dimarts, 9 d’octubre de 2012

Avenc de l'Aisling, Montsant

         Avenc de l'Aisling. Montsant, Setmana Santa de 1.997.

              Fa pocs dies rememorant la Setmana Santa del 98, la que ens va du a Ossera i La Vansa, en venia al cap la del 97, la del avenc de l'Aisling. Totes dos mano a mano amb el Jaume, fructíferes Setmanes Santes amb el Jaume de la Fuliola.

La Llibreria, vista des de Los Castells. Foto: Antonio Satorra.
              Setmanes abans, un diumenge dels molts que durant aquells anys dedicàvem a la serra del Montsant, va esdevindre una sortida en especial recordada, entre tantes. La cosa no va començar gaire bé, un altre grup s'havia interessat per la serra, ens vam ensopegar pel camí de capçada, i com som pocs i dolents, vam decidir muntar una reunió per repartir-nos el Montsant, tal qual farien uns panxuts terratinents qualsevol (com si fos una zona d'un potencial extraordinari), en un bar de la Morera tot just acabada la jornada.
               No contents amb això, arribats a la zona que aquell teníem per prospeccionar: la cresta de Los Castells i Lo Graner. Entre un que arriba, un segon que marxa i un tercer que bada, el grup es va subdividir en dos. En un, el Mateu tot sol va tirar esperonat, abraonat, pendent avall, pel abrupte costat del barranc dels Pèlags fins a la Llibreria, i la resta no sé encara de quina manera, vam baixar pel vessant contrari cap el Pla de l'Escoter, imagino que subjugats pel panorama que ens brindava. Així que per la tarda a més a més de veure'ns amb els de Valls, ens tindríem d'enfrontar amb la cara d'emprenyat del Mateu.
Prospeccionant per les cretes del Montsant.
             El Pla de l'Escoter n'és ple de forats, ens van fer un tip de marcar i marcar, i en un d'ells es vam internar una mica més. L'Antonio, seguint el costum d'altres pares del grup ( Aurea, Alba, Angels), va batejar el forat amb el nom de la seua filla (Aisling). Res més, fins ara tot bé, després de apaivagar al Mateu i debatre inútilment amb els altres, per fi vam poder gaudir de l'èxit del dia.
L'escletxes del pis superior. Foto:Jaume Pedrós.
              De seguida ens vam adonar que aquell forat era més important que la resta. La proximitat de la Setmana Santa ens oferia la oportunitat d'explorar-lo serenament, érem dos persones disponibles i el Jaume i jo ho vam tenir clar. Un cap de setmana abans vam efectuar una càrrega especial d'aigua, mentre anàvem explorant els forats del Pla, ens vam reservar l'Aisling pel gros de la Setmana.
              L'aproximació a l'Avenc no és excessiva, però ben carregats un parell dos hores no té les trau ningú. Vam localitzar un indret net per acampar: una antiga carbonera ens va acollir aquells dies, no va ploure, no va fer fred, no havia cobertura pels mòbils, ni paparres, tampoc no hi va passar ningú, només L'Antonio va pujar un dia i ens va avituallar; no el vam veure, estàvem dintre.
             Fèiem un horari estàndard: esmorzàvem i anàvem a l'avenc, no sortíem fins a la tarda. La cavitat és constituïda per diferents fractures tectòniques, que compliquen una mica la topo, obligant-te a explorar cada racó i sota pedra. La cova presenta un planta superior que enllaça per estretes escletxes amb el sector inferior. Per endinsar-nos utilitzem la boca més gran orientada a l'oest. De seguida després d'un curt ressalt ens situa a la sala de la Distribució. A partir d'aquí s'obren les diferents vies més interessants.
             Primer ens vam dirigir vers al sector dels Pous del Ganivet. Topant-nos finalment amb una paret de set metres que devíem grimpar. Dalt un racó ben ventilat, ens orientava gràcies a un passamà sobre una vira seguint la corrent d'aire, fins una sala amb dos boques amb sortida a l'exterior (Boques Sortida Primer Dia). Contents, a l'hora de plegar estàvem al carrer després d'una jornada ben entretinguda.
              Prop d'e la sala de la Distribució hi ha un didàctic laminador mitjançant junta d'estratificació, que ens situa a la capçalera del pou dels “4 spits”. És més aviat un ressalt curt que ens du a la part clau de la cavitat. Nosaltres anàvem avançant mentre topografiàvem,  així vam arribar a l'extrem de l'esquerda on cal grimpar. Vam girar cua i penetrant per un lateral ens vam trobar, al cap de cinc o sis estacions, col·lapsats de blocs. Remirant uns pocs metres enrere: un pas superior i enfilant-nos entre blocs vam netejar una gatera amb un immens bloc per endavant, però amb l'espai suficient per sortir pel colze. Estirats sobre les pedres ens vam trobar estranys, el gran bloc s'empetitia amb les mesures de la galeria on és integrat.
               La sensació d'estar en un altre lloc, és a dir portàvem tres anys pencant al Montsant, (tot va començar amb la cova de les Campanes, potser un altre dia es contarà), galeries diaclasades, estructures predominants netament tectòniques, blocs encastats, falsos pisos... però dempeus mirant-te aquella galeria, semblava com si estiguéssim en una altra serra, traslladats... Era l'hora de dinar, vam recular fins on teníem la saca i l'equip de topo. Vam dinar allí, fora dels “Grans Espais”, a la seu espera.
             Els “ Grans Espais” tenen dos plantes, per la superior regressaríem per la grimpada abans reservada al Pou dels“4 Spits”. Es pot davallar a l'inferior cercant el pas correcte. Després sembla que s'acaba amb un parell de finestres per sobre, la més baixa explorada d'escàs recorregut, la superior resta per mirar. Una curta i baixa galeria perpendicular a ras de terra, no va ser localitzada fins una visita posterior. La seua peculiaritat es troba en les empremtes de circulació activa que s'aboquen per una impenetrable escletxa vertical.
   Sopàvem calent cada dia, el dissabte a la nit vam guisar una llonganissa. Després de topo-grafiar els “Grans Espais” encara ens restaven molts racons, però el darrer dia vam fer festa, no havíem acabat pas, però ja hi tornaríem. Ho vam plegar tot, amagant el material, emprenen la tornada el dia de la mona. Baixant pel grau de la Grallera ja se sentia l'olor a mona. Pensàvem en parar en un bon restaurant a dinar; restàvem tots plens, així que vam acabar menjar sobres a la vora d'una carretera comarcal del Pla d'Urgell.
El Jaume sortint d'una trampa: un pouet cec arrebossat de fang.
               Poques setmanes després ja hi tornàvem a ser, ens faltàvem un parell de pouets i alguna cosa més per enllaçar la planta. El cel era taronja amb tocs fúcsia. Davant el panorama ens vam buscar aixopluc per passar la nit. No va caldre, les tempestes desguassàvem a la plana davant dels nostres morros. Penses que acabaràs una exploració tal dia a tal hora, però és fals, no acabes mai del tot. Devíem publicar la topo aquell mateix any, abans també havia lo del premi Font i Sagué, tot plegat ens va fer sentir prou satisfets, però no hi ha res com fer les coses, participar, després... passa el temps ho comparteixes amb els companys.      

Retornant de l'Aisling, amb la Bitlla a l'esquerra, culminant el el Pla de l'Escoter.

                Vam estar uns anys més pujant i baixant per aquesta serra sensacional, no vam trobar cap més gran cavitat, però sí d'altres localitzades en paratges apassionants cada cop. Apreciant amb lentitud la seua bellesa.
La  Billta. Foto: Antonio Satorra

D'esquerra a dreta: Manel, Elena, Jaume, Mateu i Núria, en una parada per dinar al Pla de l'Escoter.

                L'avenc de l'Aisling, sent una cavitat força interessant, és molt poc visitada, sobretot si la comparem amb la cova de les Campanes, que ja esdevingut gairebé una excursió clàssica de la serra. Necessita una mica de material per un parell de curts ressalts, i una petita dosi de tenacitat per esbrinar la galeria dels "Grans Espais", que es manté com el santuari intern de la serra. A prop de la Bitlla.
               A prop, ben  a prop.       
Los Ventadors. Foto: Antonio Satorra

                La data de la topografia publicada a la Grallera 5, és una errada de impremta, posa any 95, quan hauria de posar 97.