Una més de les normes no escrites que succintament
regeixen aquesta fantàstica celebració, diu que la primera cançó
que sona en aquesta plaça, des de què la més vella de les memòries ho
recorda (lo que vindria significar des de què va ser aixecada), quan
ja és el moment i la festa s’ha enlaire sola, és el ”Encantado
de la vida” interpretada pel gran Beni Moré “El Bárbaro del
Ritmo”. A mitja cançó les dutxes comencen a funcionar tenyint al
públic multicolor. Els tres estanys de la plaça passen a ser
piscines públiques i les mànegues es converteixen n’armes
ofensives manipulades per soldats en xafarranxo de neteja, com
sortidors bellugadissos intentant curvatures impossibles, efímeres
espirals, diluint les pintures corporals.
Sovint el neguit per l’obsequi crea la necessitat, i
aquesta, els estats d’ansietat, que condueixen, en més ocasions de
les desitjades, a les precipitacions. Quantes parelles insensates
forçades a un dolorós avenir han florit d’infortuni, quantes
decisions desgavellades? Quants viatges errats producte d’un
superficial convenciment personal, més a veure amb el desconeixement
interior que no pas amb els designis lunars? Però no cal ser més
fatalistes que el Papa. Per què importuna a la gent amb les nostres
temoroses cabòries?, només cal fixar-te amb les ganes de diversió
de tothom per no pensar-hi més. Fixar-te amb els banyadors de les
nenes, amb els torsos nus dels nois, les cabelleres molles, les pells
reafirmades, els mugrons botonats...
http://www.youtube.com/watch?v=PNojxpEBQao
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada