Els horaris mutaven, els treballadors menjaven a deshora
les sobres que quedaven dels "fiambres" i pastissos, que
les dones cuinaven a la nit per la gent que vindria a donar el condol
l’endemà. El dol durava tants dies... venien veïns de tot arreu,
s’hi atansava qualsevol persona que per allí passava, uns repetien
o portaven als seus coneguts, altres anaven a afartar-se, la qüestió
era complimentar a la família adequadament. S’hi van acumular
tants: --L'acompanyo en el sentiment--, que no hi cabrien dins de la
serra.
Els masovers foren segrestats lentament per la mort.
S’establí en el recinte com ama i senyora, ordenant aquí i allà
els actes dels seus hostatges, que en el passant dels dies van
esdevindre una munió d’ànimes ensopides i incomunicades,
incapaces de distingir la fisonomia dels visitants; tampoc dominaven
que cara ficar-los. Evitant-se un mal tràngol, s’amagaven
recloent-se, no en la seua feina, perquè ni ganes havia de
treballar, es cobrien amb una manta i pelaven l’estona, exhaurides
les ampolles de vi dolç i els cigarrets de xocolata. Les dones
perdien pes i color. Esgotades es van oblidar de queixar-se, la
malaltia les preparava el jaç, el maquillatge no ocultava les
ulleres, les procurava una màscara lúgubre, una decrepita careta
mortuòria.
Ni al sisè dia van arribar a immutar-se, reprenent-se
l’empenta dels visitants, afavorit per l’inici del cap de
setmana. Escandalitzant-se (cacofonies vers l’infinit) amb veu
baixa, que és quan més greu sap, de la tardança dels funcionaris:
que facin el que vulguin, que s’emportin a la pobra criatura si
volen, però que deixin descansar a la família, si us plau! No hi
havia llàgrimes, no hi havia fe, ningú es feia creus de l’accident,
el difunt no es visitava. Obligats, els homes es van tornar a mudar,
escampats seien esgotats cap cots per les escales. No s’hi cabia.
El diumenge la mort ja és va fer amb les visites, que romanien hores
i hores... i quan sortien se l’enduien amb ells per dies i dies.
Dos treballadors van plegar el dilluns a primera hora. Se’n anaren
deixant al patró plantat amb la impotència de substituir-los
d’immediat. El Supun, que havia finalitzat el contracte i que
continuava a la granja quasi com a favor personal a l’amo, no es va
veure en cor per a marxar, patint com els altres la decadència
física i moral en tota la seua expansió, perdent la plaça de
netejador de camins en la brigada de la que des de feia anys formava
part, en una de les valls de la serra, una feina anual segura que mai
més va tornar a recuperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada