Va morir per la tarda, però l’accident va ser pel
matí. El ganxo se’l va emportar per sota el braç, i no hagués
estat res més que una bona punxada, si algú hagués aturat el motor
en el tram que la cinta corre a nivell del sòl abans de desfonar-se,
però no va ser així. En aquell moment ningú es va fixar amb el
noi, sí que potser algú va veure que seguia la trajectòria de la
cinta amb el braç estranyament mig aixecat, però es veu que no el
van fer massa cas, només quan es va quedar penjat del braç
xisclant, ruixant-lo tot de sang, se’n van adonar. Aleshores els hi
va entrar el dubte: parar l’engranatge, o esperar que la cinta
arribés a l’altre cantó de l’altell, llavors pondrien rescatar
al xaval a peu pla. Eren tant sols uns segons, un trajecte de menys
de vuit metres, a més a més el xaval amb l’altra mà havia
aconseguit agafa’s a la corretja del sens fi, suportant amb el braç
lliure el pes del seu petit cos.
Trigaren més a pensar que a parar la cinta i la inèrcia
el va continuar arrossegant sense sentit, fins a quedar estrebat en
un colze. Una nova casualitat de la vida, o de la falta d’ella, fou
que tots els treballadors estaven al pis de baix o al mateix cantó
de l’altell del percaç. Després de veure la lluita i la derrota
d’un nen contra un motor, tots cinc van corre a l’escala de mà
que pujava fins l’altell. El cos del nen encara panteixava
patèticament segut sobre una politja. La cosa no tenia bona pinta,
el ganxo li havia perforat la carn sota l’espatlla i li tornava a
furgar el braç, la mà esquerra li penjava destorçada pels
engranatges bruta de grassa. Calia anar amb molt de compte, era
necessari alliberar al xiquet diligentment. Per fi, el capatàs va
donar les primeres ordres, aleshores entre dos el van elevar un xic
del seu seien i el capatàs va poder, resseguint el contorn del braç,
extraure l’acer, i agafant-lo per sota les aixelles l’intentà
carregar, mentre els altres, el prenien pel maluc i per les cames.
Amb tanta mala sort que quan ja el tenien tots agafats disposats a
traslladar-lo, el cap inert es girà tot solt, llavors mentre deixava
una mà per subjectar-lo, es desequilibrà, i el maleït ganxo li va
fer una profunda incisió a l’esquena. La sentida que va rebre va
fer que deixés al primer ferit, que no obstant va poder ser aguantat
pels companys, evitant que els hi caigués. Cridava per a què li
traguessin allò de l’esquena, els companys van jeure al xaval
sobre les llates de fusta i el van anar socorre, però veien que la
ferida era profunda i estava molt prop de l’espinada, per més que
l’home els supliqués i supliqués, no es van atrevir a fer res que
encara empitjorés la situació, van pensar que potser fos millor
avisar al metge. Les supliques van deixar pas als insults. Un dels
treballadors se’n va anar corrent a enviar un missatge al
dispensari, que estaven passant consulta al poble de baix.
El metge era un senyor ja gran, una infermera i un
practicant l’ajudaven a estones perdudes. En aquell moment a la
consulta, esperaven un nen amb la seua mare que li sortia sang del
nas, i tres ancians que petaven la xerrada tot esperant que la
infermera els hi preparés la medicació. El practicant practicava
sistemàticament una cura a un jove que hi anava cada dia. Al seu
despatx, el metge visitava a una senyora acompanyada per una altra
que es queixava de cremor i restrenyiment. A l’instant que el
missatge es va reflectir per la pantalla, ell i el practicant van
anar al garatge del darrere per engegar l’ambulància, llesta les
vint-i-quatre hores del dia, i encenen la sirena s’enfilaren cap a
la granja del sinistre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada