DE COM LA GRANERA ESDEVÉ ARMA I LA CANALERA AIXOPLUC.
Mal ferit. Una plaga de mosquits l'ha menat sobre zona urbanitzada; a ell i a molts altres més, però ha estat el pobre Myotis el més mal parat, ell que tant gaudeix de l'estiu es veu passant tan mal tràngol. Esbatussat, però per què? No ho entén, no entén el pànic que provoca entre els camallargs, mai xocarà amb cap d'ells. Si pot caçar un mosquit amb una precisió matemàtica, inabastable per qualsevol altre ser viu, com no evitarà el contacte amb un cos tan enorme i lent. Tampoc té cap intenció de mossegar-los, a més amés està sa o així ho creu. Després de rebre la barrada es van acarnissar amb ell, un cop d'abatut va ser literalment escombrat fins fotre'l fora, terrassa avall. El va rebre la canonada metàl·lica, bruta de terra humida i fulles mortes. No esperarà que ningú el rescati, primer farà un estat de danys: algun dit partit. Encara estabornit amb el regust de les cerres de la granera als morros mira el final de la canal, amb el gran xuclador vertical, disposat a engolir-se'l. Si ara plogués, la crescuda l'arrossegaria a l'abisme, el seu cos conformaria una massa amb tota les porqueries acumulades a la canonada que embossaria l'engolidor, tants cops que ha pogut morir dignament i acabar sent fragment del conglomerat d'un tap. A veure si amb els polzes es pot incorporà per estar una mica més còmode, sense sentir, expandir una mica les membranes. Cavalls, sempre els ha admirat, són els animals més harmònics amb la natura, no hi ha espectacle superior al veure un cavall trotant per un prat, quina elegància! Si ell pogués seria cavall o egua tant li és. De jovenot sempre escollia un refugi prop d'una eugassada, una bona cosa que li va ensenyar un parent ja traspassat, més que res per motius nutritius, era un secret que els cavalls atrauen uns insectes més saborosos que altres mamífers, ell s'hi va afeccionar, malgrat que com voliac cavernícola li perjudicava una mica més l'existència. Ara passant tant de temps, avalua la rodalia entre cau i àpat, abans que altres alternatives menys pragmàtiques. Com avui, davant de la quantitat de menjar s'ha introduït sense adonar-se en terreny hostil. Qui passa ara? Un volum allargassat un xic més gran que ell, però fred, un competidor no un depredador. Li trepitja l'ala més malmesa, és gros el podrit, va ben alimentat això que no vola, l'única companyia a la canonada, al menys és bona senyal, aquests animalons no surten quan ha de ploure, no els hi agrada l'aigua, podrà romandre una estona més guarint-se mentre pensa amb cavalls. Els maleits camallargs pateixen paüra atàvica en vers els seus congèneres, prefereixen els mosquits que els xuclen la sang i els emmalalteixen, no s'hi pot fer més: d'on no n'hi ha no en raja, però quin mal encert que l'enganxessin de ple com a un ocellot qualsevol, anava encegat estava omplint el pap per una bona temporada, hi ha tantes coses que només es poden fer a l'estiu, havia moltes femelles, al menys elles s'han salvat de l'escomesa, amb tantes boques per alimentar esperant al cau. A la canalera tampoc s'hi pot estar massa, farà bé de començar a bellugar-se, accedir a la pestanya superior i fer-se una idea d'on es troba, albirar una ruta de regres al refugi d'estiu, recolzant-se de barana a lleixa, de caire a branca, de tija a escorça, de grèvol a alzina, i de marfull a casa.
Còmic: Jaume Pedrós.
