divendres, 10 de febrer del 2012

A.C.J. -----CINC (onzè)


Admeto que se’ns escapen efusions humanes com l’amor i el seu contrari: l’odi. A més a més de l’art de la música, no captant dissimilitud de si un cop de percussió és cadència o soroll. Entenc, però, emocions com la passió, el desig o l'aquiescència, i comprenc actituds situacionals tals com la irrellevància, la condescendència o el ressentiment.

L’amor és polivalent, de cop és per un, de cop és per molts, de vegades d'un color, d'altres d'una policromia exultant, a voltes enorme, a voltes de límpida precisió... i així successivament. És un sentiment que s’empetiteix o s’engrandeix seguin reaccions químiques orgàniques, similars a les produïdes pels psicòtrops, carregats tant per aconseguir estats superiors de la consciència, com per simple divertiment. Tremendament complicat seria una reglamentació idiosincràtica en aquest camp, donat que la ment se’ls enterboleix involuntàriament, producte de convulsos sentiments que desfermen unes reaccions per les que no estan suficientment preparats; una simple mancança evolutiva. És només per què són extraordinaris? Mes amb preocupants repercussions de destarotament físic.

L’odi seguiria una direcció oposada amb les mateixes característiques i similar gamma d’escales. L’odi s’associa amb la violència, tanmateix altes saturacions amoroses arribant a ser perilloses, precisament pel possible embafament dels decantadors. La fatalitat de l’odi és que atrapa el salvatgisme virulent en els nivells inferiors, fregant inexorablement la destrucció. Sabedors de l’amenaça, nombrosos efectius i grans despeses dediquen els creadors per auto-vigilar-se. L'enorme partida que és menja dels pressupostos de la Junta provoca escarafalls, sort que n'estic desvinculat. Una protecció únicament comparable al secular perill a una nova macro-crisi mundial, que els pugui sumir en la devastació, tal com la denominada Catàstrofe del Bromur, que no va ser prevista pels economistes i agafà amb les calces brutes a les grans patums del periodisme com a la resta del guardians guardonats, duien directament de la misèria i a la tomba a milions de persones. Una tragèdia dels pares dels rebesavis del sr. Toribio, estudiada i analitzada encara en els anuaris i tesines actuals, entestats com estan en preservar la civilització.

L’amor en canvi els hi és vital, tenen camp obert per interactuar en ell. Els descontrols de la indomable fluctuació repercuteixen socialment, esquitxant tota funcionalitat humana.