dissabte, 15 de gener de 2011

Catorzè

              De nou a la Sala de Parlaments, els expedicionaris van ser rebuts per set dels Membres de la Junta. Primer els van felicitar per l’èxit de la seua empresa, després van convidar al recol·lector a abandonar la sala, ja que la seua participació no era necessària. Un dels Membres s’interessà per l’estat de la seua família a ultramar i pels seus plans de regressar amb ells, a lo que el xicot contestà que si tot anava bé, encara trigaria un parell de primaveres a veure’ls.
              Una vegada sense la presència del recol·lector el portaveu de la Junta començà, punt per punt, a notificar les seues deliberacions. Els explicà amb rigor empíric, la impossibilitat de reobrir immediatament els vincles amb la Comarca, tot apuntat que no era un procés irreversible, però la casualitat que els havia facilitat el pas aquest hivern, difícilment es tornaria a repetir en el transcurs de moltes vides humanes consecutives; calia respectar els cicles meteorològics. Malgrat això, i gracies a ells, estarien llestos i atents quan el canvi climàtic ho afavoreixi. Van dictaminar que la senyora trementinàira ocupes el càrrec d’ambaixadora de la Comarca a la Vall, una tasca per la que tindria de preparar a la seua descendència, a més a més els seus coneixements sobre el llenguatge de tot tipus de boscos, enriquirien la saviesa dels especialistes de la Vall, als quals s’afegiria, sinó hi havia cap inconvenient per la seua part. Ella es va sentir afalagada, l’únic és que ja es trobava en els límits naturals per la concepció. Aquest no era problema, sempre podria adoptar un deixeble al que ensenyar la idiosincràsia de la Comarca, lo fonamental era que la minsa vida humana no fracturés l’esforç, que ells havien destinat a transmetre la seua cultura més enllà de la serralada. A continuació el portaveu es dirigí al carter, estaven molt interessat en la seua feina, sempre deficitària de prou efectius a la Vall, i mentre se’n anava fent amb els mètodes, camins i destinacions, li agrairien què estigués en disposició de l’Arxiu de la casa de la Junta, que prendria nota acurada de tota l’aventura viscuda, que sense dubte seria motiu de consulta per les generacions futures. A la resta els va donar la benvinguda com habitants de la Vall amb tots els seus drets, obsequiant-los amb una mena salconduit, que els solucionaria els petits contratemps que lis poguessin sorgir, durant els seus primers mesos d’estança a la seua nova terra. 
              Doncs així van quedar les coses. Van eixir en un silenci sepulcral de la Casa i lentament avançaven pel carrer sumits cadascú en les seues reflexions, quan el pastor va ser el primer en esclatar: --Que s’han cregut aquests menja pedres, a mi no hi ha ningú que em dictamini la vida--. El vidrier per la seua part estava capficat en el pensament que mai més tornaria a veure al seu millor amic, aquella maleïda inflamació del genoll... ell mateix va estar a un punt de no anar-hi, encara es tenia que desfer el cosit d’un trep al polze, que duia embenat des de la setmana abans d’allunyar-se per sempre més de la seua Comarca.   -–Aquest mateix estiu podem creuar el Pas entre els Marbres i els Gresos, no tinc res més a fotre jo en aquesta vall tancada. Que em dieu?--. La senyora trementinàira havia partit saben què podria ser un viatge sense retorn, i passant els dies en el seu interior creixia el sentiment que mai més compartiria sapiència amb les seues companyes. Ella no tenia família, els seus estudis l’havien absorbit tot el temps, inclús estava una mica feliç: des de la intimitat se li havia encès la llumeta d’engendrar una nova vida.