Somrient com sempre, el Galerilla per fi ha aparcat el pot, la
veritat és que en un dia així només fa que nosa. Ara!, ha estat el
primer en arribar al punt en què cada any es troba amb els
col·legues: la plaça de “Beni el Bárbaro” ja està llesta.
Jean Jacques i la colla dels amics dels seus germans,
juguen amb el sabó bufant bombolles de colors, nens i nenes les
condueixen per tota la plaça, però en calen més per què es vegin i facin patxoca.
El Leolo ha aconseguit que els quatre de la brigada que ja havien
plegat, els ajudessin per fer-n'hi més, els pobres que ja se’n
anaven cap a jugar a futbol. Després, de seguida que ha vist al
Galerilla, l’ha anat a rebre acompanyat pel seu germanet i
secretari: “Le Petit Malade”. Amb el seu posat seriós ha pres la
responsabilitat de tenir cura dels detalls organitzatius. Jean
Jacques, el germà gran, i el més vell de la plaça fins que ha
arribat el Galera, pensa que està carregat de punyetes com sempre.
Tant es val, ell fa el que creu correcte i li dona la benvinguda,
desitjant-li, com a primer adult en fer-hi cap i missatger de què la
festa grossa no trigarà a començar: el millor dels presents
llunàtics. A més ell s’admira molt al Galerilla, perquè com ell, a tota hora té històries interessants que contar, com la del
Alejadro que amb la seua família ve carregat amb dos grans cossis de
la seua famosa llimonada, confirmant que els avis en portaran més.
El Alejandro, explica el Galerilla als germans, és un paio que des
de petit ho ha tingut tot clar. Quan eren encara més petits que
ells, van construir un modern edifici al costat del col·legi on
estudiaven. Abans d’entrar a classe i durant el recreo, l’Alejandro
es quedava encantat davant de les obres, observant com dia a dia
l’estructura creixia amb la mestria dels operaris. Una tarda d'aquelles va aparèixer per l’aula un sotsinspector de visita,
actuant com un graciós impostor davant dels innocents alumnes. Abans
de marxar, i deixar-los tranquils, els hi demanà a uns quants,
aleatòriament, la maleïda pregunta que els adults fan a les
criatures des de la seua preestablerta distància altiva: I tu nen, que
voldràs ser quan siguis gran? Els xavals van contestar lo de sempre,
que si uns periodistes o especialistes, l’altra científica,
l’altre capellà com el seu pare i així fins que li va tocar a l'Alejandro, ell més decidit que ningú, va contestar tot serio: jo
paleta. I allí es va quedar d’en peus mentre la classe sencera,
incloent-me a mi –-reconeix el Galerilla-- ens descollonàvem, en
fotem-nos d’ell de mala manera. Y no fueron muchos años más
tarde, el dia que jugando a la pelota en el viejo parque, que el tipo
iba perdiendo la atención en el juego, a la vez que crecia su
interes en un grupo de niñas que jugaban a la rayuela cerca de
nosotros. Ya os podeis imaginar, a esa edad aún inberbes lo que a mi
me importaban las mozas. Pues va el tio, que ya me tenia frito con
tanta desconcentración, porque cuando se juega, se juega de verdad
si no más vale plegar. Bueno, pues va el personaje y me suelta a la brava como si tal cosa:
mira Galerilla, esa de allí és la chica con la que me casaré. Y
miradla, allí està, es ese pedazo de mujer de la cinta encarnada en
el pelo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada