A.C.J. ----- U

Mira com avança ell, com cada dia, tranquil·lament, per les voreres, connectant les estructures en ela de la urbanització. Pujat al carretó, circulant pel carril de serveis. La lluminositat d’un matí tardaner transparenta l’aire del jardí capturat. Mentrestant les rodetes silencioses l’atansen al bloc B, tot continuant amb la seua meticulosa tasca. Ja arribant als marges de l’edificació, una personeta gesticula ostensiblement dalt d’una terrassa particular, una noia i la seua bateta, cridant vivament en apropar-te al seu territori:

--Ernest, Ernest, ets tu?--La mires, la coneixes, però com es diu?

--Ernest, com va? Què fas?--Et pregunta ràpida, somrient.

--Estic treballant--Atures el carret.

--Però Ernest, tu no erets químic?

--Químic jo! No, sóc “basurero”.

--“Basurero”? Quina desil·lusió.--Diu ja amb veu desganada, tot retirant-se.

Una nit que la vas conèixer, ella no volia anar a casa, i et va fer prendre un taxi vers al “Paraiso”. Un motel amb totes les comoditats per a “culear”, com repetia ella cada, dos per tres dintre el taxi. Tu ja no en tenies gaires ganes i menys quan el xofer et va clavar el triple de la tarifa normal desafiant-te maliciosament. A la cambra es va anar arreglant la cosa amb el bany d’electròlits, i li vaig fer una bona feina. Ella va quedar contenta i jo no tant. Però això ja acostuma a passar. Encara ens en recordem d'adolescents, llavors ens enamoràvem de totes les xiquetes que coneixíem. Actualment sols les podem estimar uns moments mentre ens les aixequem. No sabia pas que parava per aquí.

Realment coneixes ben poca gent al recinte. Fas metòdicament el teu treball: arreplegant les saques dels tubs de deixalles i transportant-les a la planta de reciclatge. Redistribuint i empaquetant els productes finals, emmagatzemant-los fins que els passin a recollir. Ets bo i t’agrada fer-ho, però és una feina solitària que t’allunya de la resta d’empleats de servei i manteniment. Tampoc quan has intentat llogar algun xavalet, sempre fill dels treballadors, per a què et doni un cop de mà a l’hora de carretejar els cubells sucosos de la cuina del menjador comunal, no has tingut cap èxit. Es tapen el nas amb la mà, dient que no a la putrefacció de les restes d’aliments que tufegen els plàstics, tu com no la sents. Amb qui sí, es relaciona és amb el personal de la cuina, no són gens agradables, sempre plens de llànties, negligentment fan besar els cubells, reomplint-los de sucs llefiscosos que acaben escatxigant-ho tot. Els hi dius tot lo del món i finalment tens enganxades amb ells. Són uns paios deixats a matar i el seu amo més. És il·legal que un restaurant com aquest no tingui un seleccionador de residus. Això són martingales entre ell i l’ajuntament, amb l’inútil del Delegat pel mig, sempre prometen una propera instal·lació, que no acaba d’arribar mai: --Falta de liquiditat del negoci noi, si col·loco un d’aquells aparells, haig de tancar, o sinó tindré que augmentar els marges, cosa que la junta directora no m’ho aprovarà de cap manera--. I continua l’estira i arronsa una setmana sí, i una altra també. A la fi és ell qui s’ha d’afrontar cada dia als pesats cubells negres, amb les pastetes embussadores de les canonades d’acer inoxidable. S’embruta els guants i tota la roba de treball, l’olor?, ell no la sent.

Sabeu com eren els temps d’abans? Lo tranquil que ell vivia al seu barri, el del costat del parc a l’Oest. Els seus amics nens, parlant als porxos de les cases desocupades, arruïnades prematurament per la humitat; però el parc era darrera i allí els petits fugien cada tarda, saltant per les baranes d’obra que envoltaven les terrasses rugoses i abandonades. Jugant a l’encantat partides tant celebres, com aquella, d’un vespre de juliol, en què el Vidal, únic supervivent de la recerca, va salvar a tota la resta de parats en una acció sense igual, burlant-se en una carrera per un lateral totalment inesperada, dels guardians que defensaven als empresonats. Alliberant a tothom, i alhora esclatant en una desbandada cridanera i festiva que encara ara ressona en les oïdes de l’Ernest. Allí començaven a explorar els antics pavellons, endinsant-se pels passadissos descurats, penetrant en desmuntades estances que mantenien restes de vida dintre d’arraconats quaderns de fulles empallegoses. Traspassàvem igualment als terrats de claraboies esquerdades, per les que uns anys més tard una xiqueta s’estimbaria, fent-se uns treps ben lletjos als genolls. La família va denuncià el fet i les autoritats en adonar-se’n de l’existència del parc, no van trigà pas massa en clausurar definitivament els espais lliures. Tot va saltar, amb presses el barri va ser desallotjat i re urbanitzat. L’equilibri arquitectònic del parc no va tenir millor fortuna, ni les fines estatuetes de les cantonades dels miradors es van salvar. Un nou eix vial ho tallà de dalt a baix i d’esquerra a dreta, les runes van servir per reomplir els forats. Al mateix temps et van substituir al teu “curro” de la municipalitat, per la nova mà d’obra. Sort en vas tenir del teu treball qualificat i amb gran demanda, podent triar un bon sou amb pis i manutenció, en una flamant i modèlica urbanització, que no acceptava qualsevol al seu servei.

A prop, tan sols uns minuts a peu, també té un barri per passejar, jugar, anar al bar... Són unes quadres alineades, ni amples, ni estretes. Cases altes i blocs més baixos, habitatges d’algun tipus de protecció oficial. Arbres que no acaben de créixer, placetes hexagonals difícils de netejar completament. Moltes balconades estan atapeïdes de testos, redreçant les pobres idees dels arquitectes. La roba s’eixuga als celoberts i a les galeries posteriors. Per sota les marquesines: venedors de fruita, gestors universals, fotògrafs, passadors de cintes, bescanviadors de monedes, telefonistes al moment, revenedors de llibres, modistes africanes, manipuladors de metalls, mecànics de bicicletes, cosidores, tot tipus de pintors, sucs al moment, transportistes de treballadors vers als polígons industrials --circumscrits a zones no habitades i perfectament equipats amb depuradores de deixalles--, expenedors de cigarrets, cal·ligrafistes, obscultadors, netejadors d’orelles, barbers, escura-xemeneies, elèctrics especialistes en so i llum, diagnosticadors de malalties prematures, confeccionadors de recanvis, restauradors de maquinària, sexadors d’animals, copiadors de programes, traficants de revistes, venedors de fetitxes i de somnis, traductors, desxifradors genètics, quincallaires, planxistes de “tacos” mexicans, molts ceramistes --els gerros tenen una bona sortida --, compra-venedors de components, pellaires, massatgistes terapèutics... aprofiten els baixos en desús, els racons d’escala, i els altells abandonats. Amb el bon temps se’ls veus expandir-se per les voreres elevades. A més a més tens l’ocasió de comprar les verdures fresques dels bancals propers i una camisa coreana també. Després t’apropes al parell de xicots recercadors de discos antics, il·luminats amb el terminal informàtic, fen-te una comanda que no et corre cap pressa, mentre la senyora del davant et repassa els botons de la camisa.

--No vegis! Ja t’ho diré demà! No ho sé jo com funcionen aquestes coses. Ho saps tu? Milia posem una pressió i alguna cosa per picar. I tu, Galera passat un pito, que vas anar de gorra tota la setmana passada.-- En Valentí està en un seguit de moviments un xic involuntaris, però en ell ja habituals. Remuga contínuament, el cap inquiet, compassant el seu petit cos.

Les pantalles són mudes enceses en els plafons laterals, i la barra fa una ela fins l’entrada de la cuina - magatgem. El pare, un home sec de barbeta i patilles blanques, somriu fàcilment les ocurrències d’un client. Ara mateix li comentava el Rassid en francès, segurament per què no l’entengués la Milia, que li dóna un cop de mà quan no té exàmens.

--Hombre Bailarin! Vente pa cá. Tomate algo que hoy invita: el Galerilla.-- La veu ràpida, vibrant del Galerilla, li havia encès les orelles sols entrar al bar.

--Que, ¿habeis hecho partidillo de entrenamieno hoy?

--No, no haig pogut anar-hi, he tingut que fer unes reparacions d’última hora i se m’ha fet tard.

--Aquest paio sí que viu bé.-- El Valentí el mirava ondulant.

--Yo ya hace unos días que no voy a jugar, y mira lo encuentro a faltar. Pero en estos días me he ganado mi dinero, he devuelto lo que debía y le voy a comprar una pantalla nueva a mi madre. Escucha, a ti no te debia nada, ¿verdad?

--No, tranquilo Galera.

--Hola Ernest que vols que et fiqui?-- El rostre de la Milia il·lumina amb el seu esguard fresc, els seus cabells llargs, caient-li lleugerament endavant.

--Sí Milia, el mateix que el Valentí, si et va bé.

Ella se’n va a la rere cuina, i el Galerilla se li acosta, i amb la veu més fluixa del que en ell és costum:

-Joder Baliarin, como te lo montas, hasta las niñas enloqueces. Lo tuyo no tiene nombre, figura.

--Si comenceu a parlar de paies foto el camp,-- Diu el Valentí i continua:-- Les paies més bones te les pots fer quan i com vulguis a cops de cinta.-- Al Valentí la seua dona li havia fotut fora de casa, a l’hora se li va disparar la dependència amb l’alcohol. Des de llavors fa de manyà, buscant-se la vida amb els vells amics i familiars. Trau lo suficient per les cintes i els bars, les seues màximes aficions, i ho té ben clar fins al final dels seus dies.

--Pues escucha lo que te voy a decir Valentí. Yo prefiero pagar una buena puta a alquilar una de esas cintas.-- El Galera afirma amb el braç aixecat a l’alçada de la mirada.

--Ara si que me’n vaig.-- Valentí, tot movent-se seguint cap a la porta.-- Per a mi encara no s’ha acabat el dia no, no s’ha acabat pas. Adéu.

--Aquí tens Ernest, si et va de gust una altra cosa seré per aquí.

--Merci Milia.

La seua proximitat arregla a qualsevol. El seu somriure, les seues dents.

--Oye Bailarin, te voy a traer mañana unos durians, que hoy he visto un contenedor lleno en el mercado de Abarrotes. Para ti, de parte del Galerilla.

--Uns durians, fabulós. Home amb un n’hi ha prou, estic sol.

--Que va ser uno, para ti com mínimo un par, y para mi madre tambien, que siempre me recuerda lo buenos que estan. Y un dia de estos invitamos a Wu-Kung y sus colegas, y nos hacemos una gran cena china en casa.-- Està esplèndid, “jacarandoso”, irradia entusiasme contagiós i beneficiós.

És el bar un preludi més de la vida, un eix del sistema planetari autòcton; necessitat d’un parèntesi sense pensar, una seguretat que s’ensuma en les paraules.

--Ruso, un kebab, una mica ràpid si us plau.

El Galerilla atent: --Ignacio, otra vez, pero hombre otro doblete.

--Sí, tu, m’acaben de trucar de què fallava el de la nit. I ràpidament cap aquí. Ara entro tinc deu minuts i torna a engegar.

L’Ignasi fa el torn de matí al centre de seguretat mèdica del subsector. No hi ha res que li agradi més que el treball.

--Una altra canyeta Ernest.-- la Milia se t’ha atansat aprofitant que el Galera és amb l’Ignasi tornant-li la virolla que li devia.-- Dimecres per la nit sortiré amb la colla, anirem a fer un "poteo" per la part de dalt.-- Et parla, la veu tant melòdica. Ella sempre et conta les seues cosetes. Té ganes de sortir de nit i ara comença.-- L’altra nit et vaig veure.

--Sí, on? Més val que no m’ho diguis.-- No està gaire satisfet dels seus darrers noctambulismes imprecisos, dels dies que obren els antres de la part alta.

--Bé no t’ho diré.-- I se’n va a cobrar a l'Ignasi.

--No deja Ignacio, que yo pago lo que te has tomado, no faltaría más.--El Galera cancel·la totes les consumicions i s’acomiada: --Hasta luego compadres. Voy que he dicho en casa que no tardaría. Que no se te mueran muchos Ignasi.-- Abandona l’escena, un somriure franc l’acompanyarà fins a casa. (Abans d’obrir la porta torna i agafa afectuosament l’avantbraç de l’Ignasi.-- Es broma chaval, ya sabes que te aprecio un montón.-- Augmentant la pressió sobre l’avantbraç.)

--En anar-se’n et deixa sol amb l’Ignasi i li comentes sense més: --El Galera sempre demanant pasta.

-- Sí, però sempre la torna.-- Et contesta amb l’actitud ferma d'autèntic controlador de les persones malaltes del subsector. Mai saps com agafa’l, en canvi el Galera sí. La seua família tampoc. No entenen com sempre que pot els deixa per uns malats al que tenen com un fil irrompible lligat a la vida. Verifica una acurada medicació, els transmet la seua força sense sucumbir mai. Rep, rep molt, això enganxa realment. A casa sembla que el punxin.

Sol, sense ganes de marxar: esperaré si arriba algú més, El Heredia, la Maga... Fa dies que no sé res d’ells. Anar a buscar aquesta xiqueta el dimecres? És embriagadora. Seguint-la els moviments: un braç a dalt, la cintura lleugerament a la dreta, es gira quasi sense espai, flexiona els genolls, la mirada se’m reté uns instants en l’esquitx dels seus ulls, es volteja més tard que el coll com una serp. Obre els llavis, diu una paraula, dos, tres, merci. Frega la tela, fru-fru, de la samarreta, fa contacte amb la pell, es despreocupa fàcilment en les seues maneres. Els esglaons de les clavícules folrades de vellut, una desimboltura que ofereix, irradia, em captiva en una atmosfera personal. Obra la boca, separa els llavis carnals, plens, besables fins al dolor.

--Papa me’n vaig a casa. Tinc que fer, si vols li dic a la Marta que vingui?

-- No cal, crec que a lego faré.-- El Ruso respon sense distraure’s de la seua feina.

Ella se li acosta, li dóna un petó, i se’n va. Se li escapa una mirada encesa empenyen la porta.

El diari local t’acompanya. És que se’n anat la xiqueta, però tampoc vols tornar cap a casa. L’aparició d’un cadàver en una via comarcal ja és rutinària, la ultraseguretat la té que pagar algú. Tot farcit d’anuncis, institucionals-privats. Això està bé: Un cicle de concerts de músics del Mar de la Sonda, amb el subtítol: La Polirítmia de les Illes. Ell va corren les pagines.

--Hey Bailarin. --L’Ismael entra en tromba-- Que haces paio?

--Qué ocurre Ismael?

--Se ha montado una jam-party en la esquina de la casa de Trany-Ho.

--¿En la plazoleta del Beni?

--Sí, abajo, en la esquina con Jerry Lee, yo voy a por mi kalimba, nos vemos Bailarin.

Em faltarà temps per anar-hi. És meravellós quan la vàlvula rebenta, provocant de sobte mogudes imprevisibles. Amb tantes persones descendent de tots els angles del planeta, déu n'hi do el brou de cultiu que hi arriba haver! L’ebullició esclata quan menys t’ho esperes, m’agraden les sorpreses.

Ja enfilant-te pels porxos se sentia l’agitació. El públic sobre els graons i les altes voreres, els del so instal·lant tots els artefactes involucrats en una ampliació com cal. Els que fan de músics engegant de seguida la sessió oberta, els metalls marquen uns antics riffs sud-africans. Els percussionistes, sorra dintre d’una llauna de birra i ja fas percussió, repiquen sota baix. És que són tan d'improvís, uns fora marges, fragments de l’ànima fonamental de la persona. I quan han arrancat els meninos amb la bachucada ja ha estat tot fet. Inaguantable, el cos es condueix frenètic pel terrabastall. La senyora de la vora la tinc pràcticament enganxada. Du una faldilla fins baix als peus, oriental i de mitja estatura, m’arronsa la cama, és el “despiporren” absolut. Me la trobo davant, oloro els seus cabells, me’ls menjo, li grapejo el cul, em pressiona amb les mamelles, em clava el sotaventre. Avancem aferrats amb fúria, creuant la multitud desbordada, penetrem en un “zaguan”, en un quartet dos noiets s’entrellacen com escurçons encelats. Al clar obscur estic dintre de la seua faldilla, estimo intensament les seues dents sortides, els pòmuls marcats, l’olor profundament dolça, la xuclo enfebrat, se’m puja a sobre, em repenjo on puc, els cors ens bateguen sorollosos, quasi simultanis, intento mira la seua cara joiosa, retenir-li les faccions, els morros sortits, se’m fa difícil amb el va i bé, l’agafo més fort, respiro els seus esbufecs, ens besem fort, molt fort, me’n vaig dintre d’ella, restem així una estona, plàcids, acaronant-la.

“No hay nada com chingar en un portal”. És el que deia el meu amic Ernesto. Ell era del Mar del Plata, però sempre s’imaginava al port de Veracruz, un espai d’anades i tornades, per ell, evocat en els seus amplis moments de lucidesa. “ Ernesto que te tiro un tiesto, Ernesto que no estàs en esto”. Cantàvem quan anàvem de farra amb els companys. Treballava dur i sense por en els temps dels camions. “Ernesto siempre vive en un año bisiesto”. Aquella cançó era la importància del seu nom. La va trobar al Rastro recent arribat al país. “Ten cuidado con Ernesto”. La dèria pels portals era una més de les sensacions acumulades en ziga-zagues creuant el continent americà, impulsat pel seu instint nòmada:”Las mejores mujeres las de Cartagena, las antillanas inacabables chingadoras, las más creidas las venezolanas, mis preferidas las ticas lindas”. Encara vaig saber apreciar la seua amistat. També li agradava la feina. Un mal oratge se’l va emportà. Qui sap on serà ara?, o si l’han retirat definitivament. Tinc el petit vinil sense carpeta, en arribar a casa el ficaré. “Te abrirá la cabeza con un tiesto, Ernesto, Ernesto”.

Fixem-nos amb ell, amb una còmoda perspectiva, gracies a una distància segura, evitant enterbolir els nostres sentits i pensaments. L’observem caminant, de passeig el ritme, per la vorera il·luminada des del sòcol i com a únic usuari. Tal vegada el podem deixar i dirigir la nostra atenció en qualsevol activitat unipersonal que ens sedueixi fàcilment i ens atrapin sense esforç, lliscant per ella, planejant alentits pels fragments de partícules en suspensió. L’Ernesto no era tan brillant ni tampoc tan treballador. Ell ho magnifica per un reflex d’aquells darrers mesos a la quadrilla del camió de recollida d’escombraries. Allò no podia acabar bé de cap de les maneres. Cada vegada tenien menys feina a fer. Es passaven la jornada rient i jugant amb tot. Amb la mànega arruixaven als nens que prenien la fresca i ells cada nit els seguien corren per les rampes de sortida, atacant-los amb els fusells d’aigua colorada. Llavors el xofer accelerava i ràpidament la quadrilla es penjava dels estreps per no ser clivellats per les boles de colors. Al final es van confeccionar uns escuts protectors de materials inservibles, que es destrossaven en una lluita sense quarter. Gamberros lis esbroncava un dels encarregats de l’abocador. Un vespre al Lucio li van ficar una mànega a tota pressió pel clatell, i se li va omplir el mono taronja, tancat pels camals; com un ninot semblà. Qualsevol moviment li requeria un sobre esforç titànic, a l’hora que es desplaçava el seu centre d’equilibri. Va caure per terra i va rodolar fins que l’aigua va rebentà les tanques auto segellades. Al dia següent tots jugaven al ninot omplert d’aigua, competien en qui mantenia més temps la verticalitat, reforçaven les tanques, xocaven entre ells, els nens es van espavilar en confeccionares vestits hermètics amb l’ajuda de les seues mares i tietes. --Gamberros, quina manera de malmetre el material del Comú, això se us acabarà ben aviat.-- Els amenaçava el senyor inspector de neteges i desinfeccions. Varen ser uns mesos de riure i viure fàcil per divertir-se, no més.

En aquest moment abandona la vorera creuant l’asfalt igualment solitari. Aviat apareixen els murs blancs de la urbanització. Ha de prendre la placa i entrar per la porta de serveis. Serà mitjanit i a les finestres resta la claror de l’electricitat. Creiem que encara soparà una mica quan es tanqui al seu dormitori i romangui sol fins a l’endemà al matí.