No va ser fins a l’endemà a l’esmorzar quan mig poble s’aplegà a la fonda. La noticia s'escampà com la pesta. El cap del poble, representant del govern de la Vall, els saludà un per un, tot pronunciant un discurset incomprensible tant per ells com pels seus propis conciutadans. La multitud rondinava, volien sentir als nouvinguts de l'altre cantó, no al orelles de verro del Representat, que desvariava amb allò de què la gent de bona fe viu lluny del soroll de l’aigua... En aquestes, va arribar el recol·lector amb un carro tirat per un parell de matxos, fent-se lloc a la sala convidant a la gent de la Comarca a pujar-hi. Suposo que també va agrair als vilatans totes les atencions prestades, però és que tenien què marxar d'hora si volia arribar al mercat de la capital, encara que fos a última hora de la tarda, sinó perdria tota una setmana, o en el pitjor dels casos tot l’hivern congelat, fins el proper dia gran de mercat.
Mal que bé la gent ho va acceptar, lamentant amb resignació la seua perifèria, que els comportava que malgrat ser ells els protagonistes de la noticia, es tindrien d’assabentar del que realment succeïa pels romancers de la capital, d’altra banda molt inconstants en les seues visites al poble, fora de les dates celebrades, de les que podien traure guanys. Per la contrada només s’hi atansaven gent de mala vida o muntaners antipàtics. Els rics comerciants de les terres baixes no passaven de la capital, i la gent fina compraven casa als pobles d’aigües calentes del final de la Vall; inclús les cases de meditació havien perdut practicants, en benefici de les vistes panoràmiques dels llacs septentrionals. A fi de mal, el poble encara retenia la principal serradora de la Vall, i amb això, el guano i els fruits del bosc es guanyaven la vida força bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada