Etiquetes

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perseverança. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perseverança. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de maig del 2015

L'avenc del Circuit.

Eixint de l'avenc del Circuit.
       El giny dels croponios.

           Arribarà un moment, després de mesos o anys trescant per les serres que envolten un municipi, que començareu a conèixer residents que volen col·laborar amb vosaltres. Insistiran, potser us podeu fer el longuis, però són pesats com un espeleòleg obcecat. Llavorers heu passat de l'intrús xafarder, als paios que fa massa dies que sovintegen pel territori, a un cooperador interessant amb el qual val la pena compartir una confidència.

Primera entrada a l'avenc.
         









        El pou dels Cronopios n'és un exemple clar. Ens hi va acompanyar l'Alfons d'Ossera monitor d'esquí, amic del Jaume dels conills i també pintor, l'home de l'Eulàlia la formatgera, veí del Nico l'escultor, al qual ens havia enviat la Carmela, l'ama de la fonda de l'Alzina i dona de l'Isidre l'acordionista, que ens va presentar Ton el pastor. Es tractava d'un forat localitzat pels monitors de l'estació de Tuixent-Lavansa, protegit amb aquella tanca groga de forats quadrats, que els pas dels anys en eixamplar-se l'embut de la boca va acabar devorada pel forat.
 
El Corredor dels Cronopios.
          L'avenc del Circuit correspon a un circuit de l'estació d'esquí nòrdic, al qual anomenaven circuit de l'avenc, és molt a prop d'un rotund tallafoc i d'un preciós camp de dolines. L'Alfons ens va dur des de prat Llong, després d'ensenyar-nos altres cavitats, és curiós la de monedes que perden els esquiadors, aquells anys pre-euro les monedes de vint duros abundaven pels prats i boscos com un pragmàtic obsequi del desglaç, davant la magnificència del bosc i la bonhomia de la companyia.

El pou és curt i brut, com de nova factura, li van fer un cop d'ull el primer dia, una base empedrada condueix a una mena d'estret meandre impenetrable i insondable, les pedres se'n van molt avall, rebotant per les parets sembla que no és que vulguin detenir-se enlloc, fins que una darrera vertical muda, conclou sonorament delatant cert volum final.

Després d'anar catalogant altres cavitats properes, ens vam deturar força temps a l'avenc del Circuit, amb la fal·lera d'obrir aquest corredor. Ens va passar de tot, era una feina llarga per una primavera avançada o una tardor benevolent. Aguantaven fins que se'ns esgotaven les bateries del trepant, amb jornada partida per dinar, encara rai de tenir aquest límit. Molts dies sortíem ben derrotats de l'avenc, si fora plovia, quedaves cobert una pàtina de fang que amb la curta aproximació s'escorria, altres dies sortíem endolorits i colpejats. Un dia van conèixer una noia anglesa que duia una tovallola que s'havia perdut cercant un riu, uns altres dies ens venien a rescatar a mitja feina, però nosaltres tossuts no eixíem fins que les bateries s'exhaurien. El Jaume de la Fuliola i el Marcos el valencià en són testimonis.
Lentament anaven obrint el pas, en superar el primer retomb s'albirava un espai prou ample al cap de pocs metres. Una centena de micros després, vam aconseguir instal·lar la capçalera del pou, el sarrabastall del material pou avall, acompanyava la solitud de l'operari encastat al corredor dels cronopios, pocs fames i algun esperança van col·laborar en l'obertura, més sabedors de la follia dels fames pels badalls de pernil, quan fins i tot els imposen als que en són rebecs. L'estretor no et deixava escolar pel desfonat, fent avançar el passamà a mesura que ho permetia, abandonant un rastre de calibrats que es deixen travats a la pedra, com a les Feus del Riu Mola on ens va dur una tarda vagarosa per Tuixent, l'Horaci el xofer de la “lechera”, on resten clavades pels companys del SIES de les seues recerques pel Cadí. Un cop en un forat de dalt a Llardaneta el LL-21, després d'obrir un passatge a través d'un con d'enderrocs col·lapsat per blocs, no hi havia més remei que petar el darrer per poder accedir a l'evident continuació. A l'hora de rematar la feina picant el calibrat del 8, ens va ser humanament impossible, amb l'operari gairebé cap per avall, a més a més una petita esllavissada ens va acabar d'acollonir, i també resta el testimoni sobresurtin del bloc, amb el micro segurament caducat, com altres clivatges que resguarden la incògnita.

Per fi la diàclasi s'obra el suficient i l'espeleòleg davalla penjat d'una corda com déu mana. Tampoc sobra gaire i per sortir no fa de menys ajudar-se d'un estrep, però el davallador traga corda uns pocs metres. Malauradament de seguida la diàclasi s'escarrassa en perfilar-se i l'espeleòleg se sent com el gatet Plutó, únicament la dignitat el cohibeix de maular, amb el nas a ran del mur, els peus oberts entre les parets fines i relliscoses, tot just per col·locar el puny. Vam haver de reclamar a un especialista, el Ramon de Cervera que tant ens va ajudar després a la cova de les Caixes. “El fino estilista” com és conegut, va davallar la vertical fins a topar amb un ressalt on una estretor en un canvi de direcció, l'impedia el pas, mentre el pou continua molts més metres. Sembla que aquest pou dels Cronopios no es pot davallar, com el pou final de l'Afluent Blanc al Balconet.

Punt c obert a la Grallera de Prat Rodó
Les desobstruccions a les zones d'absorció d'aquesta serra, ens van deixar sempre amb la mel als llavis, com a la Gran Dolina de Prat Llong ja contada, com després a la Grallera del Prat Rodó. Una cavitat no visitada des de la primera exploració a l'any 1.970, que presenta un pou d'uns -15m., amb una base arredonida que per un pas estret comunica amb una curta vertical de -5m. La topo publicada per primer cop recentment a l'espeleoíndex, certifica que els primers exploradors van superar l'estretor, nosaltres vam haver de picar una bona estona. Això sí, un cop davallada la galeria mig colgada de sediments era força sospitosa. Vam començar a excavar i enretirar la terra fosca i humida, apareixent una finestreta que accedeix amb un nou fus, amb una saleta prou acollidora, però com sempre per aquest territori, cal continuar treballant a la neteja del proper pou per avançar.

Grallera de Prat Rodó.
 
        Un cop aquí d'afegitó, sense sortir de la mateixa unitat geogràfica, podríem esmentar el Vaporer del Carrasquer, però com és a la zona de resposta, ho deixarem per un altre dia.





 

Postdata:



Informació sobre el Ll-21, a les crestes del Forcau. 



dijous, 12 de juny del 2014

Montsec de Rúbies. El Mirador de Nefer Nefer

El Prepirineu, davant el  Mont-roig, darrere el Montsec, des de la Seu Vella de Lleida.

 El Montsec sembla una estructura senzilla, un parell de mantells de corriment conformen els dos grans esglaons, làmines encavalcants traslladades arran de l'aixecament del Pirineu. El vessant sud auster i acinglerat, el sinclinal nord vigorós i exuberant, alineat d'est a oest, tallat perpendicularment per tres conques encaixonades. Hiverns gèlids i estius sufocants, primaveres esplendoroses i subjugadores tardors. A la realitat l'estabilitat meteorològica subsisteix amb penes i treballs, amb una mica d'aigua i vent es transfigura, tot es posa cap per avall, transmuta la llum, les olors, els colors, les fisonomies, fins i tot les aurores boreals hi fan presència.
L'espeleòleg apressat per les seues dèries, acostuma a endegar multitud de projectes, que molts qualificarien tan peregrins com espolsar-se en un comellar. El subjecte s'associa per iniciar prospeccions en paratges captivadors, que mai es continuaran, tan sols com a conseqüència d'un parell de sortides infructuoses. Què són un parell de tristes sortides, davant de la multitud d'oportunitats que la vida ens ofereix? Com podem perdre el temps d'aquesta manera? Trinxats entre argilagues, arítjols i lligaboscos, barallant-te amb tarteres que s'entesten a no deixar-te avançar, enganyats per les males arts d'una geomorfologia suggeridora... amb la d'ofertes que hem deixat darrere a la ciutat, al poble o al barri; temptacions realment diabòliques, plaents, i sobretot lògiques amb els nostres desitjos i congruents amb els sacrificis que he de fem per guanyar-nos la vida.

El llogarret de Rúbies, la punta de la Torreta abaix a l'esquerra, amb la carena que du al Pas de la Lloba.
          Més com no, quan encara barbamecs, triaven per descobrir el que resta per descobrir a les serres més pregones, les que veient estenent-se de casa estant, allí on vam fer les primeres excursions, les primeres coves, les primeres garrotades i accessibles mitjançant ferrocarril. Potser va ser un dels primers intents en què ens vam implicar: Montsec de Rúbies, vessant sud, per sobre la font de les Bagasses, cap al poble de Rúbies, recercant per la base de la cinglera, i per les canals properes.

El Miquel Àngel, un company del GELL,  afirmava que el Montsec era una serra desagraïda. De fet fins fa ben poc els intents de trobar alguna cosa nova al Montsec eren del tot inútils, fins al 2.008 amb els forats pròxims al pas de l'Orò, no ens van poder traure aquesta espina. Altres grups també ho van intentar, amb poca repercussió: als vuitanta l'Esquerda dels Grallers, als noranta el Querant Petit de Paús, anys després la Cova Il·lusió, i poca cosa més. Es van efectuar descurullaments a les dolines del Montsec d'Ares o el Graller petit d'Alsamora, Vaqueres... recentment les troballes a les dos clàssiques de sales i vies penjades, i sobretot a destacar les petites cavitats que s'han anat catalogant, resultats de no pocs esforços. Afortunadament a hores d'ara, l'exploració del Forat de l'Or capgira aquesta argumentació.
Malgrat tot, la serra ens estirava molt, va haver una època que farts de trobar forats closos de pedra esgrogueïda, ens trèiem la recança, dedicant-nos a la recerca de les cavitats trobades a les primeres exploracions i mai més visitades. I així, potser una mica saturats dels Montsecs, ho vam anar deixant. Recordo que al forat del pas d'Osca vam fer primers intens amb micros, ens va caure un martell pou avall, que encara hi és, juntament amb la barra de quadradillo del 12 testimoni de les primeres desobstruccions dels anys setanta, que es conserva rovellat al costat de la boca. Després vam aprendre a utilitzar els micros en altres serres i van oblidar el Montsec fins a les noves del J.R. Segura al pas de l'Orò ja esmentades.



Indret on s'obre el forat del Pas d'Osca al Montsec d'Ares
La boca del forat dóna a un pou, on cal treballar el pas.














Molts d'aquests episodis serien oblidats, fins i tot de la memòria dels protagonistes, si no fos per l'obstinació dels recopiladors, les persones que es dediquen a arxivar qualsevol referència per mínima i incongruent que sembli als ulls del profà. És el cas de la feina de recopilació de l'Àngel Gàzquez (Notes d'espeleologia tretes dels Butlletins del CELL) apareguda al quadern central del Grallera-5, posteriorment recollida per Jordi De Vallés al volum II del Catàleg Espeleològic de Catalunya. El seu interès em va fer recordar els companys i circumstàncies que van envoltar aquelles discretes sortides. Prospeccions que ens semblaven que no portaven enlloc, restarien colgades sota papers florits tancats a pany i forrellat, o pitjor, sense publicar-se mai, com en aquest cas, sense fotos ni topos. Llàstima d'una pàgina de la primera Grallera, on s'haguessin recollit aquesta col·lecció de forats de nom tan sonors com: Forat Bong, Esquerda Bong, Forat Fals, Balma de l'Enganyada, i el Mirador de Nefer-Nefer.

El Pas de la LLoba, amb la canal Foradada. Sota la Torreta ,la gran balma, que nosaltres vam anomenar de l'Enganyada, desconeixen la toponímia original.

             El Mirador de Nefer-Nefer, és un forat mai assolit, penjat del cingle de la torreta, visible des de ben lluny. El nom escaient a la seua inaccessibilitat, com el personatge de la cortesana Nefernefernefer de la novel·la “Sinuhé l'egipci”, tan inabastable pel protagonista com per a nosaltres en aquella època aquesta finestra. El desengany de Sinuhé li provoca un daltabaix que el du de l'opulència a la misèria, a la casa de la mort i a l'exili, per començar de nou, superar la seua obsessió i reeixir diferent. Qualsevol prospecció és en si un viatge sense objectius concrets, sense fi, no hi ha res a superar, ni res per conquerir. En canvi a l'hora de la veritat és un compendi completíssim de circumstàncies, deixant-te guiar per la muntanya gairebé en estat alfa, mostrant-te els seus millors racons; un descobriment inesperat.
La punta de la Torreta, amagant el Pas de la Lloba, El Mirador Nefer-Nefer, al pany de paret per sobre la feixa, vist des del sud.

           Els altres forats, són propers a la base de la canal, esquerdes altes i curtes, en alguna vam fer la primera grimpada a una cavitat, resta alguna plaqueta per constatar-ho. Algun dia un espeleòleg accedirà a la finestra i no la podrà batejar, només perquè un xaval afeccionat lector, ho va fer abans des de la distància, i va escriure unes ratlles al butlletí de la seua entintat.
La primera referència data del 13-7-1980, s'esmenta els tres components de la sortida, a més a més dels noms dels forats i la zona de la canal 42, que el compaginador del butlletí de l'època, Manel Cortès, rectificà com Graell o canal del Pas de la Lloba.
La segona i última referència del 30-10-1980, una mica més completa, val la pena transcriure-la:
Forat Bong: Es tracta d'una antiga surgència que drenava aigües aprofitant una diàclassi, formada per quatre boques sobreposades d'uns 20m. De llargada i una alçària similar, essent la màxima amplada de 3m. La boca inferior dóna accés a una galeria ascendent de 12m. Al fons de la qual hi ha una gatera obturada pels sediments. Per mitjà d'una grimpada d'uns 10m, on es van instal·lar dos spits, s'assoleix una curta galeria superior on acaba la cavitat.
Al costat l'Esquerda Bong, que igualment correspon a una surgència curullada als pocs metres de la boca. Es localitzà també una altra cova a l'altre costat de la canal, que és també una surgència fòssil, de boca i galeria de grans dimensions, amb un gran bloc després al final. Companys participants: Pere Cots, Cerezo, Soci.
La Canal per accedir al Pas de la Lloba amb el Mirador Nefer-Nefer a l'esquerra de l'esperó, sobre la feixa, vist des de la Pedrera de Meià. A la base de la cinglera s'observen els trencaments que originen la resta de cavitats.
El Montsec amb la seua nova embranzida espeleològica, es mostra orgullós, altiu als que des del sud el contemplen, reservant encara el millor per a les generacions futures.

Prospeccions en xarxa: A la mateixa zona, sobre la feixa de la canal del Pas de la Lloba, al peu d'una via d'escalada: Joan Asin, Montsec de Rúbies, Peladet de Baix, Via Teixidó.


El Montsec de Rúbies des del Port d'Ager

dimarts, 24 de desembre del 2013

Els anys dels cometes i les Campanes



Cresta de la Falconera


           En el transcurs de la seua òrbita solar, el cometa Halley s'acosta al planeta cada 75 anys, més o menys. Una exposició sideral a la qual gran part de la humanitat és convidada almenys un cop a la vida. La darrera vegada, l'any 1.986, va fer córrer un riu de tinta, que deien abans (ara seria un fotimer de tuïts, vés a saber com es dirà d'aquí a pocs anys), encetant un interès popular per aquest tipus de fenòmens. L'arribada del Halley no deixa indiferent a ningú, marca naixements i defuncions (el cas de Marc Twain), desgavella relacions, i reafirma religions, per no esmentar les que es creen al seu pas. En l'àmbit domèstic, pel GELL va representar un clar punt d'inflexió, coincidint amb la publicació del número 2 de la nostra revista Grallera, vam tornar a caure en uns anys d'ostracisme dels quals ens va costar, però ens en van sortir, entre altres coses, gràcies a què va irrompre en les nostres vides una serralada mediterrània molt propera, que fins llavors no havíem considerat.




         A l'estiu de 1.994 un llamp va arremetre sobre el barranc de l'Auferí, cremant un immens sector del Montsant estenent-se fins i tot per la riba veïna. Poc després, a la tardor, les fortes pluges van provocar una gran crescuda. La primavera següent la família que manllevava el mas del Soleràs, convivia amb l'espectacle d'arbres carbonitzats tombats, arrossegats, amuntegats sobre la llera, els vessants despullats socarrats, les cingleres fumades, les terrasses arrasades. Deprimits, amb la fixació de què com a mínim es trigaria una dècada a què la serra recuperés la seua esplendor.
Boca de la Cova de les Campanes
         Inici del reconeixement de la cova de les Campanes: primavera de 95, juntament amb les obres del pantà de Margalef, que ens obligava a variar la via d'accés fins i tot a obrir-les noves rutes d'encigalades per la serra. Canvis d'itineraris deguts a l'aixecament de la resclosa, que a poc a poc inundava la pista d'accés al mas del Soleràs, decidint-nos finalment per la menys arriscada: seguint el camí de capçada des de S. Salvador.
Flamants nouvinguts al Montsant, passerells a la serra, amb un objectiu únic, concís, gairebé obcecats amb la nostra exploració, davant tot el que ens podia oferir i el que vam aprendre a gaudir i a créixer després. Menys mal que de seguida vam trobar altres forats a la mateixa zona de la Falconera, que ens va fer adonar del desconeixement espeleològic de la serra.
La sort de ser guiats amb braç sereny, de l'home del mas de Soleràs que accidentalment l'havia trobat, ens va dur fins aquesta cavitat. Establint de forma natural un mètode prou eficaç d'exploració: sortint de Lleida el dissabte després de dinar, arribàvem a la cavitat després de les dos-tres hores d'aproximació, fèiem un mos i entràvem. Sortíem cap a mitjanit, embolcallats de nit, amb estrelles o no, però sense cometes encara. Bivaquejàvem sota les alzines, l'endemà ens despertàvem una mica més tard que la serra amb els seus murmuris, coberts de les seues aromes, esmorzàvem i cap dins una altra vegada. Fins que anàvem sortint, cadascú de retorn de les seues tasques. Baixàvem recte avall, procurant no emmascarant-nos gaire amb restes de l'incendi. Amb aquesta dinàmica amb un parell de mesos ens va semblar que teníem la feina enllestida. L'any següent i l'altre vam tornar a revisar algunes incògnites. Vam preferir una via d'accés més eficient si cap que les altres, i l'hem anat repetint des de llavors: pel grau de la Grallera des de la Morera, i ara sí, amb els cometes.

L'any 1.996 va ser l'any del Hyakutaque, pel març un cometa breu, ràpid, espectacular, ens guixava el cel del Montsant de color verd. Nosaltres lenta, sistemàticament, ens vam anar escampant pe la serra, prospeccionant i explorant els forats que trobàvem, coneixent i estimant sense presses ni pauses.

 
                                                                                                                                              
                          La possibilitat dels bivacs sota el cometa ens va dur de nou a les Campanes, es devia revisar alguns sectors, però sobretot la part final de la via Directa, on un bloc impedia l'evident continuació. Per aquells temps ja utilitzàvem els micros, i teníem un trepant convenientment manipulat del que en trèiem bon profit. El final d'aquesta via és prou entretinguda amb un ressalt que mena a un curt tram que de seguida remunta quasi verticalment, fins al pas bloquejat per un bloc de capçalera piramidal. Amb un únic tret el bloc es va cisallar tan net com si ho hagués fet una guillotina, quedant-se la vareta clavada tan sols era qüestió d'espentejar-lo per deixar-lo lliure. En un primer tempteig semblava com si el bloc no anés sol, quan el movies per darrere un altre peça basculava de manera força sospitosa, mala peça al teler. La situació era que l'operari no s'atrevia, el company a sota medicat pel tabaquisme amb síndrome d'abstinència, i el càmera que ho enregistrava tot. Llavors l'ajudant va rellevar l'operari i amb nerviosa decisió va espènyer el bloc enrere, produint immediatament el desplaçament d'una massa posterior que se li va venir damunt, aturant-se estrebada entre parets just arran del nas, provocant-li una mínima ferida a la cara, a més d'una suor freda i blancor de pell, que ens va precipitar a abandonar l'exploració, restant el pas per obrir fins ara. Amb la traça del cometa al firmament per escriure un esdevenidor desenllaç.
            En aquestes cavitats on la tectònica dictamina la morfologia, remenar blocs és un passatemps arriscat, massa sovint imprescindible si es vol avançar. L'incident de la “Pedrota”, va ocórrer el dia que van davallar aquest pou lateral de la via Transversal. El bloc en qüestió era clavat a mitja esquerda, tot just calia superar-lo per davallar el ressalt d'uns -10m. Baixa un, baixa un altre i al tercer se li volta cap per avall. Acaba de llençar-lo, li diem els de baix, pugeu i després el llenço, diu el de dalt assenyadament. Un cop fora, a l'ampla galeria transversal, acabà de caure, el terrabastall que va provocar va ser com si s'ensorrés la galeria sota els nostres peus, però no, vam poder continuar l'exploració.


L'any 1.997 vam trobar l'avenc de l'Aisling una altra gran cavitat a la serra, aquell va ser l'any del cometa Hale Boop, la sua llarga presència en els nostres cels, el va fer força popular, visible fins i tot sobre les grans ciutats. Se'l va observar de totes les maneres, fins i tot la nau nodrissa que alguns afeccionats van assegurar que l'acompanyava, deslliurant tota mena de pseudo-teories. Gairebé es va convertir en un objecte més dels nostres cels fins que discretament es va allunyar .



        En  recuperar el material de les Campanes, vam desinstal·lar massa coses, com el passamà sobre el pou de la Pasta Fangs, el que dificultava la visita a tot aquell sector, un lloc poc explorat en el seu dia al qual també vam donar una ullada. Deixant el passamà fix, observant un lloc curiós que presenta una més que factible grimpada (l'escalada de les geodes), parteix des de la base tapisada de  geodes, remunta per uns deu metres, l'última vegada que la vaig veure (2.009) no em va semblar massa complicada.

La cavitat actualment és freqüentada, nosaltres també hem anat fent alguna sortida de presentació en societat, en la qual es visita, però no és el mateix, sempre et quedes amb les ganes de fer més, dels bivacs, de la grimpada que espera, d'una nova visita al proper avenc de l'Alba, d'aquella boca que mai vam trobar que resta oculta sota el bosc de la Falconera...

Enguany les esperances dels afeccionats de gaudir d'un nou espectacle celeste amb el pas, del que ja anomenaven la gran esperança blanca del primer gran cometa del segle, s'han esvaït no superant el seu periheli. De totes maneres l'Ison és un cometa nou provinent del núvol d'Oort que com tants d'altres no ha sobreviscut el seu viatge inaugural. Més cometes seguiran trastornant-nos, si tan sols són boles de pols i gel, malfiat del que ens espera a la immensitat. La fugacitat, les petiteses, les lluentors per minses que siguin, és el primer que com humans ens enlluerna. Les perseides, els cometes, tot plegat només focs d'encenalls del firmament. El raciocini ens recomana millor no obrir la porta, no sigui massa gros el que conté.


Les Campanes (La recerca d'una cavitat).










dijous, 5 de setembre del 2013

El Modern Espeleòleg. IV

      Les alçàries de la ribera de Nere (2.500m). A l'esquerra s'endevina la muralla que tanca la cubeta de sobre excavació, sota mateix del coll de l'Alfred. Al fons es comencen a aixecar els contraforts del Malh des Pois (2.883m)

        El modern espeleòleg no té la pell prima, ni tova, ni freda, i tampoc se l'agafa amb paper de fumar. Més aviat és de pell dobla, com la d'un porc.

Foto: Quim Abadia.


 





         La facilitat, la comoditat de les comunicacions comporta certs comportaments de desgana i hàbits egocèntrics, que limiten algunes propostes que no acaben de reeixir. Els mitjans són nous i encara han de créixer molt més i nosaltres amb ells. A la pràctica, en una activitat grupal com aquesta, si es vol continuar endavant, és impossible que marxi tot sola sense responsabilitat i un mínim de compromís

 

 

 

  

       Educat i respectuós, treballant en un ambient fràgil, molts cops invadim espais que han  restat impol·luts. Conscient amb la seua conservació davant agressions externes, interessos irracionals o el simple desconeixement.




        Inserit en serres i muntanyes que s'eleven gairebé imperibles deïficades per l'inconscient col·lectiu, explorar-les no és vèncer-les, ans al contrari: és conèixer-les. Com més les coneixes més les estimes.


 
       En fi, només cal sentir-te en comunió amb el mitjà que t'acull, el gran modelador. 









      La cubeta de sobre-excavació superior de la ribera del Nere, puntejats pel Tuc dera Gerbosa (a l'esquerra) i el Cap deth Hòro de Molières; hòro en aranès: forat.
      És ben plena de forats, molts d'ells per explorar aquesta vall de la ribera del riu Nere. En la toponímia d'antics mapes ens la trobem  incorrectament traduïda per: Toro.
      En aquesta cubeta es poden apreciar les pèrdues,  que com les de l'engolidor del lac deth Hòro, (foto de capçalera del Bloc) aquestes traçades amb marcadors químics (Manel Monterde en "Treballs de la Societat Catalana de Geografía, 52, 2001, sobre el Sistema Kárstico de Uelhs deth Joèu,-tributario del Garona- la cuenca del Río Nere"), estarien relacionats, amb base les probes efectuades, amb un sistema molt més important,  que no  pas amb la ressurgència del riu Nere (Uelhs deth Horno) ben a prop de la pleta, dins de la mateixa conca epigea.

Foto: Ramon Castella.

















      

       La progressiva retirada de les congestes de les últimes dècades, ha permès que aflorin quantitat de forats que abans amagaven. Fins i tot actualment en anys força nivosos com el 2.008 o també enguany, els més obacs resten colgats.


Enllaços:

 

Protecció de cavitats  


 Guia per una espeleologia responsable






Relat d'una exploració a la vall d'Hòro. 

 

 

 

 

 

 

 

       Les alçades de la ribera del Nere ja eren visitades segles enrere, com ho demostren les nombroses inscripcions de la boca del H3.1. Durant força anys, com també ho certifiquen les diferents dates gravades a la roca. http://espeleobloc.blogspot.com.es/2009/01/espeleologia-al-segle-xviii.html
      

 

                           Consta referenciada una explotació minera una mica per sobre de l'estany d'Hòro, amb una boca de mina a uns 2.100m d'alçada en un  aflorament d'anatases. La boca del H3.1 s'obre per sobre dels 2.500m.