A.C.J. ----- SIS (cinquanta-unè)

Aprofitant que falta una estoneta per a què es faci de dia, podríem contar el mite de la Gran Gata Negra, que és una història que no coneixen molts camallargs, malgrat que sigui tant popularment significativa per a tots els gats del planeta. Enregistrada en una colla de versions locals, citada ja en antics petroglifs i pergamins. La contarem tal com la va aprendre la Rosita, ja que ella la sap de primera mà, prescindint així de versions més al gust de lectors menys addictes.

Vet aquí que un vespre a d'uns benestants la casa, una cria negra a les poques hores d’obrir els ulls desmamada, hi fer-hi cap. Per un dels residents amb desconegudes intencions portada; en principi malvades perquè un aterrit cadell de la protecció materna robà. A l’habitatge convivien: nens, vells, i també despreocupats joves; a més d’un parell de gossos mal criats i uns quants engabiats pardals. La criatura pobra, a pesar de la poca dels humans traça, amb empentes i rodolons arrià tota sola, i en una jove gata esvelta de pelussera atzabeja i punxegudes orelles llargues esdevingué. Vida feia a les golfes de la casa que era l’únic lloc que coneixia, ja que des del primer dia confinada allí va ser. De les sobres que li deixaven en un platet badat menjava, al costat d’un got d’aigua que cada dia que se’n recordaven canviaven. El recel que la jove gatona vers als humans sentia, dia a dia creixia, i la poca simpatia d’ella era pel menyspreu dels amos de la casa correspost. Felina de natural curiosa, un dia que la porta prou bé no van tancar, per eixir de les golfes aprofità, ja de mirar avorrida l’exterior durant llarg temps a través dels finestrons sense vidres, per on tot just el morret li passava. Un estrany terreny trepitjava, i força insegura es trobava, com quan soleta et deixen, sense on mirar saber en una de patums reunió. Que la tornada al menys estès franca vigilava, per si una fatalitat sorgia. Amb dos botets els bigotis en un replà equilibrà. Bastant silenciós, tant sols els sorolls comuns dels plecs dels domèstics artefactes. Diuen què fins aquí va arribar en la incursió primera, sembla poc, però ella ja sabia que les dolces hores de la tarda eren més bones que altres del dia o de la nit pels coneixements ampliar. A la planta de sota una dona gran hi feia vida, que aquelles mateixes hores en una estupenda butaca envellutada per reposar emprava. L’espant que la pobra la primera vegada que la va veure es va emportar!, de cap a cua s’estarrufà, i temps li faltà per esmaperduda a les segures golfes salvadores pujar. Però tots sabem que la inconsciència una virtut pot arribar a ser, tan com una nosa la prudència, i si bé et fixes, no gaire trigaràs d’una dona dormida a una dona reflexiva distingir. Doncs fou, que la jove gata pel pis a la regalada campà, d’un tancat a un altre, i amb el temps i una canya es va anar aposentant i fins i tot el seu racó favorit per una becaineta fer va trobar, en aquelles hores tan dolces, a la vànova d’un llit, recolzant-se amb el doblec del coixí. Amb la sort de què en un girant un platet suculent degustava. A ella li estranyava tant com et pot estranyar a tu, l’estrany cicle repetitiu en què els humans els dies i les nits mesuren. Llavors una jornada de cada set ella que fotre es tenia i a les golfes queda’s, perquè al pis de baix una quantitat insuportable de gent s’hi arreplegava. Ara els restants dies, ella baixava, del seu platet menjava i amb l’olor del perfumat cotó dels llençols s’endormiscava, i si la senyora abans que ella es despertava i pel pis voltava, no l’importava; quan s’aixecava tota s’estirava i abans que la nit caigués a les golfes pujava. Diríem que queixar no es podia, una vidassa quasi, i no més unes escales de fusta davallar, només desitjava. Tan sols els dies que el zel, en un desassossec insofrible i enfebrat l’arravatava, i maulant desesperadament a recloure’s l’obligava, aquesta plàcida cadència existencial trencava. Perquè a la tornada va ser d’una temporada tumultuosa d’aquestes, quan la presència d’un menut en una de les habitacions la va sorprendre. L’instint, cap d’alarma no li va enviar per senyal, i ella com si res va actuar. Potser més la seua discreció accentuà encara, afinant l’oïda un pèl a l’hora d’una estona jeure. El xiquet del llit no es movia, sol que de tant en tant els seus estridents esternuts la despertaven, per la senyora des de l’altra punta de la casa contestats amb un divertit: --Ja se’ns ha constipat el gat--. Amb els dies als esternuts i a la tos s’acostumà, i amb l’entrada de la bonança, al cairat de la finestra va descobrir, del sol la carícia, conjuntament amb la panoràmica que pel davant s’estenia. Molt més elegant d’observació el punt que no pas el finestró trist raquític de dalt. Aquí tal que un esfinx es podia situar i l’horitzó amb els ulls aclucats albirà: un horitzó manipulat si més no: per les taulades d’uns blocs alts com taüts clavats de punta retallat. La dona i el nen la varen copiar, ells al balcó del costat cada tarda el sol prenien en dos ridícules gandules seguts. Al petit la iaia el tapava, amb una preciosa manta de llana, d’aquelles que et fan tan sol de mirar-les ronronejar. Ella no es molestà en un inici, tot i la insistència dels nouvinguts d’un aparell radiofònic traure, que confondre-la no més feia. Va optar per una de les armes la millor: el menyspreu. L’haguessis vist girant el coll en inversa direcció a la dels ulls la rotació, tota desplaent ella amb les inflades galtes. Jo a pensar m’atreveixo, que en un clima temperat vivia, de suaus estius i amables hiverns, ara altres carregar tintes podrien i abrasadores calors o cruels i glaçats hiverns descriure’t. Jo, potser al meu origen degut o a la meua edat: que si fa no fa les coses van anar així els primers anys et diré. El nen com una carabassera creixia, encara que sense veure’l llargues temporades passava. Però tal com t’ho dic va succeí, tant cert com que gens ni mica de la resta d’usufructuaris no se’n refiava, mirant se’ls continuava amb un mal ull! La gran senyora, un dia mentre ella a la tauleta del menjador meditava, la va tocar: immediata de fugir volant la reacció, per un moment, però, petrificada amb les extremitats semi-flexionades resta, i la mà sense pel de la dona al llom pesant-li. Testarruda com era, li costà el plaer elèctric de les festes dels humans assaborir, i a la primera tintoreria o desconegut moviment inapel·lablement marxava. Però poc es pot lluitar contra l’atracció de sang calenta i a l’hivern es fa la migdiada millor a la falda de la mestressa, o no? Una conxorxa, una confabulació, conspirada al pis primer, de tancar per pocs instants del carrer la porta oblidà, ella en-zelada encrespada des de les golfes suplicava. L’entrada cancel·lada fou per un ignorant: tard, el sàtir ja dintre al serrall era. La curta incertesa per si, o no germinava, i les celebracions del vailet amb l’avia notant que ella, dia a dia s’engreixava, més contents que ella estaven; no pas massa trigà en dispensada quedar d’espantar als coloms que malbé feien les plantes del balcó. Ella ja més de la meitat recorria del camí de la superba maduresa quan l’obsequi de la concepció va rebre. Les dos boletes peludes a les que la vida donà, una millor mare no podien tindre: curosa i eficient. Una vegada i una altra les llepava, llustroses i ben alimentades les mantenia, així elles de fortes i serenyes pujaven, d’entremaliades i juganeres. En afermar-se li les cames, no hi havia racó de la casa que no exploressin. Ella, des de dalt seguda se les mirava, amb el cap una mica a l’esquerra inclinat. Del tot no la feia feliç, l’oberta confiança que amb les persones de la casa demostraven, un factor del que mai no es preocupà, però que elles eren diferents admetia, i si així feien bé estaria.

Les gatetes, per donades ser a una masia del camp, lo suficient van créixer, on la missió tenien d’una perduda nissaga reinstaurar. Ja lluny les princeses, ella a ser la reina única va tornar. En la serenor de la vellesa a punt d’entrar, dels seus hàbits per llargues temporades gaudint, ampliant-los i tot: per saltar-se els marges li va agafar, els senderons que els dominis veïnals parteixen seguia, les terrasses i els celoberts investigava, el seu més tafaner costat potenciava. Per observar sense ser observada s’aturava (una colla de dones grans preferiblement en una cuina xerrant l'acollien complaents), en immobles abandonats penetrava: per espais descobrir, prou agradables per, amb els seus companys secretes reunions encetà. Al final tan famosa va ser, que les senyores ja la saludaven i records per la seua mestressa li donaven. Tot just fins que la senyora de baix traspassà, coincidència de què el noi va marxar també, per una nova casa per ell i una femella fèrtil buscar-se.

La dels obrers irrupció, sorolloses parets estimbant, enutjades polsegueres aixecant. Des-ubicada, que un dia l’agafes l’únic que la podia agafar la sorprengué, i al camp se l’endugués, a de les seues filles la casa, que dos gatasses amb descendència llarga ja eren. Aquella masia tota estava per camps d’arbres fruiters envoltada, els gats, doncs a voluntat anaven i venien, a vegades moltes jornades seguides de casa faltaven, i a ningú no importava, alguna esbroncada els hi queia per això quan mal ferits o famèlics tornaven, però ells el camp fotien sempre que la necessitat els apressava. Ella com d’urgències gaires no en tenia, amb vehemència del nou territori gaudia, balafiar les forces i la salut evitava. Les filles a una torre desocupada la van acompanyar de terrat per sostre, un per sobre el ramatge tranquil emplaçament, que del pla al final, contemplar de les serralades el començament permetia i de les masies properes la disposició talaia. Per molts anys, fins que cap gat més un vespre no la veié, majestuosament passejà per un domini que ja seu es va fer. Quan d’una escaramussa un dels jovenots mal parat regressava, sol que veure-la tenia per saber que per fi a casa arribat havia.

Si aquesta petita narració us ha agradat, un dia que convingui contarem la història del clan de les dos germanes, la muda i la borda, que no era pas tal. Que si bé és un conte similar en aquest, amb les seues particularitats, és a la vegada diferent.