quarts de qualls: LA COVA DE LES CAIXES

La cova de les Caixes figura com una exigent experiència, dintre del desafiament de l'exploració espeleològica. Tots sabem que hi ha forats que treus dos pedres a la boca, i baixes gairebé docents metres de fondària (tipus LT-4), però també n'hi ha d'altres, que cada obertura t'aboca a un nou repte psíquic, cada cop més extenuant.

Amb el Juan i el Jaume Pedrós de la Fuliola. Per aquells dies el Jaume ja no podia fer espeleo, compartia l'esmorzar amb nosaltres i ens acompanyava a la boca, d'aquesta manera no el trobàvem tant a faltar. (Foto: Ramon Castella)

El Paulo a la boca amb la maquinària a punt.

Tot va començar al gener del 2.006, el forat l'havia trobat el Juan Gutiérrez. Un dia me'l va ensenyar, durant l'època que estaven treballant a serra Carbonera (Grallera 5). La cosa va romandre desada a la memòria fins aquell hivern, llavors li vam anar fer un cop d'ull amb la masseta i l'escarpa. L'entrada presenta dos petites boques que conflueixen, per un forat per on tot just t'hi passava el cap, en una petita cambra per on es nota una més que evident corrent xucladora.

De seguida vam pensar que l'eina més efectiva per obrir aquest primer pas seria un potent martell neumàtic, alimentat per un grup electrogen. Aquells dies el Juan i jo van comptar amb l'ajuda del Paulo, un paleta portuguès prim i fibrat, força pencaire, que va voltar un temps pel grup, la seua presència va ser essencial per obrir el primers passos de la cavitat, després va desaparèixer.

El Paulo a la cambra d'entrada, acabant de polir els cantells.

Quan van tenir accés a la cambra xucladora, la vam sanejar per treballar-hi lo més còmodament possible. Sabíem que la cambra donava pas a un nou espai ja més gran, però es seu extrem s'estrenyia com cap de botifarró. Tot estirats de bocaterrosa, amb la llargària del martell neumàtic, mal que bé es podia atacar les vores, fins que els braços deien prou demanant relleu urgent. Efectivament, una vegada obert, accedim a una tram de galeria on hi cabem tots tres sense tenir que tocar-nos. La corrent d'aire s'escola vers un pas estret i vertical que el Paulo franqueja refregant el mono per les parets. Abaix dóna una especie de saleta per on diu que no s'aprecia cap continuació evident. Fem un mica més de lloc per davallar el pas; són uns dos metres i mig verticals.

El pas vertical que dóna accés al Vestidor. Una corda de nusos ens pot ajudar a sortir.

Sota, és un caos de blocs per on tot just ets pots moure. Sembla que continuí avall, però cal localitzar el punt per on començar treballar. Disposem encara del martell neumàtic, removem els blocs, fem lloc,(aquesta saleta esdevindrà el Vestuari, on es traurem el material personal poc abans de sortir). Per fi un punt per on s'escola una pedra i cau uns quants metres. Cal obrir amb micros ajudats pel martell, encara que no ho sembli som a la boca d'un pou, però ens costarà unes quantes jornades tindre-ho tot enllestit per poder davallar-lo. Establim una rutina de treball, descansant i sortint fora per dinar.

Finalment després d'esquivar uns quants blocs encastats, fraccionem a la part alta d'una sala. Sí, una sala de més de 10m. de llargada per uns sis alçada i 4 d'amplada. La sala presenta dos ramificacions tan curioses com concises. Ens mirem tota els racons de la sala, novament la corrent d'aire ens assenyala la direcció correcta. Un pas força estret pel sostre en un extrem. Abans d'atacar-lo escalem la sala per altres llocs més favorables, cercant un pas superior més factible, però no, no n'hi ha cap. La cosa no es presenta gaire bé, sembla un pas estret, remuntant, llarg i de mal treballar. Es tindrà que col·locar una petita plataforma per facilitar la feina, i un cop tot ben instal·lat, escometre amb micros. La veritat és que la primera càrrega va ser espectacular, va saltar un gruixuda llesca de pedra de més d'un metre quadrat. Les altres van ser més discretes. Les hores es fan llargues, es pateix mal treballant, encastat forçant el cos, que torna a casa ple de blaus i rascades. Semblem arribats a un punt clos. A tot això ha passat un any, i ara bé Nadal, confiem que s'ens ocorri alguna idea tot esperant el proper any (2.007).

Preparant l'atac al pas estret superior. Observar el peu esquerra sobre la plataforma de fusta.

El dia 20-1-07, retornem a la cova, aquesta vegada acompanyats pel Ramon Castella de Cervera, un fi estilista gran especialista en estretors. Ens va arribar la il·luminació i vam pensar en demanar ajuda. El Ramon es col·loca sobre la petita plataforma, es posiciona, s'encasta i comença a remuntar. Sembla que no li costa gaire, al cap d'un parell de minuts ja ha superat el pas, el Juan i jo restem atonits, desapareix una estona i després torna dient que la cosa promet. Encara costarà un parell d'hores per a que nosaltres aconseguim superar el pas, però ara el pes de la desobstrucció ho porta el Ramon des de dalt.

El Juan a punt de superar pas estret remuntant obert pel Ramon.

Tots tres som en una saleta on cal efectuar una escalada per abastar un nivell superior, més tard hi posarem una corda fixa. A partir d'aquí sembla que s'avancin metres, es supera un pas gatejant i ens trobem amb un ressalt de -10m. No portem més corda, marxem contents com mai, i a més a més amb un nou company d'exploració. El cap de setmana següent, durant una jornada de prospecció a la mateixa serra, es localitzarà un petit bufador prop d'un indret anomenat el Balconet.


Accés al nivell superior, després de l'escalada des de la saleta del pas estret.

La morfologia de la cavitat sembla guiada per una diàclasi original, llavors després davallar el ressalt, torna a pujar fins un punt on es desfona definitivament. Instal·lem un passamà tot cercant el millor punt per iniciar el descens. Muntem la capçalera i tirem avall (recordarem aquest punt, clau per futures exploracions). Baixem 14m. fins una gran lleixa, encara que el pou continuí avall, buscant les parts més fondes de la cavitat, amb una rampa i un nou ressalt de -8m. Aquí baix s'acumula tot el pols, la roca està força descomposta desaconsellant qualsevol intent d'escalada, tampoc hi ha corrent d'aire. Cal regressar a la gran lleixa a mitat de pou i recercar pel seu extrem. Escalem uns 20m. sense èxit, fins el que semble el seu acabament.

No tornarem fins a finals d'abril, la direcció de la corrent d'aire canvia, ara és bufadora. Durant aquest temps hem perdut al Juan per una lesió de rocòdrom, que el tindrà més d'un any fora de combat, tornem a ser només dos. No és que es tractin d'exploracions elitistes o privades, ans el contrari, però el forat amb el temps ha agafat una estranya fama a la resta del grup, de rebuig fins i tot de conya, que jo no acabo d'entendre. Aquell dia mentre enllestim la topo, arribant fins al darrer punt explorat amb un frontal potent, observem una lleixa solitària davant, un xic per sobre nostre. Serà necessari muntar un llarg passamà per accedir-hi, ho deixem tot preparat, grimpant uns metres metres i muntant la capçalera. Som al maig del 2.007.

El passamà sobre la diàclasi desfonada

Al gener del 2.008 ens hi atansem amb el Ramon, quina diferència ara treballar amb el trepant, anys ençà els passaman picats a mà eren obra quasi d'equilibristes. Després de 14m. Penjats per les alçades del pou fen cap a la lleixa, aquesta ens durà per una rampa formada per un fals terra de blocs, fins justament tres metres per sobre de la capçalera que havíem instal·lat per davallar el pou (on hi ha la i grega). Bé, atenció: el punt clau per on continua la cavitat el tenim just per sobre nostre, però d'aquí estan un parell blocs no ens deixen pujar. Pensem en petar els blocs, un xic perillós: ens cauran a sobre. Es preferible arribar-hi per l'altre cantó, per un pas superior fàcil de veure per sobre del passamà.

L'última sortida a la cova de les Caixes data del 31-5-2.008. L'objectiu principal de la sortida era tancar la poligonal i recuperar tot el material sobrer: escalades, el llarg passamà, la zona profunda. Ens calia material per les exploracions al Balconet. Aquell dia van cometre errors logístics i no vam poder examinar la continuació amb efectivitat, és més vam treure cordes d'aquest sector que no devíem d'haver tocat, res greu que no es pugui arreglar. Poc després vaig ser jo el que es va ficar malalt i des de llavors ningú no hi ha tornat mai més.

El pou a partir de la gran lleixa.

Equipant el darrer ressalt, a la part fonda de la cavitat.

La Cova resta instal·lada amb totes les cordes se servei. Només falta la connexió entre la i grega del pou gran i la instal·lació de 3m. per sobre.

El maig del 2.010 es localitza un nou forat bufador, ben a prop de la Cova de les Caixes.

Actualment hi han topografiats 275m. de recorregut i -55m. de fondària.