Fa pocs dies rememorant la Setmana Santa del 98, la que ens va du a Ossera i La Vansa, en venia al cap la del 97, la del avenc de l'Aisling. Totes dos mano a mano amb el Jaume, fructíferes Setmanes Santes amb el Jaume de la Fuliola.
 |
| La Llibreria, vista des de Los Castells. Foto: Antonio Satorra. |
No contents amb això, arribats a la zona que aquell teníem per prospeccionar: la cresta de Los Castells i Lo Graner. Entre un que arriba, un segon que marxa i un tercer que bada, el grup es va subdividir en dos. En un, el Mateu tot sol va tirar esperonat, abraonat, pendent avall, pel abrupte costat del barranc dels Pèlags fins a la Llibreria, i la resta no sé encara de quina manera, vam baixar pel vessant contrari cap el Pla de l'Escoter, imagino que subjugats pel panorama que ens brindava. Així que per la tarda a més a més de veure'ns amb els de Valls, ens tindríem d'enfrontar amb la cara d'emprenyat del Mateu.
 |
| Prospeccionant per les cretes del Montsant. |
El
Pla de l'Escoter n'és ple de forats, ens van fer un tip de marcar i
marcar, i en un d'ells es vam internar una mica més. L'Antonio,
seguint el costum d'altres pares del grup ( Aurea, Alba, Angels), va
batejar el forat amb el nom de la seua filla (Aisling). Res més,
fins ara tot bé, després de apaivagar al Mateu i debatre inútilment
amb els altres, per fi vam poder gaudir de l'èxit del dia.
 |
| L'escletxes del pis superior. Foto:Jaume Pedrós. |
L'aproximació a
l'Avenc no és excessiva, però ben carregats un parell dos hores no
té les trau ningú. Vam localitzar un indret net per acampar: una
antiga carbonera ens va acollir aquells dies, no va ploure, no va fer
fred, no havia cobertura pels mòbils, ni paparres, tampoc no hi va
passar ningú, només L'Antonio va pujar un dia i ens va avituallar;
no el vam veure, estàvem dintre.
Fèiem
un horari estàndard: esmorzàvem i anàvem a l'avenc, no sortíem
fins a la tarda. La cavitat és constituïda per diferents fractures
tectòniques, que compliquen una mica la topo, obligant-te a explorar
cada racó i sota pedra. La cova presenta un planta superior que
enllaça per estretes escletxes amb el sector inferior. Per
endinsar-nos utilitzem la boca més gran orientada a l'oest. De
seguida després d'un curt ressalt ens situa a la sala de la
Distribució. A partir d'aquí s'obren les diferents vies més
interessants.
Prop
d'e la sala de la Distribució hi ha un didàctic laminador
mitjançant junta d'estratificació, que ens situa a la capçalera
del pou dels “4 spits”. És més aviat un ressalt curt que ens du
a la part clau de la cavitat. Nosaltres anàvem avançant mentre
topografiàvem, així vam arribar a l'extrem de l'esquerda on cal
grimpar. Vam girar cua i penetrant per un lateral ens vam trobar, al
cap de cinc o sis estacions, col·lapsats de blocs. Remirant uns pocs
metres enrere: un pas superior i enfilant-nos entre blocs vam netejar
una gatera amb un immens bloc per endavant, però amb l'espai
suficient per sortir pel colze. Estirats sobre les pedres ens vam
trobar estranys, el gran bloc s'empetitia amb les mesures de la
galeria on és integrat.
La
sensació d'estar en un altre lloc, és a dir portàvem tres anys
pencant al Montsant, (tot va començar amb la cova de les Campanes,
potser un altre dia es contarà), galeries diaclasades, estructures
predominants netament tectòniques, blocs encastats, falsos pisos...
però dempeus mirant-te aquella galeria, semblava com si estiguéssim
en una altra serra, traslladats... Era l'hora de dinar, vam
recular fins on teníem la saca i l'equip de topo. Vam dinar allí,
fora dels “Grans Espais”, a la seu espera.
Els
“ Grans Espais” tenen dos plantes, per la superior regressaríem
per la grimpada abans reservada al Pou dels“4 Spits”. Es pot
davallar a l'inferior cercant el pas correcte. Després sembla que
s'acaba amb un parell de finestres per sobre, la més baixa explorada
d'escàs recorregut, la superior resta per mirar. Una curta i baixa
galeria perpendicular a ras de terra, no va ser localitzada fins una
visita posterior. La seua peculiaritat es troba en les empremtes de
circulació activa que s'aboquen per una impenetrable escletxa
vertical.
Sopàvem
calent cada dia, el dissabte a la nit vam guisar una llonganissa.
Després de topo-grafiar els “Grans Espais” encara ens restaven
molts racons, però el darrer dia vam fer festa, no havíem acabat
pas, però ja hi tornaríem. Ho vam plegar tot, amagant el material,
emprenen la tornada el dia de la mona. Baixant pel grau de la
Grallera ja se sentia l'olor a mona. Pensàvem en parar en un bon
restaurant a dinar; restàvem tots plens, així que vam acabar menjar
sobres a la vora d'una carretera comarcal del Pla d'Urgell.
 |
| El Jaume sortint d'una trampa: un pouet cec arrebossat de fang. |
 |
| Retornant de l'Aisling, amb la Bitlla a l'esquerra, culminant el el Pla de l'Escoter.
Vam
estar uns anys més pujant i baixant per aquesta serra sensacional, no
vam trobar cap més gran cavitat, però sí d'altres localitzades en paratges apassionants cada cop. Apreciant amb lentitud la seua bellesa.
|
 |
| La Billta. Foto: Antonio Satorra |
 |
| D'esquerra a dreta: Manel, Elena, Jaume, Mateu i Núria, en una parada per dinar al Pla de l'Escoter.
L'avenc de
l'Aisling, sent una cavitat força interessant, és molt poc visitada,
sobretot si la comparem amb la cova de les Campanes, que ja esdevingut
gairebé una excursió clàssica de la serra. Necessita una mica de
material per un parell de curts ressalts, i una petita dosi de tenacitat per esbrinar la galeria dels "Grans Espais", que es manté com el santuari
intern de la serra. A prop de la Bitlla.
A prop, ben a prop.
|
 |
| Los Ventadors. Foto: Antonio Satorra |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada