divendres, 28 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(21)


Des de què el seu amic va baixar d’Escalabornava, el troba més taciturn i reservat que de costum. Un dia, per cert, el ve a visitar. Truca a la porta del viceconsolat i l'obre una dona. Suposa que deu tractar-se de l’amant secretària, perquè de dona de fer feina no en fa pinta, amb la pitrera que presenta atrapada dins precises teles. No li agrada gaire veure’l palplantat com un estaquirot, sap qui és: un pobre paio mig tarat i feréstec que no li farà cap bé al seu nuvi. Ja està prou bé allà dalt, penjat sobre una lleixa de la serra cuidant cabres, vestint cassigalls i menjant carn salada.
Marxa ràpidament, argumentant que té hora a la perruqueria, realment té hora al massatgista, hi va sovint pel seu complex de cuixes gruixudes. Després, abans de dinar, sí que s'atansa a la perruqueria a pentinar-se, on xerra amb les perruqueres del seu promès i dels projectes que aviat engegaran junts. Perquè el seu nuvi té interès a expandir el negoci dels guies pels altres pobles de la comarca, fins i tot d’obrir una central a la capital de la província, un lloc que ella visita amb freqüència, on compra la seua roba, la més íntima d’importació, que al seu nuvi el posa com boig --aquí sí que té raó--. Totes les dones allí reunides s'ho passen la mar de bé, i ella surt estarrufada com un ou.
És travessar la porta i començar-la a criticar, llargues llengües bífides, fins i tot arriben a dir que és una porca que no en té prou d’haver-se fet a la meitat d’homes del poble i de la vall, i vés a saber quants de la capital, perquè dels seus viatgets, alguna alegria se n'ha d’endur! Quina culpa té ella de no saber dir mai que no?, i els fums que es porta des de què ha entrat al cos diplomàtic, o més aviat el cos ha entrat en ella, tampoc en ve d’un. N’hi ha que no s’ho expliquen: però que hi poden trobar els homes en ella?, si és un pet de cos escapçat mal conformat, i va feta sempre un penjoll. Totes esclaten a riure. 
 
              Buffalo Springfield - "I Am A Child"


dilluns, 24 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(20)


Una d’aquelles curtes tardes al pis, amb la secretària calculant el càrrec impositiu de les importacions de llana d’alpaca (un nou negoci establert al petit país per una extensió comercial que redistribueix el material pel continent), el darrer ancoratge prou corroït pel fregadís, salta definitivament. Incapaç de reprimir-se més, olora amb culpable proximitat els cabells de la secretària i quan ella es gira, la besa. L’altra de seguida obra la seua boca oferint-li la llengua putona i enganxosa.
No cal dir que a partir d’aquella tarda la seua relació canvia, ella prou que ho procura, subtilment ho manega, gairebé ell no se n’adonà, però amb poques setmanes, a la Festa Major d’hivern ja compta amb parella estable. Ella ben bé que ho esbomba perquè tothom se n’assabenti.
La relació, físicament és força complaent. A la noia li agrada follar a totes hores i maneres, no fa lleig a res, a més a més, el deixa el suficient espai perquè no se senti massa assajat. Es veu que és una dona amb experiència. La Festa d’hivern, per ser més discreta i freda que la d’estiu, no li passa desapercebuda. Durant els tres dies, nota la nova sensació d’estar pendent d'una altra persona, més que d'ell mateix. A ella cada dia se la veu més cofoia. El darrer dia després de dinar, se l'emporta a casa i no hi surten fins l’endemà. Li fa de tot, inclòs un massatge de dalt a baix amb els pits ensabonats, que de tot el repertori, és el que més el descol·loca. Es veu que és una dona agraïda. No sap que és, quan s'aixequen per anar a treballar plegats, té una rara sensació al nas, de com si tot hagués canviat, una sensació que torna sentir de tant en tant.
No viuen junts, ell reinicia les tasques de guia, i caminant per la serra arriba a enyorar-la. A vegades, si du un grup prou solvent, varia les rutes establertes, i allarga el recorregut, uns cops direcció a Escalabornava, altres, vers a Fiteriter o Esbarbada. Hi Ha molts destins més; els deixa per més endavant. Por li fa pensar d’aquesta manera! El seu futur no és pas aquí, sinó al seu petit país. La seua núvia-secretària no existeix realment, és un parèntesi en aquest tram de la vida que qualsevol dia clourà, després recuperarà la seua veritable existència. Però, quines ganes té de follar-se-la!

Serge Gainsbourg & Brigitte Bardot - "Bonnie and Clyde"

 

divendres, 21 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(19)





Les minses variacions termomètriques del fons de la vall, permeten que tot l’any arribi algun turista que altre, la feina va rutllant. El “gasolinero” presenta una nova sol·licitud per obrir la seua empresa de guies, aquest cop amb més resolució i amb el suport d’alguns regidors. La viuda, que ja s’ho veia venir, ho tenia tot preparat. Accepta la proposta, però amb un plec de condicions amb la intenció de regular el desenvolupament turístic de la zona, evitant futures massificacions. L’ajuntament aprova les clàusules de la viuda que finalment consisteixen: en un termini mínim de dos anys no es poden obrir cap nova empresa del ram a comarca i terme municipal, aquestes (i això és el més fotut), han d'estar integrades per un setanta per cent de treballadors autòctons. Instaura un màxim de grups per trimestre, que mai es podrà sobrepassar, implantant una taxa fixa per persona que anirà a parar directament a les arques de l’ajuntament en concepte de manteniment de l’entorn, exigint la retirada de la serra de totes les deixalles, perseverant en la protecció de l’excepcionalitat, evitant la vulgarització, com ha succeït a tants paratges per ella ben coneguts. Tots dos directors dels negocis signen el compromís, al “gasolinero” se li han minvat dramàticament la possibilitat d’obtenir grans beneficis, en canvi paga la pena introduir-se al negoci, pensant en un futur relleu a la regidoria en eleccions vinents. Fins al moment la gestió de la viuda satisfà a tothom, més d’un la veu fins i tot com a futura alcaldessa. També autoritza noves llicències d’hostaleres, prioritzant els ja establerts, potenciant la millora en el servei, que en molts casos és extremadament bàsica. La normativa del setanta per cent de població autòctona no afecta l’hoteleria, sinó l’hotel del poble, on només treballen tres locals haguera hagut de plegar.
Ràpidament les maniobres del “Gasolinero” i dels seus parents s'encaminen a la contractació de paquets en origen. Lloga un parell de guies d’una altra província, en la qual des de fa anys funciona el turisme de senderisme, i curiosament la primera empresa internacional que respon a la seua oferta és la del petit país del vicecònsol, que d'aquesta guisa es queda sense els clients, abans de començar a treballar amb ella. A ell tot això no li ve d’aquí, continua capficat mig atordit, per la repercussió que hi ha hagut al seu petit país, motivada per la mort d’aquell noi sorrut. Hi caven dos possibilitats: una, totalment desesperançadora, seria que en assabentar-se tothom de l’especial circumstància lligada al relleu de càrrec, no s’hi aturés mai més ningú al poble, o qui s’hi aturés estigués previngut davant les tres preguntes reglamentàries i esquivés l’obligació. L’altra possibilitat és la que algun paio víctima del desencant, s’animés a fer un canvi d’aires voluntari i es presentés al poble amb tal motiu.
L’hivern avança, l’empresa del “gasolinero” rep els primers clients reservant des d’origen. Pacten rutes diferents que els dos experts contractats han traçat, habilitant zones d’acampada, ja que ells treballen amb tendes. També li prenen als dos portadors, prompte la secretària de l’empresa n'aconsegueix tres més, trets de la jovenalla del poble que no vol treballar la terra, ni fer de pastor, ni cap ofici de profit. Els tres fan la feina dels altres dos, cobren per servei prestat, el nostre vicecònsol té l’esperança que almenys un d’ells aprengui la feina i assoleixi la catalogació de guia, en un futur pròxim.


dilluns, 17 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(18)

             El succés que va accelerar les coses va esdevenir gairebé al final de la temporada alta. Aquell dia acompanyava un grup a l’excursió llarga de cinc dies per la serra, i no es va assabentar fins que no regressà al poble. La secretària del viceconsolat demostrà la seua experiència, resolent eficientment tot el protocol i paperassa. La mort sobtada d’aquell noi del seu país, que va arribar amb una greu infecció i es va estirar al llit, per no tornar-se a aixecar. La notícia s'estengué amb brillo, i els mitjans del seu petit país, com sempre mancats d’esdeveniments locals rellevants, es van fer un ressò extraordinari. Els diaris i televisions obrien amb la mort del conciutadà en un lloc tan llunyà, especulant en un inici sobre diverses insensateses. Sort que el Ministeri, gràcies al viceconsolat, ho va prendre com un assumpte prioritari, esclarint la notícia i facilitant el màxim de dades. El noi mort no era un personatge conegut, ni res d’això, va ser la circumstància i l’estrany fet que en aquell apartat indret existís un representant oficial del petit país, que va suscitar tota la investigació amb els corresponents articles redactats explicant el cas, i l’excepcional sistema de relleu del viceconsolat, establert com un fet únic i anacrònic, va encendre la curiositat de la població. El mateix vell president de la república compareixen en roda de premsa, argumentà que l’especial anomalia es devia a la llei constitucional. Els periodistes, demanant-li fins quan existiria tal anormal avinentesa, respongué que sols es podia canviar modificant la Constitució, cosa que ningú no volia fer, orgullosos que n’estaven ells de la seua Constitució, llei màxima. Llavors va dir que les coses continuarien tal com estaven, i tothom va restar complagut.
Amb tot l’aldarull, la televisió pública envià un equip per enregistrar un extens reportatge. No va ser el primer grup de reporters que hi feia cap. Mesos abans dos càmeres japonesos amb una noia redactora havien realitzat un treball similar a poble, entrevistant al vicecònsol, no com a tal, sinó com a guia coneixedor de la contrada. Els japonesos volien visitar els pobles aïllats, es tenia notícia que vivien gairebé autodidactament pels caps de la serra. Cosa que no va ser possible. Els hi va dir que no estava autoritzat per organitzar una expedició vers aquells territoris. Els japonesos no van quedar gens satisfets, gestionant directament amb l’ajuntament, que no en va voler saber res. La noia li va assegurar que hi tornarien més preparats, treballàvem per una productora especialitzada en documentals sobre els llocs més inexplorats i singulars del planeta, i que aquell era un punt en el qual estaven força interessats.
Els de la televisió pública van ser molt menys insistents. Es limitaven a prendre unes quantes preses del poble i dels voltants, amb una entrevista amb el nostre home, que després del muntatge va restar reduïda a cinc o sis qüestions òbvies i poca cosa més. Suficient per aixecar l’interès d’una empresa d’aventura, amb seu central al petit país, que ficant-se en contacte amb l’empresa creada pel vicecònsol, va començar a incloure als seus catàlegs, caminades pel territori. 



 

divendres, 14 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(17)


Tot seguit de la temporada alta se celebra la festa Major, i acabada aquesta, els que poden se'n van de vacances. La festa Major dura quatre dies, el primer s'empeta tant que no es refà fins al darrer, que és el denominat serè. En assumptes femenins les coses no se li acabaven d’afilerar. Amb la viuda no progressa de cap manera, la secretària casada és més desitjable del que ell haguera desitjat, només té ulls pel negoci i amb el tal·lós del marit ja fa. Únicament, un cop que va acompanyar a tres noies rosses amb pinta de bruixes que el van esprémer com un llimó madur (aquelles amb les ganes que li ficaven, s’ho haguessin fet fins i tot amb el portejador, si no fos que és vell, lleig i desdentegat). Acabà extenuat i encetat, devia satisfer-les a les tres. De dia tenien el tracte habitual, però a la nit, ara una, ara l’altra, sense vergonya ni mesura. Va deixar de pensar amb dones almenys per una setmana. A part d’això, res de res. Després de la festa Major dóna una setmana de vacances a tothom. La secretària-recepcionista continua treballant amb els visitants que arriben al poble, ja que assegura que ningú pot quedar desatès, que dóna mala imatge a l’empresa, amb una casa per pagar aquella setmana faria de tot, menys excursions llargues per la serra. Ella s'encarrega de tot, també es queda amb tot el benefici.
S’hi està uns dies al mas del seu amic, regressant de nou a la normalitat. Parla d’Escalabornava i cada cop li agafen més ganes d’anar-hi. Baixa decidit a traspassar-li el negoci a la secretària, i passar a cobrar per servei realitzat. Ella no ho accepta, més endavant potser sí, però a hores d’ara encara no.
El fred pren cos de seguida a la vall, la feina disminueix, i roman més dies al poble, el que significava veure més sovint a la seua secretària del viceconsolat. Ha entès que és una dona que vol mà dura, si la tracta amb fermesa, però amb consideració, es mostra submisa i agraïda. Cada dia ve al despatx del seu pis on està el portàtil, a les nou, després d’esmorzar i comença a treballar. És bona i eficient, més del que s’hagués esperat. Moltes tardes, si pel matí ja ha enllestit la feina, no ve. A l’hivern amb el fillol n’hi ha suficient per fer de guia, els beneficis minven tant que no n’hi ha, però ell continua pagant, inclús als dos portejadors que ja els ha fet fixos, li permet viure més tranquil i relaxat. No s’acostumen a fer més celebracions fins a la primavera incipient, i sols a mig hivern es fa la festa Major d’hivern.
Ja s’ha emmotllat a un rogle d’amistat per xerrar mentre pren unes birres, o veu els partits, però l’assumpte del sexe no millora pas. La secretària li arriba a casa ben tapada, entra al despatx, on ha instal·lat un penja-robes, i comença a desprendre's de capes de roba. La calefacció forta, es queda amb una samarreta cenyida o amb brusa, perquè sempre a l’hivern acostumava a dur pantalons, arrapats, baixos, folgats de cintura sense cinturó, que li permeten a les calces treure el cap. La peça superior, justa un parell de dits sobre els pantalons i quasi sempre escots de barco. Veu vindre com acabarà la cosa: el fot ben calent tot compartint despatx.


dimecres, 12 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(16)


           Té la senyora que cobra dos sous a més del lloguer del local, que en una setmana l'aparia un germà fuster i un cunyat paleta a estones llargues. L’oficina és situada en un carrer lateral, pengen cartells a tots els hotels i pensions. Quan arriba l’autocar, amablement s’ofereix els serveis als nouvinguts, que a poc a poc es van assabentant del ventall de possibilitats que el poble els brinda. Ella mateixa, acaba convencent a dos dels homes més pelats del poble que acceptin la feina de portejadors i com el nostre home es passa dies per la serra acompanyant grups, introdueix al seu fillol, que és un noi pocapena mal estudiant i poc apte per resoldre cap ofici, però amb cert do de gents i mà esquerra amb els forasters, a fer de guia de dia per a excursions curtes.
Tan sols tres mesos després d’oberta l’oficina, el negoci ja raja. La senyora s’anima a fer els primers passos per adquirir una casa nova de les que s’estan construint a la part alta del poble, a desgana del seu marit, ja que li cau més lluny del seu lloc de treball i prefereix el pis atrotinat en el qual mal viuen. A ell, després de remunerar als treballadors li queda una exigua renda. Paga molt bé, si no tots li haurien fotut el camp. Es comença a preguntar si paga la pena tant d’esforç, els impostos se li enduen una bona esgarrapada, gairebé no disposa de temps per anar a veure al seu amic, quan passen per casa seua s’hi estan poca estona. La família el va avisar de què no volen rebre tants hostes, així que fa nit a la cabana. Treballa massa. Finalment decideix encarregar-se només dels grups que el complauen. Llavors el fillol passa a fer de guia, després d’uns quants serveis d'aprenentatge. Per les excursions curtes que tampoc vol fer, ja buscarà algú. A la seua empleada ja se li ha esgotat la parentela, pensant amb el seu marit: li comenta que agafi la feina, cosa que no accepta. Els portejadors no són persones per tractar amb els clients directament. És una amiga d’ella, que recentment ha parit bessonada, la que ingressa a l’empresa.
I arriba la temporada alta. A la temporada alta canvia tot. Els turistes es doblen, és temps de collita, els blanquers no tanquen, la formatgeria no dóna l’abast amb la sobreproducció de llet, els ramaders venen la llana de les alpaques, les llames i les ovelles de tot l’any, es maten més animals que mai. Són dos mesos que als habitants del poble els hi sembla que tot va de bòlit. Al nostre home avesat a la vida contemporània, sol troba que cada dia té més feina a l’oficina de guies. De seguida s'adona que la secretària-recepcionista no podrà, com fins alehores, compaginar les dos feines. Llavors, com art de màgia, un dia se li presenta l’adjunta de l’ajuntament. Se li acaba el contracte i no li ve de gust renovar-lo, se sent encallada, necessita un canvi d’aires, a més a més, ell té fama de pagar bé. Els dos portejadors, abans quasi mig indigents, gasten roba nova, encara que continuen vivim a les seues velles cases, mengen cada, dos per tres de restaurant, pagant el que deuen. Després de rumiar-s’ho, més que res pels afegits que podia comportar, l'agafa com a secretària del viceconsolat en exclusiva. A l'altra li apuja una mica el sou, el suficient perquè s'endugui una agradable sorpresa, dedicant-se només al negoci de l’oficina de guies. Pensa que mentre duri la temporada alta, no la veurà pas gaire. Una companyia de viatges del seu petit país li ha ofert la corresponsalia al poble, després de la boda del “gasolinero” que tan bona publicitat, després de tants quartos gastats, va fer, això també ho manega la senyora secretària, mentre ell és a la serra.

   Antonio Vega - "Elixir de Juventud"


dilluns, 10 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(15)


Contacta amb l’altre guia. Aquest no en vol saber res, és un ferrer independent, el seu únic desig és continuar com fins ara, sense més mals de caps. La borsa de treball la du un funcionari comarcal, adjunt a l’ajuntament. Els treballs temporals són establerts, participa gent de fora per collir el panís, pasturar i treballar a la formatgeria. Fora d’això, les assistentes familiars no cobreixen la demanda. De totes maneres publicarà l’oferta al butlletí mensual del municipi, que és el principal client de la impremta local, però és preferible que es mogui pel seu conte. Tot seguit informarà l’agutzil, que també es dedica a difondre les ofertes de treball.
Cada setmana la feina de guia li ocupa un parell o tres de dies. La mitja setmanal de persones nouvingudes que fa nit a la població és d’una trentena, cosa que no està gens malament. Una dona es presenta a la seua sol·licitud de treball, de més de trenta anys amb un parell de criatures, totes dos van a l’escola, fins ara treballava de dona de fer feines a casa d’una família ben estant d’una senyora vagarosa. També li feia de mainadera i ja n’està tipa d’aguantar mocosos que no són els seus. Una dona desperta casada amb un home poruc que treballa de pagès per un altre, sense empenta per comprar terres i conrear-les al seu benefici, com ella tants cops li ha insistit. Un paio fort que no li fa por treballar. Per diferents indrets del terme, abunden trossos que romanen erms, perquè no hi ha prou mans per cuidar-les. Tot i que les millors terres ja tenen amo i donen beneficis, les terres que resten per cultivar poden solucionar la vida a unes quantes famílies, però a la gent ja li està bé així. Aquesta dona desimbolta, és, segons ell, massa guapa. Li comenta per acabar de convèncer-lo, que també es pot encarregar de fer de recepcionista, i al mateix temps li pot llogar a bon preu els baixos de casa de sa mare, perfectament situats de cara al negoci, a tocar de la plaça de rebuda de la població, per fer-los servir d’oficina i atendre la clientela. Un xic aclaparat per l'ímpetu de la senyora, respon que s’ho ha de pensar.
El ministeri d’Assumptes Estrangers li aprova el pressupost per contractar una secretaria, hi ha diners al ministeri. El petit país, més que patir la crisi financera que s'expandeix per moltes contrades desafortunades, es beneficia d’ella. A més a més, són prou satisfets amb la reactivació del viceconsolat a partir del seu nomenament, conseqüentment li revisen el sou a l'alça.
En aquests dies la regidora de turisme ha denegat una nova sol·licitud d'obertura per una altra oficina de guies al poble, cosa que genera un conflicte. No especifica qui hi ha darrere, però és ben sabut que es tracta del “gasolinero”, que abans de casar-se intenta fotre el nas al negoci. Presenta a un germà i un nebot com a cap de l’organigrama. La viuda argumenta raons de cura: no vol un excés de turistes al poble, perquè segons ella no dóna més de si. Mantindrà l’estatus actual, revisant cada temporada les necessitats creades. L’alcalde ho aprova i la cosa queda així, afegint la possibilitat d'obrir l’oferta en el cas que el mercat ho demani, respectant la idiosincràsia local, que és el que els fa únics.

divendres, 7 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(14)

Foto: J.M. Molgó.

La primera visita és a cal sabater, li comunica que ha efectuat tots els pagaments endarrerits, tanmateix ha donat l’ordre de venda, és més, ja ha rebut unes quantes propostes, les quals haurà de consultar amb els seus fills. La segona i tercera són peticions de visat per unes persones amb la intenció de visitar el seu petit país: un comerciant interessat amb la compra de les sabateries i una altra que prepara el seu casament i desitja incloure'l en el viatge de noces. Pertany a una de les famílies riques del poble, dedicada a la distribució de combustible, que també ha expandit el seu negoci per tota la província. Posseeix una flota de camions cisterna que arriben a tots els llogarets aïllats, famílies que sempre havien estat mal servides. Se n'assabenta, perquè de seguida li fa conèixer l'orgullós que n'està de la seua empresa, que els dipòsits els tenen al port de la capital estatal, així poden comerciar directament amb els productors del sud, sense dependre de les grans empreses multinacionals. L’home, ja de mitjana edat, coneix perfectament la capital, doncs allí va residir tota la joventut, primer a la universitat, després a l’oficina del port, però que amb les comunicacions actuals, pot desenvolupar la seua feina des del poble mateix, i és més: la seua promesa hi vindrà a viure un cop casats. Troba força descoratjador que el jovent hagi d’emigrar per guanyar-se la vida, quan el poble ofereix tantes possibilitats. De fora hagueren de venir per obrir-nos els ulls, en clara referència al recent negoci obert per vicecònsol, del qual tot el poble en va ple. Li replica que es tracta d'un negoci molt incipient i que està tot per fer. La visita s'allarga molt més que no pas esperava, les primeres han estat ràpides, però amb aquesta ha fet l’hora de dinar. A la tarda té visita amb la seua cap.
La secretaria de la viuda és una dona grassoneta i baixeta, el fa esperar uns deu minuts. El rep somrient. Mentre dinava se li ha escalfat el cervell, ha començat a barrinar d'aprofitar l’entrevista per enumerar-li a la viuda els seus plans recents, fruit de l'última conversa matinal. Ella tot ho troba correcte, felicitant-lo pel seu esperit emprenedor. Després comença a matisar els diferents punts: ja que té la intenció d'obrir una empresa de serveis turístics, ha de registrar-la com a tal, demanant les llicències pertinents. En l’apartat d’agafar treballadors a càrrec seu, és necessari passar per la bossa de treball comarcal, encara que des de l’ajuntament ho poden arreglar. La selecció del personal corre al seu gust, li parla d’una secretaria, que creu que li serà relativament senzill trobar entre algunes dones del poble necessitades d’ingressos, segurament n’hi hauria de qualificades, entre les que actualment desenvolupen tasques a la llar, que tampoc n’hi ha tantes, i van molt buscades. Referent al fet que l’ajudant li fes de recepcionista, i oferir els serveis als possibles clients, l'aconsella que llogui un localet a manera d'oficina i que aquesta persona pugui atendre als clients còmodament, no sabria dir-li qui seria el més adequat per aquesta feina, com tampoc l'assumpte dels portejadors, que ell havia pensat que fossin contractats eventualment per a cada servei, però que a la borsa de treball li podrien informar millor. Finalment li suggereix que obrís una pàgina web donant informació sobre els seus serveis, que ben bé podria estar enllaçada amb la pàgina de turisme de l’ajuntament.
Durant l'entrevista es concentra amb els diferents aspectes del projecte, refusant els pensaments que provoca la subjugadora bellesa de la senyora, que vesteix una brusa sense mànigues amb un escot de pic que omplen les seues popes amb simetria, fal·lera que deixa escampar mentre es dirigeix a l’hostal. L'han avisat d’una parella que pretén fer una excursió d’un dia.



dilluns, 3 de novembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(13)


Foto: J.M. Molgó.
El segon dia s’enfilen ben amunt, pel camí que ha sentit dir és l'accés a Escalabornava. Creuen força fatigats el primer dels graus evidents. El vessant continua pujant vers un nou collat, més alt, ben al fons i llunyà. Els fa circumval·lar l’indret, davallant per una carena cercant la collada veïna, fins a la borda del seu amic. El paisatge, de feréstec no deixa descansar la vista. La colla dels quatre es començà a mosquejar. Sopant, que els hi prepara al foc a terra de la borda, encerten a dir-li que només foten que donar toms, que no van enlloc. S’esforça per convèncer-los, intentant tranquil·litza'ls, assegurant-los que l’endemà faran més via. Els aconsegueix engalipar parlant-los del que els espera els dies vinents: extraordinaris paisatges per cap estranger trepitjats, llocs desconeguts pels mapes de paper, hàbitat del lleó de la muntanya, de cabres indòmites i camèlids gairebé eteris. És com enganyar a nens petits, però mig funciona.
A la nit la noia alta es torna a situar a la seua vora, fa per distanciar-se. La noia li canta a cau d'orella, la tornada de la cançó porta'm a casa teua aquesta nit. Realment és encantador per moments, els altres, l’anomenen “la pomelos” per raons òbvies.
I d’aquesta manera, mal que bé, recorren la serra durant cinc dies i quatre nits. La tercera nit quan la noia s'atreveix a aprofundir un xic més en els tocaments, s'escorre instantàniament, amb el temps que feia que no ensumava femella!
Tots els clients fan cap al poble contents i satisfets, els convida a sopar. La recent amant no busca allotjament, sinó que es queda a casa seua fins que marxa al cap d’uns dies. La noia, per raons que no acabar d’entendre (llacunes idiomàtiques), sempre li fa sembrar sobre terreny infèrtil. Ell, anteriorment no avesat en aquests menesters, li troba gran plaer.
Abans que se n'anés la volia dur a les fonts termals, on s’han habilitat unes saunes d’herbes a l'interior de cabanyes de fusta, regentades per la família que cuida les aigües i el seu entorn. Finalment, mentre s'acaba de decidir, hi va sola. Ell ho troba ben encertat, així pot reprendre la seua feina de vicecònsol, té tres visites pendents. S’està rumiant la remota possibilitat de contractar una secretaria a hores, ben lletja i asexuada, qualitats indispensables per compaginar amb l’eficiència, o així li han inculcat des de petit.
 
  Sam Cooke -"Bring It On Home To Me"