A.C.J. -----NOU (quart)

Són un cercle de cinc figures amb unes caputxes que els hi arriben just a mitja esquena. Ocupen un clar sota unes alzines joves. Un parell encara porten les mans descobertes, els altres aplegats, capbaixos, immòbils. La prudència del Supun ha evitat que ensopegues al bell mig d’un enterrament clandestí. El que ha de fer ara és intentar fotre el camp d’aquí, si pot ser amb més discreció encara de la que hi ha fet cap. Ell no vol embolics de cap mena... a veure si encara acabaran per pentinar al gat. Corren temps d’incertesa, des de quan és vist que el poble hagi d’enterrar els seus morts d’amagades, en camarilla i a corre-cuita, a més obligats a importar tècniques de llunyanes latituds, les quals són d’aplicació enrevessada i de resultats, segons han confessat els pocs que parlen del tema, horriblement sapastrosos. Teòricament els cadàvers són eixugats en assecadors secrets orientats a llevant, protegits contra les aus rapinyaires, per ser posteriorment momificats (simplement els embenen) abans de transportar-los als fossars clandestins de la muntanya. Hi ha unes plataformes a uns tres metres del terra fetes de fusta, disseminades pels vessants, estan camuflades amb fulles, perquè no es puguin veure de lluny, però jo no haig vist mai cap cos allí. Al Supun no l’enganyen, ell sap que als assecadors naturals d’embotits, han fet un racó que lloguen a bon preu als enterramorts, sinó de què, l’ostentós lucre que ha remolcat la d’habitual mísera subsistència dels seus propietaris? No serà perquè, com algun pocapena diu, han començat a cobrar la R. E. N., no! Endemés als forats del cementiri sols hi sepulten cossos vells. Ja és mala sort, ahir aquell carallot, i ara això. Únicament als més íntims els hi és permès conèixer la tomba del finat, el món sembla que giri al revés.

El fill d’un amo pel qui el Supun abans treballava, perquè últimament ja no s’hi atansa per allí per a res, va morir una tarda després de ser arrossegat per un ganxo imprudentment desentortolligat, que voltava boig d’una de les cintes transportadores de la granja familiar. Mai havia passat res, i feia mesos que estava així. L’encarregat sempre deia que sinó el tocava ningú, no havia perill, ara, aquell xaval ja era propens a prendre mal. De petit gastava les existències de la farmaciola del mas, sa mare cada setmana que baixava al poble ja sabia on tenia que anar. En fer-se gran, de seguida es va veure que no era bo per estudiar, n’hi ha molts que no són bons per estudiar, i no passa res, treballen en feines manuals, i amb poca perseverança que li fiquin, als pocs anys d’aprenentatge ja obtenen un grau de capacitació professional força apreciable, alguns d’ells acabaran desenvolupant una mestria en el seu ofici. Per ell en canvi, la curtedat de llums va ser la seua sentència de mort. Aquell noi era una micona indisciplinat també, sempre tenia el cap a un altre lloc, no parlava gaire i tampoc no era molt afectuós a casa, ni es feia massa amb la gent.