divendres, 29 de juliol del 2011

Faules per a muricecs

 

          DE COM LA GRANERA ESDEVÉ ARMA I LA CANALERA AIXOPLUC.
          Mal ferit. Una plaga de mosquits l'ha menat sobre zona urbanitzada; a ell i a molts altres més, però ha estat el pobre Myotis el més mal parat, ell que tant gaudeix de l'estiu es veu passant tan mal tràngol. Esbatussat, però per què? No ho entén, no entén el pànic que provoca entre els camallargs, mai xocarà amb cap d'ells. Si pot caçar un mosquit amb una precisió matemàtica, inabastable per qualsevol altre ser viu, com no evitarà el contacte amb un cos tan enorme i lent. Tampoc té cap intenció de mossegar-los, a més amés està sa o així ho creu. Després de rebre la barrada es van acarnissar amb ell, un cop d'abatut va ser literalment escombrat fins fotre'l fora, terrassa avall. El va rebre la canonada metàl·lica, bruta de terra humida i fulles mortes. No esperarà que ningú el rescati, primer farà un estat de danys: algun dit partit. Encara estabornit amb el regust de les cerres de la granera als morros mira el final de la canal, amb el gran xuclador vertical, disposat a engolir-se'l. Si ara plogués, la crescuda l'arrossegaria a l'abisme, el seu cos conformaria una massa amb tota les porqueries acumulades a la canonada que embossaria l'engolidor, tants cops que ha pogut morir dignament i acabar sent fragment del conglomerat d'un tap. A veure si amb els polzes es pot incorporà per estar una mica més còmode, sense sentir, expandir una mica les membranes. Cavalls, sempre els ha admirat, són els animals més harmònics amb la natura, no hi ha espectacle superior al veure un cavall trotant per un prat, quina elegància! Si ell pogués seria cavall o egua tant li és. De jovenot sempre escollia un refugi prop d'una eugassada, una bona cosa que li va ensenyar un parent ja traspassat, més que res per motius nutritius, era un secret que els cavalls atrauen uns insectes més saborosos que altres mamífers, ell s'hi va afeccionar, malgrat que com voliac cavernícola li perjudicava una mica més l'existència. Ara passant tant de temps, avalua la rodalia entre cau i àpat, abans que altres alternatives menys pragmàtiques. Com avui, davant de la quantitat de menjar s'ha introduït sense adonar-se en terreny hostil. Qui passa ara? Un volum allargassat un xic més gran que ell, però fred, un competidor no un depredador. Li trepitja l'ala més malmesa, és gros el podrit, va ben alimentat això que no vola, l'única companyia a la canonada, al menys és bona senyal, aquests animalons no surten quan ha de ploure, no els hi agrada l'aigua, podrà romandre una estona més guarint-se mentre pensa amb cavalls. Els maleits camallargs pateixen paüra atàvica en vers els seus congèneres, prefereixen els mosquits que els xuclen la sang i els emmalalteixen, no s'hi pot fer més: d'on no n'hi ha no en raja, però quin mal encert que l'enganxessin de ple com a un ocellot qualsevol, anava encegat estava omplint el pap per una bona temporada, hi ha tantes coses que només es poden fer a l'estiu, havia moltes femelles, al menys elles s'han salvat de l'escomesa, amb tantes boques per alimentar esperant al cau. A la canalera tampoc s'hi pot estar massa, farà bé de començar a bellugar-se, accedir a la pestanya superior i fer-se una idea d'on es troba, albirar una ruta de regres al refugi d'estiu, recolzant-se de barana a lleixa, de caire a branca, de tija a escorça, de grèvol a alzina, i de marfull a casa.
 Còmic: Jaume Pedrós.


diumenge, 17 de juliol del 2011

Vall de Manyanet, Fontmentiró.

   Vall de Manyanet mirant al sud, tot just passat l'Estret
  Situaríem la surgència al centre de la imatge, entre les dos torrenteres, vora i per sobre un petit espai verd sense vegetació.

        Vall de Manyanet. 
La vall s'estén com una fulla de plàtan entre les de Boí i Filià, un cop superat l'Estret, que l'escanya just abans. Les pastures es llancen per tots cantons convidant a una llarga i suau excursió vers algun dels seus límits.
Poc abans, força estona una potent surgència crida l'atenció dels que avancen per la pista que retalla el vessant dret de la vall, provinent del poble del mateix nom, cercant l'inici de l'engorjat o endinsar-se en els prats alpins que l'Estret oculta.
Les aigües blanques sorgint de gairell a uns 1.600m. d'alçada, es mostren uns metres fins que de seguida s'amaguen en un petit engorjat per restar ocultes per la vegetació abans de desguassar al riu de Manyanet.
Passen els anys, només cal trobar el moment per atansar-nos.










    FONTMENTIRÓ
El nom correspon a la falsa resposta que segons la població local, experimenta sobre les precipitacions a la vall.
         Penjada sobre la marge esquerra de la vall de Manyanet, el seu llit s'assenyala entre dos clares torrenteres.
      Per arribar-hi prendrem la pista que parteix de Manyanet, fins poc abans del barranc de Comallavei. Baixarem per un senderó fins la borda de Rafel, ven visible sobre un prat. Creuarem el riu de Manyanet i ascendirem pel tàlveg de la font fins arribar un punt abans de què giri a l’esquerra, evitant els saltants d'aigua, per anar a buscar la carena que ens conduirà fins la boca.
       És molt possible que amb la font activa no es permeti superar els primer metres entollats i baixos de sostre, esperarem a que el nivell sigui mínim o millor que no surti aigua per la boca. De moment el neoprè tan sols serà necessari per aquest primers metres, després la galeria pren alçada, és més, sempre buscarem les part altes per continuar progressant. Fins que ens toparem amb el curs actiu i un sifó ens barrarà el pas.
       Localització: 6-9-2009. 
       Primera exploració: 11-9-2009. No surt aigua per la boca. Passada la primera tolla, trobem una galeria amb una aportació i una colada, un pas superior per explorar. Es continua per la galeria principal desobstruint un passatge superior, que després de superar un ressalt ens porta a un curs actiu que mena a un sifó. Seguint la galeria activa fem cap a la galeria d'entrada. Sembla ser que es  podria buidar el sifó. Falta topo.


       La toponímia de la serra de Plandestàns per sobre la surgència, contarfort de la serra des tres Pessons, indica alguna referència (Cap del Pouet, Barranc del Pouet). Nosaltres, fa uns anys van estar prospeccionant pels calcoesquistes sobre l'estany de Filià: Tossal de les Tres Muntanyes, Estanyets i Tossal de la Calma. Prop d'aquest últim s'obren unes esquerdes de distensió d'escàs interès, que va ser l'únic destacable que vam veure.
 
     Riu Manyanet a l'alçada del tàlveg del Fontmentiró


dilluns, 4 de juliol del 2011

Plaça Europa - Seu Vella de Lleida. (Cinquè tram: claustre, temple i campanar).

        La nau de la Canonja albergant alguna exposició temporal, ens aniran bé per aguaitar una estona, sempre un previ és bo davant del plat fort de claustre que tot seguit ens aclapararà. Abans de conèixer-lo ja l'intuíem.

      Caminarem en sentit contrari a les agulles del rellotge, ens acostarem a les capelles laterals, a l'anvers de la porta dels Apòstol, fins i tot a la porteta que mena al campanar; per aturar-nos al vessant meridional, il·luminat pel sol del migdia o pels reflexes del capvespre, (XIV-XV).
      La curiosa disposició de la catedral, darrera el claustre ve condicionada per la morfologia del turó. De construcció anterior, consagrada al 1.278, setanta cinc anys després de la col·locació de la primera pedra. Planta de tres naus, creueta i cimbori octogonal; silenci, serenor, pausa. Rotundes pilastres sobre sòcols, revestides de columnes  suporten les naus. Els finestrals, el llanternó i rosetons l'enllumenen singularment. Les capelles, un profund presbiteri, sepulcres i mausoleus, l'ampli transsepte, capitells esculpits, exalcen la transició cister- gòtic.







Algunes pintures encara es conserven.
Porta de Santa Maria l'Antiga. Entrada oberta al temple des d'el claustre.



Transsepte



       En espiral, pujant en espiral. Més dos-cents esglaons, exposat cada quart al sonar de les campanes.



         Cimbori, baluard de la Reina, estació de trens, Montroig, Montsec... els dies clars també el Pirineu.
          La Serra Major del Montsant.
Una tram de l'itinerari: el pont dels tirants i un tros del passeig del Segre
        El Claustre sota la talaia, més enllà la Suda o Castell del Rei. La primera assentament al turó construït durant la dominació musulmana (882).     

          El conjunt és ple de racons, molts més que els evidents o referits, cadascú se sap els seus, no cal seguir les indicacions. Amb les successives remodelacions sembla que quedi cada cop més ordenat, allunyant-se de descobertes juvenils. Ja no és possible davallar els pous del Gel, enreixats per evitar ensurts, però resten encara búnquers rere matolls, terrasses feréstegues entre les defenses, senderons que no pretenen portar en lloc.

          Mira que si d'aquí poques dècades, troben estrafolàries o aberrants o simplement discutibles, les darreres tendències en restauració de combinar l'antic amb el modern (formigó a pèl emmascarant el gres original, ferros de rovellat fictici, postissos, terrasses flotants), i els hi doni per canviar-ho tot de nou. O potser només és l'empremta que cada època deixa sobre el monument.
         Ancient To The Future” són uns treballs de l'Art Ensemble of Chicago, on recuperen, homenatgen... dis-li com millor t'assembli, grans temes de música negra d'autors com:  Hendrix, Kuti, Monk, Redding, Marley, Ellington, Coltrane, refent-los, fent-los seus, i els presentaven amb versions personals, gens de perruqueria. El resultat és extraordinari. No sé pas perquè m'ha vingut això ara, és ben cert que quan comences un viatge, no saps ben ve com estaràs quan tornis a obrir la porta de casa.