense dir res, temen les primeres hores del dia. El xicot desolat, la va voler acompanyar fins baix a la cruïlla. La seguia pel mig de les carrosses, mentre ella, buscant lloc a la caravana, feia preu amb els ajudants. La veia anant de carreta en carreta, els cotxers quasi no l’entenien, els carregadors se la treien de sobre i els passatgers estaven aposentats aferrats als seus llocs. Ell la va agafar de la mà, duent-la fins un transport de càrrega d’una bòbila costanera. Als dos homes bruns que la menaven, no lis feia res carregar amb la noia, això sí, la van advertir de la duresa del viatger, més lent i pesat que la més atrotinada de les carrosses. Ho va acceptar de bon grat, col·locant-se provisionalment en una punta del pescant. En uns minuts la carreta enfilà la via. El recol·lector restà clavat en el mateix punt, perseguint-la amb la vista. Una vegada la noia tragué el cap, girat enrere, acomiadant-se amb la maneta.
                   Se li feien interminables les escales que ascendien a la ciutat. Arrupint-se, va seure a la freda pedra amb els ulls tancats amb força i les mans arrapinyades entre les cuixes.
                   El pastor no va donar senyals de vida durant un mes. Un vespre el carter se’l va trobar a la taverna d’un poble, a les que es va afeccionar de seguida, gracies a l’èxit que les seues narracions de l’odissea tenien entre la concurrència d’ambdós sexes; ben sabuda és la incontenible curiositat femenina per la novetat, més parlant d’un home persuasiu i jove, que dia a dia anava engrandint la seua fama d’amant, sinó exquisit, sí, diferent. Reputació que consolidava amb els freqüents visites per tots els indrets de la Vall.
                   Abans del que ell desitjava, la seua estela es va anar apaivagant, i les dones el veien ja com l’amic missatger xerraire, dels que fins i tot es pot confiar pels assumptes més delicats, disposat sempre a fer-te un favor o a donar-te un cop de mà. Aquesta transició solitària l’amargà un llarg hivern, per això quan va arribar la primavera, inicià una temptativa amb la segona filla d’una venedora de les serres baixes superiors. Amb els bons ulls de la sogra, que el va recomanar entre els seus companys del mercat, cosa que el va fer prosperà saborosament, a ell al que els diners mai li havien fet perdre el cap, diria que conservava tota sencera la paga del recol·lector, perquè desprès se la va gastar comprant un terreny i edificant una sumptuosa mansió, no a la capital, cosa quasi bé impossible per la falta de sol edificable i perquè les cases es transferien per herència o per donació, però si en un pròsper poble del final de la Vall, ja que a la tardor següent es van celebrar les núpcies al poble d’ella, un llogaret de les serres baixes superiors, que distaven a no més de dos jornades de la Vall.
                   Doncs el pastor li va dir que estava bé. Poca cosa més poder escoltar aquell vespre, del lacònic personatge. Ell tampoc s’hi va esforçà gaire, alguna senyoreta impacient esperava de les seues atencions. Però amb el temps i els continus vaivens del carter, fortuïtament coincidien, quasi sempre en una casa de meditacions o en uns dels monestirs en els que el pastor es recloïa llargues temporades. Poc a poc cultivaren una lleial amistat, basada en confidències que només ells podien compartir.


dilluns, 24 de gener del 2011

Quinzè

               Enrenou, tràfec de patges, criats i mossos enfardellant els baguls dels seus amos. Els experts pronosticaven l’imminent arribada de les grans nevades, ho llegien als senyals. Coincidia també amb la intuïció del Mentor del Priorat, en curta estada a la capital compartint unes jornades d'oci amb els amics. L’encarregat de l'alberg s’ho mirava amb cara de felicitat. L’únic que seia tranquil esperant el sopar era el recol·lector, amb el qual, en només una estona havia establert una falsa fraternitat. Fins i tot es mostrà molt servicial, quan els comarcals van compartir la catifa del noi. L’alegre desimboltura dels cambrers, contrastava amb els nervis i les preses dels qui ho endreçaven tot per poder sortir abans de què és fes de dia, i de l’ensopiment regnant entre el grup dels predilectes de protocol.
              Llevat el xicot la resta no menjà gens. Havent sopat el patró va repartir una bossa de monedes a cadascú. Era una bona quantitat, l’estipulat i un sucós suplement. Un va obrir la bossa contant les monedes, sense captar el seu valor real. --És un bon pessic, amb això podeu viure tot l’any sense treballar, encara que sense excessos, ja m'enteneu...—. Estava ufà, llàstima que la duresa del metall li tustés el rostre, va ser el pastor que li llançà la bossa a la cara:--Tros de rabassa podrida, tu t’has pensat que hem vingut aquí per aquestes monedes merdoses.—El Recol·lector, fos com fos, volia suavitzar la situació, sabia que sortiria molt mal parat d’un conflicte amb els estrangers, ja havia passat per la Junta de puntetes, cosa que encara ara no s’explica. Amb les arts que havia estudiat de petit, intentà primer aplacar l’emprenyament del pastor, per anar després enaltint l’ànim dels comarcals. Aquí es va quedar a mig camí, la nova ambaixadora es retirà al dormitori acompanyada de la pastoreta, el pastor va sortir a donar un vol, el carter va anar a fumar al reservat solitari de sota les escales.
              Sol, amb el vidrier, aquest li interpel·là abans de pujar: --Tu ja sabies des el primer dia, aquell que ens van trobar allà dalt a la teua balma fumada, que mai més no tornaríem a veure les nostres famílies, no?— A lo que ell contestà amb un curt i estranyat: sí. Els dos muntaners restaven isolats, un sense l’altre a la sala menjador. Curiosa l’enrevessada condició humana: en les poques jornades compartides, tots dos s’havien apercebut de què malgrat desenvolupar oficis paral·lels, mai congeniarien. Tampoc eren enemics, tant sols era impossible qualsevol correspondència mútua, les etèries connexions que orquestren les relacions entre les persones, els conjugaven en contra, en fi no es pot agradar a tothom.



dissabte, 15 de gener del 2011

Catorzè

              De nou a la Sala de Parlaments, els expedicionaris van ser rebuts per set dels Membres de la Junta. Primer els van felicitar per l’èxit de la seua empresa, després van convidar al recol·lector a abandonar la sala, ja que la seua participació no era necessària. Un dels Membres s’interessà per l’estat de la seua família a ultramar i pels seus plans de regressar amb ells, a lo que el xicot contestà que si tot anava bé, encara trigaria un parell de primaveres a veure’ls.
              Una vegada sense la presència del recol·lector el portaveu de la Junta començà, punt per punt, a notificar les seues deliberacions. Els explicà amb rigor empíric, la impossibilitat de reobrir immediatament els vincles amb la Comarca, tot apuntat que no era un procés irreversible, però la casualitat que els havia facilitat el pas aquest hivern, difícilment es tornaria a repetir en el transcurs de moltes vides humanes consecutives; calia respectar els cicles meteorològics. Malgrat això, i gracies a ells, estarien llestos i atents quan el canvi climàtic ho afavoreixi. Van dictaminar que la senyora trementinàira ocupes el càrrec d’ambaixadora de la Comarca a la Vall, una tasca per la que tindria de preparar a la seua descendència, a més a més els seus coneixements sobre el llenguatge de tot tipus de boscos, enriquirien la saviesa dels especialistes de la Vall, als quals s’afegiria, sinó hi havia cap inconvenient per la seua part. Ella es va sentir afalagada, l’únic és que ja es trobava en els límits naturals per la concepció. Aquest no era problema, sempre podria adoptar un deixeble al que ensenyar la idiosincràsia de la Comarca, lo fonamental era que la minsa vida humana no fracturés l’esforç, que ells havien destinat a transmetre la seua cultura més enllà de la serralada. A continuació el portaveu es dirigí al carter, estaven molt interessat en la seua feina, sempre deficitària de prou efectius a la Vall, i mentre se’n anava fent amb els mètodes, camins i destinacions, li agrairien què estigués en disposició de l’Arxiu de la casa de la Junta, que prendria nota acurada de tota l’aventura viscuda, que sense dubte seria motiu de consulta per les generacions futures. A la resta els va donar la benvinguda com habitants de la Vall amb tots els seus drets, obsequiant-los amb una mena salconduit, que els solucionaria els petits contratemps que lis poguessin sorgir, durant els seus primers mesos d’estança a la seua nova terra. 
              Doncs així van quedar les coses. Van eixir en un silenci sepulcral de la Casa i lentament avançaven pel carrer sumits cadascú en les seues reflexions, quan el pastor va ser el primer en esclatar: --Que s’han cregut aquests menja pedres, a mi no hi ha ningú que em dictamini la vida--. El vidrier per la seua part estava capficat en el pensament que mai més tornaria a veure al seu millor amic, aquella maleïda inflamació del genoll... ell mateix va estar a un punt de no anar-hi, encara es tenia que desfer el cosit d’un trep al polze, que duia embenat des de la setmana abans d’allunyar-se per sempre més de la seua Comarca.   -–Aquest mateix estiu podem creuar el Pas entre els Marbres i els Gresos, no tinc res més a fotre jo en aquesta vall tancada. Que em dieu?--. La senyora trementinàira havia partit saben què podria ser un viatge sense retorn, i passant els dies en el seu interior creixia el sentiment que mai més compartiria sapiència amb les seues companyes. Ella no tenia família, els seus estudis l’havien absorbit tot el temps, inclús estava una mica feliç: des de la intimitat se li havia encès la llumeta d’engendrar una nova vida.

diumenge, 9 de gener del 2011

Tretzè

     

                   L’alberg era en una punta del carrer. A la planta baixa es podia menjar, damunt estava desorganitzadament dividit en diferents estances, confonen i desorientant a qui no estava prou avesat. El problema va ser l’encarregat, que no veia on fer un rotlle pels favorits del Delegat de Protocol, culpable de la majoria dels seus mals de caps, ja que mai l’avisava amb suficient antelació de l’arribada dels hostes, hostes preferents si per ell eren enviats. Ara tindria que ajuntar a uns diplomàtics de la costa amb uns importants proveïdors de les serres litorals, per deixar espai a sis persones, que haurien de compartir sala, una ampliació que no estava del tot acabada, amb un conglomerat d’il·lustres que ja portaven massa dies per allí, i si es descuidaven els hauria de mantenir tot l’hivern, per poc que trigués a caure una nevada de veritat.
                 Per esmorzar se servia el típic plat de farinetes de mongetes negres amb ous ferrats, acompanyat amb les varietats de iogurts de cada poble de la Vall. El subordinat a la seua cura, els esperava per conduir-los a la casa de la Junta. En acabar els hi demanà si havien trobat tot al seu gust. La senyora trementinàira es queixà de la falta de correcció d’alguns hostes de la seua estança, a lo que el pastor li va apuntar que els havia vençut l’aiguardent, al vidrier li semblà malament que no els convidessin. Al poc entrellat que el subordinat va poder extraure de les paraules de comarcals, i després de mirar-se al recol·lector que no deia ni mu, decidí utilitzar una formula típica de disculpa que anava bé per a tot.
                 El cel s’havia esclarit, donant una mica més de marge als forasters per retornar a les seues terres. El carrer bullia de vida. Al pis inferior de la Casa de la Junta, la gent xerrava mentre lis enllestien les diligències que allí els havien dut. Ells van pujar directament a la primera planta, convidant-los a entrar en una sala ocupada per dos fileres frontals de còmodes seients. Es van seure en un costat, i els tres Membres de la Junta que els van rebre es van seure davant. Després d'uns prolegòmens, més aviat de pura cortesia diplomàtica, van desplegar el seu paper com ambaixadors de la Comarca, inicialment presentant el desig del deu territori de reobrir els nexes, que l’adversitat en forma de gel perpetu havia trasbalsat. Els Membres de la Junta estaven totalment d’acord, un d’ells s’atansà un faristol que suportava un voluminós llibre, a més d’un altre de més petit, i començà a escriure mullant la ploma en el tinter. Llavors els preguntà aspectes més concrets de la seua travessa, de tant en tant aixecant el cap deia: --Molt interessant, molt interessant --. Al cap d’una estona els van serví te i unes galetes dolces. Quan havia alguna cosa que no entenien massa bé, el xicot intentava explicar-ho a la seua manera, però les seues interpretacions no varen ser de la complaença dels senyors de la Junta i el van fer callar.
                 Fent-se ja amb una idea general de les seues peripècies i dels seus propòsits, el Membre de més edat es mostrà interessat per la paperassa: si duien amb ells algun tipus de credencial o document que els avalés com representants del govern de la Comarca en missió plenipotenciària, si més no, un missatge escrit com a presentació dels seus caps, que corroborés tot el que havien afirmat de paraula. Llavors la senyora trementinàira els detallà pausadament, el regim administratiu comarcal basat amb la tutoria dels quatre batlles. El Membre apuntador no va poder reprimir una exclamació admirativa, entusiasmant-se de l’estabilitat aconseguida: malgrat del temps transcorregut des de les antigues cròniques transaccionals arxivades sobre la Comarca, el sistema continuava sent el mateix! Aleshores van concebre que la urgència de l’acció i la falta de pràctica en les relacions extraterritorials, juntament amb el tarannà propi comarcal, de preferir la paraula franca, als enganxosos preludis diplomàtics, els portés a triar uns representants tan inusuals, a la vegada que dispars entre si.
                  Els tres senyors xiuxiuejaven, els viatgers se’ls miraven cautelosos, el del mig que menys havia parlat, va concloure l’audiència, convocant-la novament per poc abans del capvespre. Les causes no es feien mai velles a la Vall. Al menys un cop al dia es reunia la totalitat de la Junta per debatre les matèries més importants que arribaven als seus delegats. Aquesta per cert, fou la que reclamà més atenció de tota la reunió. Intrigava detalls un xic tèrbols, més que la falta de documentació, era el negoci rodó de la llet de lluna. Admetien el risc de recol·lector, però la involucració dels comarcals no era clara. La coincidència del pas per la Fageda dels Fermats amb el lligament d’una banda de malfactors per les mateixes dates, condemna que sol coneixien ells i el delegat de la guàrdia de la capital... la poca expressivitat del suposat cap de la representació, un home gros i llord que parlava amb inconnexes frases curtes... el pobre pes específic d'alguns dels expedicionaris, persones que segurament passarien com qualsevol altra entre la població de la Vall...




dissabte, 1 de gener del 2011

Dotzè

         
                 Atordits, encisats, restaven els comarcals mentre el carro irrompria pels prats i deveses de la Vall. Els pagesos conreaven inalterables al seu pas. A les puntes de les pastures, als cims dels promontoris, s’aixecaven palafits quadrats de fusta, de punxeguda teulada, oberts com miradors als vents per tots quatre costats. De lluny la pedra grisa s’abocava esberlant el relleu. Van fer via en tot el dia, sols quan la presència de la ciutat era ja imminent, la circulació de gent retornant de mercat amb tot tipus d’artefactes, alterava la verda harmonia que els havia embolcallat durant tot el viatge.
                 Amb escorrialles de llum, el jove se'n anà cercar als compradors que li van pagar el que va voler, no havia competència. El mercat el clausurava el delegat de la Junta que assignava les parades, comprovava la fiabilitat de les transaccions i apuntava les possibles queixes o desavinences entre les parts. Després cobrava les taxes i agafava els presents, de cortesia, amb els que els mercaders bonament l'obsequiaven. Ell era l’autoritat i a ell s’adreçà el ciutadà recol·lector de llet de lluna per presentar-li als comarcals.
                 El personatge romangué circumspecte, com si despatxés un assumpte professional qualsevol, només va estrènyer els llavis i enfocant la mirada, finalment va dir: --Seguiu-me.— El mercat ocupava uns descampats sota uns immensos plataners, aprofitant una cruïlla de quatre camins principals, cinc si contem la calçada que duia a la llarga escalinata que moria dalt: al carrer de la capital. La vila estava agrupada a l’entorn de dos amplíssims carrers empedrats amb llustroses lloses planes, connectats entre si dibuixant una T. Els edificis construïts amb fusta artísticament treballada, competien en bellesa i gallardia. Suportats del terra per magnífiques pilastres, el pis principal consistia en una peça neta i espaiosa oberta a l’exterior, damunt l’habitacle es reservava apuntant al cel, orientat per les dos aiguavessants de la teulada. Els comarcals no havien vist mai res de similar. Els homes i les dones compartien el carrer, però varen ser els nens, sempre atents a les novetats, els primers a saludar als nouvinguts. El Delegat per a calmar-los, va tindre que intervenir amb un parell d’amenaces mal expressades: que deixessin en pau als viatgers de les seues preguntes inútils. Arribant a l’enllaç de carrers, i a un edifici un pis més alt que la resta, s’aturà, cridant a dos homes (guardes) de la porta; un d’ell va baixar les escales i el Delegat li va parlar, una vegada tramesa l’ordre, se’n va anar cap a casa.
                  El guardià els va fer esperar al porxo, ja en aquelles hores van tindre sort de trobar alguna personalitat de rellevància a la Casa de la Junta. Tan sols el Delegat de Protocol els va poder atendre una estona. L’home havia tingut un dia molt llarg i els va citar per l’endemà al de matí, assegurant-los que estava especialment interessat pel seu viatge, però que aquell era un dia de bojos, un mercat en ple hivern amb el pas oriental obert, havia superat les expectatives més optimistes, els havia desbordat. No va perdre més temps, triant a un dels seus subordinats per a què els designés un allotjament. La feina no era fàcil, a les escasses posades de la capital no hi cabia una ànima més. El paio fins i tot va insinuà al recol·lector, si els podia encabir al seu domicili. El xicot indignat, li refregà que si tingués casa prop de la capital no els hi faltaria de res als comarcals. --En tal cas haurem de provar a l’alberg de convidats de la Junta.— Afegí el subordinat, amb una mica de resignació. A lo que el noi li engegà: --Ara ens comencem a entendre mestre.— 








diumenge, 26 de desembre del 2010

Onzè


                          La llei de l’hospitalitat dicta repòs i restauració, abans de no importunar als hostes amb qualsevol mena d'interrogatori. Així va ser, que aquella nit el grup expedicionari, després d'un bany calent, fou obsequiat amb un copiós sopar, al que no van poder fer-li els honors, doncs qui més qui menys, s’adormia entre plat i plat.
                      No va ser fins a l’endemà a l’esmorzar quan mig poble s’aplegà a la fonda. La noticia s'escampà com la pesta. El cap del poble, representant del govern de la Vall, els saludà un per un, tot pronunciant un discurset incomprensible tant per ells com pels seus propis conciutadans. La multitud rondinava, volien sentir als nouvinguts de l'altre cantó, no al orelles de verro del Representat, que desvariava amb allò de què la gent de bona fe viu lluny del soroll de l’aigua... En aquestes, va arribar el recol·lector amb un carro tirat per un parell de matxos, fent-se lloc a la sala convidant a la gent de la Comarca a pujar-hi. Suposo que també va agrair als vilatans totes les atencions prestades, però és que tenien què marxar d'hora si volia arribar al mercat de la capital, encara que fos a última hora de la tarda, sinó perdria tota una setmana, o en el pitjor dels casos tot l’hivern congelat, fins el proper dia gran de mercat.
                     Mal que bé la gent ho va acceptar, lamentant amb resignació la seua perifèria, que els comportava que malgrat ser ells els protagonistes de la noticia, es tindrien d’assabentar del que realment succeïa pels romancers de la capital, d’altra banda molt inconstants en les seues visites al poble, fora de les dates celebrades, de les que podien traure guanys. Per la contrada només s’hi atansaven gent de mala vida o muntaners antipàtics. Els rics comerciants de les terres baixes no passaven de la capital, i la gent fina compraven casa als pobles d’aigües calentes del final de la Vall; inclús les cases de meditació havien perdut practicants, en benefici de les vistes panoràmiques dels llacs septentrionals. A fi de mal, el poble encara retenia la principal serradora de la Vall, i amb això, el guano i els fruits del bosc es guanyaven la vida força bé.


dissabte, 18 de desembre del 2010

Desè

                    Els expedicionaris penetraven a la Fageda sense intervals. Els rododendres i els avellaners s’obrien, facilitant un boscam més net i espaiós, lliure de sotabosc, amb el sòl recobert de fullaraques. Els faigs s’endreçaven com un amenaçador exercit. Alguns corpulents exemplars completament desvestits, eren a poc d’arrancar arrauxats una escomesa pendent avall. 
                  La jornada se’ls feia inacabable, l’esgotament els cobria. Reposaven uns minuts consensuats i engegaven una estoneta, el guia volia evitar les separacions que correspondrien perllongades esperes. Tot i amb això, ho tenia controlat i encara li sobrava una mica de llum. Aquella maleïda carrega els feia oblidar el veritable motiu del viatge, la panxa de pastor remugava: --La travessa, restablir els llaços de comunicació amb els habitants de la Vall era lo fonamental, no la fastigosa llet de lluna que ens ha fotut a sobre aquest passerell barbamec, i encara falta estona per la propera parada--. Certament no trigaren tant en deturar-se, els va paralitzar uns crits humans procedents d’una llomada. El pagador els va respondre, i els de dalt van contestar amb una tonalitat quasi suplicatòria. Unes corredisses van atansar a quatre persones, al grup de transport. Eren uns jovenots i se’ls notava nerviosos. El cap de colla els hi demanà, perquè paraven per allí en hora tardanera, però no hi va traure l’aigua clara: que si s’havien extraviat buscant mel, que si havien anat a netejar un corriol... es contradeien, però era habitual no donar massa explicacions del que s’anava a fer a la Fageda. Llavors es van afegir a la comitiva. En un inici marxaven capdavanters, però desprès de les primeres errades van callar, reculant fins situar-se darrera. Calia prestar atenció als colzes de les branques o a la disposició d’unes roques,a l’hivern el camí no s’utilitzava gaire i les fulles mortes, de seguida tapaven el fressat dels viatgers. Un bon indicatiu era la flora endèmica, que creixia a la boca dels avencs, com al Bavorell de la Dona Morta. Quant hi van ser, el xicot va respirar tranquil, permetent-se la frivolitat de fer alguns disbauxats comentaris amollats per la seua joia, que la resta de companyia no van agrair; prou feina tenien a escalfar-se amb el baf que expel·lia les entranyes de la terra. Sols lis restava descendir fins al Querant del Riu Merlé, al mateix tàlveg de l’afluent. Després giravoltant a l’esquerra, ensopegarien ràpidament amb la gran boca del Sanat. A partir d’allí començava el camí carreter.
                Ara, el que ell no s’esperava: és que el ritme s’alentís d’una manera preocupant, que la canalla fos més una rèmora que una altra cosa, i que entre el querant i el gran pòrtic de la cova se’ls hi fes de nit. Aleshores en aquest trajecte, dubitatiu, la resplendor d’unes torxes li deixà les extremitats garratibades:-- A terra tots, silenci, quiets com a pedres.— Als de la comarca, esmaperduts com estaven, sols lis faltava això. Sort van tenir que els xavals van reconèixer als seus pares a la claror de les torxes, que sinó haguessin passat de llarg sense veure’ls, prolongant encara més el seu patiment. Va ser que inquietats per la tardança dels vailets, una colla va sortir del poble en missió de recerca, i el caporal-recol·lector els va prendre per assaltants o ves a saber què. A més els pardals l’acusaren a ell, tan de la perduda com de la tardança, i encara estaven desplegant tota mena d'excuses quan es van començar a fixar amb els curiosos personatges que l’acompanyaven. Llavors l’atenció i les qüestions s’encaminaren vers l’extraordinària història que el noi els relatava. Es feien creus que algú hagués creuat des del vessant contrari de la muntanya. Admirats, els van alliberar dels fardells i els van conduir al poble. 
               Sense el llast semblava que flotessin, la sang els hi regava els braços de nou. Embriagats amb la fredor humida de la nit, no es van donar ni compte, i ja descansaven en una espècie de fonda amb menjador, prenen un te calent, a l’hora que les hostaleres els hi treien les botes i els mitjons.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Novè


                       Enfurismat, l’engorjat del Passet de l’Ós canalitzava totes les aigües. L’abisme rugia encara a la vertical de l’estiu. Avançant pel camí picat a la pedra, ben arrambats a la roca, les cintes buscaven el seu lloc a les espatlles entre les tocadures de la vigília. El cel gris, retallat sobre les parets bessones, els preservava del fred dels darrers dies. Ancorats, els arbres furgaven i s’estiraven. No era un trajecte massa llarg, inclús la part final planera, però molt perillosa al estar indefensa a les allaus.
                        El xicot insistia una i altra vegada, en la importància d’arribar al poble aquella mateixa nit. En una d’aquestes el pastor, mentalment ofuscat per la fatiga, va ser incapaç de reprimir la cara més esquerpa del seu caràcter, convocant tots els mals esperits que en aquell moment li venien al cap. La reacció de la resta de companys, creà una discussió alterada de frases altisonants, desencadenes en difícil enteniment. D’habitual, la senyora trementinàira presenta un semblant seriós, fregant la severitat, però en el tracte personal varia ostensiblement l’expressió, es transfigura: se li suavitzen els plecs de la cara, les curvatures de les celles, la comissura dels llavis... i tant sols inicià unes paraules amb algú, la sensació que desprèn és la de calor, afecte, comprensió... Ella va ser la que ficà una mica de pau al camí del bosc. Una vegada tranquil·litzada la situació, va demanar-li al noi que raonés la necessitat de fer nit al poble, de totes totes, aquella mateixa jornada, ja que ella era de l’opinió de quedar-se on bonament lis caigués la
nit, estan segura que ja trescant per un senderó tan principal, alguna borda trobarien què els hi fes la utilitat. –No, --va dir ell-- una vegada dintre la Fageda dels Fermats no hi ha borda, ni cabana en condicions. A la Fageda val més no voltar-hi de nit, pots patir encontres desagradables.--
                      La Fageda ocupava les desnivellades pendents que encerclaven el poble, poc abans dels conreus, les quadres i les pallisses. La seua amplia disposició, confonia per la similitud dels paratges. Calia una experta inspecció per no despistar-se i acabar perdent la xaveta, o si més no, desorientar-se una estona. En realitat la Fageda, ja des de temps arcaics era un lloc molt apreciat com amagatall, o millor diria per desconnectar-se o allunyar-se. Hi havia racons per a tots els gusts: per confabular, per festejar, per agitar-se, per conspirar, per penjar-se, per encisar, per oblidar... Lo dels Fermats venia de la tradició local de lligar al tronc d’un faig a un pobre paio, després d’haver-lo fet menjar, normalment sense que se’n adonés, un plat condimentat amb un determinat tipus de bolet al·lucinogen molt corrent a la Vall. Desgraciadament en aquesta cara de la muntanya, no s’hi donen els boletets blancs, tant bons i suculents que corren pels mercats de la Comarca. Aquests fermats d’una nit, són lliurats a l’endemà, després que cessin els calfreds i les suors, i la calma torni al cos del desventurat, que resta tan debilitat, que ni forces té per venjar-se. El paio funciona d’alambí, lliura pels orins la substància destil·lada, els altres omplen una ampolla amb el líquid i se’l beuen a glops. A la Comarca se serveixen dels gripaus per tals menesters.
                      Topar-se amb uns elements obnubilats no era el problema, en comunitat, la consciència i els sentits se’ls conjuguen de manera afable, i fins l’hora d’interioritzar l’experiència, espremen amb lúcida sagacitat i humor l'esperit de la subsistència. Els autèntics fermats eren els abandonats pels malfactors a la seua sort, pagant per una traïció o fruit d'un daltabaix dels graus dominants establerts. Els guàrdies van recollir el sistema, adaptant-lo a les seues necessitats: lligaven al lladregot fins que cantés, o al criminal fins declarà la seua culpabilitat. Així que es deia que havia una quantitat, no comptabilitzada, de cossos entrelligats consumin-se a la sina del bosc, perquè si has d’esperar a què et deslligui un follet... Com diuen a la Vall: És tant estrany que els gnoms tercin en assumptes de camallargs, com que les aigües retornin a les muntanyes, (?).

divendres, 10 de desembre del 2010

Vuitè



                       De bon de matí, la neu més aviat pareixia glaç. Els fardells preparats, lligats a unes carcasses d’una fusta tan robusta com flexible. Se'ls penjaven a l’esquena amb uns tirans de cuir, tot pensat per facilitar la maniobrabilitat i reduir, en lo possible, la incomoditat de la càrrega. El recollidor els va donar a cadascú, un bastó amb punta de metall que clavaven a cada pas. Lentament, un rere l’altre, recolzava el seu pes en la petjada de l’anterior. El recol·lector de llet de lluna encapçalava la ponderada comitiva. La senyora a continuació, se’n adonà que la direcció que havien pres era la mateixa per la que ells havien vingut, però no va dir res, ningú no parlava. Per fi, van donar el tom a un gran bloc esberlat i per un passadís, inapreciable fins que no t'hi ensopegaves, van iniciar el descens. Feia un fred sec que gelava la suor de la cara. Al principi el corredor no implicava cap perill, protegit per una escletxa, el terra cobert amb unes grans llastres de pedra que oferien una ferma subjecció. Tot seguit, enllaçant amb una feixa plana que esbiaixava el rumb, tot complert el gran pati se’ls presentava magnànim. El noi trencava els canelobres que estretien el pas. El carter pensava que era un bon lloc per descansar, però el guia no va fer cap paper, conduint-los per unes marrades que els dipositaven suaument a la gran esplanada del circ. Per molt que gairebé portaven un parell d’hores de marxa, aquí tampoc es van aturar. El recol·lector, amb la barba gebrada, de tant en tant es girava, comprovant que tot anava com cal.      
                      Els primers núvols en molts dies creuaven el cel. El camí serpentejava per la plataforma cercant un feréstec turonet. A la seua base, es van lliurar per una estona de la carrega, menjant una mica de fruits secs, i bevent d’una font que no es gelava mai. El carter estava rebentat, els altres ho portaven més bé, però deu ni do, el recol·lector continuava fresc com una rosa. Al cap d’unes hores farien una segona parada, aprofitant per refer-se al sol del migdia. La tercera va ser la pausa més llarga, i el tram intermedi més curt. Reunits sobre una balconada en què la vall s’enfonsava definitivament, la distancia entre ells s’havia fet més mesurable. La pastora i el carter, que van fer cap els últims, es van trobar a la resta de camàlics seguts, amb les cames penjant al buit contemplant el paisatge. El noi va dir que allò era com perdre la visió mirant la mar. La senyora ho va comparar a buidar la ment encalçant la dansa de les flames. El silenci solemne, quedava enrere, el brogit de les cascades que rebentaven la pedra, rebotant per les parets o caient amb finor fins al fons invisibles per la frondositat dels boscos, composava una muralla sònica de ritme minimalista i virtuosa percussió; fins i tot s’intuïa una soterrada melodia. L’aigua jugava amb la roca: brollava, s’engolia, ressorgia per un nivell inferior. S’establia com reina indiscutible, fascinadora, poderosa. El carter al cap d’una estona, esmentà que era com seure en un banc de la plaça del poble del replà; ell s'hi podia passar tota la tarda, admirant estèticament com la vida l’envaïa.
                      La possibilitat de trobar gent a la barraca de les Gralleres, els va ajudar a reiniciar la marxa. Si els extractors de guano no havien plegat, els cabia l’opció de manllevar-los unes mules, sinó, no tenien més remei que baixar fins al primer poble tal com anaven. A la comarca el negoci del guano el controlava la gent del replà, l'extreien dels grans dipòsits de les Cambrotes. Les Gralleres de la part baixa de la muntanya no eren rentables pel seu dificultós accés. Aquí a la Vall en canvi, els femataires estaven acostumats a davallar profunds pous, aparellant a la boca un sistema de politges per hissar les paques; vivint llargues temporades a la muntanya. La cabanya era ja al bell mig del bosc, el camí que hi menava era d'agradable transitar, ben al contrari els corriols que pujaven per l'altre vessant, molt més abrupte.
                       La construcció de fusta, constava de dos pisos i un estable pel bestiar, que restava buit. El xicot va comprendre l’avançat de l'hivern i que conseqüentment no es volguessin arriscar a què les allaus col·lapsessin el camí a l’engorjat. Entre ell i el vidrier, home també bregat a moure’s per la muntanya amb molt de pes, van endreçar l’indret per a què tothom gaudís d’una bona nit. El sopar va ser calent i abundós (van fer net de penques de cansalada), poc abans unes fregues màgiques de la senyora trementinàira els va elevar a un estat digne. Mentre menjaven el xicot desitjava expressar-los les particularitats cosmogòniques dels estats de la Vall. El grup d’expedicionaris de seguida se’n adonà de la gran distància que hi havia entre els dos territoris. L’univers estratificat que va exposar el seu guia: ocupat per una primera posada mineral, la més estable i que regia el curs de les existències. La seguia la posada líquida, on naixien les aigües, també la més inquieta per la voluntat irrefrenable de tornar a la gran casa mare de totes les aigües. La posada vegetal, en la que ara descansaven, que a la vegada era la més important per a què la posada animal, a sota, podés subsistir, ja que constitueix l’estat més limitat i infortunat, però al mateix temps fruís de la creativitat, l’ingeni i gaudeix del lliure albir. El que resumint, feia que les posades estiguessin compensades. Molt diferent de deixar transcorre el temps governats per les lleis biològiques, emparats per la benevolència dels capellans, que dominava a gran part dels habitants de la comarca. Per ells els ancestres eren més importants que les agulles o els congostos.


diumenge, 5 de desembre del 2010

Setè

                         La nit, a tots se’ls hi va fer curta. Després acompanyant al recol·lector, la jornada se’ls hi va passar volant. En aquestes alçades de temporada, comptaven amb dos punts de recollida actius. Explicava el deure de respectar el descans natural d’explotació. La llet de lluna flueix lentament, regalimosa, per la superfície de les colades pètries, que creixen a capritx de la foscor. L’accés als jaciments ja els hi suposava el primer problema, ja que per facilitar la feina, tenien de condicionar ressalts i gateres al freqüent pas del cos humà. La preuada matèria viscosa no apareix a qualsevol lloc, el mateix vidrier, igualment acostumat al medi subterrani, mai l’ha vista.
                         Amb l'ajuda, el xicot va enllestir la neteja dels recipients, el recanvi dels cossis i va renovar els filtres; els hi era essencial transportar el material amb el mínim de líquid possible. Després van traslladar els fardots des de les cavitats a la balma-refugi. Els expedicionaris, sense aturar-se a pensar, es van brindar de seguida a carregar amb un embalum cadascú. El recol·lector ho va acceptar, comunicant-los el preu estipulat (una bona quantitat, donat que feia mesos que els animals no hi pujaven), i per més que ells insistiren en què ho volien fer de franc, com agraïment i prova d’amistat, el noi els hi recalcà que això no era ètic, que una cosa era una cosa i una altra cosa, era una altra cosa totalment diferent.
                         Aquella nit va ser més relaxada que l’anterior, la tertúlia post-sopar va discorre per vies més obertes. El pastor, quan ja es va creure amb prou confiança, li va demanar: perquè estan tant sols a unes poques hores del pas entre els Marbres i els Gresos, mai havien intentat, encara que fos no més per curiositat, treure el nas per l’altra banda. El noi sofria una malaltia a les mans provocada pel seu ofici, li sortien unes durícies pels costats dels dits, per les nits se sucava les mans amb un oli adient. La pregunta del pastor no li destorbà en el seu hàbit, tot just explicant-li que no tenien temps d’anar fins allà. Pensava que si s’esgotés la llet de lluna aquí a la Vall, cosa pràcticament improbable, sí que tindrien què actuar en conseqüència, a més a més en aquesta altitud les neus eren perennes... Malgrat tot, si que tenia referències d’un antic comerç amb el poble de llevant, que antigament s’extingí per un refredament ambiental. Ell suposava que quan es recuperessin els hiverns temperats, es recobraria l’activitat comercial, sols calia esperar. Ells així ho feien, el ritme vital era el temps geològic, infinitament més pausat que el temps climàtic. A la senyora trementinàira li sobtà agradablement aquesta apreciació, tot i que ella vivia en una vertiginosa realitat vegetal. La xiqueta va pensar en unes paraules del seu enamorat d'aquella tarda, mostrant-los una sala blanca, delicadament bella, recorren una galeria lateral d’un dels avencs dels que extreien la llet de lluna. En un dels gours unes perles de caverna lluïen com l’ivori, ella les volia replegar per fer-se un collaret, però el noi s’ho va impedir, asseverant que les perles moren en ser tretes del seu medi original. Després va afegir les estranyes frases que ara començava a comprendre:-- L’aigua treballa la roca i es fa camins en ella. L’aigua juga amb la pedra desfeta i la remodela al seu gust. Tot és correcte si al final l’aigua reomple els camins i curulla els conductes.
Foto. David Poca.
                        Abans de dormir li van demanar que els contés de les terres de l’exterior, de la costa, del mar, d'ultramar... Resulta que a la Vall existien dos collades practicables, ja des d’inicis d’estiu: una principal septentrional pel que passaven mercaderia i transport pesat, i una altra, un pel més elevada a l’orient, sol accessible pels peregrins, que en canvi era la drecera vers als pobles costaners. Va començar a donar més detalls de les caravanes, del diferent que eren les persones de les serres marines als del litoral, però l’auditori fatigat, es va anar adormin, la pastoreta arrupideta a la seua falda. 

dijous, 2 de desembre del 2010

Sisè


                         El sol els cremava la cara i la vista, confonen els relleus i les referències. El terreny planejava, apropant-se al limit. Quan creien haver aconseguit la fi d’aquella falsa esplanada, un esglaó invisible els mostrà més blancor. Els sol fugia de pressa i quasi ni els deixava distingir els contorns del gran circ que formava tota la capçalera de la vall, amb una lluïda gelera mimètica que l'alimentava. Uns centenars de metres per sota, s’apreciava una gran plataforma amb grans roques grises sobresortint de la neu, i més lluny la vall perdia alçada ràpidament, inclús es podia veure com atapeïts boscos s’abocaven pels vessants, tallats per nombroses cascades. Però, ells estaven en el nivell superior, amb el pas clos per un magnífic circ encinglerat. Empetitits, la moral se’ls esvaïa per instants, la noia va començar a repetir:--Hem de buscar el pas, hem de buscar el pas.-- Després amb el braç assenyalà cap a la dreta, la senyora trementinàira va confirmar: --Si existeix un pas per algun lloc, ha de ser per allà-- Tot endegant la marxa per la vora de l’esbalç, franquejant a la dreta. Al menys així s’evitaven les geleres i els seracs de l’altra banda, pensava més d’un.
                        La neu estava més compactada prop del precipici. Davant de l’imminent final de la tarda, van accelerar el pas tot el que van pogué. El marge anava fent-se estret a l’igual que la cresta de la dreta davallava, però encara eren lluny d’albirar-li final, i el sol s’amagava. El vidriaire va insistir en la necessitat de cercar un aixopluc per passar la nit, sinó malament rai. El més assenyat era buscar refugi en alguna de les boques o balmes que presentava el cingle de la dreta. Es van repartir per inspeccionar les diferents obertures que oferia la paret. La paret no era lluny, però les forces fugien a cada gambada, els pantalons xops, pesaven més i més.
                        La xiqueta va ser la primera que els cridà, convocant-los a la seua balma. Després d’assegurar-se que tots l’havien sentit, va tornar a l’abric rocós que ocultava una construcció de pedra seca, que tancava una obertura lateral amb dos murs edificats en paral·lel, amb les portes als extrems contraris. Però va ser una figura humana tapada de cap a peus la que l’esperava a la porta. Aquell jove va patir un daltabaix immens al escoltar els crits d'una veu femenina. Encara incrèdul es va ficar el capell i cabdellat en una manta va córrer a l’exterior. Veient-la amb aquells rinxols que li queien per les galtes ocultant-se-li dintre la jaca, amb l’esguard entre la sorpresa i l’esperança, il·luminada per la darrera llum del capvespre, va caure perdudament enamorat d’ella de per vida.
                         Allí van anar compareixen els expedicionaris, i tal com arribaven feien el mateix: es quedaven aturats, callats, esperant algun moviment d’aquella figura humana. Quan van ser-hi tots, la noia va fer un pas, somrient sense esforç, composant un gest afirmatiu amb un lleuger moviment del cap. Aquell paio de serrell pelut, encara la va mirar per uns segons abans invita’ls a entrar a la balma.
                        Una vegada a l’interior va prendre una teia penjada d’una fissura, i els acompanyà fins al fons de la cavitat. El mateix sistema de murs paral·lels tancava un reduït espai. Entre murs els convidà a treure’s la roba, les botes i penjar els sarrons en uns pals incrustats en la roca. Al pastor se li escapaven les seues primmirades maneres, i va fer d’entrar a l’estança amb la roba posada. El noi s’ho va impedir gesticulant ostensiblement: es tocà la manta, i el barret, formant una ix amb els braços, també desenredà una part de la manta, ensenyant-li la pell nua de sota. El pastor insistí, ensenyant-li, amb que si al menys podien entrar el menjar, llavors el xicot li va passar el braç per l’espatlla tot content, el pastor a mig desvestí trencà per fi el silenci:--Això sí que t’agrada, eh paio! —Ell li va contestar amb unes frases de les que s’entenien alguns mots com: menjar, sí, cuina, olla, jaç calent i poca cosa més. Embolicats amb les mantes sobre l’escarida roba interior, descobriren que el lloc condicionat no era pas massa gran. En un racó cremava el foc, una fumera natural extreia el fum, el terra era pla i cobert d’una basta catifa, la roca de la paret estava eixuta i entapissada de pell per la part baixa. Per sobre la catifa uns coixins de cuir es bellugaven a la voluntat dels hostes, munts de flassades plegades a les vores. L’ambient era realment agradable. Al pastor li estranyava l’habitacle, ell era fet al gust rústic funcional de les seues cabanes i se li feia rar que no hi haguessin unes lliteres, una taula o un parell de bancs.
                        Repartits en rodona, no trigaren gaire a omplir el pap; havia gana. El noi disposava d’uns lloms curats, que ni el pastor recordava haver n'hi tastat cap de tan bo. Abans que l’olla arranqués el bull ja s’havien despatxat dos peces senceres, regades per un vi de bota que entrava com elixir diví. Per postres, la senyora va sorprendre’ls amb uns dolços fets per ella, que guarien les dolorides i entumides articulacions. Més tard van fer te, van fumar i sobre tot van xerrar, teixint entre tots un llenguatge mínimament comprensible, que els va ser possible una comunicació prou entenedora. Ell tenia ganes de parlar, feia més de tres setmanes que els seus companys havien marxat. Els hi explicà la seua decisió d’aguantar tot el possible a la muntanya, abans que caiguessin les grans nevades. El seu treball estacionari l’obligava. Aleshores els va parlar dels seus pares, que vivien a ultramar i la seua il·lusió per retirar-se amb ells quan fos ric. Això al pastor li va inquietar, i li va preguntar si és que ell no era fill de la vall. Sí, sí, va dir, ell i tota la seua família, però quan es retiraven anaven a viure a la costa d’ultramar, perquè els hi agradava més. N'estaven tips de patir fred i humitat recollint llet de lluna, llavors emigraven quan aconseguien un bon capital que permetés continuar vivint a la família, al menys, fins que un fill tornés a l’interior de les muntanyes per continuar l’empresa familiar. Una feina prou rentable, però molt dura. La llet de lluna era comprada a preu elevat per bòviles i ceramistes, tan de la vall, com de les terres de l’exterior, i mai en tenien prou; tanta quan baixaven venien. El vidriaire, encuriosit, li va demanar que era exactament la llet de lluna. Ell es va estranyar de la seua ignorància, però es va estranyar encara més quan va veure que els altres tampoc ho sabien, llavors els hi va dir que l’endemà al matí els ensenyaria el lloc on estaven treballant. Així mateix els va fer saber dels seus plans: demà tenia que escorre els filtres, preparar el carregament i deixar els recipients nets i a punt per quan tornessin, ja amb la primavera avançada. El dia següent farien via tots junts.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Cinquè


                         Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la depressió, el senyor cap de pastors va fer partícips als camarades, del rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat, baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre que no ens sorprengui una maleïda borrasca i ens converteixi a tots en estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que avançava n'estava més segur que ja no podrien tornar i no sabia que es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua; era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van carregar les cantimplores.
                          Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als forats penjats del dic de la segona depressió. En ple estiu veia engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les surgències de les plataformes de l’est, que eren suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades desguassaven desfilassades als aiguamolls.
                         En sortir pel cairat de la darrera fondalada se’ls va presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre l'hagués solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de roca que tallaven com ganivets. El fons estava ocupat pel glaç que comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest camp de rasclers. La senyora trementinàira es preguntava com podien passar abans amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb molt de compte, adonat-se de què un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i així quan havia fet unes deu passades va relliscar fins baix. La cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per la roca alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més àgil i al darrer tram, el gel era inexistent.
                             No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la canal que hi duia, protegida per un amplia franja de marbres vetats, en conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga baixada nevada. La neu transformada, els ensorrava fins l’entrecuix. Col·laboraven tots a obrir traça, al carter el tenien que obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora trementinàira el ficà al seu lloc.